Fa ja una colla d'anys, el meu pare va fer un escrit sobre el Baix Empordà; manuscrit i que vaig indroduir a l'ordinador per imprimir-lo per als seus amics. En aquella època tenia un sistema operatiu 3.11 de Windows i un ordinador 486 i el processador de textos era el Write (Sembla que parlem d'informàtica peleolítica i només ha passat poc més d'una dècada). Ara, que l'he trobat ben desat en un disquet polsós que sortosament encara es podia llegir bé he decidit penjar-lo en aquest bloc, ja que em sembla que la feina ben bé s'ho val.
EL MEU BAIX EMPORDÀ
Dedicat als meus amics Joan B. Coromina i Costa (Avi Koro) i a Joan Ferrerós i Pibernat.
El Baix Empordà, situat al nord-est de Catalunya, és, juntament amb l'Alt Empordà, la comarca més oriental. El Baix Empordà fa panxa, és a dir, giravoltant, fa una circumferència envoltada per mar. Travessada pel paral·lel 42 i prop del mar, és d'una climatologia paradisíaca que, fora d'uns poc dies d'hivern que glaça, dies anomenats de fred negre, normalment al gener o al febrer -no duren gaire, vuit o quinze dies el més llarg- i a l'estiu uns quinze dies de forta calor el juliol, la resta de l'any acostuma a ser d'un clima atenuat de molt bon suportar. És tan de bon suportar que el millor temps de fer dinades als afores és a l'estiu i a l'hivern, a l'estiu a l'ombra, en un lloc on hi toqui la marinada, i a l'hivern al sol els dies sense vent o bé arrecerats. A la primavera o a la tardor és millor per estar bé a dintre d'un local, perquè a fora el sol crema i els vents són freds.
Seguim després d'aquest petit preàmbul gastronòmic que es podria allargar, o que s'allargarà en el seu moment.
A mi m'agrada començar el Baix Empordà pel Congost, entremig de Campdorà o de Celrà, on s'acaben els contraforts del Pirineu que baixen de la Garrotxa i Rocacorba per aquell costat i queden tallats a Sant Julià de Ramis; al congost pel riu Ter. El riu Ter és la frontera Nord del Baix Empordà, parlo de fronteres naturals, no administratives, i va o baixa pel seu curs o llit fins al mar. El terme de vora el mar és el Montgrí, la muntanya del Montgrí, i sembla ser que el Ter ha desembocat al costat de l'Escala, al costat d'Empúries i és Empúries qui ha donat nom a l'Empordà, a la comarca, o sigui a la part Nord del Montgrí.
Seguirem pel Congost, quan la muntanya de Sant Julià de Ramis queda tallada pel Ter, a l'altre costat comença la Gavarra, el massís de les Gavarres, mitges muntanyes, són de 300 a 500 metres d'alçada; en passen d'aquesta altura el Puig d'Arques de Camós i el Puig Monell o Gavarra, de no gaire més de 531 metres.
La Gavarra segueix cap al Sud i , fent un cercle, va directe al mar: Sant Miquel, Santuari dels Àngels, Montnegre, Santa Pellaia i toca ja al mar a Sant Feliu per Romanyà -l'altre costat de Sant Feliu ja és Ardenya, Sant Elm ja és Ardenya- . La Gavarra ha anat baixant d'altura i es banya al mar a Sant Pol, a S'Agaró, Cap Roig, Roques Planes, Badia de Palamós, que és la badia més gran del Baix Empordà, far de Palamós, Cala Margarida. Aquí la Gavarra arriba al mar suaument com a pertot -altures de 50 a 100 metres- i sempre fent circumferència, poques vegades amb cingles. Cap Roig i Sant Sebastià, sempre fent cales amb les consegüents platges, la Fosca, S'Alguer, Castell, els Canyers, Cala Estreta, altre vegada Cap Roig, banyera de la Russa; ja som a Calella i seguidament LLafranc, tallat per Sant Sebastià, i sempre amb colzades, Tamariu, Aigua Gelida. Després d'una tirada de cingles, Aigua Blava, Fornells, Platja Fonda, un redòs arrecerat a la Tramuntana pel Cap de Begur, on la muntanya queda tallada, i tornen cales, Sa Tuna, Sa Riera i Platja de Pals, això a "grosso modo". I amb els sorrals al·luvials de la Platja de Pals que ens porten fins al Montgrí hem deixat enrere les Gavarres que han quedat tallades a Sa Punta.
Aquí suposo que la meva explicació haurà esglaiat a més d'un pel fet que hagi posat la costa com a contrafort de les Gavarres, però m'hauran de donar la raó.
La Gavarra grossa, que la hem deixat a Romanyà, per banyar-la a Sant Feliu i a la Conca, la seguirem pel cim; i de Romanyà pujarem al Puig Gavarra o Nonell, Puig d'Arques, Camós amb el seu castell -notaries-, Puig de Migdia, i per can Vergeli, mas Alenyà, passarem pel Coll de la Ganga i anirem a l'altiplà de Fitor, amb el Puig Cargol que és un dels que serveix de guia als pescadors que naveguen per la banda de Palamós -d'aquell costat hi ha la costa de Calonge i Palamós-. I baixant per Mont-ras i el Coll de Morena, i el corredor de Palafrugell, per aquí la muntanya va al mar a Sant Sebastià i Begur, i entre la platja de Castell i Sant Sebastià un tros de bella costa encara sense urbanitzar.
No és pas tot, això, perquè la muntanya no acaba pas a la platja de Pals. No, la serralada baixa per Sant Climent de Peralta i Torrent, i per uns pujols que van perdent altura, va una branca fins a Gualta. Arrecerats en els pujols hi ha els pobles de Sant Climent de Peralta, Peralta -Santa Susanna-, Torrent, Sant Feliu de Boada, Fontclara, Fontanilles, Llabià, Gualta i Serra de Daró.
Des de Gualta al riu Ter no hi ha gaire més d'un quilòmetre; de Serra de Daró al Ter hi ha un parell de quilòmetres de plana ubèrrima, tirant a sorrals, terraprims, però amb aigua - és plana al·luvial-.
Hi ha una ramificació de la muntanya que des de Peratallada esten les serres i pujols per Canapost fins a Can Marsal de Serra, passant per Ullastret.
Ara seguirem pel costat Est del Congost i la Gavarra va agafant menys altura i baixant pel costat de Sant Martí Vell i Madremanya, continua per la Pera i Foixà al costat Nord-Est, com no, Sant Llorenç de les Arenes i, fent pujols cada vegada més baixos, la Sala, Ultramort -ja no es pot dir muntanya- acaba a Matajudiaca al Mas Foraster, a un quilòmetre escàs d'Ullastret.
Entre Matajudaica i Ullastret -Ullastret també en un puig- és per on s'escorre el riu Daró. El centre d'aquest cercle que fa la Gavarra és la conca del Daró. A les serres que fan el contrafort de les Gavarres hi ha rieres i torrents, com no.
Pel costat d'Ullastret el pujol acaba a can Marsal, o a can Casadellà -a Can Marsal a Dalt i a Can Casadellà a Baix. Per can Marsal sembla que hi havia passat un vial del camí d'Empúries, que per Ullà anava a Gualta, travessant el Ter i costejant -dic costejant perquè els baixos del Baix Empordà eren aiguamoixos- aprofitaven els llocs alts i de més bon passar per fer el camí.
