PapibouSeguint amb el tema d’ahir de les expedicions de pesca pel riu Daró i els seus afluents, la Marqueta, el Rissec, el Vilar... he d’ampliar el tema de la pesca amb un animal aquàtic amb menys “glamour” que els peixos, però curiós, i objecte de pesca intensiva en la nostra primera època d’investigadors naturalistes aficionats infantils. Sota el Pont Vell sobre el riu Daró, al seu pas per la Bisbal d'Empordà, vistos des de dalt, apareixien fent bocades d’aire uns enormes papibous negres que cridaven l’atenció de tots els marrecs que els veiem des d’amunt. Havíem de baixar, per força de la natura a pescar-los. Aquests eren de més bon pescar que els peixos i per als que intentàvem la captura d’animals aquàtics per primera vegada, encara sense posseir un valuós salabret i havíem d’intentar la pesca amb una llauna trobada o un tros de galleda vella, ens resultava molt més fàcil. Els papibous obrien al nostre món d’infants el miracle de la metamorfosi. D’uns caps grossos amb cues tremoloses començaven a sortir, a mesura que passaven els dies, unes potetes, primer les de darrera i després les de davant, més petites. Nosaltres els observàvem a les galledes amb aigua que havíem posat als balcons de casa, i que ens servien de viver improvisat, alimentant-los amb qualsevol cosa que sobrava de la cuina (els papibous s’ho mengen tot amb la seva petita boca rasposa). Evidentment, quan s’havien convertit en granotes, un bon dia s’enfilaven i desapareixien definitivament del nostre abast. Una vegada varem imaginar que podríem controlar les granotes al balcó de casa lligant-les un cordill a la pota. Evidentment l’endemà, les pobres, penjaven seques com pernils a mig camí entre el balcó i el carrer. No ho varem fer mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada