Sangtraït

L'hematoma que apareix sota l'ungla després de donar-nos un cop té multitud de noms populars, garrofí al Baix Maestrat, mostela o mora a Mallorca, mustrela a la Vall d'Albaida, burra o burret a València, blau, morat i sangtraït a Catalunya.

Em centraré amb sangtraït per fer una reflexió sobre l'orígen etimològic de la paraula.

La paraula sangtraït és composta per sang i traït. És a dir sang que havia de sortir per haver sofert una ferida, però que ha patit una traïció que l'ha impedit aflorar a l'exterior. Aquesta traïció és la barrera formada per l'ungla. 

Però perquè sangtraït i no sang-traïda, atès que sang és una paraula femenina?

La meva reflexió és que en català antic, igual que actualment en francès sang devia ser una paraula masculina que amb el temps, per l'evolució de la llengua, ha passat a ser femenina.

He cercat també en diccionaris francesos si existeix la paraula sang-trahi per descartar que fos una adaptació al català d'una forma francesa, atès el gènere de la paraula sang. No he trobat, però, que aquesta paraula hi existeixi. En francès popularment l'anomenen "ongle noir" o "rat".

Dedueixo, doncs una evolució del masculí al femení en la paraula "sang" al llarg de la història.

Integració

Integració, adaptació o deformació?

Generalment un mateix fet és interpretat des de diferents punts de vista amb qualificatius ben diferents, que tenen, igualment, unes intencionalitats -polítiques- també amb finalitats igualment diverses, d'acord amb els interessos del grup que pretenen atraure o impressionar.

Tot resseguint marges a la recerca d'uns espàrrecs primaverals m'he trobat amb un antic rampí de tracció animal rovellat, arran del qual hi havia nascut un arbre. Aquest arbre ha quedat totalment integrat dins dels ferros del rampí, de tal manera que és impossible treure el rampí sense tallar d'arbre.

D'això, fent una metàfora amb altres situacions de la convivència humana se'n pot dir integració, se'n pot dir adaptació o, des d'un altre punt de vista més feixistoïde, se'n diria deformació. 

El cas és que parlem del mateix, tot depèn de quin punt de vista ho mirem i de la nostra amplitud de mires.

Venus versus Sant Valentí

Imatge presa el 14 de febrer a 2/4 de 7 del matí. ¿Hi té a veure alguna cosa la lluminositat de Venus (deessa romana de l'amor) en aquesta època de l'any amb que algun il·luminat hi encolomés Sant Valentí com a patró dels enamorats? Aquí deixo la pregunta.

El que ja no estic tan segur és que Sant Jordi com a dia dels enamorats a Catalunya tingui res a veure amb els astres.

Cigonyes a l'abocador?

A punt de vesprejar he vist una volada de cigonyes que semblava que provenien de l'abocador de Vacamorta i anaven en direcció Nord-Est. He traslladat el traçat de la ruta que he observat sobre el mapa i sospitosament, si faig una prolongació del traçat de vol que he vist arribem a la zona del Golf de Roses (Aiguamolls de l'Empordà)

I la pregunta és: Hauran après les cigonyes dels Aiguamolls a anar a cercar menjar a l'abocador, igual que les gavines? 

Ruta observada (aproximació)

Prolongació de la ruta observada (aproximació)

Volada de cigonyes

l'antic abocador de la Bisbal d'Empordà

Antic abocador de la Bisbal (amb la urbanització el Bosquetet al fons)

En aquest camp d'userda de Vacamorta (Cruïlles) situat prop de Can Fuertes va haver-hi fa molts anys una terrera, que es va omplir amb les deixalles urbanes de la Bisbal d'Empordà, no sabria dir ben bé fins quan es va utilitzar  però devia ser fins a finals de la dècada de 1970. Avui la ferida del terreny es troba totalment cicatritzada, al menys a simple vista. Tot i així quan s'amaga la brutícia sota la catifa aquesta no desapareix:, simplement com que no la veiem ja no molesta.