El Daró com a riu del Baix Empordà -el més important-, recull totes les aigües des de Romanyà, de la muntanya de can Sitges -can Sitgeta-. La versió popular diu que les aigües d'un vessant de teulat van al Daró i les aigües de l'altre costat van a la riera de Romanyà.
Com totes les muntanyes i massissos, la Gavarra té dos vessants. Dintre del cercle, la vessant del Daró. Tant d'un costat com de l'altre, torrents i rieres que ja les nomenarem. El Daró, nascut a can Sitges es diriegeix pel mig de la muntanya, passa per sota Santa Pellaia i recull, ja més avall, la riera boscana, a uns vuit quilòmetres per sota la carretera. Baixa avall fins a sortir al pla de Banyeres, sempre tortuós. Del pla de Banyeres surt al pla de Sant Joan, havent passat per sota del Mas Gran d'en Puigmiquel, havent fet anar molins -el d'en Boscà, el d'en Frigola i el d'en Ribas- . Se li afegeix la riera d'en Cantagalls i surt al pla que moltes vegades de mig quilòmetre d'ample. Som al pla de Sant Joan, el pla de can Salellas i, passant pel pont de Cruïlles va a la Font de l'Arbre. El llit del Daró sorrenc que passava capritxosament on li donava la gana, ara per aquí, ara per allà, des dels anys 60 en que va començar la construcció desenfrenada d'habitatges i torres, els àrids del Daró han estat explotats en gran mesura, s'ha baixat i encaixonat el llit del riu uns dos metres i mig o més, al llarg de més de dos quilòmetres (encara se'n treuen d'àrids). Això ha fet que el pou que hi ha a la Font de l'Arbre i que donava uns 500.000 litres diaris, ha baixat molt per sota dels 200.000 -actualment als voltants de 120.000-.
Els àrids servien d'esponja, és a dir, les arenes del llit del diu i dels camps llindants retenien l'aigua que ara s'escola riera avall. Ja no hi ha dipòsit ni esponja que retingui l'aigua.
Bé, ja som a la Bisbal, s'hi ha afegit el Vilar, que és afluent del Daró, de la Marqueta, que és afluent del Vilar, la riera de Santa Llúcia i la riera del Forn del Vidre, és a dir les rieres del costat Est del Coll de Bregó (les del costat Oest ja hi havien arribat a través de la riera de Can Mercader i altres de menys importància). Posats a dir afluents del Daró, els més importants que jo conec són la riera Boscana, la riera d'en Cantagalls, la riera d'en Mercader (de Pastells o de can Molina), aquesta recull les aigües de les roqueres d'en Mercader. Aquestes roqueres agafen l'aigua de les Gavarres grosses: Puig d'Arques, Puig Monell, de l'altre costat.
Hem dit que ja erem a la Bisbal, vaja, ja hem motat o encaixonat on abans el Daró havia estat almenys una vegada a l'any com el Nil; les avingudes de tardor i, a vegades -poques-, a la primavera inundava periòdicament la plana sortint-se del seu llit, i ja al pla, en anys de pluja i inundacions s'ajuntava amb aigües del Ter del que n'ha fet afluent-canal insufucuent, ja que el Daró, recollint les aigües dels Àngels a Fitor, el fort de les Gavarres i Romanyà, és un riu que en anys de pluja impressiona l'aigua que porta. Abans de sortir a la plana s'hi ha ajuntat, però, les aigües del Raig -això a la Bisbal-, la riera de Vulpellac -sota Castell d'Empordà- i el Rissec una mica més avall abans d'arribar a Casavells, amén la riera de Parlavà, aigües de Rupià i Terra Negra.
El Daró passat Matajudaica i Ullastret girava cap a l'Estany d'Ullastret i, una vegada ple, que no li costava pas gaire en una plena de Daró o Daronada, seguia cap a Gualta, lliscava per sota Fontanilles i passant també per sota de Fontclara anava -i encara va en anys de molta aigua- a l'Estany de Pals, i seguia pel Molí de Pals cap al Mas Gelabert, basses d'en Coll i al mar; el Daró inunda tota la plana.
En anys d'aiguats, la part baixa de tot l'Empordà era aigua. És una plana al·luvial. A l'any 40 (1940) que és l'aiguat més gros que hi ha hagut del meu record, s'anava de Serra de Daró o Ullastret, o Pals, fins a Sant Pere Pescador -o més- en barca.
Continuarem pel Pla, des de l'Estartit a Pals, on mor la muntanya al mar, hi ha uns set quilòmetres apròximadament, si no m'equivoco, -uns set quilòmetres més-. Aquesta plana del Baix Empordà és gran, i donen la sensació de molt gran aquests pujols que fan barrera i que fan uns cent metres d'alçada, tirant a molt. Vistos de cinc quilòmetres lluny ni es noten o es noten molt poc, i les Gavarres de cinc-cents i escaig metres, des de l'Estartit es veuen llunyanes i insignificants.
La sensació de plana gran és immensa i això que la plana ocupa una part petita del Baix Empordà.
El Baix Empordà és la Gavarra, el Massís de les Gavarres que fa circumferència i la Conca del Daró n'és al mig. Després parlaré de la plana.
El Massís del Montgrí fa un triangle, un triangle. Amb bona voluntat és un triangle equilàter d'apròximadament set quilòmetres de costa, amb cales i penyassegats. De la punta de l'Estartit, el Molinet o Cap de la Barra, fent precipicis i cales fins a Montgó, més ben dit Punta Milà.
La major part de les roques són de calç -calcineres-, també hi ha roques de cristall i, cap a Ullà la roca és diferent. El Montgrí és un terme triangular, molt pelat, al revés de les Gavarres. Ara, d'una anys cap aquí l'han poblat de pins. El terreny del Montgrí és de roca i roc desclavat, ara amb algun pi, és a dir, pins, abans garrigues. Per saber i entendre que és el Montgrí llegiu 'Solitud' de Víctor Català i us fareu càrrec del què és el paratge que va inspirar tal llibre.
El nom de Montgrí li és apropiat, molt gris, d'un gris blavós i contrasta amb el verd ufanós de les Gavarres, verd barrejat de foscos i clars, depenent el seu to si són pins o alzines, o suros, i algun redòs de roures i castanyers.
Al mig del cercle que fan les Gavarres, al bell mig de la conca del Daró hi ha la Bisbal. Si agafeu un mapa i trasseu un diàmetre des de l'Escala a Sant Feliu de Guíxols, passeu per la Bisbal. D'aquí ve que totes les platges del Baix Empordà disten de la Bisbal una vintena de quilòmetres. Així mateix de l'altre costat, Girona a Begur, també el diàmetre passa arran de la Bisbal.
La comarca del Baix Empordà va fins a Girona, i la Vall de Sant Daniel, de la que els gironins n'estan tan orgullosos, és Baix Empordà. Girona és un niu de comunicacions entre el Baix Empordà, la Garrotxa o Pla de l'Estany i la Selva. Girona és la cruïlla d'aquestes comarques i n'és la capital per dret propi. El Gironès és una invenció administrativa.
