divendres, 28 de desembre del 2007

EL DIA DELS INNOCENTS


Recordo el dia dels innocents com aquell dia en que, fent-me creure que jo feia una broma, acabava essent jo el que la rebia. Fa molts anys que no faig innocentades, pot ser per aquest substrat que m’ha quedat en que era jo mateix el que quedava fotut.

A part de les típiques llufes que sortien als tebeos i que, evidentment intentàvem imitar amb la major semblança possible –un ninot amb el cap rodó i extremitats acabades en angle recte-, la llufa que recordo amb més tendresa és la que em va ensenyar a fer la meva àvia i consistia en agafar un retall de roba negra o grisa i, amb la màxima versemblança possible dibuixar-hi amb guix una sargantana i després retallar-la. Aquesta bèstia ferotge que havia d’espantar botigueres i mestresses de casa per igual s’havia d’enganxar en un vidre, ja sigui d’una finestra o d’un aparador de botiga amb un xic de cel·lo.

Després de fer la terrible malifeta corria esporuguit per les conseqüències i a la vegada orgullós de la meva proesa, a amagar-me darrera un dos cavalls o un 600 aparcat al carrer per observar de lluny els crits de terror que feien les mestresses en veure l’horrorós rèptil aferrat als vidres.

Evidentment, malgrat el meu atreviment i la meva delicada feina, no sentia mai cap crit de terror per la vista de la sargantana de tela.

Vaig deixar de fer-ho quan vaig adonar-me que eren els grans que es divertien d’allò més amb les meves anades i vingudes i la meva il·lusió d’espantar-los era, en el fons, un joc per a ells. Va ser com descobrir qui eren els reis i el tió... L'innocent era jo!

divendres, 21 de desembre del 2007

BON NADAL A TOTHOM


Premeu el "Play" i relaxeu-vos una mica sentint aquesta cançó de Nadal dels Glaucs



Quin dia és avui? És aquell, un cop més?
Aquell on la neu cau, els amics fan regals
I saps que és el moment
Quan escoltes com canten Santa Nit
M'agrada escoltar, em sento millor
Com si m'escalfés vora el foc.

Avui els nens bons obriran els regals
Que el Pare Noel els ha deixat
I quan penso que tot demà ja haurà acabat
Hi ha una cosa que us voldria dir:

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Hi havia un nen asegut amb el vell Sr.Noel
Li va mirar els ulls i va preguntar
"Tu saps què és la pau al mon?"
L'home vell va pensar molt el que havia de dir
"És el millor regal, un que podem donar en cada moment".

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

És tot tan bonic, i hi ha tantes llums
I tothom sembla ser tan feliç
Tot el que vull, quan tot ja hagi passat
Només vull saber per què no som tot l'any així.

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor.
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Oh, de tot cor
Bon Nadal
Molt Bon Nadal.

Christmas time is here again, Christmas time is here again.
Christmas time is here again, Christmas time is here again.


Bon Nadal a tothom!!!

dijous, 20 de desembre del 2007

Els sioux han declarat la independència



Tatanka Yotaka, conegut pel seu nom en anglès Sitting Bull (Brau assegut)


Els indis Lakotes, autèntic nom dels Sioux, han trencat els tractats signats pels seus avantpassats amb els Estats Units, segons han anunciat dimecres 19 de desembre els representants de la tribu. "A partir d'ara ja no som ciutadans dels Estats Units d'Amèrica i tots aquells qui viuen a les regions dels cinc estats que comprèn el nostre territori són lliures d'afegir-se a nosaltres", ha declarat llur representant Russell Means, arran d'una conferència de premsa a Washington. Ha precisat que es lliuraran passaports i permisos de conduir a tots els habitants del territori si renuncien a llur nacionalitat americana.

Els tractats signats fa més de 150 anys representen "paraules sense valor damunt de paper sense valor" i han estat "violats múltiples vegades a fi de robar la nostra cultura, la nostra terra i els nostres costums", han indicat els responsables de la comunitat. Líders dakotes han format una delegació a les ambaixades de Bolívia, Xile, Àfrica del Sud i Veneçuela, i compten emprendre una missió diplomàtica en més països al llarg dels propers mesos.


El territori lakota es situa al nord-oest dels Estats Units i comprèn regions de Nebraska, Dakota del Sud, Dakota del Nord, Montana i Wyoming. Els lakotes, als que pertanyien els grans caps Sitting Bull i Crazy Horse, han estat l'única tribu a inflingir una desfeta a l'exèrcit americà arran de la batalla de Little Big Horn, l'any 1876, a l'Estat de Montana.

Publicat a "le Monde" el dia 20 de desembre de 2007

MAPA DE LA REPUBLICA LAKOTA

MOLTA SORT LAKOTES, QUE EL GRAN ESPERIT US ACOMPANYI EN EL VOSTR FUTUR 

dijous, 13 de desembre del 2007

PLOURE A SAMALADES

PLUJA I CRESCUDA DEL DARÓ 13/04/2007


La meteorologia sempre ha estat un catalitzador important per dinamitzar la inventiva popular a l'hora d'imaginar-se frases que serveixin per a descriure situacions atmosfèriques.
A l'Empordà, quan plou molt diem que plou aigua a samalades -com si des del cel algun sant anés vessant samals plenes d'aigua damunt dels nostres caps-, una expressió que sembla exagerada, però comparada amb formes per a designar aquest meteor que s'usen en d'altres idiomes potser no ho és tant com sembla.
En castellà es diu "caer chuzos de punta", els "chuzos" són una espècie de bastons amb punta de ferro que protaven els serenos en fer les seves rondes nocturnes i que en picar a terra feien soroll i guspires.
En francès l'expressió que utilitzen per a designar una pluja intensa és "il pleut des cordes", és a dir, plouen cordes. Aquesta expressió ens recorda un conjunt de rajos d'aigua seguits i sense interrupció que davallen des dels núvols fins a terra, espessos i contundents com llibants de pou. Els anglesos, també exagerats ells, anomenen a una pluja intensa "to rain cats and dogs", ni samals, ni cordes, ni bastons de sereno, directament gats i gossos cauen del cel segons la definició anglesa d'una pluja forta.
En qualsevol cas és ben curiós aquest sistema col·loquial que tenim de definir situacions fugint del llenguatge estandard i que fan als traductors, humans o automàtics, tan complexa la seva feina.

dilluns, 3 de desembre del 2007

RAFAEL MASÓ I VALENTÍ / ODA A LA RATAFIA




Segons la Viquipèdia, Rafael Masó i Valentí (Girona, 1880 - 1935) fou un arquitecte, poeta i polític catalanista, màxim exponent del modernisme i noucentisme a la ciutat catalana de Girona i la seva província.

La seva faceta d'arquitecte és la més coneguda, amb obres tan importants com la Farinera Teixidor de Girona, on avui s'hi troba la seu del diari EL PUNT , les cases Batlle, Ensesa i Teixidor. També va projectar obres a la província, com ara la Casa Masramon a Olot, la Cooperativa Palafrugellenca a Palafrugell i el conjunt de ciutat-jardí de S'Agaró, entre moltes altres.

La més desconeguda faceta literària la voldria recordar amb una poesia que m'ha arribat a les mans, titulada "Oda a la ratafia"

ODA A LA RATAFIA

Un cant de pura lloança
Un cant de pura gaubança
Vull cantar en aquest dia
En honor a la RATAFIA:

Ratafiat et fasciamus
Et consequatur llepamus.
Això ho va dir un sant molt vell
Que era molt net de clatell,
Però segons diu la història
Avui ja és dalt la glòria.

Mai no s’ha pogut trobar
Allà on el van batejar
Per això el seu nom no s’escriu
I ningú sap com es diu
Però se sap bé del cert
Que va viure en el desert.

Allí feu la ratafia
I amb ella es sostenia
Sense menjar res més
Només herbes i papers.

Després sortí per la terra
Ans de començar la guerra
I anà a predicar arreu
A tot el poble europeu,
L’asiàtic i l’africà
Sense deixar l’Oceania
On hi estigué trenta-un dies
Mai ningú se’n va oblidar
Perquè a tothom que hi trobava
Ja la recepta donava
D’aquest licor sens igual
Que mai a ningú fa mal.

Més la gent ja no aprecia
Allò bo de la ratafia
I per la mandra que té
D’anar llegint un paper
Ha perdut el formulari
En el qual es pot trobar-hi
La manera com es cria
Nostra excelsa ratafia.

Sols en un lloc poc comú,
La Masia de Can Bru,
Es conserva un pergamí
Que el vaig llegir abans d’ahir
Que explica amb tots els detalls
Com es fa amb bona harmonia
Un bocoi de ratafia;
I ara us recitaré
Tot el que diu el paper
Millor el pergamí
Que costa un xic de llegir
Perquè la lletra és molt vella
I a més a més un xica garrella:

“In nomine Patri et Filium
Et omnium Sanctum Spiritum,
Ut facerem ratafiam
In primum vintium diam;
Compram aqua ardentorum
De adrogueram veinorum
Et posavit nous tendrarum
Et totus ben barrejarum
Ut faciebatur calendas
Tut colatur remenandas
Et comprabitur de sucrorum
Quince unces et litrorum
Et canyella et clavel•larum,
Limonabitur limonam
Barrejandum per purronam,
Vinte die tut plegati
Cada dia remenati,
Et in solum et serenam
Quot tornabitur morenam
Et collabitur finalis
Per maneras usualis
Et testatus qualquis gotis
Et llepabitur bigotis.”


Heus aquí ben explicat
Amb llatí molt depurat
En que conta l’escriptura
Però que és la gran manera
De fer Ratafia Vera.
La més dolça i transparent
Que hi ha sota el firmament.
I que no ho dubti ningú
Que així la fan a Can Bru
Que per això és la més bona
Que es coneix en tot Girona
I encara per dir-ho millor
En tot el món, Sí Senyor!
Si hi ha algú que en vol dubtar
Bon punt li facin tastar
Ja veureu com de seguida
Dirà que això no és mentida.

Heus aquí doncs explicat
El per què la Ratafia
És el millor que aquí es cria
I ara ja em dispensaran
Si potser els he estat cansant
Però si he fet tanta d’olla
És que vull guanyar-me una ampolla.


Rafael Masó i Valentí

FILOSOFIA DE LA VIDA

Diuen que Déu va crear l'ase i li digué:
- Seràs ase, treballaràs de sol a sol, carregaràs damunt el teu llom tot el que t'hi posin i viuràs trenta anys.
L'ase contesta:
- Senyor, seré tot el que em demaneu, però.... trenta anys és molt, ¿No seria millor deu anys?
I DÉU CREÀ L'ASE



Després Déu creà el gos i li va dir:
- Seràs gos, tindràs cura de la casa dels homes, menjaràs tot el que et donin i viuràs vint-i-cinc anys.
El gos contestà:
- Senyor, seré tot el que em demaneu, però--- vint-i-cinc anys és molt ¿No seria millor deu anys?
I DÉU CREÀ EL GOS


Després Déu creà el mono i li digué:
- Seràs mono, saltaràs d'arbre en arbre, faràs pallassades per divertir els altres i viuràs quinze anys.
El mono va contestar:
- Senyor, seré tot el que em demaneu, però... quinze anys són massa. ¿No seria millor cinc anys?
I DÉU CREÀ EL MONO


Per acabar, Déu creà l'home i va dir-li:
-Seràs home, el més inteligent de la terra, dominaràs el món i viuràs trenta anys.
L'home contestà:
- Senyor, seré el que em demaneu, però.... trenta anys és poc ¿Per qué no em doneu els vint que no va voler l'ase, els quinze que va menysprear el gos i els deu que no accepta el mono?
I DÉU CREÀ L'HOME


I així és la paradoxa de la vida:
QUE L'HOME VIU TRENTA ANYS COM HOME, DESPRÉS ES CASA I VIU TRENTA ANYS COM ASE, TREBALLA DE SOL A SOL I CARREGA SOBRE LES SEVES ESPATLLES EL PES DE LA FAMÍLIA, DESPRÉS ES JUBILA I VIU QUINZE ANYS COM UN GOS, TENINT CURA DE LA CASA I MENJANT EL QUE LI DONEN I ACABA VIVINT DEU ANYS COM UN MONO, SALTANT DE CASA EN CASA DELS FILLS I FENT PALLASSADES PER A DIVERTIR ELS NÉTS.