A uns dos-cents metres en línia recta hi trobem l'abocador industrial de Vacamorta, en ple funcionament i amb la nafra oberta i supurant en el terreny. Espero poder fer anys i tenir salut per, quan menys, poder veure la ferida igual de cicatritzada, tot i que ben conscient que en aquest cas, la quantitat i tipus de residus abocats poden ocasionar un desenllaç imprevisible i irreversible per al medi ambient.

Frares

En una època que els no tan joves encara hem viscut intensament, el domini de la religió sobre la majoria d'aspectes de la societat era palpable i notablement influent.

En aquest ambient de misses, confessions i processons que marcava el ritme de les nostres vides, els frares hi gaudien d'una vida -almenys vista des de fora del convent- regalada, dedicant les hores del dia a la contemplació i a l'oració i, presumiblement, fent molts bons àpats i treballant poc o gens, vivint de  la caritat  i els donatius dels pagesos, artesans i burgesos.

La saviesa popular, en aquest context, va donar nom a una planta que viu a expenses de les altres, xuclant la saba de les arrels d'altres plantes, és a dir, parasitant-les: la va anomenar "frare".

La vida ha canviat molt, avui de frares -dels religiosos- gairebé no n'hi ha i, qui sap, si de batejar-se aquesta planta el dia d'avui, li posariem de nom "broker", "especulador" o "polític corrupte".

Una de les vàries espècies de frare

Discriminació

És una injustícia: Hi ha "altocumulus castellanus" i en canvi no hi ha "cumulonimbus catalanus"

Segons la Viquipèdia l'Altocumulus castellanus és un núvol de la família de tipus B.

S'anomenen Altocumulus Castellanus els núvols semblants a projeccions de torres que creixen partint de la base del núvol. Aquesta base és a uns 2000 m de distància del terra i arriba a una alçada d'uns 6000 m.

Els núvols de tipus Castellanus són un avís d'inestabilitat a una alçada mitjana de l'atmosfera. Solen ser presagi de mal temps, a causa de la convecció que es produeix a la seva superfície, podent fer que aquesta connecti amb les capes inestables de la part mitja de la troposfera, amb la possibilitat que el següent pas del seu desenvolupament els porti a convertir-se encumulonimbus i fortes tempestes elèctriques.

Els Altocumulus castellanus avisen de fortes turbulències als vols aeronàutics.

El fet és que "castellanus" no deriva de castellà, com podria semblar, sinó que deriva de la forma de castell que tenen aquests núvols.

La resurrecció de la carn

Qui sap si, fa milers d'anys, els primers pensadors humans, observant una imatge tan metafòrica i evocadora com aquesta: un pi mort del qual neixen uns bolets plens de vida, nodrint-se de la seva fusta morta, van crear conceptes predicats i promesos després per diverses religions com  la reencarnació o la resurrecció de la carn.

Les gavines de la Bisbal d'Empordà

No cal ser gaire observador per adonar-se'n que el nombre de gavines que sobrevolen la Bisbal va en augment. Els estols formats per gran quantitat d'individus que fan gatzara de crits damunt els nostres caps acaben cercant l'escalfor del teulat de la Bugaderia l'Empordà els matins de gelada i passejant-se pels teulats de les naus de l'Aigüeta amb un retruny considerable per als que hi treballen a sota.

I si pel fum se sap on hi ha el foc, per les gavines se sap on hi ha deixalles orgàniques dipositades sense control i que les pobres aus (perquè en el fons no són més que aus afamades) aprofiten per ficar-se al guier.

La quantitat de gavines i el nombre de dies que fa que sobrevolen i fan estada a la Bisbal (amb més o menys viatges cap a la costa, que tenen prou a prop) no és més que l'explicació que alguna cosa no està funcionant correctament a l'abocador de residus industrials de Vacamorta.

Aquest abocador, declarat il·legal per nombroses sentències, sempre recorregudes i mai executades, deixa anar les seves fragàncies aleatòriament segons els vents, alguns quilòmetres a la rodona, però mai havia atret la quantitat de gavines qua atreu ara. L'única explicació és que els residus dipositats -teòricament residus industrials inerts- no són coberts amb terra amb la suficient rapidesa i això comporta que les gavines tinguin temps de cercar-hi -a milers- alguna cosa per endrapar.

L'abocador el 2008, quan encara no hi havia la "plaga" de gavines.

