divendres, 8 de juliol de 2016

Cúscuta

Potser, si no sou pagès, aquesta paraula no us dirà res. A mi tampoc no em sonava fins ahir que, encuriosit per uns filaments grocs ramificats entre mates d'userda, vaig cercar-ne informació.
Resulta que aquests filaments són una planta paràsita.
La cúscuta, segons la vikipèdia,  és un gènere d'entre 100 a 170 espècies de plantes paràsites de color groc, taronja o vermell (rarament verd).
El gènere es troba entre regions temperades a tropicals, centenars d'espècies; el gènere és rar en climes temperats freds, llevat d'algunes espècies natives del nord-est d'Europa i del sud de Sud-Amèrica.
Se les s'identifica per les seves fins tiges gairebé sense fulles, on les fulles es redueixen a minúscula escala. En no tenir clorofil·la, són incapaces de fotosintetitzar efectivament, tornant-se completament dependents de les plantes parasitades per a la seva nutrició.
Doncs, bé, aquestes plantes paràsites poden arribar a malmenar una plantació d'userda o d'altres plantes ja que en xuclen la saba, impedint-ne el  desenvolupament.


Cúscuta en un camp d'userda de Cruïlles - juliol 2016


dijous, 5 de maig de 2016

Nina

La nina no és pas una serp malgrat que ho sembla, si ens hi fixem bé li veurem la cara de siglantana i no pas cara de serp. La Viquipèdia ens la defineix bé, per tant no ho reproduiré (deixo l'enllaç)
Només comentar que fa uns anys vaig publicar en aquest mateix bloc que en vaig trobar una a la zona de Vacamorta. Per desgràcia no duia cap càmera ni telèfon i no la vaig poder fotografiar. Aquesta vegada he tingut més sort doncs duia el telèfon al damunt i he pogut fer-ne alguna foto.
No era a més de vint metres d'on en vaig veure l'altra fa uns anys. Això vol dir que la població es reprodueix i es manté en el mateix lloc. Potser n'és una filla o una neta.  



video

dissabte, 19 de març de 2016

Lluç

Sempre m'havia pensat que les paraules que utilitzem en català i castellà per designar un peix de consum bastant habitual, el lluç, no tenien res a veure.
Lluç en català i merluza en castellà, s'assemblen com un ou i una castanya a primera vista.
Ahir a la peixateria, tenien posat el nom científic d'aquest peix en el rètol indicador que conté el preu, la descripció, l'origen geogràfic, etc. Resulta que el nom científic del lluç és "merluccius" 
Per tant, en contraposició al lluç de riu que podem trobar a l'Estany de Banyoles hi trobem el "lluç de mar" - mer-luccius 
Definitivament he entès que sí que hi ha un mateix orígen etimològic entre aquestes dues paraules, la diferència és que en castellà es subratlla que el lluç és de mar i en català no es distingeix el lluç de mar del lluç de riu, ja que s'usa la mateixa paraula, tot i que acabem emfatitzant-ho qual és "de riu".


lluç (de mar)

lluç (de riu)

dilluns, 1 de febrer de 2016

La fresa dels gripaus

Ahir diumenge, tot fent una excursió que teníem programada feia dies, des de la Palanca de Cruïlles fins Sant Cebrià de Lledó (els Metges) vam travessar diverses vegades la riera d'en Cantagalls, al cor de les Gavarres.
En un punt d'aigües calmes un grup d'escalipatxos (gripaus) en ple frenesí sexual copulaven de dos en dos o de tres en tres tot deixant uns rosaris d'ous negres acabats de fecundar d'on, en pocs dies, en sortiran els papibous (capgrossos) que nedaran i menjaran fins que els apareguin les potes i abandonin l'aigua a la recerca d'insectes i de refugis humits.
No sé si un 31 de gener és data apropiada per a la reproducció dels anurs, però amb les temperatures que tenim aquest any no m'estranya gens aquesta troballa.






dissabte, 3 d’octubre de 2015

Sangtraït


L'hematoma que apareix sota l'ungla després de donar-nos un cop té multitud de noms populars, garrofí al Baix Maestrat, mostela o mora a Mallorca, mustrela a la Vall d'Albaida, burra o burret a València, blau, morat i sangtraït a Catalunya.
Em centraré amb sangtraït per fer una reflexió sobre l'orígen etimològic de la paraula.
La paraula sangtraït és composta per sang i traït. És a dir sang que havia de sortir per haver sofert una ferida, però que ha patit una traïció que l'ha impedit aflorar a l'exterior. Aquesta traïció és la barrera formada per l'ungla. 
Però perquè sangtraït i no sang-traïda, atès que sang és una paraula femenina?
La meva reflexió és que en català antic, igual que actualment en francès sang devia ser una paraula masculina que amb el temps, per l'evolució de la llengua, ha passat a ser femenina.
He cercat també en diccionaris francesos si existeix la paraula sang-trahi per descartar que fos una adaptació al català d'una forma francesa, atès el gènere de la paraula sang. No he trobat, però, que aquesta paraula hi existeixi. En francès popularment l'anomenen "ongle noir" o "rat".
Dedueixo, doncs una evolució del masculí al femení en la paraula "sang" al llarg de la història.