El terreny de la Gavarra generalment és pissarra descomposta -llècol-. Hi ha parts també de gresa, que és roca rossa descomposta, tipus de la dels Clots de Sant Julià. Cap a la costa de Calonge, granet o roca d'ull de serp, del costat del Montgrí o Girona, trossos de pedra de Girona i Sant Martí Vell igual. És curiós, els muntants de les casas del Baix Empordà són de pedra rossa, però a les vores, cap als Àngels, els muntants són de pedra de Girona, cap a Calonge són d'ull de serp, les de les Gavarres són de pissarra més o menys escairada. Dintre de les Gavarres també hi ha afloracions de terra volcànica, poques, les platges són de sorra rossa. Solament, que jo conegui, la platja Fonda del costat de Fornells -entre Fornells i el Cap de Begur- és de sorra grisa o negra, degut a la pissarra de la muntanya, en què també hi ha roques blanques o rosses d'origen volcànic que escampen pidraltes enmig de la sorra negra.
Les pidraltes van desapareixent. Són tan boniques que quan la gent s'hi va a banyar és una temptació endur-se'n un grapat per curiositat o per jugar els nens. Aquest allau de turistes o banyistes que des de fa uns anys s'ha tirat a la costa, l'ha deixat neta. Dels milers de pidraltes que hi havia, cada dia n'hi ha menys.
Al centre del Baix Empordà, conca de Daró on hi ha la plana més gran, és l'encreuament del Rissec al Daró, fora del que he dit abans de vora a mar. Repeteixo, Montgrí, Pals i Ter, Daró fins a Parlavà, Ultramort, Gualta. El Rissec s'ajunta al Daró sota de Casavells essent la terra de conreu d'una gran ufana, llargada fins a la Bisbal, amplada de Can Fuertes a Vacamorta fins Castell d'Empordà.
FLORA
La vegetació és variada, de bosc predominantment perennifoli, jo diria que l'arbre que caracteritza més la contrada és l'alzina surera -el suro-. Uns quants anys enrere, quan les fàbriques de ceràmica cremaven llenya semblava que desapareixerien. Els nous combustibles deixen que torni a créixer. El més gros que hi ha per aquí és el Suro d'en Masaller, calen tres homes per abraçar-lo. Està situat a la vora d'un camp, prop del Vilar.
D'aquests arbres gegantins a la comarca n'hi ha alguns amb anomenada, com el "pi del Galleret", "l'olivera d'en Llorà" o "la llentrisca de Torrent" son fora del que és corrent. L'olivera d'en Llorà, que es va cremar uns anys enrera era tan gruixuda -uns 2 metres de diàmetre- que es necessitaven quatre homes per abraçar-la i li sortien tres branques tan gruixudes com els arbres del Passeig de la Bisbal que s'aixecaven dretes cap al cel en diferents direccions. Un llamp anys enrera l'havia llampada en una branca i aquesta s'havia tornat secanyosa. Un foc al marge i al rostoll fincat-se per un forat de la gran soca l'havia carbonat per dintre fent desaparèixer tota la brancada, quedant només viva l'escorça, que es va salvar, perquè en adonar-se que cremava, un humà va taponar amb terra el forat per on havia entrat el foc, trencant-li el tiratge. Ara, de la monumental olivera, solament en queda la circumferència de l'escorça viva i que torna a llevar. Conten que uns anyes enrere va treure vint sacs d'olives -quilmades-. Per curiositat puc dir que està centrada al bell mig d'un camp, jo diria de dos a tres vessanes i no hi cabia en el camp res més, vull dir que l'ocupava tot.
D'oliveres a sobre del poble de Vulpellac també n'hi ha dues de molt grosses, que cal tres homes per abraçar-les.
Suros, alzines, pins, castenyers, roures, verns, boixos; amb el sotabosc de bruc, arboç i gatoses és el que abunda més a la Gavarra, els verns a les rieres i torrents van baixant cap al pla. Al pla, anys enrere a cada camp hi havia una figuera, ara aquestes han anat desapareixent. Quan es segava i s'agavallava amb volants i dalles -la dalla feia més feina- , servien per anar-hi a fer un mossec de tant en tant, i beure "tast i toc", i tornar a agafar bleix, per tornar a segar amb més delit. Ara a les màquines els hi és un destorb i la gent les ha anat trencant.
La figuera té una cosa, a sota s'hi fa la vianda bé, fa ombra i a finals d'estiu i tardor dón un bon fruit. Fa figues, que la gent d'aquell temps les assecava -enfarinant-les en cabasos perquè no s'enganxessin- i en tenien per l'hivern.
Ja som al pla, els arbres del pla o de la plana (-els pujols mantenen els mateixos arbres que trobem a la muntanya: pins, alzines, roures, alzines sureres...-) són majoritàriament conreats, hi ha plantacions d'arbres polls, pollancres i plàtans, i ara, alguns pagesos conreen en terres de regadiu pomeres, presseguers, perers i altres fruiters diversos.
Així són els fondals. D'uns anys ençà també s'han plantat eucaliptus per a fer pasta de paper. Moltes vessanes de muntanys, traient el bosc autòcton. Canviant la flora i la fauna del país. A sota dels eucaliptus no hi creix res.
LA FAUNA
Amb les plantacions d'eucaliptus, hem dit que s'havia canviat la fauna, a més de la flora. Ara veurem com la mecanització dels camps ha portat un canvi en aquest ram del país. Aquest país ha estat fins ara un paradís (ple de mosques i mosquits). Els fenicis i grecs quan van arribar i el van colonitzar van trobar un veritable paradís.
La gran quantitat d'animals feia, fins fa poc, que la gent pogués viure silvestrement del que arreplegava. El treball retribuït servia per arraconar, per fer guardiola, autèntica afició de la gent de la contrada. Tots els animals silvestres hi eren en grans quantitats, els mosquits i mosques hi eren a bilions. No podies anar a donar un volt o una volta que no t'entrés un mosquit a l'ull. Els ocells a centenars de milers, orenetes i gira-pedaços (falciots), cardines, pilsans, cueretes, rossinyols, uns de menuts, cansigranys, i no parles de pardals i molts altres més.
El pardal és l'ocell del país. No marxa a l'hivern com molts d'altres, o no ve a l'hivern. L'oreneta és ocell d'estium han vingut molt a menys, a l'hivern marxen i a l'estiu tornen, en canvi els tords, pilsans... venen a l'hivern. L'oreneta menja mosquits, els tords i pilsans mengen fruits, cireres d'arboç, granes o llavors silvestres.
Els estornells també venien a l'hivern. Ara sembla que hi nien tot l'any. La classe d'ocells ha variat amb els anys; de gavians se'n veien pocs, s'havia d'anar a mar. Ara amb als abocadors s'han multiplicat de tal manera que tot esta ple de gavians. On hi ha un tractor que llaure, tenim les gavines -gavians- al terreny treballat i es procuren el menjar buscant cucs o animals que viuen soterrats. Cap a vora mar, a les planes o closes, es poden veure tres o quatre-centes gavines en un camp. A l'hivern fredelugues.
Era costum dels pagesos de fer una ocellada a l'hivern. Havent observat on anaven a joc els ocells , hi anaven a la nit amb llums als canyers, vorades i verders, i agafaven gran quantitat d'ocells que servien per fer el ranxo. Es paraven teles, això que sempre ha estat prohibit, a la Gavarra, ballestes per a tords i pilsans, també hi havia perdius -ara no n'hi ha tantes-, i tudons.