Dedicat a Francesc d'Assis Casademont "le Vieux" E.P.D. , que a part de bon pintor, també era un bon filòsof.

dijous, 29 de novembre del 2007

CAGA TOT QUI ÉS ANIMAL


Ens trobem a principis de la dècada de 1910, a la Bisbal hi ha uns centres d'esbarjo per a cada grup social, curiosament tots situats a la via que avui anomenem avinguda de les Voltes: Can Met pels pagesos, l'Escut Emporità per als petits comerciants, el Cafè dels federals, situat al sector on després va haver-hi el cinema Olympia i avui hi ha un supermercat, i la Penya Bisbalenca per a l'alta societat de l'època, els "anxovats" segons denominació popular, degut a que eren els que estaven ben situats, a l'igual que les anxoves dins del pot. Els "anxovats" simplement no treballaven, vivien de renda (suposo que amb ells pensava Josep Pla quan es referia a "un senyor de la Bisbal i un home de Palafrugell"). Doncs bé, com amb el dolce far niente s'avorrien i en aquella època no hi havia ni ràdio, ni televisió, ni cotxes ni molt menys internet, havien d'idear formes d'entretenir-se i una d'aquestes formes era la poesia.
Una poesia va ser escrita, però per al gaudi momentani i era destinada a ser destruida i que la seva memòria es perdés per sempre més. Era massa ofensiva i escatològica.
Un diumenge a la tarda, la meva àvia Enriqueta, joveneta, gairebé una nena, anava amb les seves amigues a fer una fontada a la Font del Remei, una fontada d'aquelles que es feien portant un got i un grapat de nissos a la butxaca per a deleitar-se amb la conversa i la contemplació, tot extraient aigua de la font amb la bomba manual que anava i venia tot grinyolant; quan van veure uns coneguts membres de la Penya Bisbalenca que, entre rialles, estripaven un paper i en llençaven els bocins a terra. Van esperar que marxessin. Van recollir els retalls de paper i els vàren tornar a ajuntar. El que hi havia escrit, que estava destinat a desapareixer per sempre, va ser recuperat i transmès de generació en generació (Coi!, això sembla del Senyor dels Anells), el seu contingut és el que segueix:

Caga tot qui és animal
Caga en Forns i la Vidal
En Jesús i la Vadora
Caga “donya” Teodora
I caga per l’ull culer
Fins el fill d’en Quim fuster

Caga “donya” Rafaleta
En Sabenya de Fonteta
En Batllem de Vulpellac
L’Escoda, en Pere Vitxac
En Maroto i la Quimeta

Molts més us en citaria
Caguen a la rectoria
Els vicaris i el rector
Caga el senyor Casabó
I quan li apreta la caguera
Fins caga el senyor Riera

Caga tota la Bisbal
Els senyors de can Giralt
Matas, Roig i Serradell
I del carrer del Raval
De can Mir a can Vancells

Caga el savi i l’ignorant
L’home pervers i el sant
Caga el pobre, caga el ric
I caguen els de ca l’Aldrich
La gent madura i la verda
I per acabar fins dic
Que tot “lo” del món és merda.

Espero que avui, amb els anys que han passat i amb el canvi de moral des d'aleshores, ningú es senti ofès per aquest vers, tot i que insignes bisbalencs encara porten algun dels cognoms que hi surten.



dissabte, 10 de novembre del 2007

TAMBÉ PLOUEN ESTRELLES A LES GAVARRES



Pot semblar que la caiguda de meteorits o estrelles és una cosa que passa només en llocs remots o llunyans, però hi ha casos testimoniats de caigudes d’estrelles fugaces molt a prop nostre, així m’ho va explicar el meu avi Agustí, que en pau descansi, ja fa una pila d’anys.

L’avi Agustí va néixer l’any 1913 a Palamós, era el més petit d’una colla de germans, ell mateix, l’Engràcia, l’Otel·lo, en Joan i, perdoneu la meva mala memòria, no recordo si n’hi havia cap altre. El que recordo, ja que ell m’ho va explicar, és que els seus pares eren carboners i, de ben petit es van traslladar a viure a diversos masos de les Gavarres on feien el seu humil ofici. Devia tenir el meu avi uns deu anys, quan, de nit, el feien anar a vigilar les carboneres perquè no s’apaguessin. S’estaven a Cal Poll, mas avui en dia abandonat, prop de la carretera de Santa Pellaia, a mà dreta pujant des de Sant Sadurní de l’Heura.

Va sortir amb la cigarreta a la boca, ja que el metge li havia receptat, ¡quan tenia quatre anys! que fumés per prevenir els cucs, i es va dirigir cap a unes carboneres situades a l’altre costat de muntanya, a la zona de Can Vilademarc. Ja era negra nit, quan a mig camí, de sobte, va apreciar una llum que baixava des del cel il·luminant-ho tot com si tot d’una es fes de dia. Aquesta llum va anar a caure al puig de l’altre vessant d’on ell es trobava i es va apagar progressivament, deixant una lluïssor vermellosa a terra, que es va anar fonent. Espantat va acabar de fer al seva ronda per les carboneres –no fos cas que el renyessin per no haver fet la seva feina- i va tornar cap al mas. L’endemà, encuriosit va cercar el punt on havia vist caure l’estrella: hi havia una alzina totalment cremada i les plantes del voltant socarrimades. No va trobar, però, l’estrella.

divendres, 9 de novembre del 2007

EXPEDICIONS DE PESCA 2 - PAPIBOUS

Papibou

Seguint amb el tema d’ahir de les expedicions de pesca pel riu Daró i els seus afluents, la Marqueta, el Rissec, el Vilar... he d’ampliar el tema de la pesca amb un animal aquàtic amb menys “glamour” que els peixos, però curiós, i objecte de pesca intensiva en la nostra primera època d’investigadors naturalistes aficionats infantils. Sota el Pont Vell sobre el riu Daró, al seu pas per la Bisbal d'Empordà, vistos des de dalt, apareixien fent bocades d’aire uns enormes papibous negres que cridaven l’atenció de tots els marrecs que els veiem des d’amunt. Havíem de baixar, per força de la natura a pescar-los. Aquests eren de més bon pescar que els peixos i per als que intentàvem la captura d’animals aquàtics per primera vegada, encara sense posseir un valuós salabret i havíem d’intentar la pesca amb una llauna trobada o un tros de galleda vella, ens resultava molt més fàcil. Els papibous obrien al nostre món d’infants el miracle de la metamorfosi. D’uns caps grossos amb cues tremoloses començaven a sortir, a mesura que passaven els dies, unes potetes, primer les de darrera i després les de davant, més petites. Nosaltres els observàvem a les galledes amb aigua que havíem posat als balcons de casa, i que ens servien de viver improvisat, alimentant-los amb qualsevol cosa que sobrava de la cuina (els papibous s’ho mengen tot amb la seva petita boca rasposa). Evidentment, quan s’havien convertit en granotes, un bon dia s’enfilaven i desapareixien definitivament del nostre abast. Una vegada varem imaginar que podríem controlar les granotes al balcó de casa lligant-les un cordill a la pota. Evidentment l’endemà, les pobres, penjaven seques com pernils a mig camí entre el balcó i el carrer. No ho varem fer mai més.

dijous, 8 de novembre del 2007

EXPEDICIONS DE PESCA

Mirallets esperant que caigui alguna presa a l'aigua
Riu Daró 2007

La mainada d'avui en dia, deixant de banda comptats casos, juga poc al carrer, i surt poc als afores d'excursió. "Messenger", mòbils, jocs en línia i, ja menys, la televisió, ofereixen un ventall d'opcions d'entreteniment tecnològic i motivador per a tota la mainada i la joventut. Els esports organitzats, les activitats extraescolars i les visites a superfícies comercials i centres d'oci i de lleure, omplen la resta del temps lliure. No fa massa temps els meus amics i jo també érem mainada i no teníem messenger, no teníem ordinadors, no teníem mòbils i molts tampoc teníem televisió. Què fèiem? Amb que ens divertíem? Amb què passàvem l'estona?

Un dels nostres principals entreteniments era la pesca, sí, la pesca. Però no la pesca de mar, no. A la Bisbal no hi ha mar i direu, tampoc hi ha riu, hi ha una riera que es eixuta la major part de l’any. Doncs malgrat el règim periòdic del cabal del Daró hi ha peix, molta varietat de peix, barbs de muntanya, bagres, carpes, mirallets, anguiles i escanyagats, principalment. No sé on es fiquen quan no hi ha aigua, però en alguna gorga amagada s’hi conserva la llavor que s’ha d’escampar quan les condicions de pluviositat permeten que corrin les aigües.

Doncs de petits, amb un salabret i una galleda fèiem autèntiques expedicions de pesca a peu o en bicicleta a les gorgues on quedava aigua amb peix a començaments d’estiu quan començava a baixar el nivell del riu i es preparava per a l’estiatge. Amb les espardenyes enfonsades en el fang –cosa que provocava autèntiques escridassades de les nostres mares- perseguíem les bagres que, lleugeres, nedaven amb tota la velocitat de que eren capaces per fugir dels nostres salabrets i paràvem emboscades als barbs amagats sota les pedres. Després, amb el nostre botí, curulls de satisfacció corríem cap a casa a contemplar el nostre tresor viu nedant en el safareig de rentar la roba. Sí, per la seva mida, però, els consideràvem comestibles anaven directament cap a una fregida de peix de riu, el gust de les quals, malgrat el temps passat, encara em retorna per algun dels miracles del funcionament dels records en el cervell.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Dia "D" hora "H" (Jour "J", heure "H")

Cementiri Militar Americà a Saint James (Normandia)

6 de juny de 1944.- Una matinada espessa es lleva damunt les costes normandes. Núvols baixos, una mar grisa, esvalotada. ¿Una matinada com les altres pels centenars de vigies alemanys que, des de fa setmanes, escruten amb ànsia l’horitzó?. En realitat, els déus han decidit que no sigui així. Overlord, el desembarcament tan esperat és en marxa. Una immensa armada és a la mar. Centenars de vaixells convergeixen cap a les costes de França. De sobte, l’oratge esclata. En onades successives, eixams de bombarders fan ploure una pedregada de bombes damunt les defenses alemanyes. Emergint entre la boira, les vaixells de guerra prenen el relleu, i milers d’obusos de tots els calibres volen cap a les fortificacions del mur de l’Atlàntic, que desapareixen entre la pols i el fum. Aviat, és l’hora de l’assalt. Els landing craft s’acosten, s’immobilisen. Pesadament carregats, el cor constret per l’angoixa, els homes salten dins les ones escumoses mentre la resposta es desencadena. Centenars de punts lluminosos s’encenen damunt els penyasegats “com una immensa taula de billar elèctrica” . El dia més llarg de la guerra acaba de començar.

dilluns, 5 de novembre del 2007

SCHUSTER I ELS ÀRBITRES CATALANS

Schuster amb Idefix i Astèrix

Shuster i els àrbitres catalans.

Avui he vist i escoltat les declaracions de Bernd Schuster a la televisió sobre el partit que el Real Madrid va perdre contra el Sevilla la jornada passada. I dic “he vist”, perquè les declaracions de Bernd Schuster s’havien de veure, també. La cara que posa quan acusa per passiva a l’àrbitre d’haver afavorit el Sevilla pel fet de ser català, ho diu tot. Diu que ha trobat un boc expiatori per exculpar tots els seus mals i això és molt greu. És una cosa que dita per un aficionat a la barra d’un bar no té més importància que la d’un moment d’eufòria, però dita per un entrenador d’un equip com el Reial Madrid, que sap que l’escoltaran milions de persones –fins i tot jo que no m’agrada el futbol- adquireix unes dimensions de crida a l’odi racial i nacional contra els catalans, tema que de per sí és prou sensible a l’Estat espanyol. No puc més que recordar moments històrics en què s’ha culpat grups culturals, racials o nacionals de tots els mals de societats amb problemes (Alemanya Nazi, expulsió dels jueus pels Reis Catòlics...) Schuster ha obrat amb aquest tarannà en les seves declaracions, que ratllen, al meu entendre el delicte per provocar a l’odi contra grups per motius referents a l’origen nacional (Art. 510 del Codi Penal espanyol: “1. Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.”)

El problema perquè pugui ésser processat serà perquè cap jutge espanyol es mullarà considerant diferenciat l’origen nacional dels catalans, en canvi si hagués dit que l’àrbitre havia perjudicat el Madrid degut a la seva orientació sexual ja estaria processat.

Coses de la vida.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

MÒBILS EN CATALÀ


Quants de nosaltres anem en cotxe sentint un GPS que ens va donant instruccions en castellà, quan tots els que anem dins el cotxe parlem en català?. Quants de nosaltres ens hem de barallar amb els nostres mòbils en castellà o un altre idioma perquè no tenen els menús en català?
Ara la Generalitat de Catalunya ha penjat una plana on hi ha els mòbils amb el menú en català perquè tothom que compri un mòbil nou pugui escollir que tingui el menú en el nostre idioma.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

TECNOLOGIA PUNTA (ANÈCDOTA)


Ahir va ser 29 d'octubre, dia de Sant Narcís, festa grossa a Girona. Jo vaig aprofitar per agafar el tren i anar a Barcelona a dinar amb la meva filla que hi està estudiant.
Tornant em va succeir una cosa que demostra el nivell de tecnificació que està assolint el món d'avui en dia i la societat on vivim.
M'havia d'esperar vint minuts a l'estació per agafar el Catalunya Expres per tornar cap a casa, i va passar el regional. Vaig pensar que si hi pujava, els vint minuts que triga més en arribar a destí em compensava els vint minuts que havia d'estar esperant a l'estació, i hi vaig pujar.
Vaig descobrir que el regional, a diferència del Catalunya Expres, no anuncia els noms de les estacions on s'atura. La gent ha d'anar vigilant i baixar allà on li toca. Cap problema per la gent d'aquí que coneix la línia, però un problema monumental per forasters que van a un lloc que no saben gaire on es troba.
Va resultar que es va fer negra nit i ni tan sols es veien els rètols de les estacions i una noia, que per la llengua i l'accent devia ser argentina em va demanar si sabia quantes estacions mancaven per Girona. Jo, que agafo poc el tren, i quan el prenc, no és el regional, em vaig excusar per la meva ignorància, perquè realment no sabia a quantes estacions més s'aturava; però, se'm va acudir treure de la butxada una impressió de pantalla que havia fet a casa dels horaris del tren i ensenyar-li perquè veiés l'hora d'arribada.
Quina va ser la meva sorpresa quan, en el moment de treure els fulls de paper de la butxaca, ella va estirar la mà i amb la punta del dit va fer doble clic en el paper per obrir un desplegable.
No sé si va quedar ella més fotuda que jo sorprès per aquesta acció, però em va ensenyar que avui en dia ja no podem viure sense la informàtica.
Aprofito per fer una crida als responsables pertinents que posin als trens regionals un sistema d'avís que anuncïi les estacions on s'aturen els trens. Tal com ho vaig veure ahir em va semblar, tot i que van ser molt puntuals, un desgavell de desinformació.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

JUGAR A MIRELL

"Sants"

Parlo de finals dels seixanta o primers dels setanta del segle XX. Entre els jocs que jugaven els nens -rarament les nenes, però també alguna vegada- al carrer i al pati de l'escola a l'Empordà, -desconec si també s'hi jugava en altres llocs- era el joc del mirell amb sants.

