dissabte, 8 de setembre del 2018

La gibrelleta

Som a la segona meitat de la dècada de 1970. El servei de recollida d’escombraries de la Bisbal d’Empordà està format per una sola persona, en Jaume del “Criadero” que, amb el seu cavall i el seu carro recull les escombraries que els veïns de la Bisbal deixen amb galledes en el carrer.

Les escombraries es deixen directament a la galleda, sense bossa de plàstic. L’obligatorietat de dipositar les escombraries en bosses de plàstic encara no hi és. 

En Jaume, que ha seguit amb la feina del seu sogre, l’Àlvar (pronuncieu-ho Albru) que ja està jubilat. En Jaume fa seguir dues feines. De matins reparteix la carn dels animals sacrificats a l’escorxador -llavors en dèiem “mataderu”- municipal que és a l’edifici on avui hi ha la biblioteca, per les carnisseries de la Bisbal. Quan fosqueja canvia de feina i enganxa l’animal en un altre carro, el de recollida d’escombraries, per anar casa per casa de la Bisbal a recollir les deixalles.

Avui la darrera carnisseria on ha anat, després de passar per can Fita, ha estat a Can Rabaña, al carrer de la Riera. Ha descarregat mig xai del carro vermell amb l’escut de la Bisbal i se l’ha carregat a l’esquena, protegint-se amb una mena de caputxa, que li cobreix el cap i l’esquena, per no tacar-se de sang, i l’ha entrat fins dintre de la carnisseria.

Mentrestant la Maria, que fa un parell d’anys va fer-se instal·lar el primer vàter amb dutxa a casa, ha fet endreça, i ha trobat, al fons de l’armari, una vella gibrelleta metàl·lica recoberta de porcellana esclovellada. Ha pensat que feia molts anys que no la feia servir, perquè, ja abans d’instal·lar-se el vàter ja feia servir un orinal de plàstic, més modern, que deixava sota el llit, per fer les seves necessitats de nits i no haver de sortir a fora a la comuna. Sense pensar-s’ho més ho ha llençat a la galleda de les escombraries i l’ha baixat al carrer.

En Jaume, que ja porta una estona recollint galledes i abocant-les al carro de les escombraries, ha passat per ca la Maria i, metòdicament, ha tirat dintre el carro les deixalles amb la gibrelleta inclosa.

L’abocador de la Bisbal és molt ple, durant anys s’ha anat omplint una vella terrera de Vacamorta a sota de can Fuertes. Les escombraries fumegen i les rates i gavines s’engreixen amb les restes que hi poden trobar.

L’ajuntament fa temps que té la idea de modernitzar el servei i, amb una idea que han recollit de França enllà, fer un nou abocador amb un cremador que tindrà una gran xemeneia. Ja tenen el lloc triat, un terreny de Castell d’Empordà, passat el Mas Figueras.

En Jaume fa un dels darrers viatges,  amb el carro que porta la gibrelleta, a l’abocador de Vacamorta. Poc temps  després deixarà d’utilitzar-se i s’acabarà cobrint amb una capa de terra per a utilitzar el terreny com a camp del conreu. 

Quaranta anys després l’erosió, còmplice de la deficient cobertura de terra pel costat d’un marge ha fet aparèixer a la vista  alguns dels darrers objectes que s’havien llençat a l’antic abocador de Vacamorta.
La gibrelleta, al costat d’una ampolla de “Lejía Guerrero” i d’una altra de “Detergente en pasta Oro de Ley”, han tret el cap a la superfície per contemplar el món des de l’antic abocador.

Mirant cap a la Bisbal per recordar d’on provenia, la gibrelleta ha vist un altre abocador, molt més gran i cobert de xemeneies de plàstic negre, avui també clausurat i cobert amb terra des de novembre de 2014, però on el gas metà encara rugeix amb una flama blava permanent, també ha vist altres camps,que cobreixen i amaguen antics dipòsits de runes i deixalles.

La gibrelleta ha pensat que l’espècie humana només serveix per convertir tot el que utilitza en deixalla i omplir-ne el món. Fa dies que desitja que la tornin a enterrar per seguir descansant, almenys quaranta anys més.



De part de la família de la meva mare se'n deia gibrelleta, de part de la família del meu pare se'n deia orinal, totes dues paraules són al diccionari.


Detergent en pasta "oro de ley"


"Lejía Guerrero"


Sí, aquest camp cobreix un abocador


Des d'aquest antic abocador clausurat i restaurat, se'n veu un altre, molt més gran i també clausurat, però molt viu encara.

dilluns, 13 d’agost del 2018

Els tres galifardeus

Aquest és un conte que em meu pare m'explicava de petit. És un conte de collita pròpia ambientat al nostre entorn més proper però aprofitant alguna paraula altisonant inspirada en Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto.

Els tres galifardeus.

Vet aquí que una vegada una granota vivia molt feliç, amb les seves amigues i companyes, en una gorga del Daró, entre la palanca de Cruïlles i la Font de l'Alzina. Aquesta granota raucava les nits l'estiu i les tardes quan sabia que havia de ploure, i menjava mosques i mosquits.
Un dia van aparèixer tres galifardeus que se la volien menjar, eren el mussol, la guilla i la rata.
La granota vivia atemorida i ja no gosava treure el nas de l'aigua.
Va ser llavors quan, un dia, va trobar la seva amiga garsa que havia anat a la gorga a beure aigua fresca i li va explicar el seu terrible problema. 
-Amiga garsa, ja no sé que fer, els tres galifardeus se'm volen menjar i jo voldria tornar a viure tranquil·la i en pau com abans.
-No t'amoïnis, li va dir la garsa. -Jo tinc la solució! Puja a la meva esquena i et portaré amb un savi que t'ajudarà!