PD. Tot el meu respecte per a les gavines, utilitzades per alguns amb finalitats "partidistes", elles no tenen la culpa de la gestió del medi i del territori que fem els humans. S'aprofiten del que troben, com a bones oportunistes que són.

Foc follet

Es coneix com a  foc follet una flama erràtica que es produeix arran de terra, als cementiris, per la combustió dels gasos produïts per les substàncies orgàniques en descomposició.

Aquests gasos, apart dels cadàvers en descomposició, també els produeixen els abocadors industrials. En aquest cas, però, la quantitat de gasos faria que es produïssin explosions en comptes de focs follets. Per tant els canalitzen cap a una sortida ordenada i controlada.

La qüestió és: Aquesta energia que anem a comprar a Algèria i Rússia i canalitzem fins a casa nostra per a distribuir-la en canonades connectades als habitatges amb comptadors grocs i lluents, per què la malbaratem amb una flama perpètua encesa als quatre vents i no la connectem a la xarxa de distribució? De fet, el gas natural que rebem a casa també prové de la descomposició de matèria orgànica. Estaria bé que aprofitéssim els recursos, encara que provinguin d'un abocador no desitjat i il·legal com el de Vacamorta. 

Flama de gas metà a l'abocador de Vacamorta. Si la voleu veure, aneu-hi de nits, que es veu millor.

Catalunya Nord

La foto no és meva, ja que estava conduint, l'he trobada per internet i ho agraeixo a qui l'hagi penjat. Tampoc és el lloc on jo vaig veure el rètol: la carretera que porta de Maçanet de Cabrenys a Costoja, passant per Tapis (la foto és de Coll d'Ares). Només puc dir que, malgrat la calor, una esgarrifança de joia em va recórrer d'esquena. I és que, entrar a Catalunya Nord  i veure aquest rètol emociona.

El "negrito" de la Senyoreta Vilahur

Ahir hi va haver una passada de gegants al municipi alt-empordanès de Vilaür. Quan escolto aquest nom, Vilaür, em venen a la memòria velles vivències de la meva infantesa quan, amb escassos dos o tres anys vaig anar a l'escola maternal del carrer Coll i Vehí, amb les senyoretes Teresa, Rosa, el primer any, i amb la senyoreta Vilahur, el segon any. 

La senyoreta Vilahur tenia una classe que, per la meva mida, em semblava immensa, decorada amb un piano, qua avui es troba a l'entrada del Mundial, al Passeig Marimon Asprer. Damunt del piano hi recordo una guardiola en forma de cap de "negrito" destinada a recollir caritat per a les missions de l'Àfrica. Aquella guardiola tenia un mecanisme pel qual, dipositant una pesseta en una mà del negret, feies palanca amb l'altre braç i tot aixecant el primer, s'empassava la pesseta per la boca.

Aquella guardiola i les enormes orelles de burro que feia posar als que no feien prou bondat, formen part dels primers records emboirats pel pas dels anys dels meus primers dies d'escola.

No és exactament el mateix "negrito" de la senyoreta Vilahur, però se li assembla molt.

Megaupload ha mort, qui se'n recorda de Napster?

Napster era un servei de distribució d'arxius de música (en format MP3) i pioner de les xarxes P2P d'intercanvi creat per Shawn Fanning. La seva popularitat va començar durant l'any2000. La seva tecnologia permetia als aficionats a la música compartir les seves col·leccions de MP3 fàcilment amb altres usuaris, la qual cosa va originar protestes de les institucions de protecció dels drets d'autor.

El servei va ser anomenat Napster ("dormilega") pel pseudònim de Fanning (es diu que acostumava a fer moltes migdiades).

La primera versió de Napster va ser publicada a finals del 1999. Va ser el primer dels sistemes de distribució d'arxius P2P de popularitat massiva, era una xarxa centralitzada, ja que utilitzava un servidor principal per mantenir la llista d'usuaris connectats i els arxius compartits per cada un d'ells. Les transferències d'arxius, però, eren realitzades entre els usuaris sense intermediaris.