Els ocells han canviat, ara gavines, que no són bones, garces reials i esplugabous. Els rapinyaires ara són protegits, però abans la Societat de Caçadors et pagava si en portaves algun. El que abans era premiat, ara és castigat ....
Cargols, jo recordo un home que vivia dels cargols que recollia. Li deien 'el cargolero'. Encara hi ha gent que en recull però no n'hi ha cap que s'hi guanyi la vida, en tot cas un sobre-sou, però particularment, és un esport o distracció el dia que plou, anar-ne a buscar per a fer-ne la menjada. Això encara es fa, i a l'hivern es busquen als marges i soques d'olivera i alzina que és on s'amaguen.
Amb els bolets també hi ha gent que se'n fa un sobre-sou. En aquesta contrada no hi ha ningu que jo sàpiga, que en visqui. Sobre-sou a l'esquifit jornal de pagès i prou. Els pagesos grossos, si en busquen és solament per a fer-ne la menjada.
I el peix... Tanta aigua per la plana, tantes rieres i torrents. Tot ple de gorgues. Feia que el peix fos fàcil de pescar. Barbs, bagres, anguiles... i al pla carpes i llises, sobretot carpes i llises. A la gola del Ter i del Daró, llobarros, que entraven i sortien del mar. Així també altres peixos, i no diguem de la costa, peix de roca, i musclos... -que les roques eren negres, eren vestides de musclos-. Eren una autèntica catifa, a l'hivern garotes, o eriçons, o garoines -segons el poble els hi donaven un nom o un altre. Una persona podria viure del que recollia, o caçava, o pescava. Com he dit abans, un veritable paradís.
Solament podien molestar els mosquits o les mosques, que eren una vertadera plaga. Els ocells de pas, ànecs, venien a hivernar i criaven a les aigües moixes, o bé a les rieres. Això encara passa, potser més; o bé són més protegits o bé n'hi ha més; bernats pescaires.... Ara es torna a veure alguna àliga.
Recordo que Josep Pla, de Llofriu, deia en un article que la joventut actual no sabia el que havien estat per a la seva generació les mosques i els mosquits.
La nova agricultura ho ha canviat tot: herbicides i insecticides per matar herbes i mosquits han mort els cargols. L'aprofitament de l'aigua subterrània, de pous fondos, superfondos, amb motors submarins, eixuguen el subsòl. I dragant els recs han tret les gorgues on el peix criava i a les vores baumes per amagar-s'hi. I les anguiles, que en temps de poca aigua es soterraven a la sorra humida, i quan baixava l'aigua nova de les pluges baixaven aigua avall per a remuntar-la més tard. Les angules que es pescaven de nit a la Gola del Ter o del Daró, on hi havia pescadors que les capturaven en les nits -crec- sense lluna, que és quan entren; i les portaven a vendre a la capital, on els preus són més alts.
La comarca, amb tanta gent turista, encara que sigui del país, ha deixat moltes roques pelades, sense musclos. El govern o els governants han hagut de delimitar àrees protegides perquè es desenvolupin neros, rascasses, musclos i tota classe de peix. Jo sospito que quan volen fer un suquet de peix o unpeix al forn, deixen que el guarda o guardes els en perquin per a ells. No ve d'un peix, i així es guarda l'espècie i algú se n'aprofita.
I els senglars. A l'hivern en alguns llocs són una vertadera plaga. Recordo que en aquest país no n'hi havia; el senyor Botey per anys quaranta els va introduir -reintroduir-. Llavors les muntanes de les Gavarres encara eren poblades i el bosc s'explotava: llenyes, feixines, carbó... Els boscos treballats eren un vertader jardí. Es tallava la llenya de peu. Es feien rabasses. El segon any el sotabosc ja feia dos pams; el tercer, quatre pams; el cinquè, vuit pams; el sisè, deu pams; i el setè es podia tornat a tallar per a feixines. No s'ha de dir que els boscarols hi guardaven les alzines i els suros, i pins. S'aprofitava el sotabosc i es deixaven les plantes -aclarint-les quan convenia.
Doncs, van deixar anar senglars. I a mesura que s'anaven introduint altres sistemes de calories i calefacció, es va deixar d'aprofitar el bosc, tornant-se autèntics boscos selvàtics. També el Sr. Botey va deixar anar cabres salvatges. Es va dir que saltant, saltant, havien marxat cap al Pirineu. Jo particularment penso que les cabres de nits anaven als horts dels masos de pagès i, avui una col, demà un enciam o dos, o mitja dotzena, tots rosegats i fets malbé, vàren fer posar a l'aguait els habitants del bosc (boscarols), i van anar a la cassola. I les banyes i la pell, què?. Doncs, per no compremetre's, enterrades.
Ahh! ...I doncs què?
ELS HOMES
És una comarca poblada de molt antic. S'han trobat restas d'utensilis prehisòrics al Cau del Duc (Muntanya del Montgrí) de 50.000 anys d'antiguitat; però els monuments més importants que encara es conserven són els dòlmens i els menhirs. Jo crec que també hi ha alguna ara o altar de sacrificis. De dolmes n'hi ha 35 o més de comptabilitzats, particularment per la Diputació i pel difunt Sr. Esteve; excavats per trobar-hi algun utensili del difunt enterrat amb les seves restes, i que es conserven a algun museu de Girona. Jo intueixo que d'altars o arens n'hiha dos: al cim del Puig d'Arques de Camós, i al cim del Puig d'Arques -Estrabau- de Sant Sadurní. Els menhirs sembla que són monuments commemortius d'alguna feta important, com la victòria d'una batalla. També d'hi ha varis, jo conec el de Romanyà, el de Sant Daniel de Calonge, un, ja desaparegut, que hi havia entre el Puig Sec, terme de Peralta, i el Mas Gros de Vulpellac -prop dels desconcertants Clots de Sant Julià, en que la imaginació humana divaga sobre els seus motius i utilitats-, i la pedra dreta de Sant Sadurní de l'Heura.
Això, diguem-ne prehistòria. La història ja més recent, antiga i coneguda, és la civilització que portaren els fenicis, i els grecs, i, més tard els romans. Comerciaven amb els indígenes del país "els Indiquetes".
Aquests també tenen una civilització autòctona o del país molt desenvolupada. Les restes més importants són la Ciutat Ibèrica d'Ullastret, el Poblat Ibèric de Castell iels habitatges de la Fonollera (el Pinell), a la Platja de Pals. Un poema fenici al descriure aquestes costes, parla de la ciutat de Cypsele, com a ciutat important: que podria ésser la Ciutat Ibèrica d'Ullastret. Actualment sempla impossible per la distància que hi ha del mar, però potser un aixecament del terreny, o potser la sorra que ha omplert la plana al·luvial -o les dues coses, no seria extrany- han separat de la costa una ciutat que abans era costanera. Hi ha qui conta que el port d'Empúries era dintre dels terrenys que ara són la plana entre Albons i Sant Martí d'Empúries. Aquell port, ara enterrat per la sorra del Golf de Roses era, en aquella època, molt més important que el de Barcelona o el de Tarragona. Aquest fet de treure el calat, o la fondària per a l'entrada de vaixells feu que s'abandonés el d'Empúries per altres ports. Però heu de pensar que la influència d'Empúries, segons Pella i Forgas, arribava fins a Maçanet de Cabrenys, o sigui pujava el Pirineu, arribava fins a les muntanyes del pre-Pirineu i; per l'altra banda, la influència arribava fins a Tossa de Mar. Les muntanyes de la Selva - Ardenya, també són plenes de dòlmens, això vol dier que encara que el Baix Empordà jo el limiti a la Gavarra fins a Ter, per temps el Ter sembla que havia desaiguat al Golf de Roses, al costat de l'Escala. Els homes ja afincats en poblacions en temps dels romans -vil·les-, o segurament abans, s'escamparen per tot el Baix Empordà. D'aquí ve el gran nombre de pobles que hi ha al Baix Empordà i a l'Alt, essent el Baix Empordà de més densitat de població.
El terreny era ufà, amb molta caça i pesca; es va començar a treballar la terra i sorgiren pobles arreu cada dos quilòmetres o menys. Un poble vivia del que recollia i dels porductes agrícoles. Es començava a desenvolupar una ramaderia i aviams de molta importància. Aquest desenvolupament agrícola i ramader ha durat fins ara. Em sembla haver dit que pels anys 30 del segle XX el mercat de la Bisbal era considerat el tercer de Catalunya. Ara amb la rapidesa de les comunicacions, el desenvolupament tecnològic, l'explotació del que en diuen tercer món, conreant territoris verges, fan que la ramaderia sigui industrialitzada de tal manera que els productes agrícoles són insuficients per al bestiar que s'hi cria i engreixa. La ramaderia industrialitzada consumeix molt més gra del que es produeix a la comarca, i el gra ve d'ultramar i d'altres comarques de fora de Catalunya.
És un país que, per la seva situació geogràfica,ha estat trepitjat per molts visitants. Es pla i de bon passar. Això ha fet que totes les emigracions han passat per aquí. L'abundància de menjar, de peix, d'ocells, de caça..., el tracte de la gent del país; ha fet que sigui obert i xerraire, normalment amant dels acudits -i malfiat-. Sempre n'hi ha que estan emprenyats, però o bé estan malalts, o bé dircumstàncies adverses no els van bé. Com he dit, tenen el cor obert i disposats a fer un favor, sempre, però alerta als enganys. Els jocs de cartes preferits pels seus habitants són la botifarra, anys enrera la manilla i com a joc d'envit, el canari. En la botifarra hi ha unes regles a seguir. Van dos contra dos. Dues parelles. Una parella contra l'altra. El qui no té el cap molt clar i memòria després de molts jocs queda fet un cabdell embolicat. N'hi ha, però, que juguen hores, i recorden les jugades de moltes cartejades. Jo temps enrara havia notat que els que més cridaven eren la parella que guanyava. La que perdia solament insinuava perquè no tirava tal o qual carta, -contestació -em podia drobar que el contrari tingués l'altra- . Però el que guanya, aquell crida i el company contesta cridant.
El joc d'envit del país és el canari. Es demanen cartes si un sembla que li han donat un joc suficient per entrar a jugar, llavors en canvia unes per d'altres. Es un joc d'envit com el pòquer però, amb la variant que s'han de jugar. Amb el pòquer es fan unes figures -lligant cartes que unes tenen més valor que les altres-. El joc és silenciós i el que s'anima acostuma a perdre.
LA RELIGIÓ
Aquest és un tema molt seriós, ja que la consciència humana, per naturalesa, enten que hi ha una força creadora que ha desenvolupat les forces de la natura i, amb elles, la direcció ordenada del món -o univers, si es vol ésser més conseqüent-. D'aquí ve que en totes les civilitzacions sense excepció, hi hagi existit una religió, més senzilla o més complexa, cruels unes, estoiques d'altres. Inspirades o bé il·luminades i, fins i tot, d'altres corruptes, amb finalitats positives en contraposició.
Aquest nostre Baix Empordà, com tots els països, ha passat per tots els períodes religiosos, fins a l'actual. Ara de moment confós. Fins ara religiosament i profundament catòlic, podria dir que fins a la imposició o exageració. Ara va al revés, l'abandó total, en general, o per segons qui. Però puc dir que per a la majoria de la gent, l'entrada d'altres religions, cristianes, jueves, islàmiques, tota mena de sectes,... fan dificil de trobar un Déu vertader i raonable. Actualment resulta que, encara que el cor i els costums siguin catòlics, la variació o la força vocacional d'altres fa que alguns temptegin, "fi".
El poble catòlic-cristià ha construït esglésies a pertot, a molts pobles a amés de l'església parroquial hi ha capelles o esglésies dels patrons i sants. Com a confirmació d'això diré que a la Bisbal, capital del Baix Empordà, hi ha sis esglésies, a més de la capella de Sant Josep, a la plaça de Sant Josep, fins ara. A ,és de moltes cases senyorials i masos que tenien o tenen altar o oratori particular. L'esglesia dels Dolors, l'església del Convent, la de Sant Pol i Santa Llúcia, ara l'església de Castell d'Empordà i la capella del Remei.
A Corçà, la parroquial, la de Sant Cristina i la capella de Sant Sebastià; a Fonteta la parroquial i la de Fitor. Peratallada, amb Canapost i Peralta, la parroquial cada una, la de Peralta, la de Sant Climent de Peralta, les ruïnes de l'església del Mas Vidal, i les ruïnes de l'església del Socors o Mare de Déu del Socors. Així totss el termes de la comarca, tenint el compte que els pobles són a mens de dos quilòmetres els uns dels altres, els termes estan sembrats d'esglésies. Així al terme de Cruïlles, trobareu l'església parroquial, la romànica de Sant Miquel, l'església de la Mare de Déu d'Esperança, la de Sant Joan, en el pla de Sant Joan, amén de les de Sant Cebrià de Lledó, Sant Cebrià dels Alls -ara abandonada, però fins el 1936 hi havia sacerdot-, capella de santa Àgata i Santa Pellaia.
Així tota la comarca, cosa que ens faria extendre enormement en aquest punt, la més curiosa és la de Sant Julià de Boada, la mossàrab -si no ho tinc mal entès- més al nord de Catalunya, i la més antiga i rústica la de Sant Romà de les Arenes, en ruïnes, soterrada -mai tan ben dit això de soterrada-, ara extreta de la sorra o arena, que és a Sant Llorenç de les Arenes, que, com no, també té la parroquial, on a la porta de la rectoria hi ha la creu dels Templers. Així és que els pobles es toquen, les esglésies també. I més, a Ullastret, la parroquial dedicada a Sant Llorenç i Sant Andreu, on ara hi han fet el museu de la Ciutat Ibèrica d'Ullastret. A una rodalia de poc més de deu quilòmetres del centre, com us he dit, hi ha vint-i-cinc pobles, amb les esglésies que -segurament- sumen més de cinquanta. Això reflecteix la importància que ha tingut la religió en aquesta comarca, de gent normalment fora de determinats casos, escèptica, laica o pagana, altres molt religiosos de fe o de circumstàncies.
També els capellans hi eren en abundó, del meu record n'hi havia vuit o nou a la Bisbal i a tots aquests pobles del voltant, per petits que fóssin hi tenien capellà o rector.
A dalt a Sant Cebrià de Lledó tenien capellà. A les tardes de tardor es feien el sobresou, anant a caçar bolets i portant-los a Cassà de la Selva -eren parròquies pobres: hi havia parròquies riques i parròquies pobles-.
A dalt a Sant Cebrià dels Alls tenien rector, unes quantes masies, per cert que, als fets del 1936 ningú no els va molestar. A les parròquies de la plana en van matar uns quants, i els altres van fugir com van poder.
Els meus comentaris no voldrien ésser tendenciosos, però el Baix Empordà a l'igual que la resta de Catalunya, és ple de manifestacions essencialment cristianes i catòliques. Per la gran quantitat de poblacions, pobles, viles i veïnats, per segur que és on es troben més esglésies i capelles per quilòmetre quadrat. Això també, com he dit abans, els seus habitants són indiferents, fins i tot contraris i, com no, vertaders creients. Com s'enten que a la guerra del 36 hi haguéssin propietaris, hereus de pagès, que s'enroléssin amb els republicans, socialistes, comunistes i anarquistes? Doncs, que el capellà feia colla amb uns, aquests remenaven el poble a favor seu. Llavors per a nar en contra del capellà o del grup al qual el capellà donva suport, es posaven de l'altre bàndol per fer l'encontra i defensar-se de la voracitat del grup catòlic i de dretes. Amén. Era una encontra municipal més que no pas d'ideals.
LA CAÇA
La manera de caçar és un art. Té les seves tècniques. Hi ha dues maneres de caçar, una és anar-hi per gaudir de la cecera u l'altra per a recollir caça.
-Els caçadors -vertaders caçadors- gaudeixen amb el gos que, fent nyau nyau aixeca el conill. El conill surt empaitat pels gossos. Puja la muntanya -el pujol-. Dóna la volta. Torna al seu terreny. El caçador va dient a gos: -Volta'l, Hala Petit, i endevina o ha d'endevinar el lloc per on passarà el conill, i quan es posa a l'abast, passa a engegar-li un tret per posar-lo al sarró.
La recollida de caça és més simple. La fura a un pedrer o a un cau, uns boquers a davant del cau i el conill -o conills- esverat a dintre el boquer. Els més esportistes, però, esperen que surti del cau o del pedrer des del cim i quan surt, tir al blanc -blanc mòbil-.
La llebre -ara a penes n'hi ha, que les noves tècniques agrícoles l'han fet desaparèixer- s'havia de trobar al pas que es feia dintre el camp i una vegada es coneixia la jaça, s'hi anava poc a poc contra el vent i quan s'aixecava: tret va!. I si s'escapava, donava una volta per la contrada i tornava allà mateix.
La perdiu també té la seva tècnica, recordo un senyor que tenia una escopeta de canó llarg, anava a l'aguait. Acostumava a portar perdius. Les tenia guipades. Coneixia els camps on es posaven i ell ja hi era. S'hi acostava poc a poc, contra vent i les hi tirava el tret. Era un bon caçador de perdius.
Una altra manera de caçar-les era pujant la vessant d'una muntanya. Les perdius són ocells pesants i fan vols curts, i més pujant. Si el caçador és lleuger, cada vegada el vol és més curt i la distància en que s'aixeca, també més curta. Essent el tercer vol de bon apuntar i matar.
Els ocells. S'agafaven ocellades. Hi havia -hi ha- vàries tècniques. Les teles: en un clar d'arbrada s'hi neteja un troç, el troç que agafa la tela. S'hi tira menjar. Els ocells van a la trampa. És la tela que cau, amb un giny sobre el clar amb el menjar, l'ocell queda atrapat, enxampat.
Les ballestes: -no cal dir que aquests procediments són penats- . Les ballestes es paren si s'és al bosc en un caminal mig abandonat. Se n'hi posen trenta, quaranta o cinquanta. Es fa un gratall. Es para una ballesta amb una gramarola, oliva petita d'ullastre, alada, o gra -millor grillat, una mica grillat-. Aquest sistema s'utilitza també al pla. Una vorada; sota la vorada, sota les oliveres, es fan gratalls i s'hi posen ballestes. Cada mitja hora o cada hora s'hi dona la volta, es recullen els ocells i es tornen a parar les ballestes. Es va fent la feina i es recull el ranxo.
Una altra manera de fer ocellades, és a l'hivern anar de nits amb llums, als verders o canyers que és on van a jóc, i alguna llauna o gibrell de llauna. Amb el llum s'enlluernen, i amb la fressa de les llaunes s'espavordeixen. Uns companys avispats van recollint els enlluernats i esporuguits ocells que es rematen rebotint-los en algun lloc i es posen al sarró.
Si van a un arbre alt a jóc, la tècnica és encendre plats amb sofre. El gas que desprèn el sofre és asfixiant i els ocells cauen com mosques.
Una altra tècnica per a fer el ranxo és fer una barraca de branques en un lloc on l'ocell es para abans d'anar a jóc, o a beure si és una bassa o una font. L'ocell acostuna a parar-se en una branca que domina l'abeurador, o la vinya, o l'objecte codiciat de menjar i beure. L'home està a l'aguait. Quan es para engega el tret i al final surt a recollir la peça cobrada.
Aquest sistema també s'utilitza amb els conills. Es puja a dalt d'un arbre i des de dalt, entrada de fosc els conills surten del marge i van al camp a atipar-se d'userda o esparcet. Surten del bosc amb les orelles altes, vigilant i a punt de sortir corrent. Quan n'han sortit uns quants, sense fer fressa, silenciosament, tret al canto i un conill mort. Els altres aixequen les orelles volent saber que ha passat. Si l'home es queda quiet, al cap de poc es tornen a posar a menjar. L'arbre s'ha de triar que sigui còmode per a estar-s'hi.
Les granotes també són bones. La carn és finíssima. El sistema anys enrera era sortir amb llum de carbur i seguir el curs de la riera o riu i anar pujant -mai baixant-. Un porta el llum i els altres coixineres. Les granotes queden enlluernades pel llum a sobre el llot. Grapada i al sarró. Després es van agafant, es reboten i s'escorxen i queden les anques o malucs que es poden fer de vàries maneres. Quan es puja el curs de la riera es porta una forquilla o fitora. Que hi ha anguiles a rebeig? - Enforquillada i al sarró. L'anguila també és bona, però és més bona per al meu gust la granota.
Ja que ens hem ficat amb el peix, i hem començat per les anguiles... Les anguiles es pesquen de vàries maneres. Amb botiró, quan l'aigua nova després d'una ploguda baixa roja. El botiró consisteix en un manyoc de cucs enfilats fent-ne un cabdell. Es tira el manyoc o botiró a l'aigua tèrbola. L'anguila pica. S'estira ràpid el botiró i l'anguila, arrapada amb les dents, ja és fora de l'aigua. Quan es deixa anar, es té un paraigua obert i posat al revés i cau dintre el paraigua. Arrapada i al sarró o coixinera!. També existeix el sistema que se'n diu la fluixa, que consisteix en parar hams de tres en tres amb un cuc al capvespre, i al matí anar a desparar, podent trobar a cada ham una anguila. Altres maneres d'agafar peix són les enfiles, es paren al vespre entre el gorg i l'entrada de l'aigua, quan el peix surt a rebeig queda atrapat a l'enfila. Altra manera es parar el farfell o bàrbols. El farfell és una espècie de barretina de malla. Es posa d'esquenes a l'entrada de l'aigua de la gorga o encarada a la gorga. A la nit el peix surt a rebeig i entra dintre el farfell, quedant atrapat i no pot sortir. Així s'agafa, també, alguna anguila.