EL MIRELL.- El mirell era una peça de ferro, d'aproximadament 1/2 cm. de gruix, i de forma quadrada o rectangular, de vegades rodona, i un tamany que permetia que es pogués agafar comodament amb la mà i llançar-lo. Si tenia un forat al mig per apuntar ja era insuperable i desitjat per tota la mainada. Solia aconseguir-se a ca'ls ferrers o serrallers. No hi havia pas cap botiga on es vengués. Era un joc totalment popular.

ELS SANTS.- Tothom qui juga vol guanyar alguna cosa. En el joc de mirell allò que es guanyava o perdia eren els sants. Els sants es retallaven de les capses de llumins o mistos. Era la part superior que tenia una il·lustració o sant, com se'n deien aleshores de les il·lustracions.
Es portaven ben retallats constituïnt un feix més o menys gruixut depenent de la traça del jugador o de la insistència amb que es demanaven a pares i parents capses de llumins buides, i fermats amb una goma elàstica o un cordill.


EL JOC.- Quan es trobaven dos o més jugadors havien de cercar un indret on el sòl fos terrer, és a dir, sense asfaltar o emporlanar, cosa ben fàcil en aquella època. Es traçava una línia recta a terra i, a un parell de metres es traçava un quadrat on es dipositaven els sants. Un per cada jugador. Des d'on es trobava el quadrat cada jugador tirava el mirell cap a la línia prèviament dibuixada a terra i el que s'hi acostava més començava el joc.
Situats damunt la línia, es tractava, jugant per torns, de llençar el mirell en direcció als sants i fer-los sortir del quadrat on estaven dipositats, sense que el mirell quedés dintre del quadrat.
Tots els sants que feies sortir els guanyaves.

Una segona versió del joc era la anomenada "a matar", es tractava d'anar tirant el mirell, primer un jugador a una certa distància i després el segon intentant tocar amb el propi mirell el mirell del contrincant. Cada vegada que el tocaves aconseguies guanyar un sant.

divendres, 26 d’octubre del 2007

LES ARENES MOVEDISSES - SORRAMOLLS


Quan era petit tot el cinema era en castellà, els còmics també. De tant en tant parlaven d’uns exploradors que s’enfonsaven en “arenas movedizas”. Sempre vaig estar intrigat com es devia dir en català –sorres bellugadisses?-. El doblatge de pel·lícules en català a TV3 a començaments dels anys 80 em va ensenyar que era “arenes movedisses”. Coi! gairebé igual. Avui he vist en un fòrum d'Internet que en català es podia dir sorramoll -bonica paraula-

Per què he pensat avui amb les arenes movedisses?:

El petroli bat un nou rècord històric a més de 92 dòlars. (Font: la Tribune)

"El petroli brut lleuger americà segueix aquest divendres matí la seva progressió a un nivell record de 92,95 dòlars americans el barril mentre que el Brent ha superat els 89 dòlars. Ahir a Nova York i a Londres, el barril de WTI i el Brent havien ja rebentat els seus màxims històrics."

Nou rècord de l’euro a 1,4374 dòlars. (Font: la Tribune)

L’euro ha establert aquest divendres un nou rècord absolut enfront del bitllet verd, a 1,4374 dòlars, davant les inquietuds en quant l’abast de la frenada de l’economia americana.

Què passaria amb un canvi com el que hi havia el 26 d’octubre de 2000: 1 € = 0,8252 $ (font: Viquipèdia)

La resposta és molt simple i només cal una simple regla de tres: La benzina de 95 octans sense plom s’estaria venent a 1,881 € el litre (preu d’avui 1,08 €/l * canvi actual 1,4374 / canvi de 26/10/2000 0,8252) És a dir: un 74 per 100 més cara.

I aquest consol que ens queda per a les nostres butxaques pel que fa al preu de la benzina enfonsa l’economia europea, incapaç de competir degut a aquest canvi tan desfavorable per a l’exportació.

Ens movem, molt més que no ens pensem, en un equilibri precari damunt d’arenes movedisses.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Restaurant l'Hostal de l'Estanc (Llambilles)

Avui m'ha trucat en Joan per anar a esmorzar al restaurant dels Metges. La resposta no ha merescut cap mena de dubte: Endavant, som-hi!. M'ha passat a recollir a quarts de deu del matí i hem enfilat amb la C-15 cap als Metges pel camí que passa per la palanca de Cruïlles i Can Font de Tapioles (o de Muntanya). Quan hem arribat als Metges ens han donat la benvinguda un parell de gossos molt amables que ens han vingut a llepar les mans i el propietari ha sortit de darrera un porxo on sembla que estava serrant fusta o llenya informant-nos que era tancat. Tenia tancat dimarts, dimecres i dijous. Fotut! hem pensat... i nosaltres que creien que essent dijous dia de cacera tindria obert pels caçadors.
Hem tornat a pujar a la furgoneta i hem tirat cap a Cassà de la Selva tot passat per la semi urbanització forestal les Gavarres. Un cop a Cassà de la Selva hem tirat cap a Llambilles i allà ens hem aturat a esmorzar a l'Hostal de l'Estanc. Bé que feia estona que voltàvem i teniem gana, bé que realment tenen producte bo, hem menjat un pa amb tomata amb pernil jo, i un pa amb tomata amb fuet, en Joan, acompanyat d'un bon vi negre, que hem quedat realment satisfets. Hem acabat amb un bon cafè i de tornada cap a casa. Això sí, res de tornar a travessar les Gavarres. Hem tornat per la variant de Girona en direcció Celrà i cap a la Bisbal hi falta gent!

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Trucades amb número privat

Acaba de sonar el telèfon, he mirat la pantalleta i enlloc del número telefònic de la persona que em trucava, hi sortia "número privado". Entenc, doncs, que la persona que em trucava volia que abans de despenjar no la pogués identificar prèviament, qui sap si per agafar-me desprevingut i vendre'm alguna cosa. Ho trobo de molt mal gust, realment és com si em vingués algú pel carrer amb una màscara a parlar amb mí i no es volgués identificar, o bé rebés a la bústia de casa meva un anònim.
Si el despenjo i em diu que truca d'una determinada empresa, banc, caixa, etc. etc. ¿Com puc jo assegurar-me de que és veritat si no veig d'allà on truca? ¿Com sé que no m'enreda?
No l'he despenjat. Pot trucar totes les vegades que vulgui que no penso agafar cap trucada amb número privat. Ho considero una descortesia i em posa en guàrdia davant de qualsevol estafa.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

UNA DESCRIPCIÓ QUALSEVOL


Sempre, quan llegeixo novel·les quedo fascinat en veure com els escriptors són capaços de descriure el món on es mouen els seus personatges i de la facilitat amb que podem formar-nos una imatge de l’escenari on es desenvolupa l’acció a través de les seves paraules. He intentat fer una descripció del meu entorn, que seguidament transcric i realment veig que la feina és feixuga. També és un xic avorrit. Un altre dia provaré de fer una descripció d’exteriors, potser ho trobaré més entretingut.

_____________________________________


“Em trobo assegut davant de l’ordinador. El teclat té una forma gairebé rectangular, però tanmateix fa un mica de curvatura davant de la tecla espai. És bàsicament de color negre, amb les lletres, números i signes d’un color blanc, ja brut, i esta envoltat per una franja de color platejat als costats superior, dret i esquerra, que l’emmarca. La pantalla, on apareix el text que estic escrivint, situada a l’alçada dels meus ulls és de dinou polzades, plana, marca Samsung, amb un peu de forma circular, tota ella de color platejat, excepte el centre del cercle que en forma la base, que és de color negre.

A la dreta de la pantalla i a la part inferior s’hi troba un estri curiós destinat a subjectar mòbils; el cas és que mai li he posat, però ara, arran d’aquesta observació m’entren ganes de posar-li, i ho faig. Té forma se sofà amb una cara com de gatet, tot de color groc, i ara ocupat pel meu telèfon mòbil Motorola C390 de color blau marí amb les tecles platejades. Aproximadament dos centímetres a la dreta de la pantalla i del gatet posamòbils hi podem veure un petit amplificador SilverCrest, també de color platejat, amb quatre botons de color gris situats a la seva part frontal. Aquest amplificador, connectat a l’ordinador serveix per donar una mínima qualitat al seu so, i d’ell en surten els cables que el connecten a dos petits altaveus situats estratègicament penjats a la paret a dreta i esquerra de la posició de la persona que utilitza l’ordinador i un subwoffer que està situat sota la taula, a la part dreta. Darrera la pantalla, sortit per la seva part superior i entre els dos petits altaveus hi ha un planisferi plastificat on, a part del mapa del món, amb els mars i oceans de color blau marí i la terra d’un color que va del blau cel als pols fins al verd dels tròpics, passant per un groc més general, s’hi poden observar dibuixos amb diverses espècies de mamífers marins col·locats a la part del món on viuen principalment. Els noms dels països, així com els dels mamífers marins que s’hi veuen són en anglès. També apareix el nom científic en llatí dels animals, en una franja de color blanc a la part inferior del cartell.

Seguint cap a la dreta, al costat del Subwoffer, hi trobem el “router” que permet la connexió a Internet de l’equip des del que estic treballant així com el de qualsevol altre que hi vulguem connectar, gràcies a la tecnologia Wifi de la que disposa. És de color negre amb el frontal blau marí, marca Telefónica, amb els corresponents leds fent pampallugues que informen de l’estat de la connexió i, a la part del darrera, hi ha una antena, també d’un color negre apagat, que reparteix el senyal Wifi per tota la casa, i fins i tot arriba a casa d’algun veí. La part superior del “router” esta sembrada de petits foradets que dedueixo que serveixen per a la seva refrigeració.

Avanço la mirada, encara més a la dreta i trobo l’escàner marca Epson, model “Perfection 2480 photo”, de tamany un pèl més gran que un full DIN-A4 i de dos colors, fris i platejat. Al seu damunt un paper amb una impressió d’un quadre on es pot veure un àngel, arcàngel o serafí –no ho sabria definir- tocant una espècie de trompeta llarga, tot vestit amb una llarga túnica de color rosa pàl·lid.

Davant de l’escàner s’hi troba situat el ratolí, del qual en surt un cable de color plata brillant que serpenteja cap al fons de la taula i desapareix cap a la torre de l’ordinador que es troba a la meva esquerra. El ratolí és de color platejat. Amb els botons de color blau marí, així com la seva part inferior. Es troba acompanyat per una capsa de plàstic rodó transparent plena de cd’s verges marca Verbatim, de 700 Megabytes.

En aquests moments m’apareix a la pantalla de l’ordinador un missatge del programa Messenger que m’indica que la Laura Amanda, la meva filla, s’acaba de connectar des de Barcelona. Li pregunto si s’ha connectat des del seu portàtil o des d’un cibercafè i em contesta que del ciber, però que ahir va aconseguir connectar-se des del pis amb el portàtil. No ho aconsegueix, però, des de la biblioteca.