Al desembre del 1999, diverses empreses discogràfiques van iniciar un judici en contra de Napster. Això va portar a Napster una gran popularitat i diversos milions de nous usuaris. Napster va arribar al seu màxim amb 26,4 milions d'usuaris al febrer de l'any 2001.^[1]

Per als seguidors de Napster el judici va ésser una mica confús. Per a ells la possibilitat de compartir arxius era una característica pròpia d'internet, i no de Napster, el qual actuava com un simple motor de cerca. Molts argumentaven que tancar Napster només aconseguiria que els seus usuaris emigressin cap a altres sistemes d'intercanvi d'arxius. Aquest últim fet va ocórrer, amb programari com Ares Galaxy, Audiogalaxy, Morpheus, Gnutella, Kazaa, LimeWire i eDonkey2000.

Al juliol del 2001 un jutge va ordenar el tancament dels servidors de Napster per prevenir més violacions dels drets d'autor. Cap al 24 de setembre del 2001, havia pràcticament arribat al seu final. Napster va acceptar pagar a les empreses discogràfiques 26 milions de dòlars per danys i uns altres 10 milions de dòlars per futures llicències.

El bateria de Metallica, Lars Ulrich va ser el primer famós a demandar a Napster per drets d'autor.

Al 19 de maig del 2008 Napster va anunciar el llançament de la botiga més gran i detallada de MP3 del món, amb 6 milions de cançons, a www.napster.com/store. L'avís també va indicar que totes les vendes de descàrregues a Estats Units fetes amb Napster estarien amb el format MP3 amigable per l'usuari i sense DRM, el qual es compatible amb virtualment qualsevol reproductor MP3 o telèfon musical incloent l'iPod i l'iPhone.

(Viquipèdia)

Fa pocs dies han clausurat Megaupload, el Sr. Kim Schmitz és en arrest domiciliari. Potser Megaupload s'ha acabat, però, qui se'n recorda de Napster?

Esparcet

A finals de la ja llunyana dècada dels seixanta i començaments dels setanta, metre agonitzaven les antigues formes tradicionals de micorpagesia de tres vaques munyides a mà, dos porcs engreixats amb restes, quatre conills, una dotzena de gallines rosses ponedores i tres vessanes de terreny llaurades amb rossam motivat a base de renecs, que sostenien una família; mentre els darrers matxos deixaven d'arrossegar els darrers carros amb el pengim-penjam de cordes a sota i les darreres tartanes cobertes amb tela que en un temps havia sigut blanca, mentre els darrers pals de paller autèntics aguantaven les darreres palles que negrejaven pel temps i que ningú mai més refaria, encara es podien veure pels camps de Vulpellac, d'Ullastret, de Peratallada, de Sant Pol, de Cruïlles... unes petites plantacions d'esparcet, destinades bàsicament a la sustentació dels conills casolans i que destacaven de l'entorn pel su color rosat-lilós.

Avui en dia l'esparcet (Onobrychis sativa) costa tant de trobar al Baix Empordà com els humils petits pagesos que el conreaven, substituït per plantacions subvencionades per la Unió Europea i els turismes rurals.

Per això quan, en algun racó perdut del Terraprim d'Empordà, entre Verges, Garrigoles i Vilopriu, encara veig lluir algun petit camp de color rosat-lilós el cor em fa un bot i com un boig dic als que m'acompanyen: - Guaita, esparcet!! No cal dir que poca gent enten la meva emoció.

Camp d'esparcet

La veritat sobre els musclos de roca

Quan entrem a la peixeteria amb la intenció de comprar uns musclos per fer un arròs, o simplement per degustar-los al vapor, la pregunta de la peixatera és inequívoca:  -els vol normals o de roca?

El sobrenom "de roca" ens evoca el gust dels autèntics musclos collits a les roques de la Costa Brava -en aquelles èpoques quan encara es podia fer-ho lliurement- on tots els efluvis i gustos marins confluïen en aquell mol·lusc bivalb negre de nom científic "mytillus galloprovincialis",  curull d'incrustacions d'algues i altres petits elements. En l'autèntic musclo de roca  simplement l'olor, amb els ulls tancats a propòsit per magnificar-la, et sedueix i t'envolta i et trasllada arran de mar entre les escarpades roques.