Una altra manera d'agafar anguiles és amb un cistell. El cistell és, a vegades, cobert de tela metàl·lica i es va pujant el curs de l'aigua -mai baixant, perquè s'embrut l'aigua-. Quatre cops de peu a un metre i mig, amunt, tenint el cistell submergit a la vora. L'anguila surt, escapant-se avall, i s'aixeca el cistell, que s'ha d'aixecar ràpidament enlaire i es recullen les anguiles que hi ha. S'acostuma a fer en recs de no massa aigua, i es va pujant, deprés de netejar-les es fa la fregida.
També hi ha la pesca de canya. És molt avorrida (per a mi). Cucs i altres esquers. Té els seus adeptes. Altrament no vull parlar d'un sistema que el trobo molt denigrant, que és enverinar l'aigua amb una herba. Això és assassinar perquè mata tot el peix. És clar, és bo per a menjar. Ah! i el petard, que a l'esclatar, mata el peix rebentant-lo.
Això és pescar al riu.
Ara els cargols. Els cargols es fan de tota manera. En sí tothom pot menjar cargols. Però l'amaniment s'acostuma a fer fort.
El cargol surt de nit -les nits que no fa vent-. Surt amb la humitat, llavors surt a les fosques a atipar-se. Quan fa molta calor i està molt sec no surten. A les pluges de finals d'agost i setembre surten. i fa tant de temps que estan amagats protegint-se de la secada i les calors que surten al capvespre, bé, a la nit. Abans es sortia amb llum de carbur, ara es surt amb llum de butà o bé amb llums elèctrics. Recollida de cargols. Deixar-los dejunar perquè purguin el que han menjat. Cuits o bullits i secs a la llauna. I salses, allioli, vinagreta, salsa de tomata amb un tall de cansalada o salsitxa. I es van menjant. Queixalada de pa. (Els cargols són un menjar que té fama d'"enfilar pa i vi"). Ara bé, n'hi ha que se'ls mengen sols. També es fan estofats, guisats, amb una salsa que penetra i dóna gust al cargol. Perquè el cargol sense salsa o amaniment és un menjar de malalt. Amb salsa és menjar de persona sana i que es troba bé.
A l'hivern es van a recollir amagats als marges. La gent va amb una eina i grata forats cara al migdia; remena pedres i forats, i soques d'arbre. L'estima dels cargols fa que es paguin a bon preu.
Què més?. Els bolets. Els bolets són una autèntica afició. Són bons i comestibles. Compte! Que n'hi ha que són dolents i emmetzinen!. Els més estimats són els pinetells i rovellons. Sembla que els barcelonins també n'han après. Els rossinyols, els carlets també es paguen. El rei és l'ou de reig. Molt estimat és el sureny, o ciureny, o cep -segons la contrada rep un nom diferent-. Es fan de tota manera, a la brasa, a la llauna, a la paella, guisats, estofats, donant gust als acompanyaments. Acostumen a ésser cars. Molt més cars que els altres menjars corrents. Ara el govern sembla que estudia la manera de controlar-ho. Hi posarà la pota i ho espatllarà. Els bolets tenen poca durada a bosc, n'hi ha pocs. Si no es salen o es conserven, al cap de pocs dies són fets malbé. El "rei dels bolets" en vuit dies ja és dolent. El pinetell dura més dies.
Què més?. Els espàrrecs. A la primavera hi ha els espàrrecs. També són molt estimats per fer truites o menjar-los a la vinagreta bullits. També són molt bons estofats o guisats, fets amb una bona picada i algun tall de carn. Potser és la manera més bona -per mi-.
Hi ha la pesca al mar. Això ja té un altre caire, per mi diferent i desconegut. Però intentaré fer un resum de les maneres que he trobat de pescar, tot donant volts. Doncs n'he trobat que pesquen a la platja segons quines hores, tot el dia, en particular al capvespre. En segons quines èpoques la pesca és abundant. He trobat concursos de pesca a la Gola del Ter a mitjan de setembre. Cada pescador tenia pescades un grapat de llises galta-roja -o un nom així- . Que el concurs consistia en pescar tot el peix i un premi per al que més quilos n'havia pescat. I un premi o distinció al peix més gros.
Pesca de roca. S'hi agafa altre peix. Serrans i julívies, i altres. També he trobat qui pesca i para esquer en barca peix de roca. La pesca del calamar que es fa de nits a l'hivern quan venen a desovar. Qui para nanses o gambines. Recordo fa anys a Calella de Palafrugell, al costat de Port Bo, que hi havia un estiuejant que llençava una gambina amb esquer al mig d'unes algues. Es banyava i de tant en tant anava a mirar-la per si hi havia algun peix. ...I de vegades feia la fregida grossa, ...de vegades petita. La pesca en barca la desconec, però hi ha vertaders aficionats com en Joan Sors, que va amb altres i sembla que pesca molt. Jo desconec l'afició. Bé, també hi ha la pesca professional, però això ja és una altra història.
He de dir que, si jo fos pescador, seria pescador de, o amb paranys.
Dintre de la pesca també hi ha un altre sistema que es parar un seguit d'hams -palangre-, lligats d'una corda. Això es fa al mar i al riu. També hi ha el sistema de brumejar. Es tira menjar als peixos i quan estan aficionats menjant s'hi tiren els hams amb esquer.
EL VI
Aquesta comarca havia estat anys enrere productora de vi. Hi havia moltes vinyes quan jo era petit. Llavors la gent no anava a mar. Anava a passar el diumenge a la barraca de la vinya. Aquí, a la Bisbal, hi havia gent benestant -no dic rics- que tenien un troç de terra a prop, moltes vegades voltada d'oliveres, amb una barraca. Tenien oli i vi. Que això en aquell temps resultava molt. També hi feien altres coses a la terra, coses d'aspre (patates, tomates, cigrons, etc.). Però la gent es dedicava a tenir grans extensions de vinya, de manera que, de Peralta a Torrent, eren vinyes. He sentit contar que la fil·loxera les va matar. Llavors se'n van plantar amb peus americans. Passat Sant Pol hi ha les primeres estribacions de les Gavarres. Tot era plantat de vinyes. I aquest troç de pineda que hi ha entre Peralta, Torrent, Pantaleu i Sant Feliu de Boada; tota la muntanya era plena de parets seques que dividien les propietats. Tot era ple de vinyes. Aquella quantitat de parets seques gruixudes fetes de pedres, són testimoni mut de la paciència i treball per despedregar els troços de terreny que, en molts llocs, la roca hi aflora. D'altres que no. I amb treball de formiga s'anaven dividint les propietats, netejant-les. Tot era treball de paciència, i el vi devia anar a vessar.
