divendres, 19 d’octubre de 2007

LA GOLA DEL TER

Aquest matí, avui és divendres 19 d'octubre de 2007 i fa tres dies que faig vacances tot sol a casa, mentre tothom treballa, és a la universitat o a l'institut, -coses de fer les vacances el mes d'octubre-, bé, doncs com anava dient aquest matí per passar l'estona i fer una mica d'exercici, que sempre convé i va bé per la salut, he agafat la bicicleta, com ja vinc fent cada dia des de que vaig començar vacances el dia 17 i he decidit anar cap a la Gola del Ter. Feia bastant de temps que no hi anava i fa pocs dies una notícia del diari dient que s'havia desviat la sortida al mar a força distància en direcció a l'Estartit me'n va fer venir ganes. He sortit de la Bisbal per la zona de l'Aigüeta i seguidament he trencat cap al Pontet de la sal i la depuradora, per continuar per la mota del Daró en direcció a Serra de Daró. Passant sota Castell d'Empordà, que m'observava majestuós des de dalt del Puig, m'he donat un bon ensurt en trobar-me un petit esvoranc rodó enmig del camí, justament al lloc on m'anava la traçada de la roda de la meva bicicleta. He seguit una mica endavant. He tallat una canya encara verdosa que es trobava plantada en un canyer a la vora del camí que ressegueix la mota i he reculat a peu, deixant la bicicleta tombada a terra, per marcar el sot a fi de que ningú no hi prengués mal. Feia un dia fantàstic, amb una lluminositat extraordinària que permetia veure perfectament el Canigó darrera de la Mare de Déu del Mont. És difícil veure el Canigó quan no està nevat. Quan he arribat cap a l'alçada de Fonolleres m'he adonat del perquè d'aquella lluminositat. Ja començava a bufar una suau tramuntana. La tramuntana m'ha acompanyat des de Fonolleres, passant per Serra de Daró i Torroella de Montgrí fins la Gola del Ter. Cada vegada bufava un xic més forta, però sense arribar a ser res de fora del normal. La Gola del Ter avui presentava un aspecte salvatge. Els colls verds es comptaven per centenars, les gavines feien sentir les seves rialles i fins i tot hi havia tres cignes nedant majestuosament per l'aigua tranquil·la del baix Ter. Ni una persona a la vista, només la natura. He baixat de la bicicleta i tot xino-xano he arribat fins el punt on trencaven les onades i he respirat profundament, mentre la salada tramuntana que m'apuntava des del Molinet omplia els meus pulmons. Relax total. Curt, però intens. No sé si els que prenen drogues arriben a sentir el plaer que m'ha produït aquell moment de sentir-me immers en la natura. Si és així entenc que no ho puguin deixar. Tocava, però, tornar cap a casa, la part més penosa del camí, quan ja no tens la il·lusió d'arribar a un lloc, i el pedaleig esdevé feixuc i forçat. He decidit tornar pel mateix camí per comprovar si encara la canya que havia clavat per assenyalat l'esvoranc del camí encara seguia al seu lloc. Mentre tornava m'ha entrat una gana terrible -havia sortit de casa havent pres tant sols un got de llet amb cafè- i passant per una plantació de pomeres amb les pomes ja recollides per a la comercialització he vist que n'havia quedat alguna a l'arbre. No ho he pensat dos cops, amb la gana que portava n'he arreplegat una de color verdós i puc dir realment que no havia tastat mai una poma tan deliciosa; no sé si era per la gana, perquè era recollida furtivament o perquè les pomes que venen als supermercats són tan passades per cambra que ja han perdut el seu gust. El cas és que he gaudit d'aquella poma igual que he gaudit dels sentits sentint la tramuntana i el soroll de les onades endinsat en el paisatge salvatge de la Gola del Ter.