dissabte, 11 de maig de 2019

Bocassa

Fa uns quants anys, a la República Centreafricana, hi va haver un president que es va autoanomenar emperador (si teniu més curiositat podeu consultar la Viquipèdia) . Jo era molt jovenet, però recordo el rebombori que va causar tota la parafernàlia, imitant la coronació de Napoleó, en aquell país africà.
Aquell autoanomenat emperador es deia Jean-Bédel Bokassa.

Però no és pas d'aquell Bokassa, de que vull parlar avui, sinó de la bocassa que ens queda quan hem menjat una torrada sucada amb all.

Menjar una torrada amb all sempre és un plaer. És un dels meus esmorzars preferits: una torrada amb all amb una anxova o un tall de llom o pernil. No ho supera cap esmorzar d'hotel.

El problema és que acabat el plaer de l'àpat, comencen les molèsties: la bocassa que ens durarà unes quantes hores i que ens recordarà l'esmorzar. Més ben dit, ens farà desitjar haver menjat una altra cosa, perquè el regust d'all no té res a veure amb l'agradable sensació del moment de menjar-lo.

I... Com ho hem de fer per eliminar la bocassa?

El truc és molt senzill. Evidentment, davant del poderós all no hi ha cap remei 100 per 100 efectiu, però ens ajudarà a rebaixar la sensació de bocassa fins gairebé fer-nos oblidar que hem menjat all per esmorzar.

Cal agafar un parell de branquetes de julivert verdes, amb les seves fulles, tal com venen, i posar-nos-les a la boca. Les hem de mastegar durant un parell de minuts fins que quedin ben esmicolades. No cal que ens les empassem. Després podem escopir-les a la pica i rentar-nos bé les dents amb el raspall i el dentifrici, tal com ho fem habitualment.  El resultat ens permetrà continuar amb la jornada, com si haguéssim menjat un donut, però havent gaudit del gust de la torrada amb all, i havent-nos beneficiat dels beneficis saludables que té aquest bulb comestible.

I evidentment, el que va bé per la torrada amb all, també va bé per l'allioli

dissabte, 12 de gener de 2019

Un no és res, dos aguanten, tres fan foc.

Cada vegada que encenc la llar de foc recordo aquesta dita que deia el meu pare. Un no és res, dos aguanten, tres fan foc. El sentit és ben simple i literal, un tros de llenya solitari a la llar gairebé no crema. Amb dos trossos de llenya es pot fer una petita foguera que va aguantant el foc i el caliu però que escalfa ben poc. A partir de tres trossos de llenya ja es pot tenir una foguera consistent, que fa una flama respectable i pot escalfar de valent.
A partir d'aquí es pot extrapolar aquesta dita a d'altres situacions de la vida on la col·laboració de més subjectes fa que la tasca que es pugui dur a terme sigui més important i profitosa.