A la meva esquerra hi ha un objecte provinent de l’Ikea, que la Fina va decorar amb uns dibuixets i puntura groc verdosa, que forma com uns calaixets on s’hi poden dipositar diversos objectes. Fent un ràpid cop d’ull hi veig un micròfon connectat a l’ordinador –però que pertany un joc de SingStar de la PlayStation 2, d’en Narcís, el meu fill, que el tinc jugant al Ragnarok en un ordinador situat en una taula a la dreta del meu, i parlant pel Messenger amb els seus amics. Veig també uns auriculars Sony embolicats amb el seu propi cable negre. Una nota amb l’adreça d’una amiga de la tia de la Laura, que li va apuntar per si necessitava alguna cosa a Barcelona, enganxada amb una agulla d’estendre roba de fusta clara, que té una silueta de far de quadres blancs i vermells enganxada amb cola a la part superior. També en un departament més ample hi ha una sèrie de papers mal endreçats. I en aquest punt s’acaba la meva fal·lera per descriure el meu entorn per emular els grans escriptors i les seves descripcions. Dedico aquesta humil descripció com un homenatge al gran descriptor de l’Empordà, Josep Pla, avui criticat per circumstàncies de la seva vida, i la magnífica Jean M. Auel, autora del “Clan de l’ós de les cavernes” i les demés novel·les de la saga.”

diumenge, 21 d’octubre del 2007

RAÏKKÖNEN CAMPIÓ DEL MÓN DE FÓRMULA 1



Tot assenyalava que avui 21/10/2007 es proclamaria campió del món L.Hamilton o F.Alonso. Problemes interns, discusions, baralles... Res de tot això ha ajudat a que ho aconseguissin. Ferrari i Raïkkönen han demostrat que el treball dia a dia, juntament amb un gran equip, és la fórmula per aconseguir ésser el millor.

divendres, 19 d’octubre del 2007

LA GOLA DEL TER

Aquest matí, avui és divendres 19 d'octubre de 2007 i fa tres dies que faig vacances tot sol a casa, mentre tothom treballa, és a la universitat o a l'institut, -coses de fer les vacances el mes d'octubre-, bé, doncs com anava dient aquest matí per passar l'estona i fer una mica d'exercici, que sempre convé i va bé per la salut, he agafat la bicicleta, com ja vinc fent cada dia des de que vaig començar vacances el dia 17 i he decidit anar cap a la Gola del Ter. Feia bastant de temps que no hi anava i fa pocs dies una notícia del diari dient que s'havia desviat la sortida al mar a força distància en direcció a l'Estartit me'n va fer venir ganes. He sortit de la Bisbal per la zona de l'Aigüeta i seguidament he trencat cap al Pontet de la sal i la depuradora, per continuar per la mota del Daró en direcció a Serra de Daró. Passant sota Castell d'Empordà, que m'observava majestuós des de dalt del Puig, m'he donat un bon ensurt en trobar-me un petit esvoranc rodó enmig del camí, justament al lloc on m'anava la traçada de la roda de la meva bicicleta. He seguit una mica endavant. He tallat una canya encara verdosa que es trobava plantada en un canyer a la vora del camí que ressegueix la mota i he reculat a peu, deixant la bicicleta tombada a terra, per marcar el sot a fi de que ningú no hi prengués mal. Feia un dia fantàstic, amb una lluminositat extraordinària que permetia veure perfectament el Canigó darrera de la Mare de Déu del Mont. És difícil veure el Canigó quan no està nevat. Quan he arribat cap a l'alçada de Fonolleres m'he adonat del perquè d'aquella lluminositat. Ja començava a bufar una suau tramuntana. La tramuntana m'ha acompanyat des de Fonolleres, passant per Serra de Daró i Torroella de Montgrí fins la Gola del Ter. Cada vegada bufava un xic més forta, però sense arribar a ser res de fora del normal. La Gola del Ter avui presentava un aspecte salvatge. Els colls verds es comptaven per centenars, les gavines feien sentir les seves rialles i fins i tot hi havia tres cignes nedant majestuosament per l'aigua tranquil·la del baix Ter. Ni una persona a la vista, només la natura. He baixat de la bicicleta i tot xino-xano he arribat fins el punt on trencaven les onades i he respirat profundament, mentre la salada tramuntana que m'apuntava des del Molinet omplia els meus pulmons. Relax total. Curt, però intens. No sé si els que prenen drogues arriben a sentir el plaer que m'ha produït aquell moment de sentir-me immers en la natura. Si és així entenc que no ho puguin deixar. Tocava, però, tornar cap a casa, la part més penosa del camí, quan ja no tens la il·lusió d'arribar a un lloc, i el pedaleig esdevé feixuc i forçat. He decidit tornar pel mateix camí per comprovar si encara la canya que havia clavat per assenyalat l'esvoranc del camí encara seguia al seu lloc. Mentre tornava m'ha entrat una gana terrible -havia sortit de casa havent pres tant sols un got de llet amb cafè- i passant per una plantació de pomeres amb les pomes ja recollides per a la comercialització he vist que n'havia quedat alguna a l'arbre. No ho he pensat dos cops, amb la gana que portava n'he arreplegat una de color verdós i puc dir realment que no havia tastat mai una poma tan deliciosa; no sé si era per la gana, perquè era recollida furtivament o perquè les pomes que venen als supermercats són tan passades per cambra que ja han perdut el seu gust. El cas és que he gaudit d'aquella poma igual que he gaudit dels sentits sentint la tramuntana i el soroll de les onades endinsat en el paisatge salvatge de la Gola del Ter.


dimecres, 17 d’octubre del 2007

GOOGLE BLOG SEARCH


Fa pocs dies que em vaig decidir a escriure un bloc, de penjar a la xarxa inquietuds, reflexions, idees, propostes o experiències, majoritàriament relacionades amb les Gavarres i el Baix Empordà, però també obert a l'altres reflexions. Vaig decidir no restringir l'accés per fer comentaris a usuaris registrats i així qualsevol persona qui hi arribi pot dir-hi la seva, si aquest és el seu desig.
Vaig comprovar tot seguit, que després de publicar el bloc ja trobava el seu contingut en una recerca normal a Google, i vaig pensar, doncs, que estava obert al món i amb possibilitat de ser trobat i consultat per qualsevol persona connectada a internet.
Però, ai làs!, tan sols un parell de dies després veig que cercant les paraules que, convenientment indexades pels cercadors, hi haurien de donar accés, no trobo el meu bloc ni, continguts semblants d'altres blocs.
Què ha passat? L'accés directe segueix funcionant, però no pas a través de Google.
Ahir, després d'investigar una mica, vaig descobrir que Google Inc. ha donat d'alta un nou cercador, exprés per a blocs, el Google Blog Search. Possiblement per promocionar aquest nou cercador de blocs han obligat a tots els usuaris a "descobrir-lo" per sí mateixos o a que ens en fem publicitat. Em vaig obligat, en aquest cas, ja que em proporcionen una eina grauïta, a agraïr-los fent-los el joc, es a dir, fent saber a qui acceceixi a aquest bloc, l'existència d'aquest nou buscador de blocs Google Blog Search.

__________________________________________

JOSEP LLUÍS CAROD-ROVIRA A TVE (16/10/2007)

Aprofito avui per fer un reconeixement públic a l'ctuació d'en Josep Lluís Carod-Rovira ahir al vespre al programa de TVE "Tengo una pregunta para Vd.". Va estar impecable, ferm i convincent. Va saber respondre mantenint la calma, però amb la fermesa suficient perquè no hi hagués dubte respecte a les seves idees. Crec, realment, que es va fer una bona promoció. I si algú de les espanyes que el va veure va ser capaç de raonar un xic amb les sevas respostes, ja dóno per bo el programa.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

LA VARIANT DE LA BISBAL D'EMPORDÀ


La variant de la Bisbal d’Empordà, tema que comença a despertar polèmica; ja la tenim a sobre, sembla que la cosa està ben calenta, que ja ha madurat i la fruita madura està a punt de caure de l’arbre. Han sortit contraris a l’opció Sud i contraris a l’opció Nord. Tots tenen autèntiques excuses paisatgístiques, econòmiques, urbanístiques, ecològiques, bla, bla, bla, bla... La realitat és simplement una altra i tothom la sap però no es diu, no és, ni resulta elegant dir-la: no la vull a prop de casa.

No penso enganyar-me a mi mateix. No sóc pas diferent de l’altra gent. Tampoc vull que passi a prop de casa meva. No vull sentir sorolls. Ni voldria que m’esguerressin la vista, si en tingués...

Una altra qüestió són les connexions. Ah! Si és prop podrem accedir-hi ràpid i de pressa sense passar pel centre. Sí és lluny haurem de seguir suportant semàfors. Vet aquí el dilema presentat. Ara no sé que vull....

Qüestió a part són les amistats, interessos, etc. etc. dels polítics que han de decidir sobre el traçat. Realment tot això és una caixa de pandora que si es destapa pot donar moltes sorpreses.

També hi ha els que juguen brut, que fan un sorteig de nits d’hotel entre els que signin a favor d’una o altra opció.

Veure cartes al director al Diari de Girona de 16/10/2007:

“VARIANT LA BISBAL Fins on hem arribat, avui diumenge hem estat a la festa del Remei a Castell d´Empordà i ens hem trobat amb un xiringito en que es demanava suport per el No a la variant nord de la Bisbal d´Empordà, cosa que ens sembla normal. El que ja no és normal és que un dels arguments que fan servir per atreure la gent sigui el que reprodueixo tot seguit:

«Guanya 2 nits d´hotel a Castell d´Empordà, recolza amb la teva firma la plataforma No a la varian tnord i participa en el sorteig d´una estada de dues nits en règim d´allotjament i esmorzar a l´hotel Castell d´Empordà.

El sorteig tindrà lloc avui a les 16.30»

Això són arguments i no l´impacte ambiental, ni les molèsties als veïns dels altres pobles etc. etc.

Realment denigrant.

El que s´ha de defensar es el no a cap variant que només «beneficiaran» certs politics
-Emili Salva. Corçà.”

Veurem de tota manera com acaba això. A les mans tinc una portada d’ EL PUNT de 3 de maig de 1990, el titular diu que es preveu començar les obres a bans de final d’any (de 1990) fa 17 anys!!. I encara estem discutint...

diumenge, 14 d’octubre del 2007

MARXA DE L'ARBOÇ 2007


Com cada any des de ja en fa 29 (hi ha un error en la impressió enviada), el proper 21 d'octubre, si Déu i la meteorologia ho permet, es celebrarà la tradicional Marxa de l'Arboç a la Bisbal d'Empordà.
Cal fer esment que la distància a recorrer és de 16 quilòmetres. Avui 14 d'octubre hem fet el recorregut amb bici de muntanya i l'hem calculat exactament. Per tant no cal espantar-se per la distància, tampoc és massa. He de dir que la marxa transcorre per un itinerari de corriols feréstecs i humits. També dir que cal anar ben calçat degut a les irregularitats del terreny. Per tant, endavant i ànim!

dimecres, 10 d’octubre del 2007

EL MEU BAIX EMPORDÀ (per Josep Bahí i Maymí)


Fa ja una colla d'anys, el meu pare va fer un escrit sobre el Baix Empordà; manuscrit i que vaig indroduir a l'ordinador per imprimir-lo per als seus amics. En aquella època tenia un sistema operatiu 3.11 de Windows i un ordinador 486 i el processador de textos era el Write (Sembla que parlem d'informàtica peleolítica i només ha passat poc més d'una dècada). Ara, que l'he trobat ben desat en un disquet polsós que sortosament encara es podia llegir bé he decidit penjar-lo en aquest bloc, ja que em sembla que la feina ben bé s'ho val.

EL MEU BAIX EMPORDÀ

Dedicat als meus amics Joan B. Coromina i Costa (Avi Koro) i a Joan Ferrerós i Pibernat.

El Baix Empordà, situat al nord-est de Catalunya, és, juntament amb l'Alt Empordà, la comarca més oriental. El Baix Empordà fa panxa, és a dir, giravoltant, fa una circumferència envoltada per mar. Travessada pel paral·lel 42 i prop del mar, és d'una climatologia paradisíaca que, fora d'uns poc dies d'hivern que glaça, dies anomenats de fred negre, normalment al gener o al febrer -no duren gaire, vuit o quinze dies el més llarg- i a l'estiu uns quinze dies de forta calor el juliol, la resta de l'any acostuma a ser d'un clima atenuat de molt bon suportar. És tan de bon suportar que el millor temps de fer dinades als afores és a l'estiu i a l'hivern, a l'estiu a l'ombra, en un lloc on hi toqui la marinada, i a l'hivern al sol els dies sense vent o bé arrecerats. A la primavera o a la tardor és millor per estar bé a dintre d'un local, perquè a fora el sol crema i els vents són freds.

Seguim després d'aquest petit preàmbul gastronòmic que es podria allargar, o que s'allargarà en el seu moment.

A mi m'agrada començar el Baix Empordà pel Congost, entremig de Campdorà o de Celrà, on s'acaben els contraforts del Pirineu que baixen de la Garrotxa i Rocacorba per aquell costat i queden tallats a Sant Julià de Ramis; al congost pel riu Ter. El riu Ter és la frontera Nord del Baix Empordà, parlo de fronteres naturals, no administratives, i va o baixa pel seu curs o llit fins al mar. El terme de vora el mar és el Montgrí, la muntanya del Montgrí, i sembla ser que el Ter ha desembocat al costat de l'Escala, al costat d'Empúries i és Empúries qui ha donat nom a l'Empordà, a la comarca, o sigui a la part Nord del Montgrí.

Seguirem pel Congost, quan la muntanya de Sant Julià de Ramis queda tallada pel Ter, a l'altre costat comença la Gavarra, el massís de les Gavarres, mitges muntanyes, són de 300 a 500 metres d'alçada; en passen d'aquesta altura el Puig d'Arques de Camós i el Puig Monell o Gavarra, de no gaire més de 531 metres.

La Gavarra segueix cap al Sud i , fent un cercle, va directe al mar: Sant Miquel, Santuari dels Àngels, Montnegre, Santa Pellaia i toca ja al mar a Sant Feliu per Romanyà -l'altre costat de Sant Feliu ja és Ardenya, Sant Elm ja és Ardenya- . La Gavarra ha anat baixant d'altura i es banya al mar a Sant Pol, a S'Agaró, Cap Roig, Roques Planes, Badia de Palamós, que és la badia més gran del Baix Empordà, far de Palamós, Cala Margarida. Aquí la Gavarra arriba al mar suaument com a pertot -altures de 50 a 100 metres- i sempre fent circumferència, poques vegades amb cingles. Cap Roig i Sant Sebastià, sempre fent cales amb les consegüents platges, la Fosca, S'Alguer, Castell, els Canyers, Cala Estreta, altre vegada Cap Roig, banyera de la Russa; ja som a Calella i seguidament LLafranc, tallat per Sant Sebastià, i sempre amb colzades, Tamariu, Aigua Gelida. Després d'una tirada de cingles, Aigua Blava, Fornells, Platja Fonda, un redòs arrecerat a la Tramuntana pel Cap de Begur, on la muntanya queda tallada, i tornen cales, Sa Tuna, Sa Riera i Platja de Pals, això a "grosso modo". I amb els sorrals al·luvials de la Platja de Pals que ens porten fins al Montgrí hem deixat enrere les Gavarres que han quedat tallades a Sa Punta.

Aquí suposo que la meva explicació haurà esglaiat a més d'un pel fet que hagi posat la costa com a contrafort de les Gavarres, però m'hauran de donar la raó.

La Gavarra grossa, que la hem deixat a Romanyà, per banyar-la a Sant Feliu i a la Conca, la seguirem pel cim; i de Romanyà pujarem al Puig Gavarra o Nonell, Puig d'Arques, Camós amb el seu castell -notaries-, Puig de Migdia, i per can Vergeli, mas Alenyà, passarem pel Coll de la Ganga i anirem a l'altiplà de Fitor, amb el Puig Cargol que és un dels que serveix de guia als pescadors que naveguen per la banda de Palamós -d'aquell costat hi ha la costa de Calonge i Palamós-. I baixant per Mont-ras i el Coll de Morena, i el corredor de Palafrugell, per aquí la muntanya va al mar a Sant Sebastià i Begur, i entre la platja de Castell i Sant Sebastià un tros de bella costa encara sense urbanitzar.

No és pas tot, això, perquè la muntanya no acaba pas a la platja de Pals. No, la serralada baixa per Sant Climent de Peralta i Torrent, i per uns pujols que van perdent altura, va una branca fins a Gualta. Arrecerats en els pujols hi ha els pobles de Sant Climent de Peralta, Peralta -Santa Susanna-, Torrent, Sant Feliu de Boada, Fontclara, Fontanilles, Llabià, Gualta i Serra de Daró.

Des de Gualta al riu Ter no hi ha gaire més d'un quilòmetre; de Serra de Daró al Ter hi ha un parell de quilòmetres de plana ubèrrima, tirant a sorrals, terraprims, però amb aigua - és plana al·luvial-.

Hi ha una ramificació de la muntanya que des de Peratallada esten les serres i pujols per Canapost fins a Can Marsal de Serra, passant per Ullastret.

Ara seguirem pel costat Est del Congost i la Gavarra va agafant menys altura i baixant pel costat de Sant Martí Vell i Madremanya, continua per la Pera i Foixà al costat Nord-Est, com no, Sant Llorenç de les Arenes i, fent pujols cada vegada més baixos, la Sala, Ultramort -ja no es pot dir muntanya- acaba a Matajudiaca al Mas Foraster, a un quilòmetre escàs d'Ullastret.

Entre Matajudaica i Ullastret -Ullastret també en un puig- és per on s'escorre el riu Daró. El centre d'aquest cercle que fa la Gavarra és la conca del Daró. A les serres que fan el contrafort de les Gavarres hi ha rieres i torrents, com no.

Pel costat d'Ullastret el pujol acaba a can Marsal, o a can Casadellà -a Can Marsal a Dalt i a Can Casadellà a Baix. Per can Marsal sembla que hi havia passat un vial del camí d'Empúries, que per Ullà anava a Gualta, travessant el Ter i costejant -dic costejant perquè els baixos del Baix Empordà eren aiguamoixos- aprofitaven els llocs alts i de més bon passar per fer el camí.

El Daró com a riu del Baix Empordà -el més important-, recull totes les aigües des de Romanyà, de la muntanya de can Sitges -can Sitgeta-. La versió popular diu que les aigües d'un vessant de teulat van al Daró i les aigües de l'altre costat van a la riera de Romanyà.

Com totes les muntanyes i massissos, la Gavarra té dos vessants. Dintre del cercle, la vessant del Daró. Tant d'un costat com de l'altre, torrents i rieres que ja les nomenarem. El Daró, nascut a can Sitges es diriegeix pel mig de la muntanya, passa per sota Santa Pellaia i recull, ja més avall, la riera boscana, a uns vuit quilòmetres per sota la carretera. Baixa avall fins a sortir al pla de Banyeres, sempre tortuós. Del pla de Banyeres surt al pla de Sant Joan, havent passat per sota del Mas Gran d'en Puigmiquel, havent fet anar molins -el d'en Boscà, el d'en Frigola i el d'en Ribas- . Se li afegeix la riera d'en Cantagalls i surt al pla que moltes vegades de mig quilòmetre d'ample. Som al pla de Sant Joan, el pla de can Salellas i, passant pel pont de Cruïlles va a la Font de l'Arbre. El llit del Daró sorrenc que passava capritxosament on li donava la gana, ara per aquí, ara per allà, des dels anys 60 en que va començar la construcció desenfrenada d'habitatges i torres, els àrids del Daró han estat explotats en gran mesura, s'ha baixat i encaixonat el llit del riu uns dos metres i mig o més, al llarg de més de dos quilòmetres (encara se'n treuen d'àrids). Això ha fet que el pou que hi ha a la Font de l'Arbre i que donava uns 500.000 litres diaris, ha baixat molt per sota dels 200.000 -actualment als voltants de 120.000-.

Els àrids servien d'esponja, és a dir, les arenes del llit del diu i dels camps llindants retenien l'aigua que ara s'escola riera avall. Ja no hi ha dipòsit ni esponja que retingui l'aigua.

Bé, ja som a la Bisbal, s'hi ha afegit el Vilar, que és afluent del Daró, de la Marqueta, que és afluent del Vilar, la riera de Santa Llúcia i la riera del Forn del Vidre, és a dir les rieres del costat Est del Coll de Bregó (les del costat Oest ja hi havien arribat a través de la riera de Can Mercader i altres de menys importància). Posats a dir afluents del Daró, els més importants que jo conec són la riera Boscana, la riera d'en Cantagalls, la riera d'en Mercader (de Pastells o de can Molina), aquesta recull les aigües de les roqueres d'en Mercader. Aquestes roqueres agafen l'aigua de les Gavarres grosses: Puig d'Arques, Puig Monell, de l'altre costat.

Hem dit que ja erem a la Bisbal, vaja, ja hem motat o encaixonat on abans el Daró havia estat almenys una vegada a l'any com el Nil; les avingudes de tardor i, a vegades -poques-, a la primavera inundava periòdicament la plana sortint-se del seu llit, i ja al pla, en anys de pluja i inundacions s'ajuntava amb aigües del Ter del que n'ha fet afluent-canal insufucuent, ja que el Daró, recollint les aigües dels Àngels a Fitor, el fort de les Gavarres i Romanyà, és un riu que en anys de pluja impressiona l'aigua que porta. Abans de sortir a la plana s'hi ha ajuntat, però, les aigües del Raig -això a la Bisbal-, la riera de Vulpellac -sota Castell d'Empordà- i el Rissec una mica més avall abans d'arribar a Casavells, amén la riera de Parlavà, aigües de Rupià i Terra Negra.

El Daró passat Matajudaica i Ullastret girava cap a l'Estany d'Ullastret i, una vegada ple, que no li costava pas gaire en una plena de Daró o Daronada, seguia cap a Gualta, lliscava per sota Fontanilles i passant també per sota de Fontclara anava -i encara va en anys de molta aigua- a l'Estany de Pals, i seguia pel Molí de Pals cap al Mas Gelabert, basses d'en Coll i al mar; el Daró inunda tota la plana.

En anys d'aiguats, la part baixa de tot l'Empordà era aigua. És una plana al·luvial. A l'any 40 (1940) que és l'aiguat més gros que hi ha hagut del meu record, s'anava de Serra de Daró o Ullastret, o Pals, fins a Sant Pere Pescador -o més- en barca.

Continuarem pel Pla, des de l'Estartit a Pals, on mor la muntanya al mar, hi ha uns set quilòmetres apròximadament, si no m'equivoco, -uns set quilòmetres més-. Aquesta plana del Baix Empordà és gran, i donen la sensació de molt gran aquests pujols que fan barrera i que fan uns cent metres d'alçada, tirant a molt. Vistos de cinc quilòmetres lluny ni es noten o es noten molt poc, i les Gavarres de cinc-cents i escaig metres, des de l'Estartit es veuen llunyanes i insignificants.

La sensació de plana gran és immensa i això que la plana ocupa una part petita del Baix Empordà.

El Baix Empordà és la Gavarra, el Massís de les Gavarres que fa circumferència i la Conca del Daró n'és al mig. Després parlaré de la plana.

El Massís del Montgrí fa un triangle, un triangle. Amb bona voluntat és un triangle equilàter d'apròximadament set quilòmetres de costa, amb cales i penyassegats. De la punta de l'Estartit, el Molinet o Cap de la Barra, fent precipicis i cales fins a Montgó, més ben dit Punta Milà.

La major part de les roques són de calç -calcineres-, també hi ha roques de cristall i, cap a Ullà la roca és diferent. El Montgrí és un terme triangular, molt pelat, al revés de les Gavarres. Ara, d'una anys cap aquí l'han poblat de pins. El terreny del Montgrí és de roca i roc desclavat, ara amb algun pi, és a dir, pins, abans garrigues. Per saber i entendre que és el Montgrí llegiu 'Solitud' de Víctor Català i us fareu càrrec del què és el paratge que va inspirar tal llibre.

El nom de Montgrí li és apropiat, molt gris, d'un gris blavós i contrasta amb el verd ufanós de les Gavarres, verd barrejat de foscos i clars, depenent el seu to si són pins o alzines, o suros, i algun redòs de roures i castanyers.

Al mig del cercle que fan les Gavarres, al bell mig de la conca del Daró hi ha la Bisbal. Si agafeu un mapa i trasseu un diàmetre des de l'Escala a Sant Feliu de Guíxols, passeu per la Bisbal. D'aquí ve que totes les platges del Baix Empordà disten de la Bisbal una vintena de quilòmetres. Així mateix de l'altre costat, Girona a Begur, també el diàmetre passa arran de la Bisbal.

La comarca del Baix Empordà va fins a Girona, i la Vall de Sant Daniel, de la que els gironins n'estan tan orgullosos, és Baix Empordà. Girona és un niu de comunicacions entre el Baix Empordà, la Garrotxa o Pla de l'Estany i la Selva. Girona és la cruïlla d'aquestes comarques i n'és la capital per dret propi. El Gironès és una invenció administrativa.

El terreny de la Gavarra generalment és pissarra descomposta -llècol-. Hi ha parts també de gresa, que és roca rossa descomposta, tipus de la dels Clots de Sant Julià. Cap a la costa de Calonge, granet o roca d'ull de serp, del costat del Montgrí o Girona, trossos de pedra de Girona i Sant Martí Vell igual. És curiós, els muntants de les casas del Baix Empordà són de pedra rossa, però a les vores, cap als Àngels, els muntants són de pedra de Girona, cap a Calonge són d'ull de serp, les de les Gavarres són de pissarra més o menys escairada. Dintre de les Gavarres també hi ha afloracions de terra volcànica, poques, les platges són de sorra rossa. Solament, que jo conegui, la platja Fonda del costat de Fornells -entre Fornells i el Cap de Begur- és de sorra grisa o negra, degut a la pissarra de la muntanya, en què també hi ha roques blanques o rosses d'origen volcànic que escampen pidraltes enmig de la sorra negra.

Les pidraltes van desapareixent. Són tan boniques que quan la gent s'hi va a banyar és una temptació endur-se'n un grapat per curiositat o per jugar els nens. Aquest allau de turistes o banyistes que des de fa uns anys s'ha tirat a la costa, l'ha deixat neta. Dels milers de pidraltes que hi havia, cada dia n'hi ha menys.

Al centre del Baix Empordà, conca de Daró on hi ha la plana més gran, és l'encreuament del Rissec al Daró, fora del que he dit abans de vora a mar. Repeteixo, Montgrí, Pals i Ter, Daró fins a Parlavà, Ultramort, Gualta. El Rissec s'ajunta al Daró sota de Casavells essent la terra de conreu d'una gran ufana, llargada fins a la Bisbal, amplada de Can Fuertes a Vacamorta fins Castell d'Empordà.

FLORA

La vegetació és variada, de bosc predominantment perennifoli, jo diria que l'arbre que caracteritza més la contrada és l'alzina surera -el suro-. Uns quants anys enrere, quan les fàbriques de ceràmica cremaven llenya semblava que desapareixerien. Els nous combustibles deixen que torni a créixer. El més gros que hi ha per aquí és el Suro d'en Masaller, calen tres homes per abraçar-lo. Està situat a la vora d'un camp, prop del Vilar.

D'aquests arbres gegantins a la comarca n'hi ha alguns amb anomenada, com el "pi del Galleret", "l'olivera d'en Llorà" o "la llentrisca de Torrent" son fora del que és corrent. L'olivera d'en Llorà, que es va cremar uns anys enrera era tan gruixuda -uns 2 metres de diàmetre- que es necessitaven quatre homes per abraçar-la i li sortien tres branques tan gruixudes com els arbres del Passeig de la Bisbal que s'aixecaven dretes cap al cel en diferents direccions. Un llamp anys enrera l'havia llampada en una branca i aquesta s'havia tornat secanyosa. Un foc al marge i al rostoll fincat-se per un forat de la gran soca l'havia carbonat per dintre fent desaparèixer tota la brancada, quedant només viva l'escorça, que es va salvar, perquè en adonar-se que cremava, un humà va taponar amb terra el forat per on havia entrat el foc, trencant-li el tiratge. Ara, de la monumental olivera, solament en queda la circumferència de l'escorça viva i que torna a llevar. Conten que uns anyes enrere va treure vint sacs d'olives -quilmades-. Per curiositat puc dir que està centrada al bell mig d'un camp, jo diria de dos a tres vessanes i no hi cabia en el camp res més, vull dir que l'ocupava tot.

