Cuscuta vermella

Poques entrades enrere en aquest bloc enrere parlava de la cuscuta, una planta paràsita que fins fa un parell d'anys desconeixia i no n'havia sentit a parlar mai.

Ahir, fent una ruta pel Montgrí vaig veure unes quantes mates de farigola parasitades per cuscuta, però no de la mateixa cuscuta groga ataronjada que parasita la userda, sinó que es tractava d'una cuscuta de filaments ben vermells.

Resulta que es tracta de la "cuscuta epythymum" (del grec epi=damunt i de thymum = farigola) El nom científic, doncs és plenament descriptiu de la seva natura: es tracta d'una cuscuta que creix damunt la farigola. És coneguda també amb el nom de "cabellets de farigola", tot i que de cabells no en té res. Més aviat sembla una forma de vida al·lienígena que xucla la saba de les altres plantes.

Empelt de bruixa o escombra de bruixa

En ocasions, tot passejant pels afores veiem algun pi que presenta una formació arrodonida i compacta de fulles i branquillons que destaca a l'arbre i obre la nostra curiositat. Normalment aquesta curiositat és transitòria i fetes unes passes no ens en recordem més del fenomen que acabem d'observar. Quan en trobem un una altra vegada, se'ns desperta novament la curiositat, que queda insatisfeta una altra vegada.

Avui, però, he investigat una miqueta i he descobert el perquè d'aquesta "deformació" que presenten alguns pins,  es tracta d'un tipus de malaltia o deformació que pateixen les plantes llenyoses, sobretot els pins. Per culpa d'un paràsit l'estructura de la planta es veu alterada i un gran nombre de brots nans creixen d'un mateix punt, creant una bola densa de vegetació. Aquesta vegetació sol ser d'un color lleugerament diferent de la resta de la planta.

Si us ha entrat també la curiositat, us deixo alguns enllaços amb informació d'aquesta excrescència arbòria.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Empelt_de_bruixa

http://www.noudiari.es/2014/09/paraules-nostres-empelt-de-bruixa-per-joan-albert-ribas/

https://jardinierparesseux.com/2016/08/17/quest-ce-quun-balai-de-sorciere/

http://lacantimploraverde.es/escobas-de-brujas-de-los-pinos-como-se-forman-y-por-que/

Cuscuta

Potser, si no sou pagès, aquesta paraula no us dirà res. A mi tampoc no em sonava fins ahir que, encuriosit per uns filaments grocs ramificats entre mates d'userda, vaig cercar-ne informació.

Resulta que aquests filaments són una planta paràsita.

La cúscuta, segons la vikipèdia,  és un gènere d'entre 100 a 170 espècies de plantes paràsites de color groc, taronja o vermell (rarament verd).

El gènere es troba entre regions temperades a tropicals, centenars d'espècies; el gènere és rar en climes temperats freds, llevat d'algunes espècies natives del nord-est d'Europa i del sud de Sud-Amèrica.

Se les s'identifica per les seves fins tiges gairebé sense fulles, on les fulles es redueixen a minúscula escala. En no tenir clorofil·la, són incapaces de fotosintetitzar efectivament, tornant-se completament dependents de les plantes parasitades per a la seva nutrició.

Doncs, bé, aquestes plantes paràsites poden arribar a malmenar una plantació d'userda o d'altres plantes ja que en xuclen la saba, impedint-ne el  desenvolupament.

Cuscuta en un camp d'userda de Cruïlles - juliol 2016

Nina

La nina no és pas una serp malgrat que ho sembla, si ens hi fixem bé li veurem la cara de siglantana i no pas cara de serp. La Viquipèdia ens la defineix bé, per tant no ho reproduiré (deixo l'enllaç)

Només comentar que fa uns anys vaig publicar en aquest mateix bloc que en vaig trobar una a la zona de Vacamorta. Per desgràcia no duia cap càmera ni telèfon i no la vaig poder fotografiar. Aquesta vegada he tingut més sort doncs duia el telèfon al damunt i he pogut fer-ne alguna foto.

No era a més de vint metres d'on en vaig veure l'altra fa uns anys. Això vol dir que la població es reprodueix i es manté en el mateix lloc. Potser n'és una filla o una neta.  

