dimarts, 30 de setembre del 2008

Fauna bisbalenca: rantells, caues i papibous

Els bisbalencs quan ens allunyem del nostre àmbit ens sorprenem sovint que paraules emprades amb absoluta normalitat a la nostra població sonin estranyes i fins i tot absolutament desconegudes a pocs quilòmetres de casa nostra. Potser  amb la mundialització, l'abundant immigració, els moviments de població i l'estandarització del llenguatge farà que aquestes paraules acabin morint fins i tot a la nostra ciutat.


-Rantell-

Rantell.- Fa pocs dies parlant amb un dels responsables del refugi de gossos de la Bisbal arran de la leishmaniosi (malaltia crònica que contreuen els gossos), la meva dona li va comentar que era transmesa per un rantell. Ell tot segur li va contestar: -No! -És transmesa per un mosquit!
Poca gent de fora de la Bisbal coneix que és un rantell, tot i que el Diccionari de l'institut d'Estudis Catalans recull la paraula, amb la simple definició de "mosquit". Una vegada al Delta de l'Ebre un rantell va picar la meva filla i l'al·lèrgia que tenia li va produir una forta inflor a la cara i l'orella, el metge del CAP, quan li vàrem dir que a la nena l'havia picat un rantell va estar apunt de trucar la policia i acusar-nos de maltractament de menors. Sort que es va aclarir la confusió!


-Caua-

Caua.- Una frase comuna a la nostra població per referir-se a algú que ha près molt el sol i està molt fosc és "Està negre com una caua". La caua, fa uns decennis coneguda sobradament a la Bisbal per ésser l'ocell que poblava el campanar, avui en dia és gairebé desconeguda, des que va ser foragitada pels coloms domèstics. El diccionari no recull aquest vocable, únicament recull la paraula Gralla, amb la definició: "Ocell de la família dels còrvids, d’uns 33 centímetres de llargada, de plomatge molt fosc amb el cap de color gris clar, comú als nostres camps, on vola en estols (Corvus monedula)."


-Papibou-

Papibou.- Papibou té dues acepcions, la primera com a insult o descripció despectiva, referint-se a una persona babaua i crèdula, aquesta primera acepció s'utilitza en referència a l'animal, fase larvària de gripaus i granotes (anurs) que es desplaça amb poca traça badant i tancant la boca i endrapant tot el que troba a l'aigua, que representa la segona acepció de la paraula. Aquesta paraula, "papibou" tampoc està recollida en cap diccionari, tot i que fa temps vaig  introduir-la a la Viquipèdia, però únicament com un dels sinònims de capgròs. Si cerqueu papibou a la Viquipèdia us adreçarà a capgròs.
L'orígen de la paraula papibou per referir-se a capgròs és confús, tot i que una vegada un company de feina originari de Celrà em va dir que allà en deien Cap de bou. ¿Qui sap si papibou, en els seus orígens etimològics és una evolució de cap de bou?
A Peratallada hi ha un Restaurant que porta el nom de Papibou, un nom que per als visitants forasters deu sonar a xinès. Una persona veient el nom papibou i el dibuix del rètol em va comentar que creia que papibou era un espermatozoide. (Sense comentaris)

Hi ha altres paraules locals curioses com ara "escanyagats" per referir-se al peix anomenat generalment espinós. (aquesta paraula també la vaig introduir a la Viquipèdia, perquè em sembla interessant que no es perdi).

Afegit 28/06/2015:
Sopant el dia de la revetlla de Sant Joan vam comentar el fet d'un gat que va caure de la finestra en intentar empaitar un girapedaç. Automàticament vaig pensar en aquesta entrada del blog i que la paraula en qüestió hi era absent. Se'n diu girapedaç a la Bisbal de l'ocell que en altres contrades és conegut com a falciot

dilluns, 29 de setembre del 2008

Qüestió de perspectiva.


