dijous, 8 de novembre de 2007

EXPEDICIONS DE PESCA

Mirallets esperant que caigui alguna presa a l'aigua
Riu Daró 2007

La mainada d'avui en dia, deixant de banda comptats casos, juga poc al carrer, i surt poc als afores d'excursió. "Messenger", mòbils, jocs en línia i, ja menys, la televisió, ofereixen un ventall d'opcions d'entreteniment tecnològic i motivador per a tota la mainada i la joventut. Els esports organitzats, les activitats extraescolars i les visites a superfícies comercials i centres d'oci i de lleure, omplen la resta del temps lliure. No fa massa temps els meus amics i jo també érem mainada i no teníem messenger, no teníem ordinadors, no teníem mòbils i molts tampoc teníem televisió. Què fèiem? Amb que ens divertíem? Amb què passàvem l'estona?

Un dels nostres principals entreteniments era la pesca, sí, la pesca. Però no la pesca de mar, no. A la Bisbal no hi ha mar i direu, tampoc hi ha riu, hi ha una riera que es eixuta la major part de l’any. Doncs malgrat el règim periòdic del cabal del Daró hi ha peix, molta varietat de peix, barbs de muntanya, bagres, carpes, mirallets, anguiles i escanyagats, principalment. No sé on es fiquen quan no hi ha aigua, però en alguna gorga amagada s’hi conserva la llavor que s’ha d’escampar quan les condicions de pluviositat permeten que corrin les aigües.

Doncs de petits, amb un salabret i una galleda fèiem autèntiques expedicions de pesca a peu o en bicicleta a les gorgues on quedava aigua amb peix a començaments d’estiu quan començava a baixar el nivell del riu i es preparava per a l’estiatge. Amb les espardenyes enfonsades en el fang –cosa que provocava autèntiques escridassades de les nostres mares- perseguíem les bagres que, lleugeres, nedaven amb tota la velocitat de que eren capaces per fugir dels nostres salabrets i paràvem emboscades als barbs amagats sota les pedres. Després, amb el nostre botí, curulls de satisfacció corríem cap a casa a contemplar el nostre tresor viu nedant en el safareig de rentar la roba. Sí, per la seva mida, però, els consideràvem comestibles anaven directament cap a una fregida de peix de riu, el gust de les quals, malgrat el temps passat, encara em retorna per algun dels miracles del funcionament dels records en el cervell.