La fresa dels gripaus

Ahir diumenge, tot fent una excursió que teníem programada feia dies, des de la Palanca de Cruïlles fins Sant Cebrià de Lledó (els Metges) vam travessar diverses vegades la riera d'en Cantagalls, al cor de les Gavarres.

En un punt d'aigües calmes un grup d'escalipatxos (gripaus) en ple frenesí sexual copulaven de dos en dos o de tres en tres tot deixant uns rosaris d'ous negres acabats de fecundar d'on, en pocs dies, en sortiran els papibous (capgrossos) que nedaran i menjaran fins que els apareguin les potes i abandonin l'aigua a la recerca d'insectes i de refugis humits.

No sé si un 31 de gener és data apropiada per a la reproducció dels anurs, però amb les temperatures que tenim aquest any no m'estranya gens aquesta troballa.

Vitis labrusca

Fent una passejada per la llera Daró, fugint de la canícula que ens ha portat l'onada de calor d'aquest començament de juliol em vaig trobar amb un exhuberant exemplar de "vitis labrusca", cep o parra silvestre.

Com que n'he vist tota la meva vida, creia que era una espècie europea autòctona, però, ai las!, es veu que, com tantes altres espècies animals i vegetals, és importada d'altres terres.

Es veu que en temps de la fil·loxera es van importar d'Amèrica peus d'aquesta espècie, que hi eren resistents, per empeltar-hi tòries o sarments d'espècies productores de vi. Amb aquesta combinació, el nou cep també era resistent a l'atac de la fil·loxera.

Tan resistent és aquestà espècie, que s'ha asilvestrat i la podem trobar en molts llocs de les nostres contrades, com si fos una espècie autòctona més.

Labrusco en llatí vol dir salvatge, i la van anomenar així els científics com a contraposició a la vitis vitifera, la que utilitzem per fer vi. Malgrat la semblança en el nom el famós Lambrusco italià és produït amb vitis vitífera. Personalment mai he vist raïms d'una parra o cep silvestre, tot i que alguna fruita deuen fer.

Integració

Integració, adaptació o deformació?

Generalment un mateix fet és interpretat des de diferents punts de vista amb qualificatius ben diferents, que tenen, igualment, unes intencionalitats -polítiques- també amb finalitats igualment diverses, d'acord amb els interessos del grup que pretenen atraure o impressionar.

Tot resseguint marges a la recerca d'uns espàrrecs primaverals m'he trobat amb un antic rampí de tracció animal rovellat, arran del qual hi havia nascut un arbre. Aquest arbre ha quedat totalment integrat dins dels ferros del rampí, de tal manera que és impossible treure el rampí sense tallar d'arbre.

D'això, fent una metàfora amb altres situacions de la convivència humana se'n pot dir integració, se'n pot dir adaptació o, des d'un altre punt de vista més feixistoïde, se'n diria deformació. 

El cas és que parlem del mateix, tot depèn de quin punt de vista ho mirem i de la nostra amplitud de mires.

Ruta fins l'Arboç de Can Genoer

Aquest matí hem anat a fer una ruta per les Gavarres, com sempre que podem, i hem anat fent una caminada fins l'Arboç d'en Genoer, un magnífic arboç (arbutus unedo) que ha estat respectat pel pas dels anys aconseguint unes proporciona bastant considerables, tenint en compte la mida dels seus congèneres.

Hem trobat una situació "meteorològica" curiosa. I poso meteorològica entre cometes ja que es tractava d'una pedregada de petites gotes de gel que emplenaven els corriols per con transcorriem. Aquestes gotetes de gel no eren res més que les gotetes de rosada glaçada que es desprenien de les fulles i anaven a terra on, degut a la fredor que hi havia al sòl, es conservaven encara un temps donant la sensació de d'una pedregada minúscula.

Ai Pepet on tens la dona?

Avui he recordat una cançoneta que sentia de petit i se m'ha acudit cercar-la al Google a veure si estava en algun recull de cançons tradicionals. Com que no l'he trobat, aquí la teniu:

Ai Pepet, on tens la dona?

Sota el llit que el cul li trona.

Què li dons per medecina?

Quatre pets i una beixina.

I ja que va de cançons, aquí en va una que el meu avi, nascut el 1896,  havia sentit d'un seu oncle. 

No hi ha noies al món

com les de Barcelona

Saben ballar el can can

La cosa més bufona

Oidà, oidà!