D'oliveres a sobre del poble de Vulpellac també n'hi ha dues de molt grosses, que cal tres homes per abraçar-les.

Suros, alzines, pins, castenyers, roures, verns, boixos; amb el sotabosc de bruc, arboç i gatoses és el que abunda més a la Gavarra, els verns a les rieres i torrents van baixant cap al pla. Al pla, anys enrere a cada camp hi havia una figuera, ara aquestes han anat desapareixent. Quan es segava i s'agavallava amb volants i dalles -la dalla feia més feina- , servien per anar-hi a fer un mossec de tant en tant, i beure "tast i toc", i tornar a agafar bleix, per tornar a segar amb més delit. Ara a les màquines els hi és un destorb i la gent les ha anat trencant.

La figuera té una cosa, a sota s'hi fa la vianda bé, fa ombra i a finals d'estiu i tardor dón un bon fruit. Fa figues, que la gent d'aquell temps les assecava -enfarinant-les en cabasos perquè no s'enganxessin- i en tenien per l'hivern.

Ja som al pla, els arbres del pla o de la plana (-els pujols mantenen els mateixos arbres que trobem a la muntanya: pins, alzines, roures, alzines sureres...-) són majoritàriament conreats, hi ha plantacions d'arbres polls, pollancres i plàtans, i ara, alguns pagesos conreen en terres de regadiu pomeres, presseguers, perers i altres fruiters diversos.

Així són els fondals. D'uns anys ençà també s'han plantat eucaliptus per a fer pasta de paper. Moltes vessanes de muntanys, traient el bosc autòcton. Canviant la flora i la fauna del país. A sota dels eucaliptus no hi creix res.

LA FAUNA

Amb les plantacions d'eucaliptus, hem dit que s'havia canviat la fauna, a més de la flora. Ara veurem com la mecanització dels camps ha portat un canvi en aquest ram del país. Aquest país ha estat fins ara un paradís (ple de mosques i mosquits). Els fenicis i grecs quan van arribar i el van colonitzar van trobar un veritable paradís.

La gran quantitat d'animals feia, fins fa poc, que la gent pogués viure silvestrement del que arreplegava. El treball retribuït servia per arraconar, per fer guardiola, autèntica afició de la gent de la contrada. Tots els animals silvestres hi eren en grans quantitats, els mosquits i mosques hi eren a bilions. No podies anar a donar un volt o una volta que no t'entrés un mosquit a l'ull. Els ocells a centenars de milers, orenetes i gira-pedaços (falciots), cardines, pilsans, cueretes, rossinyols, uns de menuts, cansigranys, i no parles de pardals i molts altres més.

El pardal és l'ocell del país. No marxa a l'hivern com molts d'altres, o no ve a l'hivern. L'oreneta és ocell d'estium han vingut molt a menys, a l'hivern marxen i a l'estiu tornen, en canvi els tords, pilsans... venen a l'hivern. L'oreneta menja mosquits, els tords i pilsans mengen fruits, cireres d'arboç, granes o llavors silvestres.

Els estornells també venien a l'hivern. Ara sembla que hi nien tot l'any. La classe d'ocells ha variat amb els anys; de gavians se'n veien pocs, s'havia d'anar a mar. Ara amb als abocadors s'han multiplicat de tal manera que tot esta ple de gavians. On hi ha un tractor que llaure, tenim les gavines -gavians- al terreny treballat i es procuren el menjar buscant cucs o animals que viuen soterrats. Cap a vora mar, a les planes o closes, es poden veure tres o quatre-centes gavines en un camp. A l'hivern fredelugues.

Era costum dels pagesos de fer una ocellada a l'hivern. Havent observat on anaven a joc els ocells , hi anaven a la nit amb llums als canyers, vorades i verders, i agafaven gran quantitat d'ocells que servien per fer el ranxo. Es paraven teles, això que sempre ha estat prohibit, a la Gavarra, ballestes per a tords i pilsans, també hi havia perdius -ara no n'hi ha tantes-, i tudons.

Els ocells han canviat, ara gavines, que no són bones, garces reials i esplugabous. Els rapinyaires ara són protegits, però abans la Societat de Caçadors et pagava si en portaves algun. El que abans era premiat, ara és castigat ....

Cargols, jo recordo un home que vivia dels cargols que recollia. Li deien 'el cargolero'. Encara hi ha gent que en recull però no n'hi ha cap que s'hi guanyi la vida, en tot cas un sobre-sou, però particularment, és un esport o distracció el dia que plou, anar-ne a buscar per a fer-ne la menjada. Això encara es fa, i a l'hivern es busquen als marges i soques d'olivera i alzina que és on s'amaguen.

Amb els bolets també hi ha gent que se'n fa un sobre-sou. En aquesta contrada no hi ha ningu que jo sàpiga, que en visqui. Sobre-sou a l'esquifit jornal de pagès i prou. Els pagesos grossos, si en busquen és solament per a fer-ne la menjada.

I el peix... Tanta aigua per la plana, tantes rieres i torrents. Tot ple de gorgues. Feia que el peix fos fàcil de pescar. Barbs, bagres, anguiles... i al pla carpes i llises, sobretot carpes i llises. A la gola del Ter i del Daró, llobarros, que entraven i sortien del mar. Així també altres peixos, i no diguem de la costa, peix de roca, i musclos... -que les roques eren negres, eren vestides de musclos-. Eren una autèntica catifa, a l'hivern garotes, o eriçons, o garoines -segons el poble els hi donaven un nom o un altre. Una persona podria viure del que recollia, o caçava, o pescava. Com he dit abans, un veritable paradís.

Solament podien molestar els mosquits o les mosques, que eren una vertadera plaga. Els ocells de pas, ànecs, venien a hivernar i criaven a les aigües moixes, o bé a les rieres. Això encara passa, potser més; o bé són més protegits o bé n'hi ha més; bernats pescaires.... Ara es torna a veure alguna àliga.

Recordo que Josep Pla, de Llofriu, deia en un article que la joventut actual no sabia el que havien estat per a la seva generació les mosques i els mosquits.

La nova agricultura ho ha canviat tot: herbicides i insecticides per matar herbes i mosquits han mort els cargols. L'aprofitament de l'aigua subterrània, de pous fondos, superfondos, amb motors submarins, eixuguen el subsòl. I dragant els recs han tret les gorgues on el peix criava i a les vores baumes per amagar-s'hi. I les anguiles, que en temps de poca aigua es soterraven a la sorra humida, i quan baixava l'aigua nova de les pluges baixaven aigua avall per a remuntar-la més tard. Les angules que es pescaven de nit a la Gola del Ter o del Daró, on hi havia pescadors que les capturaven en les nits -crec- sense lluna, que és quan entren; i les portaven a vendre a la capital, on els preus són més alts.

La comarca, amb tanta gent turista, encara que sigui del país, ha deixat moltes roques pelades, sense musclos. El govern o els governants han hagut de delimitar àrees protegides perquè es desenvolupin neros, rascasses, musclos i tota classe de peix. Jo sospito que quan volen fer un suquet de peix o unpeix al forn, deixen que el guarda o guardes els en perquin per a ells. No ve d'un peix, i així es guarda l'espècie i algú se n'aprofita.

I els senglars. A l'hivern en alguns llocs són una vertadera plaga. Recordo que en aquest país no n'hi havia; el senyor Botey per anys quaranta els va introduir -reintroduir-. Llavors les muntanes de les Gavarres encara eren poblades i el bosc s'explotava: llenyes, feixines, carbó... Els boscos treballats eren un vertader jardí. Es tallava la llenya de peu. Es feien rabasses. El segon any el sotabosc ja feia dos pams; el tercer, quatre pams; el cinquè, vuit pams; el sisè, deu pams; i el setè es podia tornat a tallar per a feixines. No s'ha de dir que els boscarols hi guardaven les alzines i els suros, i pins. S'aprofitava el sotabosc i es deixaven les plantes -aclarint-les quan convenia.

Doncs, van deixar anar senglars. I a mesura que s'anaven introduint altres sistemes de calories i calefacció, es va deixar d'aprofitar el bosc, tornant-se autèntics boscos selvàtics. També el Sr. Botey va deixar anar cabres salvatges. Es va dir que saltant, saltant, havien marxat cap al Pirineu. Jo particularment penso que les cabres de nits anaven als horts dels masos de pagès i, avui una col, demà un enciam o dos, o mitja dotzena, tots rosegats i fets malbé, vàren fer posar a l'aguait els habitants del bosc (boscarols), i van anar a la cassola. I les banyes i la pell, què?. Doncs, per no compremetre's, enterrades.

Ahh! ...I doncs què?

ELS HOMES

És una comarca poblada de molt antic. S'han trobat restas d'utensilis prehisòrics al Cau del Duc (Muntanya del Montgrí) de 50.000 anys d'antiguitat; però els monuments més importants que encara es conserven són els dòlmens i els menhirs. Jo crec que també hi ha alguna ara o altar de sacrificis. De dolmes n'hi ha 35 o més de comptabilitzats, particularment per la Diputació i pel difunt Sr. Esteve; excavats per trobar-hi algun utensili del difunt enterrat amb les seves restes, i que es conserven a algun museu de Girona. Jo intueixo que d'altars o arens n'hiha dos: al cim del Puig d'Arques de Camós, i al cim del Puig d'Arques -Estrabau- de Sant Sadurní. Els menhirs sembla que són monuments commemortius d'alguna feta important, com la victòria d'una batalla. També d'hi ha varis, jo conec el de Romanyà, el de Sant Daniel de Calonge, un, ja desaparegut, que hi havia entre el Puig Sec, terme de Peralta, i el Mas Gros de Vulpellac -prop dels desconcertants Clots de Sant Julià, en que la imaginació humana divaga sobre els seus motius i utilitats-, i la pedra dreta de Sant Sadurní de l'Heura.

Això, diguem-ne prehistòria. La història ja més recent, antiga i coneguda, és la civilització que portaren els fenicis, i els grecs, i, més tard els romans. Comerciaven amb els indígenes del país "els Indiquetes".

Aquests també tenen una civilització autòctona o del país molt desenvolupada. Les restes més importants són la Ciutat Ibèrica d'Ullastret, el Poblat Ibèric de Castell iels habitatges de la Fonollera (el Pinell), a la Platja de Pals. Un poema fenici al descriure aquestes costes, parla de la ciutat de Cypsele, com a ciutat important: que podria ésser la Ciutat Ibèrica d'Ullastret. Actualment sempla impossible per la distància que hi ha del mar, però potser un aixecament del terreny, o potser la sorra que ha omplert la plana al·luvial -o les dues coses, no seria extrany- han separat de la costa una ciutat que abans era costanera. Hi ha qui conta que el port d'Empúries era dintre dels terrenys que ara són la plana entre Albons i Sant Martí d'Empúries. Aquell port, ara enterrat per la sorra del Golf de Roses era, en aquella època, molt més important que el de Barcelona o el de Tarragona. Aquest fet de treure el calat, o la fondària per a l'entrada de vaixells feu que s'abandonés el d'Empúries per altres ports. Però heu de pensar que la influència d'Empúries, segons Pella i Forgas, arribava fins a Maçanet de Cabrenys, o sigui pujava el Pirineu, arribava fins a les muntanyes del pre-Pirineu i; per l'altra banda, la influència arribava fins a Tossa de Mar. Les muntanyes de la Selva - Ardenya, també són plenes de dòlmens, això vol dier que encara que el Baix Empordà jo el limiti a la Gavarra fins a Ter, per temps el Ter sembla que havia desaiguat al Golf de Roses, al costat de l'Escala. Els homes ja afincats en poblacions en temps dels romans -vil·les-, o segurament abans, s'escamparen per tot el Baix Empordà. D'aquí ve el gran nombre de pobles que hi ha al Baix Empordà i a l'Alt, essent el Baix Empordà de més densitat de població.

El terreny era ufà, amb molta caça i pesca; es va començar a treballar la terra i sorgiren pobles arreu cada dos quilòmetres o menys. Un poble vivia del que recollia i dels porductes agrícoles. Es començava a desenvolupar una ramaderia i aviams de molta importància. Aquest desenvolupament agrícola i ramader ha durat fins ara. Em sembla haver dit que pels anys 30 del segle XX el mercat de la Bisbal era considerat el tercer de Catalunya. Ara amb la rapidesa de les comunicacions, el desenvolupament tecnològic, l'explotació del que en diuen tercer món, conreant territoris verges, fan que la ramaderia sigui industrialitzada de tal manera que els productes agrícoles són insuficients per al bestiar que s'hi cria i engreixa. La ramaderia industrialitzada consumeix molt més gra del que es produeix a la comarca, i el gra ve d'ultramar i d'altres comarques de fora de Catalunya.

És un país que, per la seva situació geogràfica,ha estat trepitjat per molts visitants. Es pla i de bon passar. Això ha fet que totes les emigracions han passat per aquí. L'abundància de menjar, de peix, d'ocells, de caça..., el tracte de la gent del país; ha fet que sigui obert i xerraire, normalment amant dels acudits -i malfiat-. Sempre n'hi ha que estan emprenyats, però o bé estan malalts, o bé dircumstàncies adverses no els van bé. Com he dit, tenen el cor obert i disposats a fer un favor, sempre, però alerta als enganys. Els jocs de cartes preferits pels seus habitants són la botifarra, anys enrera la manilla i com a joc d'envit, el canari. En la botifarra hi ha unes regles a seguir. Van dos contra dos. Dues parelles. Una parella contra l'altra. El qui no té el cap molt clar i memòria després de molts jocs queda fet un cabdell embolicat. N'hi ha, però, que juguen hores, i recorden les jugades de moltes cartejades. Jo temps enrara havia notat que els que més cridaven eren la parella que guanyava. La que perdia solament insinuava perquè no tirava tal o qual carta, -contestació -em podia drobar que el contrari tingués l'altra- . Però el que guanya, aquell crida i el company contesta cridant.

El joc d'envit del país és el canari. Es demanen cartes si un sembla que li han donat un joc suficient per entrar a jugar, llavors en canvia unes per d'altres. Es un joc d'envit com el pòquer però, amb la variant que s'han de jugar. Amb el pòquer es fan unes figures -lligant cartes que unes tenen més valor que les altres-. El joc és silenciós i el que s'anima acostuma a perdre.

LA RELIGIÓ

Aquest és un tema molt seriós, ja que la consciència humana, per naturalesa, enten que hi ha una força creadora que ha desenvolupat les forces de la natura i, amb elles, la direcció ordenada del món -o univers, si es vol ésser més conseqüent-. D'aquí ve que en totes les civilitzacions sense excepció, hi hagi existit una religió, més senzilla o més complexa, cruels unes, estoiques d'altres. Inspirades o bé il·luminades i, fins i tot, d'altres corruptes, amb finalitats positives en contraposició.

Aquest nostre Baix Empordà, com tots els països, ha passat per tots els períodes religiosos, fins a l'actual. Ara de moment confós. Fins ara religiosament i profundament catòlic, podria dir que fins a la imposició o exageració. Ara va al revés, l'abandó total, en general, o per segons qui. Però puc dir que per a la majoria de la gent, l'entrada d'altres religions, cristianes, jueves, islàmiques, tota mena de sectes,... fan dificil de trobar un Déu vertader i raonable. Actualment resulta que, encara que el cor i els costums siguin catòlics, la variació o la força vocacional d'altres fa que alguns temptegin, "fi".

El poble catòlic-cristià ha construït esglésies a pertot, a molts pobles a amés de l'església parroquial hi ha capelles o esglésies dels patrons i sants. Com a confirmació d'això diré que a la Bisbal, capital del Baix Empordà, hi ha sis esglésies, a més de la capella de Sant Josep, a la plaça de Sant Josep, fins ara. A ,és de moltes cases senyorials i masos que tenien o tenen altar o oratori particular. L'esglesia dels Dolors, l'església del Convent, la de Sant Pol i Santa Llúcia, ara l'església de Castell d'Empordà i la capella del Remei.

A Corçà, la parroquial, la de Sant Cristina i la capella de Sant Sebastià; a Fonteta la parroquial i la de Fitor. Peratallada, amb Canapost i Peralta, la parroquial cada una, la de Peralta, la de Sant Climent de Peralta, les ruïnes de l'església del Mas Vidal, i les ruïnes de l'església del Socors o Mare de Déu del Socors. Així totss el termes de la comarca, tenint el compte que els pobles són a mens de dos quilòmetres els uns dels altres, els termes estan sembrats d'esglésies. Així al terme de Cruïlles, trobareu l'església parroquial, la romànica de Sant Miquel, l'església de la Mare de Déu d'Esperança, la de Sant Joan, en el pla de Sant Joan, amén de les de Sant Cebrià de Lledó, Sant Cebrià dels Alls -ara abandonada, però fins el 1936 hi havia sacerdot-, capella de santa Àgata i Santa Pellaia.

Així tota la comarca, cosa que ens faria extendre enormement en aquest punt, la més curiosa és la de Sant Julià de Boada, la mossàrab -si no ho tinc mal entès- més al nord de Catalunya, i la més antiga i rústica la de Sant Romà de les Arenes, en ruïnes, soterrada -mai tan ben dit això de soterrada-, ara extreta de la sorra o arena, que és a Sant Llorenç de les Arenes, que, com no, també té la parroquial, on a la porta de la rectoria hi ha la creu dels Templers. Així és que els pobles es toquen, les esglésies també. I més, a Ullastret, la parroquial dedicada a Sant Llorenç i Sant Andreu, on ara hi han fet el museu de la Ciutat Ibèrica d'Ullastret. A una rodalia de poc més de deu quilòmetres del centre, com us he dit, hi ha vint-i-cinc pobles, amb les esglésies que -segurament- sumen més de cinquanta. Això reflecteix la importància que ha tingut la religió en aquesta comarca, de gent normalment fora de determinats casos, escèptica, laica o pagana, altres molt religiosos de fe o de circumstàncies.

També els capellans hi eren en abundó, del meu record n'hi havia vuit o nou a la Bisbal i a tots aquests pobles del voltant, per petits que fóssin hi tenien capellà o rector.

A dalt a Sant Cebrià de Lledó tenien capellà. A les tardes de tardor es feien el sobresou, anant a caçar bolets i portant-los a Cassà de la Selva -eren parròquies pobres: hi havia parròquies riques i parròquies pobles-.

A dalt a Sant Cebrià dels Alls tenien rector, unes quantes masies, per cert que, als fets del 1936 ningú no els va molestar. A les parròquies de la plana en van matar uns quants, i els altres van fugir com van poder.

Els meus comentaris no voldrien ésser tendenciosos, però el Baix Empordà a l'igual que la resta de Catalunya, és ple de manifestacions essencialment cristianes i catòliques. Per la gran quantitat de poblacions, pobles, viles i veïnats, per segur que és on es troben més esglésies i capelles per quilòmetre quadrat. Això també, com he dit abans, els seus habitants són indiferents, fins i tot contraris i, com no, vertaders creients. Com s'enten que a la guerra del 36 hi haguéssin propietaris, hereus de pagès, que s'enroléssin amb els republicans, socialistes, comunistes i anarquistes? Doncs, que el capellà feia colla amb uns, aquests remenaven el poble a favor seu. Llavors per a nar en contra del capellà o del grup al qual el capellà donva suport, es posaven de l'altre bàndol per fer l'encontra i defensar-se de la voracitat del grup catòlic i de dretes. Amén. Era una encontra municipal més que no pas d'ideals.

LA CAÇA

La manera de caçar és un art. Té les seves tècniques. Hi ha dues maneres de caçar, una és anar-hi per gaudir de la cecera u l'altra per a recollir caça.

-Els caçadors -vertaders caçadors- gaudeixen amb el gos que, fent nyau nyau aixeca el conill. El conill surt empaitat pels gossos. Puja la muntanya -el pujol-. Dóna la volta. Torna al seu terreny. El caçador va dient a gos: -Volta'l, Hala Petit, i endevina o ha d'endevinar el lloc per on passarà el conill, i quan es posa a l'abast, passa a engegar-li un tret per posar-lo al sarró.

La recollida de caça és més simple. La fura a un pedrer o a un cau, uns boquers a davant del cau i el conill -o conills- esverat a dintre el boquer. Els més esportistes, però, esperen que surti del cau o del pedrer des del cim i quan surt, tir al blanc -blanc mòbil-.

La llebre -ara a penes n'hi ha, que les noves tècniques agrícoles l'han fet desaparèixer- s'havia de trobar al pas que es feia dintre el camp i una vegada es coneixia la jaça, s'hi anava poc a poc contra el vent i quan s'aixecava: tret va!. I si s'escapava, donava una volta per la contrada i tornava allà mateix.

La perdiu també té la seva tècnica, recordo un senyor que tenia una escopeta de canó llarg, anava a l'aguait. Acostumava a portar perdius. Les tenia guipades. Coneixia els camps on es posaven i ell ja hi era. S'hi acostava poc a poc, contra vent i les hi tirava el tret. Era un bon caçador de perdius.

Una altra manera de caçar-les era pujant la vessant d'una muntanya. Les perdius són ocells pesants i fan vols curts, i més pujant. Si el caçador és lleuger, cada vegada el vol és més curt i la distància en que s'aixeca, també més curta. Essent el tercer vol de bon apuntar i matar.

Els ocells. S'agafaven ocellades. Hi havia -hi ha- vàries tècniques. Les teles: en un clar d'arbrada s'hi neteja un troç, el troç que agafa la tela. S'hi tira menjar. Els ocells van a la trampa. És la tela que cau, amb un giny sobre el clar amb el menjar, l'ocell queda atrapat, enxampat.

Les ballestes: -no cal dir que aquests procediments són penats- . Les ballestes es paren si s'és al bosc en un caminal mig abandonat. Se n'hi posen trenta, quaranta o cinquanta. Es fa un gratall. Es para una ballesta amb una gramarola, oliva petita d'ullastre, alada, o gra -millor grillat, una mica grillat-. Aquest sistema s'utilitza també al pla. Una vorada; sota la vorada, sota les oliveres, es fan gratalls i s'hi posen ballestes. Cada mitja hora o cada hora s'hi dona la volta, es recullen els ocells i es tornen a parar les ballestes. Es va fent la feina i es recull el ranxo.

Una altra manera de fer ocellades, és a l'hivern anar de nits amb llums, als verders o canyers que és on van a jóc, i alguna llauna o gibrell de llauna. Amb el llum s'enlluernen, i amb la fressa de les llaunes s'espavordeixen. Uns companys avispats van recollint els enlluernats i esporuguits ocells que es rematen rebotint-los en algun lloc i es posen al sarró.

Si van a un arbre alt a jóc, la tècnica és encendre plats amb sofre. El gas que desprèn el sofre és asfixiant i els ocells cauen com mosques.

Una altra tècnica per a fer el ranxo és fer una barraca de branques en un lloc on l'ocell es para abans d'anar a jóc, o a beure si és una bassa o una font. L'ocell acostuna a parar-se en una branca que domina l'abeurador, o la vinya, o l'objecte codiciat de menjar i beure. L'home està a l'aguait. Quan es para engega el tret i al final surt a recollir la peça cobrada.

Aquest sistema també s'utilitza amb els conills. Es puja a dalt d'un arbre i des de dalt, entrada de fosc els conills surten del marge i van al camp a atipar-se d'userda o esparcet. Surten del bosc amb les orelles altes, vigilant i a punt de sortir corrent. Quan n'han sortit uns quants, sense fer fressa, silenciosament, tret al canto i un conill mort. Els altres aixequen les orelles volent saber que ha passat. Si l'home es queda quiet, al cap de poc es tornen a posar a menjar. L'arbre s'ha de triar que sigui còmode per a estar-s'hi.

Les granotes també són bones. La carn és finíssima. El sistema anys enrera era sortir amb llum de carbur i seguir el curs de la riera o riu i anar pujant -mai baixant-. Un porta el llum i els altres coixineres. Les granotes queden enlluernades pel llum a sobre el llot. Grapada i al sarró. Després es van agafant, es reboten i s'escorxen i queden les anques o malucs que es poden fer de vàries maneres. Quan es puja el curs de la riera es porta una forquilla o fitora. Que hi ha anguiles a rebeig? - Enforquillada i al sarró. L'anguila també és bona, però és més bona per al meu gust la granota.

Ja que ens hem ficat amb el peix, i hem començat per les anguiles... Les anguiles es pesquen de vàries maneres. Amb botiró, quan l'aigua nova després d'una ploguda baixa roja. El botiró consisteix en un manyoc de cucs enfilats fent-ne un cabdell. Es tira el manyoc o botiró a l'aigua tèrbola. L'anguila pica. S'estira ràpid el botiró i l'anguila, arrapada amb les dents, ja és fora de l'aigua. Quan es deixa anar, es té un paraigua obert i posat al revés i cau dintre el paraigua. Arrapada i al sarró o coixinera!. També existeix el sistema que se'n diu la fluixa, que consisteix en parar hams de tres en tres amb un cuc al capvespre, i al matí anar a desparar, podent trobar a cada ham una anguila. Altres maneres d'agafar peix són les enfiles, es paren al vespre entre el gorg i l'entrada de l'aigua, quan el peix surt a rebeig queda atrapat a l'enfila. Altra manera es parar el farfell o bàrbols. El farfell és una espècie de barretina de malla. Es posa d'esquenes a l'entrada de l'aigua de la gorga o encarada a la gorga. A la nit el peix surt a rebeig i entra dintre el farfell, quedant atrapat i no pot sortir. Així s'agafa, també, alguna anguila.

Una altra manera d'agafar anguiles és amb un cistell. El cistell és, a vegades, cobert de tela metàl·lica i es va pujant el curs de l'aigua -mai baixant, perquè s'embrut l'aigua-. Quatre cops de peu a un metre i mig, amunt, tenint el cistell submergit a la vora. L'anguila surt, escapant-se avall, i s'aixeca el cistell, que s'ha d'aixecar ràpidament enlaire i es recullen les anguiles que hi ha. S'acostuma a fer en recs de no massa aigua, i es va pujant, deprés de netejar-les es fa la fregida.

També hi ha la pesca de canya. És molt avorrida (per a mi). Cucs i altres esquers. Té els seus adeptes. Altrament no vull parlar d'un sistema que el trobo molt denigrant, que és enverinar l'aigua amb una herba. Això és assassinar perquè mata tot el peix. És clar, és bo per a menjar. Ah! i el petard, que a l'esclatar, mata el peix rebentant-lo.

Això és pescar al riu.

Ara els cargols. Els cargols es fan de tota manera. En sí tothom pot menjar cargols. Però l'amaniment s'acostuma a fer fort.

El cargol surt de nit -les nits que no fa vent-. Surt amb la humitat, llavors surt a les fosques a atipar-se. Quan fa molta calor i està molt sec no surten. A les pluges de finals d'agost i setembre surten. i fa tant de temps que estan amagats protegint-se de la secada i les calors que surten al capvespre, bé, a la nit. Abans es sortia amb llum de carbur, ara es surt amb llum de butà o bé amb llums elèctrics. Recollida de cargols. Deixar-los dejunar perquè purguin el que han menjat. Cuits o bullits i secs a la llauna. I salses, allioli, vinagreta, salsa de tomata amb un tall de cansalada o salsitxa. I es van menjant. Queixalada de pa. (Els cargols són un menjar que té fama d'"enfilar pa i vi"). Ara bé, n'hi ha que se'ls mengen sols. També es fan estofats, guisats, amb una salsa que penetra i dóna gust al cargol. Perquè el cargol sense salsa o amaniment és un menjar de malalt. Amb salsa és menjar de persona sana i que es troba bé.

A l'hivern es van a recollir amagats als marges. La gent va amb una eina i grata forats cara al migdia; remena pedres i forats, i soques d'arbre. L'estima dels cargols fa que es paguin a bon preu.

Què més?. Els bolets. Els bolets són una autèntica afició. Són bons i comestibles. Compte! Que n'hi ha que són dolents i emmetzinen!. Els més estimats són els pinetells i rovellons. Sembla que els barcelonins també n'han après. Els rossinyols, els carlets també es paguen. El rei és l'ou de reig. Molt estimat és el sureny, o ciureny, o cep -segons la contrada rep un nom diferent-. Es fan de tota manera, a la brasa, a la llauna, a la paella, guisats, estofats, donant gust als acompanyaments. Acostumen a ésser cars. Molt més cars que els altres menjars corrents. Ara el govern sembla que estudia la manera de controlar-ho. Hi posarà la pota i ho espatllarà. Els bolets tenen poca durada a bosc, n'hi ha pocs. Si no es salen o es conserven, al cap de pocs dies són fets malbé. El "rei dels bolets" en vuit dies ja és dolent. El pinetell dura més dies.

Què més?. Els espàrrecs. A la primavera hi ha els espàrrecs. També són molt estimats per fer truites o menjar-los a la vinagreta bullits. També són molt bons estofats o guisats, fets amb una bona picada i algun tall de carn. Potser és la manera més bona -per mi-.

Hi ha la pesca al mar. Això ja té un altre caire, per mi diferent i desconegut. Però intentaré fer un resum de les maneres que he trobat de pescar, tot donant volts. Doncs n'he trobat que pesquen a la platja segons quines hores, tot el dia, en particular al capvespre. En segons quines èpoques la pesca és abundant. He trobat concursos de pesca a la Gola del Ter a mitjan de setembre. Cada pescador tenia pescades un grapat de llises galta-roja -o un nom així- . Que el concurs consistia en pescar tot el peix i un premi per al que més quilos n'havia pescat. I un premi o distinció al peix més gros.

Pesca de roca. S'hi agafa altre peix. Serrans i julívies, i altres. També he trobat qui pesca i para esquer en barca peix de roca. La pesca del calamar que es fa de nits a l'hivern quan venen a desovar. Qui para nanses o gambines. Recordo fa anys a Calella de Palafrugell, al costat de Port Bo, que hi havia un estiuejant que llençava una gambina amb esquer al mig d'unes algues. Es banyava i de tant en tant anava a mirar-la per si hi havia algun peix. ...I de vegades feia la fregida grossa, ...de vegades petita. La pesca en barca la desconec, però hi ha vertaders aficionats com en Joan Sors, que va amb altres i sembla que pesca molt. Jo desconec l'afició. Bé, també hi ha la pesca professional, però això ja és una altra història.

He de dir que, si jo fos pescador, seria pescador de, o amb paranys.

Dintre de la pesca també hi ha un altre sistema que es parar un seguit d'hams -palangre-, lligats d'una corda. Això es fa al mar i al riu. També hi ha el sistema de brumejar. Es tira menjar als peixos i quan estan aficionats menjant s'hi tiren els hams amb esquer.

EL VI

Aquesta comarca havia estat anys enrere productora de vi. Hi havia moltes vinyes quan jo era petit. Llavors la gent no anava a mar. Anava a passar el diumenge a la barraca de la vinya. Aquí, a la Bisbal, hi havia gent benestant -no dic rics- que tenien un troç de terra a prop, moltes vegades voltada d'oliveres, amb una barraca. Tenien oli i vi. Que això en aquell temps resultava molt. També hi feien altres coses a la terra, coses d'aspre (patates, tomates, cigrons, etc.). Però la gent es dedicava a tenir grans extensions de vinya, de manera que, de Peralta a Torrent, eren vinyes. He sentit contar que la fil·loxera les va matar. Llavors se'n van plantar amb peus americans. Passat Sant Pol hi ha les primeres estribacions de les Gavarres. Tot era plantat de vinyes. I aquest troç de pineda que hi ha entre Peralta, Torrent, Pantaleu i Sant Feliu de Boada; tota la muntanya era plena de parets seques que dividien les propietats. Tot era ple de vinyes. Aquella quantitat de parets seques gruixudes fetes de pedres, són testimoni mut de la paciència i treball per despedregar els troços de terreny que, en molts llocs, la roca hi aflora. D'altres que no. I amb treball de formiga s'anaven dividint les propietats, netejant-les. Tot era treball de paciència, i el vi devia anar a vessar.

Jo recordo que, quan era petit, -parlo d'abans de la guerra del 36- hi havia molts borratxos. Borratxos de gent que treballava a bosc i agafava gats quan arribava a la vila. Que moltes vegades no era cada setmana. N'hi havia que quedaven degenerats i no s'hi podia tenir cap tracte, però la gran majoria de la gent havia trobat el nivell i sabia el que podia beure. Bebia el que li convenia i no passava res.

Ara les vinyes són mortes. Hi ha pins. Ara fan arrencar les vinyes a Espanya. Com és natural, a Catalunya també. No és una política de competència. És una política de protecció a les vinyes d'Europa. Una política de favoritisme, no una política de lliure mercat. Paguen perquè s'arrenquin les vinyes perquè un altre dia els comprem el vi a ells. Perquè Espanya és un país vinícola per excel·lència, de vins de primera, millors que els vins europeus. Els francesos, tot i tenir-ne de molt bons per ésser ben treballats, no poden competir amb la matèria primera d'aquí. Amb una política de competència, amb els vins d'aquí degudament treballats -si són de ceps de llei-, no hi tenen res a fer. Crec que la política és deslleial.

LES AIGÜES

Les aigües que baixen pel Daró, ja en el pla ple de sorrals, són unes aigües de gran qualitat. Són aigües de qualitat superior. El llit del Daró s'ajunta en el pla, i en els sorrals, amb el Ter. Sota Gualta hi han fet pous per a recollir aigua per a la Costa Brava. Doncs, aquestes aigües són de gran qualitat.

Les aigües dels pous. De pous n'hi ha de tots. Hi ha terrenys de pedra calcària, on -com és natural- les aigües porten molta calç, calcifiquen els ossos i fan pedres als ronyons. Com que a les Gavarres hi ha vetes de moltes classes de minerals, algunes aigües tenen gust de ferro; les que travessen el llècol són puríssimes i molt bones. Les aigües més curioses són les carbòniques. Al travessar l'aigua alguna classe de roca carbònica, aquesta desprèn gas i l'aigua agafa al seu pas el gas carbònic. És curiós que a la muntanya d'Els Àngels per sota hi ha aquesta roca i surt aigua picant, tant per un costat com per l'altre. Aquí tenim la famosa de la comarca, la de Madremanya, picant i ferruginosa, de bon gust i de gran qualitat. Té una cosa, que al cap de poques hores el ferro de l'aigua es descompon i l'aigua queda tèrbola, no es pot guardar, no té vista. Ara seguiré les fonts picants, la del Congost; les basses de Campdorà on el gas carbònic hi brollava, fent semblar que l'aigua bullia (Els caçadors les han tapades perquè hi havia animals que quedaven asfixiats a l'anar a beure); els pous de Pedret, que eren dintre d'hostals que es desafiaven, en aigua "Picante", i l'altre la "Doble más picante". Els hostals eren de costat i el tren petit hi passava pel davant anant de Girona a Palamós. Ara si no ho tinc mal entès en un d'ells hi ha un estanc. Seguint la muntanya cap a Romanyà hi ha altres fonts, com la d'en "Lliure", la Font Picant de Santa Cristina -però tinc entès que n'hi ha més-. Això vol dir que sota la Gavarra de Ponent, és a dir, del costat de Girona, al subsòl hi ha els minerals carbònics que, al pas de l'aigua, desprenen gas. Per curiositat diré, que sobre Monells, al Mas Sagrera, fa uns anys s'hi va fer un pou, l'aigua hi brolla i és aigua picant. És un pou artesià. El van fer per a regar, però l'aigua és tan forta de sals que no serveix. Al pla de Campdorà també se n'hi va fer un altre. El seu amo m'explicava que no servia per regar, l'aigua també hi brollava. Doncs, què hi han fet? L'han tapat. Jo vaig entendre que hi havien posar una porta con aquelles cantines per la llet, perquè em va dir que al cap d'un temps va obrir la porta i va sentir el gas com s'escapava (ftftftftftsssssss...) L'aigua va pujar fins a dalt i va vessar. Tot seguit va tornar-la a tapar. Ara crec que la té aparedada. L'aigua era forta de sals i matava les plantes i no servia per regar.

Però, en general, puc dir que les aigües del país són molt bones.

ELS FOCS DE LES GAVARRES

He vist cremar a vegades les Gavarres... Hi ha troços, vàries vegades. El suro -alzina surera- és l'arbre del foc per excel·lència: es cremen totes les fulles i l'escorça, però l'arbre queda viu i rebrota. Els pins, si no són pas molt grossos, després del foc queden morts, així també la llenya de peu o el sotabosc. Sembla, però, que la cremada de bosc és considerada una gran desgràcia, jo puc dir que la cremada treu la fusta i els beneficis que el propietari espera pacientment el moment oportú per a recollir. Jo he vist cremar el bosc. Després del foc, l'any següent, una gran neixor de plantes que, es clar, triguen anys en fer-se grosses, però pugen amb una alambor, una força extraordinàries.

El foc ha fet malbé els pins i ha cremat l'escorça del suro, malmenant-la, però el bosc torna a brotar amb més força, si això pot ser. Crec que a Austràlia hi ha classes de plantes que quedarien extingides si no hi hagués foc. La manera de sobreviure i regenerar-se és el foc. Jo he vist que, depenent de circumstàncies, el repoblament natural ha sigut de pins, també he vist en segons quins llocs que rebroten les alzines després del cremat. Per tornar a ser gran el bosc han de passar trenta anys o més. S’ha de tenir cura del bosc. S’han de treure les plantes sobreres. El bosc s’ha de netejar. El bosc net i cuidat és un jardí. És el jardí més maco que hi pot haver. A més del viver d’animals que hi viuen, A més de la neteja de l’atmosfera que fan les seves plantes. Estimeu el bosc, estimeu tots els boscos, sobretot els de la nostra comarca.

La lloança més grossa que he sentit dir mai de les Gavarres és que com elles no n’hi ha cap més.

ELS MASOS

No vull tancar aquest escrit sense parlar dels masos. Els masos han estat per a la nostra comarca una unitat de producció, de treballar la terra i transformar els seus productes. El mas a Catalunya i, en particular en aquesta comarca, ha estat essencial per al desenvolupament de l’economia del país. El mas ha estat abans d’aquesta industrialització de l’agricultura una unitat econòmica de producció primària. Una unitat econòmica d'on han sortit els homes que han industrialitzat el país. És el nom que tenen els fadristerns. Arran del costum de la terra d’instituir hereu, als altres fills que no es quedaven a la casa se’ls donava una protecció, segons la possibilitat de la família. Se’ls hi posava un negoci o una indústria, a alguns se’ls donava una carrera universitària i eren advocats o metges. Anys enrere també la carrera de sacerdot, de capellà. Era usual que hi haguessin religiosos a la família, així mateix religioses -monges-, també algun militar. I tots esperaven que arribessin a bisbes o generals.

Aquesta unitat econòmica que he dit, que amb constància, treball, coneixement de l’ofici de pagès i ramader -en aquesta comarca, tant com pagesos, o més que pagesos, són ramaders- , el coneixement de l’agricultura, el treball, economia, especulació, engreix de bestiar de carn i producció de llet, és més que una feina, un divertiment, una vocació que, al que li agrada, és la seva vida...

Res més.

La Bisbal d'Empordà, tardor de 1996

Josep Bahí i Maymí