L'abocador de Vacamorta amb les seves xemeneies de metà



La gran copa de merda s'alça davant la Torre Bisbal



Una de les acepcions del diccionari com a definició de perspectiva és  "conjunt d'objectes que des d'un punt de vista determinat es presenten  a la vista de l'espectador, especialment quan són llunyans". En aquest  sentit i utilitzant les tècniques de la perspectiva podem comprovar com  d'una copa, si l'elevem respecte als nostres ulls, en veiem el vidre o  el material de que estigui feta. En canvi, si l'abaixem, veurem el seu  contingut.
L'abocador de Vacamorta és com una gran copa aixecada davant els nassos  de la Bisbal d'Empordà, i per tant,els bisbalencs únicament en podem  veure el material amb que està feta: l'argila. Una gran muntanya  d'argila s'aixeca davant els nostres nassos i en veiem les seves  parets. Amb alguna olivera, amb algun camp de blat, amb algun -fixant- nos-hi bé- tros de plàstic negre que intenta impermeabilitzar  l'abocador industrial que ocupa una part important de la superfície de  la muntanya.
Tanmateix, si, tot passejant o tot curiosejant ens enfilem als bosquets  i camps que envolten l'abocador canviarem de perspectiva i veurem la  copa de la part alta amb tot el seu contingut i la seva gran capacitat  s'obrirà davant els nostres al·lucinats ulls. Aquesta és la imatge que  vull presentar. La gran copa de merda alçada en brindis al capital  davant dels morros de la Bisbal. I els bisbalencs no la veiem.
Qüestió  de perspectiva.

dijous, 25 de setembre del 2008

Tot és camí, tot és drecera, és l'Empordà...



Evidentment aquesta no és la tanca que he trobat avui a la tarda tot passejant l'Andy per la muntanya de Vacamorta, coneguda pel seu abocador industrial i per les terreres que nodreixen d'argila la famosa ceràmica de la Bisbal, però la tanca que he trobat m'ha fet essencialment la mateixa impressió. En un camí on feia temps que no hi passava, però que abans hi havia anat sovint a passeig o a caçar espàrrecs, hi he trobat una tanca de filferro amb dos grans avisos de "gossos perillosos" i "propietat privada, prohibit el pas". 
He reculat. Què vols fer-hi? Però de seguida m'ha vingut al cap la sardana l'Empordà amb la lletra que dóna nom a aquest post i m'ha fet l'efecte -com si no ho sabés o fos la primera vegada que ho veia- que l'Empordà ja no és el que era.



Sardana: L'Empordà

Autor de la Música: Morera i Viura, Enric
Autor de la Lletra: Maragall i Gorina, Joan


Cap a la part del Pirineu
vora els serrats i arran del mar,
s’obre una plana riallera,
és l’Empordà!

Digueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s’hi va,
tot és camí, tot és drecera
si ens dem la mà!

Salut, noble Empordà,
salut, palau del vent,
portem al cor content
una cançó!

Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es ‘nirà fent de germanor
una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor;
a dintre de la mar hi ha una sirena:
ell canta el dematí que el sol hi és bo;
ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, me fas neguit-.
Canta el pastor: - Me fas neguit, sirena-.
-Si sabessis, el mar com és bonic!
-Si sabessis, la llum de la carena!

-Si baixessis, series mon marit!
-Si pugessis, ma joia fóra plena!

La sirena es feu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya
fou l'Empordà.





divendres, 19 de setembre del 2008

Aquella olor de col·legi, rància ferum de llapis, de pell de taronja, i de pixum


Escola Maternal de la Bisbal c/ Coll i Vehí
Any 1965
Senyoretes Carme i Teresa

Nens, d'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Fila 1.- ?, Romaguera, ?, ?, ?, Borrell, ?, ?, ?, ?, ?
Fila 2.- ?, ?, Frigola, Mir, ?, ?, ?, ?, ?, ?, ?, ?
Fila 3- ?. ?. ?. ?. Mir, ?, ?, ?, ?, ?, ?, ?
Fila 4.- ?, ?, Ramon Solés, Borrell, ?, ?, ?, ?, ?, ?, de Miguel, Pagès
?, ?, Coll, ?, Narcís Bahí, Màxim Cels, ?, Miquel López, Joan Mateu



Curs 1969-1970

Professor: Josep Puig i Ferrer

Alumnes, d'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Fila 1.- Màxim Cels, Antonio Matés, Narcís Torroella, Josep Solés, Vicenç Cabello, Joan Serrano, Poquet, Joan Lorenzo, Josep Lluís Rey, Josep Subirana, Josep Pagès.