Jo recordo que, quan era petit, -parlo d'abans de la guerra del 36- hi havia molts borratxos. Borratxos de gent que treballava a bosc i agafava gats quan arribava a la vila. Que moltes vegades no era cada setmana. N'hi havia que quedaven degenerats i no s'hi podia tenir cap tracte, però la gran majoria de la gent havia trobat el nivell i sabia el que podia beure. Bebia el que li convenia i no passava res.
Ara les vinyes són mortes. Hi ha pins. Ara fan arrencar les vinyes a Espanya. Com és natural, a Catalunya també. No és una política de competència. És una política de protecció a les vinyes d'Europa. Una política de favoritisme, no una política de lliure mercat. Paguen perquè s'arrenquin les vinyes perquè un altre dia els comprem el vi a ells. Perquè Espanya és un país vinícola per excel·lència, de vins de primera, millors que els vins europeus. Els francesos, tot i tenir-ne de molt bons per ésser ben treballats, no poden competir amb la matèria primera d'aquí. Amb una política de competència, amb els vins d'aquí degudament treballats -si són de ceps de llei-, no hi tenen res a fer. Crec que la política és deslleial.
LES AIGÜES
Les aigües que baixen pel Daró, ja en el pla ple de sorrals, són unes aigües de gran qualitat. Són aigües de qualitat superior. El llit del Daró s'ajunta en el pla, i en els sorrals, amb el Ter. Sota Gualta hi han fet pous per a recollir aigua per a la Costa Brava. Doncs, aquestes aigües són de gran qualitat.
Les aigües dels pous. De pous n'hi ha de tots. Hi ha terrenys de pedra calcària, on -com és natural- les aigües porten molta calç, calcifiquen els ossos i fan pedres als ronyons. Com que a les Gavarres hi ha vetes de moltes classes de minerals, algunes aigües tenen gust de ferro; les que travessen el llècol són puríssimes i molt bones. Les aigües més curioses són les carbòniques. Al travessar l'aigua alguna classe de roca carbònica, aquesta desprèn gas i l'aigua agafa al seu pas el gas carbònic. És curiós que a la muntanya d'Els Àngels per sota hi ha aquesta roca i surt aigua picant, tant per un costat com per l'altre. Aquí tenim la famosa de la comarca, la de Madremanya, picant i ferruginosa, de bon gust i de gran qualitat. Té una cosa, que al cap de poques hores el ferro de l'aigua es descompon i l'aigua queda tèrbola, no es pot guardar, no té vista. Ara seguiré les fonts picants, la del Congost; les basses de Campdorà on el gas carbònic hi brollava, fent semblar que l'aigua bullia (Els caçadors les han tapades perquè hi havia animals que quedaven asfixiats a l'anar a beure); els pous de Pedret, que eren dintre d'hostals que es desafiaven, en aigua "Picante", i l'altre la "Doble más picante". Els hostals eren de costat i el tren petit hi passava pel davant anant de Girona a Palamós. Ara si no ho tinc mal entès en un d'ells hi ha un estanc. Seguint la muntanya cap a Romanyà hi ha altres fonts, com la d'en "Lliure", la Font Picant de Santa Cristina -però tinc entès que n'hi ha més-. Això vol dir que sota la Gavarra de Ponent, és a dir, del costat de Girona, al subsòl hi ha els minerals carbònics que, al pas de l'aigua, desprenen gas. Per curiositat diré, que sobre Monells, al Mas Sagrera, fa uns anys s'hi va fer un pou, l'aigua hi brolla i és aigua picant. És un pou artesià. El van fer per a regar, però l'aigua és tan forta de sals que no serveix. Al pla de Campdorà també se n'hi va fer un altre. El seu amo m'explicava que no servia per regar, l'aigua també hi brollava. Doncs, què hi han fet? L'han tapat. Jo vaig entendre que hi havien posar una porta con aquelles cantines per la llet, perquè em va dir que al cap d'un temps va obrir la porta i va sentir el gas com s'escapava (ftftftftftsssssss...) L'aigua va pujar fins a dalt i va vessar. Tot seguit va tornar-la a tapar. Ara crec que la té aparedada. L'aigua era forta de sals i matava les plantes i no servia per regar.
Però, en general, puc dir que les aigües del país són molt bones.
ELS FOCS DE LES GAVARRES
He vist cremar a vegades les Gavarres... Hi ha troços, vàries vegades. El suro -alzina surera- és l'arbre del foc per excel·lència: es cremen totes les fulles i l'escorça, però l'arbre queda viu i rebrota. Els pins, si no són pas molt grossos, després del foc queden morts, així també la llenya de peu o el sotabosc. Sembla, però, que la cremada de bosc és considerada una gran desgràcia, jo puc dir que la cremada treu la fusta i els beneficis que el propietari espera pacientment el moment oportú per a recollir. Jo he vist cremar el bosc. Després del foc, l'any següent, una gran neixor de plantes que, es clar, triguen anys en fer-se grosses, però pugen amb una alambor, una força extraordinàries.
El foc ha fet malbé els pins i ha cremat l'escorça del suro, malmenant-la, però el bosc torna a brotar amb més força, si això pot ser. Crec que a Austràlia hi ha classes de plantes que quedarien extingides si no hi hagués foc. La manera de sobreviure i regenerar-se és el foc. Jo he vist que, depenent de circumstàncies, el repoblament natural ha sigut de pins, també he vist en segons quins llocs que rebroten les alzines després del cremat. Per tornar a ser gran el bosc han de passar trenta anys o més. S’ha de tenir cura del bosc. S’han de treure les plantes sobreres. El bosc s’ha de netejar. El bosc net i cuidat és un jardí. És el jardí més maco que hi pot haver. A més del viver d’animals que hi viuen, A més de la neteja de l’atmosfera que fan les seves plantes. Estimeu el bosc, estimeu tots els boscos, sobretot els de la nostra comarca.
La lloança més grossa que he sentit dir mai de les Gavarres és que com elles no n’hi ha cap més.
ELS MASOS
No vull tancar aquest escrit sense parlar dels masos. Els masos han estat per a la nostra comarca una unitat de producció, de treballar la terra i transformar els seus productes. El mas a Catalunya i, en particular en aquesta comarca, ha estat essencial per al desenvolupament de l’economia del país. El mas ha estat abans d’aquesta industrialització de l’agricultura una unitat econòmica de producció primària. Una unitat econòmica d'on han sortit els homes que han industrialitzat el país. És el nom que tenen els fadristerns. Arran del costum de la terra d’instituir hereu, als altres fills que no es quedaven a la casa se’ls donava una protecció, segons la possibilitat de la família. Se’ls hi posava un negoci o una indústria, a alguns se’ls donava una carrera universitària i eren advocats o metges. Anys enrere també la carrera de sacerdot, de capellà. Era usual que hi haguessin religiosos a la família, així mateix religioses -monges-, també algun militar. I tots esperaven que arribessin a bisbes o generals.
Aquesta unitat econòmica que he dit, que amb constància, treball, coneixement de l’ofici de pagès i ramader -en aquesta comarca, tant com pagesos, o més que pagesos, són ramaders- , el coneixement de l’agricultura, el treball, economia, especulació, engreix de bestiar de carn i producció de llet, és més que una feina, un divertiment, una vocació que, al que li agrada, és la seva vida...
Res més.
La Bisbal d'Empordà, tardor de 1996
Josep Bahí i Maymí