Que duri tant com vulgui!

Oidà, oidà!

Bé prou s'acabarà!

L'arboç de Can Genoer

Diumenge vam fer una bona caminada que ens va dur a passar per l'arboç de Can Genoer, al bell mig de les Gavarres.

Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió (mort per Hèrcules) brotà el primer arboç. Ve a assenyalar aquest origen la facilitat que té l'arbre de rebrotar passat un incendi o una tala. Aquesta vitalitat sumat a les fulles verdes el fan símbol de la immortalitat. D'aquí que els romans l'usessin en els funerals, com ens relata Virgili a l'Eneida.

Qui sap si l'arboç de Can Genoer, a les Gavarres, era ja viu en temps dels romans i dels grecs. Potser seria exagerar una mica massa. El que sí que és veritat és que és un dels arboços més vells de les Gavarres i el més vell que jo conec. Tot i així encara té força brots tendres i cada any es corona d'una bona munió de cireres vermelles.

Arboç de Can Genoer

Informació de l'arboç monumental

Detall de la soca - 1

Detall de la soca - 2

Can Genoer 1

Can Genoer 2

Ruta a Wikiloc

La processó de Tossa

La fotografia és presa des del Puig de Sant Ramon de Vulpellac, a baix s'hi veu el poble, i abasta tota la línia de la costa que es pot intuir des d'aquest punt. Resseguint la línia de la costa hi ha un núvol continu, que no va més enllà, ni mar endins ni entra a la terra. Aquest núvol és conegut com la Processó de Tossa, sembla que surti de la zona on hi ha Tossa de Mar (vist des dels voltants de la Bisbal) i s'allargui costa amunt.. La saviesa popular, en unes èpoques sense la informació meteorològica tecnificada que tenim avui en dia,  interpretava aquests núvols  com un anunci de pluja en un breu termini. 

Bé, podem fer la prova, la foto és d'avui 24 de febrer de 2014 a la tarda. Veurem quan triga a ploure....

Venus versus Sant Valentí

Imatge presa el 14 de febrer a 2/4 de 7 del matí. ¿Hi té a veure alguna cosa la lluminositat de Venus (deessa romana de l'amor) en aquesta època de l'any amb que algun il·luminat hi encolomés Sant Valentí com a patró dels enamorats? Aquí deixo la pregunta.

El que ja no estic tan segur és que Sant Jordi com a dia dels enamorats a Catalunya tingui res a veure amb els astres.

Aloc monumental

Mira que n'hi havia passat de vegades pel costat! Sempre m'havia pensat que era una olivera. És el que passa quan vas de pressa amb cotxe o amb bicicleta: que no et fixes amb les coses i amb els detalls.

Ahir passejant vaig veure que l'arbre que hi al camí asfaltat que va de Cruïlles a la Palanca no és tal arbre, sinó un arbust que ha adquirit una mida de soca que el fa ben singular: és un aloc, com els que ens ofereixen les seves flors liles al costat del Daró a finals d'estiu.

Per cert, el nom científic de l'aloc és Vitex agnus-castus, (castus = cast, en llatí) I és que la planta és anafrodisíaca, es veu que va fantàstica si voleu fer vot de castedat.

Aloc de Cruïlles

Relíquia del passat

Avui fent una volta diumengera amb bicicleta, passant per la carretera que porta a Palau-Sator des de Fontanilles he vist una cosa que m'ha fet frenar en sec i treure el mòbil per fer-li una foto. No era cap monument espectacular, ni cap animal curiós. Una cosa tan simple com una creu feta amb dues canyes és el que m'ha fet aturar i baixar de la bicicleta. 

I és que estic segur que, aquest senyal, tan comú fa uns anys als nostres camps, avui en dia és desconegut per la majoria de la gent i pocs en coneixen els significat. No es tracta de que s'hagi beneït el camp amb el senyal de Crist, ni que algun vailet hi hagi enterrat la seva mascota...

Aquest senyal és clar i concís per a que en coneix el significat: Indica al pastor que no pot entrar a aquest camp amb el ramat d'ovelles -pel motiu que sigui, no cal explicar-lo-. El pastor sempre el respectarà i les ovelles no entraran al camp.

