les Gavarres: geografia

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris geografia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 15 de febrer del 2015

Els Carcaixells - Solius

Avui ha tocat una excursió al massís germà de les Gavarres, l'Ardenya. És un massís que tot i ser tan proper de les Gavarres té una morfologia totalment diferent, les afloracions rocoses, tan poc freqüents a les Gavarres, són la natura de l'Ardenya. Això fa que les rutes siguin més adients per a cabres que per a humans. El paisatge és, però, espectacular i digne d'admiració, donant-nos una visió fantàstica de la Vall d'Aro.

La ruta que hem fet avui parteix de l'aparcament de l'ermita de Solius, fa una visita a la Cova dels Moros, al Castell de Solius, per adreçar-se, tot seguit cap als Carcaixells, que pujarem i carenarem -i on esmorzarem-, per baixar finalment pel pas de la Miloca i tornar, passant pel costat del Monestir de Solius cap, a l'aparcament.

dilluns, 24 de febrer del 2014

La processó de Tossa

La fotografia és presa des del Puig de Sant Ramon de Vulpellac, a baix s'hi veu el poble, i abasta tota la línia de la costa que es pot intuir des d'aquest punt. Resseguint la línia de la costa hi ha un núvol continu, que no va més enllà, ni mar endins ni entra a la terra. Aquest núvol és conegut com la Processó de Tossa, sembla que surti de la zona on hi ha Tossa de Mar (vist des dels voltants de la Bisbal) i s'allargui costa amunt.. La saviesa popular, en unes èpoques sense la informació meteorològica tecnificada que tenim avui en dia, interpretava aquests núvols com un anunci de pluja en un breu termini.

Bé, podem fer la prova, la foto és d'avui 24 de febrer de 2014 a la tarda. Veurem quan triga a ploure....

divendres, 27 de desembre del 2013

Les coves del Montgrí

A part dels motius lúdics, el pes de consciència dels àpats nadalencs va fer que ahir ens decidíssim amb el meu fill d'anar a fer una caminada trenca-cames pel Montgrí. Va ser l'ocasió de visitar unes coves allunyades de les rutes més concorregudes però que realment val la pena visitar, el Cau del Duc d'Ullà i el Cau de les Dents, en deixo unes fotos.

Petita cova a la Muntanya d'Ullà

Cau del Duc d'Ullà

Interior del Cau del Duc d'Ullà

Cau de les Dents

Vista de l'Empordà des de dins del Cau de les Dents

dimarts, 21 d’agost del 2012

Catalunya Nord

La foto no és meva, ja que estava conduint, l'he trobada per internet i ho agraeixo a qui l'hagi penjat. Tampoc és el lloc on jo vaig veure el rètol: la carretera que porta de Maçanet de Cabrenys a Costoja, passant per Tapis (la foto és de Coll d'Ares). Només puc dir que, malgrat la calor, una esgarrifança de joia em va recórrer d'esquena. I és que, entrar a Catalunya Nord i veure aquest rètol emociona.

dilluns, 23 de gener del 2012

La Torre Moratxa

Enfilada vigilant damunt el poble de l'Estartit s'alça la Torre Moratxa, que en èpoques no massa llunyanes va servir per avisar de l'arribada de pirates i saquejadors provinents del Nord d'Àfrica. El nom de la torre explica clarament el motiu per la qual va ser edificada, com també ens ho recorda el nom del promontori del costat, avui destinat a una torre d'antenes de telecomunicacions i on es troba la càmera del temps de TV3 de l'Estartit, la Roca Maura.

Segons conten, des de Torre Moratxa, els sentinelles avisaven les rodalies del perill encenent una gran foguera amb llenya seca, quan l'avís s'havia de fer de nits, i amb llenya humida, perquè fes molt de fum, quan l'avís s'havia de fer de dia. L'objectiu: que es veiés el màxim de lluny possible.

El camí per arribar-hi no és pas senzill, cal anar ben calçat i tenir paciència, ja que cal seguir un camí de roques descarnades on hi ha perill real de trencar-se el turmell amb una relliscada, però un cop a dalt la vista val l'esforç que s'ha hagut de realitzar.

Torre Moratxa, construïda amb pedra del Montgrí i calçobre.

Torre Moratxa, Interior, on es poden observar les marques deixades per la motllura de canyes en aixecar la volta.

Finestra situada a la part Sud-Est de la Volta de la Torre.

Vista del Castell al fons, i la Torre Moratxa en primer terme.

Vista de la plana, amb Torroella de Montgrí al fons

Gola del Ter

Vista de l'Estartit i les Medes des de Roca Maura

dimarts, 10 de maig del 2011

Santa Maria de Palau, Montgrí inèdit

Situada a la part septentrional del Massís del Montgrí, aquesta esglesiola medieval mig derruïda i amagada de la vista conserva encara la força de la pedra calcària que conforma l'entorn i les seves parets.

S'hi arriba per el cami que va cap a l'Escala des de Torre Ferrana, en el primer trencant a mà esquerra quan s'acaben els camps. Al mig del camí hi ha unes marques amb pintura vermella que cal anar seguint i per tant és bastant senzill d'arribar-hi, tot i que hi ha uns quants trencants i desviacions, el camí marcat és el més fressat.

Al cap d'un quilòmetre més o menys des del camí que hem deixat (el de Torre Ferrana a l'Escala) apareix a la nostra vista la construcció de pedra grisa darrera d'una barrera que impedeix l'accés motoritzat (val a dir que el camí a partir d'aquest punt és bastant dolent i estret, per la qual cosa la barrera és més a títol informatiu que per a impedir-hi el pas)

Unes amples parets de pedra seca envolten el camí i les antigues feixes veïnes, recordant la duresa de la vida en aquells entorns, on realment calia suar la cansalada per treure un esquifit rendiment del pedregós terreny.

L'església de Santa Maria de Palau té la façana principal totalment esfonsada, però conserva les parets laterals, la posterior i, curiosament, el sostre format per una volta amb una lleugera punta, diriem

-sense que això sigui científic- de transició del romànic al gòtic.

La façana posterior, totalment planera, -sense conformar absis- presenta una finestra allargada i tres espiells a diferents nivells. I existeix la resta d'una construcció adjacent a la part anterior esquerra de l'església.

Tot l'edifici està construit amb uns carreus molt ben tallats, a l'estil del castell del Montgrí, les arestes, i de forma més rudimentària les pedres que conformen l'interior de les parets, rejuntant els espais buits amb pedra més petita i restes de ceràmica, que ens fa presumir que havia estar arrebossada amb calçobre.

Si seguim camí amunt entre els pins que varen sobreviure a l'incendi de 2004 arribarem, entre ginestes, mòdaguues, garrigues i altres plantes típiques del Montgrí. a una mena de plaça adaptada perquè els camions de bombers facin maniobres amb una magnífica vista sobre els arrossars que ocupen l'antic estany, recordat pel nom del poble veí de Sobrestany, a l'altra banda l'Escala i el Golf de Roses.