Fila 2,. Ramon Solés, Joan Mateu, Jordi Ametller, Bosch, Martí Dalmau, Josep Maria Aragonès, Mir, Narcís Bahí, Lluís Font, Albert Surià, Miquel López.

Fila 3.- Joan i Vicenç Torra, Palomero, Ramírez, Becerra,Gabriel Sabater, Manel Luque, Borrego, Genís Castillo, Figueras, Lluís Sais, Albert Lloveras.

Fila 4.- Coll, Joan Esteba, Pere Pérez, Jordi Avellí, Josep Aguilera, Àngel Piedra, Joan Aranda, Josep Gastal, Torres, Carmona.



Cançó

El meu col·legi

La Trinca

Ens posaven l´uniforme:
bata de ratlles
i ens penjaven la cartera
a les espatlles
i ens portaven a un col·legi
ple de finestres
on una banda de frares
feien de mestres.

Aquells de quaders de "deberes"
aquells plomiers,
aquells pupitres de fusta
amb dos tinters,
aquella sotana negra
amb una creu,
aquella bragueta, inmensa
de cap a peus.

Ens feien entrar la llista
dels reis Gots
a base de plantofades
i mastegots
i ens deien quina és d´Austràlia
la capital
i els formaven el Espiritu
Nazi-onal.

"Venid y vamos todos
con flores a porfía"...

"¡Que buenos son los padres escolapios!
¡Que buenos son que nos llevan de excursión!
¡Que viva España y su tradición
y los padres escolapios que nos dan la educación!"...

"De Isabel y Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada bandera"...

Ells ens feien creure en Déu
mal que fós a cops de creu.
Aquell maig, mes de Maria
aquells rosaris,
aquell futimé d´estampes
i escapularis.
Aquell tancar-se en el wàter
tot el "recreo"
i aquell confessor que et deia:
"Quants cops fill meu?"

"Las manos sobre el pupitre"
l´hermano ens deia,
però ells de la butxaca
mai se les treia.
Que fóssim "puros y castos"
ens predicava,
mentres tot fent la ma morta
ens grapejava.

Aquella olor de col·legi,
rància ferum,
de llapis, de pell de taronja
i de pixum,
aquella paret davant,
aquells dos quadres,
i aquell Sant Crist penjat
entre els dos lladres.

dimarts, 16 de setembre del 2008

NOU SISTEMA OPERATIU

Aquest vídeo ens el varen passar en un curset. Vaig riure molt i molt. Avui l'he trobat al Youtube i m'he decidit de posar-lo al blog.


dilluns, 15 de setembre del 2008

"EL CASTELLÀ NO S'HAURIA D'ENSENYAR A LES ESCOLES DE CATALUNYA" ( J.C MORENO, CATEDRÀTIC ESPANYOL )


15.09.2008 - 08:13
"El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya" 
CARLES BELLSOLÀ

És madrileny i defensa la immersió lingüística en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat. 

En què consisteix el nacionalisme lingüístic? 
La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la socieat de la globalització. 

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola. 
Al titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix un superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana. 

Així doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme? 
És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc ni el gallec. Per què? El principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altres. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament. 

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre. 
El segon tret definitori és que, com la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Por tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició? 

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan es argumentar els drets individuals dels parlants. 
Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya. 

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció 
Depèn de amb quines altres llegües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua por defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà. 

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística? 
L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya. 

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya? 
El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què és pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Recolzant per igual totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és recolzar la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que l'altre. Cau pel seu propi pes. 

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit. 
És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui u na llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient. 

Els mateixos arguments sobra aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico. 
Què ocorre quan se xoca amb una nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista. 

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua. 
El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa. 

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat? 
Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més. 

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat? 
Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries. 


dijous, 11 de setembre del 2008