dilluns, 6 de juliol de 2015

Vitis labrusca

Fent una passejada per la llera Daró, fugint de la canícula que ens ha portat l'onada de calor d'aquest començament de juliol em vaig trobar amb un exhuberant exemplar de "vitis labrusca", cep o parra silvestre.
Com que n'he vist tota la meva vida, creia que era una espècie europea autòctona, però, ai las!, es veu que, com tantes altres espècies animals i vegetals, és importada d'altres terres.
Es veu que en temps de la fil·loxera es van importar d'Amèrica peus d'aquesta espècie, que hi eren resistents, per empeltar-hi tòries o sarments d'espècies productores de vi. Amb aquesta combinació, el nou cep també era resistent a l'atac de la fil·loxera.
Tan resistent és aquestà espècie, que s'ha asilvestrat i la podem trobar en molts llocs de les nostres contrades, com si fos una espècie autòctona més.
Labrusco en llatí vol dir salvatge, i la van anomenar així els científics com a contraposició a la vitis vitifera, la que utilitzem per fer vi. Malgrat la semblança en el nom el famós Lambrusco italià és produït amb vitis vitífera. Personalment mai he vist raïms d'una parra o cep silvestre, tot i que alguna fruita deuen fer.







dijous, 28 de maig de 2015

Fotos d'Instagram al blog

Fa dies que donava voltes a la manera de poder fer apareixer automàticament les fotos que penjo a Instagram en el meu blog, que, amb tantes xarxes socials diferents, està un xic desaprofitat, i així, almenys, tindrà les actualitzacions de les fotos d'Instagram.
Cercant una mica per Internet he trobat una aplicació que ho fa molt fàcil, cal entrar a la pàgina
http://snapwidget.com/#getstarted i posar-hi el nostre nom d'usuari d'Instagram. Seguidament tenim l'opció de fer una previsualització o prémer la tecla "Get Widget". Si la previsualització ens agrada -sinó canviem els paràmetres- premem "Get Widget" i els apareixerà una línia de codi.
Aquesta línia de codi l'hem de copiar i afegir a la plantilla del nostre blog i ja tenim les fotos d'Instagram, tal com es poden veure a la dreta d'aquest text.





dimecres, 18 de març de 2015

Integració

Integració, adaptació o deformació?

Generalment un mateix fet és interpretat des de diferents punts de vista amb qualificatius ben diferents, que tenen, igualment, unes intencionalitats -polítiques- també amb finalitats igualment diverses, d'acord amb els interessos del grup que pretenen atraure o impressionar.

Tot resseguint marges a la recerca d'uns espàrrecs primaverals m'he trobat amb un antic rampí de tracció animal rovellat, arran del qual hi havia nascut un arbre. Aquest arbre ha quedat totalment integrat dins dels ferros del rampí, de tal manera que és impossible treure el rampí sense tallar d'arbre.

D'això, fent una metàfora amb altres situacions de la convivència humana se'n pot dir integració, se'n pot dir adaptació o, des d'un altre punt de vista més feixistoïde, se'n diria deformació. 

El cas és que parlem del mateix, tot depèn de quin punt de vista ho mirem i de la nostra amplitud de mires.




diumenge, 15 de febrer de 2015

Els Carcaixells - Solius

Avui ha tocat una excursió al massís germà de les Gavarres, l'Ardenya. És un massís que tot i ser tan proper de les Gavarres té una morfologia totalment diferent, les afloracions rocoses, tan poc freqüents a les Gavarres, són la natura de l'Ardenya. Això fa que les rutes siguin més adients per a cabres que per a humans. El paisatge és, però, espectacular i digne d'admiració, donant-nos una visió fantàstica de la Vall d'Aro.
La ruta que hem fet avui parteix de l'aparcament de l'ermita de Solius, fa una visita a la Cova dels Moros, al Castell de Solius, per adreçar-se, tot seguit cap als Carcaixells, que pujarem i carenarem -i on esmorzarem-, per baixar finalment pel pas de la Miloca i tornar, passant pel costat del Monestir de Solius cap, a l'aparcament.



























diumenge, 8 de febrer de 2015

Ruta fins l'Arboç de Can Genoer

Aquest matí hem anat a fer una ruta per les Gavarres, com sempre que podem, i hem anat fent una caminada fins l'Arboç d'en Genoer, un magnífic arboç (arbutus unedo) que ha estat respectat pel pas dels anys aconseguint unes proporciona bastant considerables, tenint en compte la mida dels seus congèneres.

Hem trobat una situació "meteorològica" curiosa. I poso meteorològica entre cometes ja que es tractava d'una pedregada de petites gotes de gel que emplenaven els corriols per con transcorriem. Aquestes gotetes de gel no eren res més que les gotetes de rosada glaçada que es desprenien de les fulles i anaven a terra on, degut a la fredor que hi havia al sòl, es conservaven encara un temps donant la sensació de d'una pedregada minúscula.