I així, la granota, a cavall de la garsa, va travessar volant per sobre de l'Alzina Grossa de can Salelles, per la Font de l'Arbre, per damunt de la Bisbal, per Castell d'Empordà, per Matajudaica, per Serra de Daró, per Gualta... va travessar el Ter i passat Torroella va volar amunt fins al cim de la muntanya pelada del Montgrí on hi ha un castell solitari. 
En aquell castell solitari hi vivia un vell de barba blanca del gai saber mística branca. Aquell vell era molt vell i molt savi i tenia solucions per a gairebé tots els problemes.

La granota li va explicar al vell del gai saber el seu greu problema amb els tres galifardeus i ell, de seguida, li va trobar una solució: Li va donar una espasa màgica en forma de creu i li va dir que si lluitava amb aquella espasa podria vèncer els tres galifardeus i tornar a viure feliç a la gorga del Daró.

Ai així la granota, amb l'espasa ben col·locada en un cinturó que li va donar també el vell de barba blanca del gai saber mística branca va pujar sobre la garsa que la va portar, volant pel camí de tornada. Van anar resseguint el Daró des de Gualta, Serra de Daró, Fonolleres, Matajudaica, Castell d'Empordà, la Bisbal i va arribar a la seva gorga.

Allà es va acomiadar de la seva amiga garsa, agraint-li la seva ajuda i consell i, amb l'espasa a la cintura va tornar a nedar i a menjar mosques.
Quan van arribar els tres galifardeus, la rata, la guilla i el mussol, a menjar-se-la va agafar del seu cinturó l'espasa màgica en forma de creu i amb la seva determinació i quatre cops ben donats els va derrotar en un tres i no res.

Des d'aquell dia a les gorgues del Daró hi viuen tranquil·les i felices les granotes amb els seus papibous, nedant entre els barbs, les bagres i els escanyagats.



I vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s'ha acabat, i vent aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.

dilluns, 16 d’abril del 2018

Cuscuta vermella

Poques entrades enrere en aquest bloc enrere parlava de la cuscuta, una planta paràsita que fins fa un parell d'anys desconeixia i no n'havia sentit a parlar mai.
Ahir, fent una ruta pel Montgrí vaig veure unes quantes mates de farigola parasitades per cuscuta, però no de la mateixa cuscuta groga ataronjada que parasita la userda, sinó que es tractava d'una cuscuta de filaments ben vermells.
Resulta que es tracta de la "cuscuta epythymum" (del grec epi=damunt i de thymum = farigola) El nom científic, doncs és plenament descriptiu de la seva natura: es tracta d'una cuscuta que creix damunt la farigola. És coneguda també amb el nom de "cabellets de farigola", tot i que de cabells no en té res. Més aviat sembla una forma de vida al·lienígena que xucla la saba de les altres plantes.




dissabte, 3 de març del 2018

El llop de les Gavarres

Fa uns anys vaig fer un escrit parlant d'animals poc comuns que corren o s'han vist córrer per les Gavarres, en cap cas em vaig imaginar que un dia entre aquests animals hi trobaríem el llop.
Si bé es cert que encara hi ha indrets o paratges que conserven en el seu nom el record de l'existència de llops (el rebolcall del llop, entre Sant Pol i Fitor) ni els més vells del lloc ni els seus avis recorden haver-ne vist mai cap.
El llop atropellat a Mont-ras fa uns dies, fet del qual se n'han fet ressò diversos mitjans de comunicació com el Diari de Girona o la Cadena Ser   implica un canvi important en la distribució d'aquest animal per Europa.

Llop atropellat a Mont-ras

Sembla ser que, segons les notícies llegides, algú l'havia vist però mai no s'havia pogut comprovar, ni amb femtes ni amb pèls trobats que ho corroboressin. L'atropellament mortal ha estat, lamentablement per a aquest exemplar, la prova palpable que el llop ha tornat al Baix Empordà. Fins ara només havíem tingut notícies d'albiraments de llops al Pirineu. Aquí sí que hi havia proves fotogràfiques que han aparegut en mitjans de comunicació.

Llop captat amb una càmera-parany al Pirineu

La presència de llops a les Gavarres (és una incògnita saber ara mateix si n'hi ha algun més o l'atropellat era un exemplar solitari) és una notícia interessant, quant menys. No entro a classificar si és una notícia bona o una notícia dolenta ja que això sempre depèn dels interessos de cadascú. Com a mínim, la presència d'aquest exemplar denota un canvi en el procés de retirada de fauna salvatge que està patint tot el món i especialment Europa des de fa segles.


dissabte, 10 de febrer del 2018

Empelt de bruixa o escombra de bruixa


En ocasions, tot passejant pels afores veiem algun pi que presenta una formació arrodonida i compacta de fulles i branquillons que destaca a l'arbre i obre la nostra curiositat. Normalment aquesta curiositat és transitòria i fetes unes passes no ens en recordem més del fenomen que acabem d'observar. Quan en trobem un una altra vegada, se'ns desperta novament la curiositat, que queda insatisfeta una altra vegada.
Avui, però, he investigat una miqueta i he descobert el perquè d'aquesta "deformació" que presenten alguns pins,  es tracta d'un tipus de malaltia o deformació que pateixen les plantes llenyoses, sobretot els pins. Per culpa d'un paràsit l'estructura de la planta es veu alterada i un gran nombre de brots nans creixen d'un mateix punt, creant una bola densa de vegetació. Aquesta vegetació sol ser d'un color lleugerament diferent de la resta de la planta.
Si us ha entrat també la curiositat, us deixo alguns enllaços amb informació d'aquesta excrescència arbòria.