Però ai làs, els musclos de roca de la peixateria no tenen res a veure amb els musclos de roca dels meus records. Els criadors i comerciants, sempre atents a captar aquells records que encara tenim per tant de millorar els seus beneficis, presenten, ofereixen i venen els musclos de viver, això sí, més petits que els "normals" però a un preu destacadament superior simplement posant-los el cognom "de roca". El musclo de roca de peixateria surt dels mateixos vivers d'on surten els altres...

Musclos de roca autèntics

Així que, recordant l'autèntic musclo de roca, he comprat musclos "normals" i, amb el vostre permís, me'ls vaig a preparar a l'estil de Normandia, al vapor amb vi blanc i uns tallets d'api. Això sí, com que estic a dieta no hi posaré l'acompanyament típic: patates fregides amb maionesa.

Temps era temps

Temps era temps, com diu la cançó de Joan Manuel Serrat, que tard i malament ho vam saber tot, qui eren els reis, d'on venen els nens i què menja el llop...

Efectivament, els que varem neixer abans de l'esdeveniment de la democràcia, amb tots els seus defectes, però amb totes les seves virtuts, varem tenir bàsicament un  dèficit en l'aprenentatge del coneixement que no era estrictament aquell que era promogut pel règim i, també, un dèficit en l'aprenentatge de la nostra pròpia llengua, almenys els que parlavem català. Avui ens queixem que el català que parlem és cada vegada menys autèntic i més calcat del castellà, amb menys utilització de pronoms febles i amb la utilització de formes no genuïnes.

En la meva infantesa potser parlavem un català estructuralment més genuí, però la quantitat de paraules que es deien directament en castellà -tot i que amb una pronunciació catalanoempordanesa forçada- feia feredat: buson (bústia), sellu (segell), resibu (rebut), antes (abans), enxuf (endoll), cossetxadora (recol·lectora), silus (sitges), etc. etc. Si mirem una mica enrera podem comprovar que hem perdut en estructura (un peatge degut a la incorporació de milions de nous catalanoparlants) però hem guanyat en vocabulari.

Avui reflexionava sobre aquest fet recordant un conegut pintor de la Bisbal que fa prop de vint anys em recomanava una fabulosa pintura "antihomo" perquè no em sortissin taques negres a la paret del pis.

Evidentment el bon home volia dir pintura "antihumitat" o "antifloridura", però havia llegit a l'envàs -com tantes coses únicament en castellà- "antimoho" i essent fidel a la teoria que només ens fixem en el començament i en el final de les paraules que llegim havia tergiverssat l'ordre intern de la paraula: Antihomo vol dir anti homes. Antimoho: anti floridura.

Quaranta

L'Arca de Noè després del Diluvi Universal

La religió cristinana, per herència del judaïsme arrossega moltes expressions arran del temps transcorregut per algun fet o esdeveniment sota el número quaranta:

-Quaranta dies i quaranta nits (en referència al temps que va ploure en el diluvi universal)

-Quaranta anys travessant el desert (en referència al temps que va trigar Moisès en conduir el poble d'Israel a la Terra Promesa)

-Quaranta dies al desert (en referència al temps que Jesús va estar al desert resistint les tamptacions del diable)

-Quaranta dies de Quaresma

Sembla com si qualsevol temps que es considera important s'hagués d'expressar amb el terme quaranta per a definir-lo, com si fos un sinònim de "molt de temps", per tant això implicaria que Moisès no va trigar quaranta anys per conduir el poble d'Israel, sinó que va trigar molts anys, i que el Diluvi Universal va durar molts dies i nits seguits i no estrictament quaranta.

Evidentment no tinc ni la menor idea d'arameu, hebreu o les llengües semítiques que es varen usar per a escriure la Bíblia, però gràcies a una eina que ens proporciona la tecnologia moderna (el Google traductor) he pogut comprovar unes similituds entre la paraula "quaranta" i la paraula  "molts" en l'hebreu modern, la qual cosa em fa sospitar que estic davant d'una teoria no desencaminada del tot.

Molts:  רבים

Quaranta:  ארבעים

Veureu que els símbols que utilitza la llengua hebraica per designar quaranta són els mateixos que els que utilitza per a designar "molts" afegint-hi el símbol  א  que es tradueix pel numeral "un", i el símbol  ע que el traductor el converteix en en la lletra H.

