TAMBÉ PLOUEN ESTRELLES A LES GAVARRES

Pot semblar que la caiguda de meteorits o estrelles és una cosa que passa només en llocs remots o llunyans, però hi ha casos testimoniats de caigudes d’estrelles fugaces molt a prop nostre, així m’ho va explicar el meu avi Agustí, que en pau descansi, ja fa una pila d’anys.

L’avi Agustí va néixer l’any 1913 a Palamós, era el més petit d’una colla de germans, ell mateix, l’Engràcia, l’Otel·lo, en Joan i, perdoneu la meva mala memòria, no recordo si n’hi havia cap altre. El que recordo, ja que ell m’ho va explicar, és que els seus pares eren carboners i, de ben petit es van traslladar a viure a diversos masos de les Gavarres on feien el seu humil ofici. Devia tenir el meu avi uns deu anys, quan, de nit, el feien anar a vigilar les carboneres perquè no s’apaguessin. S’estaven a Cal Poll, mas avui en dia abandonat, prop de la carretera de Santa Pellaia, a mà dreta pujant des de Sant Sadurní de l’Heura.

Va sortir amb la cigarreta a la boca, ja que el metge li havia receptat, ¡quan tenia quatre anys! que fumés per prevenir els cucs, i es va dirigir cap a unes carboneres situades a l’altre costat de muntanya, a la zona de Can Vilademarc. Ja era negra nit, quan a mig camí, de sobte, va apreciar una llum que baixava des del cel il·luminant-ho tot com si tot d’una es fes de dia. Aquesta llum va anar a caure al puig de l’altre vessant d’on ell es trobava i es va apagar progressivament, deixant una lluïssor vermellosa a terra, que es va anar fonent. Espantat va acabar de fer al seva ronda per les carboneres –no fos cas que el renyessin per no haver fet la seva feina- i va tornar cap al mas. L’endemà, encuriosit va cercar el punt on havia vist caure l’estrella: hi havia una alzina totalment cremada i les plantes del voltant socarrimades. No va trobar, però, l’estrella.