Resistència

Som a finals d'agost i el Daró està pràcticament sec. Tot? No! Unes gorgues irreductibles mantenen encara l'esperança per a la vida aquàtica que les omple (escanyagats, libèl·lules, granotes...) A veure si aquests trons que se senten de lluny aporten una mica d'aigua... En altre cas el nivell seguirà baixant de forma ben ràpida.

De tota manera no em preocupo, he vist el Daró molt més eixut -pràcticament del tot- i en arribar la pluja altra vegada reapareix ple de vida.

Curiós escarabat

Aprofitant les vacances hem anat a fer una volta per la zona de Sant Jordi Desvalls i hem trobat un curiós escarabat blanc i negre mort que se l'estaven menjant les formigues. He cercat per Internet i he aclarit que es tracta d'un exemplar de l'espècie "Polyphylla fullo", un dels coleòpters més grans d'Europa, juntament amb l'escarabat rinoceront.

Curiosament en alemany d'aquest escarabat en diuen Walker (sí, sí... com el Ranger de Texas)

Poder (de cranc)

Ignoro la mida del seu cervell, el seu funcionament o les reflexions que pot fer un cranc de riu americà dels que avui tant abunden a les nostres contrades (a rius, rierols, basses i estanys).

El cranc del vídeo estava avui parant el sol a la platja d'una gorga del riu Daró, entre Ullastret i Castell d'Empordà, quan l'ha sorprès un allau de gossos de la protectora que hi hem portat a banyar.

Refet de l'ensurt que deu haver passat quan li han saltat per damunt els gossos, l'he anat a filmar i ha reaccionat mostrant-me les seves defenses per subratllar la seva força i el seu poder.

Després de a curta filmació, evidentment, me n'he anat sense menjar-me'l ni fer-li cap mal.

Suposo que deu estar orgullós del seu poder, d'haver foragitat una bèstia tan grossa que tenia al damunt a punt de cruspir-se'l. Potser el personalitzo massa. Ignoro com pensa un cranc.

No res

Hi ha paraules que poden significar una cosa i evolucionar per acabar significar exactament el contrari. Una de les paraules en que l'evolució li ha canviat el sentit, a la vegada conservant el sentit original (i aquí hi ha l'excepció) és la paraula RES.

Res ve del llatí i significa "cosa". D'aquí la paraula "república" que deriva del llatí "res publica" -cosa pública-.

La curiosa evolució que ha sofert en català per passar de significar "cosa" a significar "absència de cosa" probablement derivi de l'expressió "no res" -no cosa-. Expressió ben viva també avui en dia (Ex. Què vols? No res, gràcies) i que té el seu equivalent en anglès "nothing" (no cosa, o sigui -res-) exactament amb la mateixa funció.

A la vegada en català "res" segueix significant "cosa" (Ex. -Que vols res? -No, no vull res, gràcies) [Per dir "Que vols alguna cosa?]
I per descomptat, té el significat que en primer ordre li atribuïm:  absència total de cosa, (Ex. -Què hi ha? -Res)

Per tant, en català tenim una paraula que vol dir una cosa i a la vegada tot el contrari. 

Ni sí ni no sinó tot el contrari.

Preus

El comentari de l'Eudald al post anterior, interesant-se pel lloc on havia vist la serp, m'ha fer xafardejar la zona pel Google Street View (qüestió de curiositat tecnològica) i el que m'ha sorprès -evidentment la serp no comptava pas veure-la- ha estat el preu de la benzina en una foto que tot i que deu ser feta fa poc temps ja té la qualitat de testimoni històric.

Serps

És habitual, sobretot a l'estiu,  a la nostra contrada sentir un fregadís d'herba i veure d'escallimpada alguna cosa que desapareix mentre anem passejant pels afores. Normalment es tracta d'un lluert, un llangardaix, una siglantana (sargantana) o una serp.

El que ja no és tan habitual és que l'animal, en aquest cas una serp, es quedi quiet amb tota la parsimònia del món i deixi que la contemplis mentre et sents una mena de reporter de la televisió d'aquests que fan reportatges d'havent dinat.

Les serps mai m'han fet una repulsa especial ni els hi he tingut una animadversió com la que els hi tenen moltes persones, a part de la prudència recomanada de mantenir una certa distància per no deixar.me pessigar.

Per això, quan he vist aquesta avui he dedicat una estona a la seva contemplació i a fer-li alguna foto.