Potser a partir d'aquí tenim una explicació per entendre la proliferació de números quaranta a les sagrades escriptures.

Camí de la Independència (ple de clots)

La manifestació del 10 de juliol va semblar la metxa que encendria la flama de la unitat entre els partits que diuen treballar per la Independència de Catalunya. Tothom semblava disposat a treballar colze a colze amb els altres per tal d'aconseguir l'objectiu. Passats uns dies ja tot es va  anar refredant i cadascú va tornar a escombrar cap a casa seva.

Ara venen eleccions i realment fa pena sentir molts polítics que tenen una visió partidista enlloc d'una visió de país. 

Fa anys vaig veure la pel·licula de Monty Python "la Vida de Brian" i hi ha una escena que  sempre he volgut recollir en el video que segueix que sempre m'ha semblat que retratava de forma molt fidedigna aquesta situació política que vivim a casa nostra i que impedeix que treballem junts per aconseguir cap objectiu important com a poble. 

Feia molt temps que em rondava pel cap treballar aquesta escena i els socialistes m'han passat al davant amb el seu vídeo de propaganda electoral "La Vida de Monti", que tot i que amb un altre objectiu, també s'han basat en la mateixa pel·lícula, per cert, intemporal i magnífica.

Caixa de Girona R.I.P.

Des de fa molts anys, entre els companys de feina quan havíem d'anar a fer una gestió bancària, si anavem a la Caixa de Girona deiem que anavem a" la capsa", en al·lusió al seu modest tamany, per contraposició a si la gestió s'havia de fer a la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "la Caixa", anomenada també familiarment "la caixa grossa", i per alguns detractors "Caixa de Pretensions"

Per definició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, capsa és "Receptacle de cartó, de llauna, de fusta, de vori, etc., de forma variable, més aviat petit, amb una tapa solta o agafada, destinat a transportar o guardar diferents objectes. Capsa de llumins, de bombons, de píndoles. Una capsa rodona, quadrada. Capsa de colors, de compassos" i caixa és "Receptacle d’una certa grandària, de forma rectangular, generalment de fusta amb fons i tapa clavats i destinada a aconduir i transportar tota mena d’objectes. Embalar els mobles en caixes. Una caixa de llibres. Una caixa de taronges, de pomes"

En aquest sentit, és fàcil agafar un capsa i ficar-la dintre d'una caixa, com finalment així ha succeït. Ignoro si l'anècdota del nostre joc de paraules feta sense ànim de perjudicar a ningú ha estat argument utilitzar per les altes instàncies econòmiques del nostre país per donar llum verda a aquesta operació de fusió-absorció.

No voldria que de les meves paraules se'n desprengués el fàcil acudit que la "capsa" al no haver superat la seva mala salut econòmica s'ha produït el fatal desenllaç i ha anat a parar a la caixa -com finalment ens passarà a tots-. Crec que Caixa de Girona ha fet una tasca d'implantació i projecció del territori gironi que difícilment serà igualat per l'entitat absorbent i, avui, a quatre dies de la seva mort, mentre desenes d'operaris s'afanyen per substituir o tapar els rètos de Caixa de Girona posant-hi al damunt els de la Caixa, volia, després de trenta anys de ser-ne client fer-li un petit homenatge.

En fi, com diuen quan mor un rei: la Caixa ha mort, Visca la Caixa!.

Signat: Un -encara- client de Caixa de Girona

la Tramuntana

Avui que amb els cabells voleieant esparrucats en contrast amb l'herba pentinada per la tramuntana, amb els aglans arrencats d'alzines i roures on s'aferren per no caure, encara,   he anat a fer una sortida pel bosc, finalment alliberat pel vent dels molestos rantells que ens han xuclat la sang vampíricament durant tot l'estiu, he recordat l'oració al Crist de la Tramuntana del poeta empordanès Carles Fages de Climent:

Braços en creu, damunt la pia fusta

Senyor, ampareu la closa i el sembrat

Doneu el verd exacte al nostre prat

i mesureu la tramuntana justa

Que eixugui l'herba, i no ens espolsi el blat.

Crist de la tramuntana (Salvador Dalí) 1968