Temps era temps, com diu la cançó de Joan Manuel Serrat, que tard i malament ho vam saber tot, qui eren els reis, d'on venen els nens i què menja el llop...
Efectivament, els que varem neixer abans de l'esdeveniment de la democràcia, amb tots els seus defectes, però amb totes les seves virtuts, varem tenir bàsicament un dèficit en l'aprenentatge del coneixement que no era estrictament aquell que era promogut pel règim i, també, un dèficit en l'aprenentatge de la nostra pròpia llengua, almenys els que parlavem català. Avui ens queixem que el català que parlem és cada vegada menys autèntic i més calcat del castellà, amb menys utilització de pronoms febles i amb la utilització de formes no genuïnes.
En la meva infantesa potser parlavem un català estructuralment més genuí, però la quantitat de paraules que es deien directament en castellà -tot i que amb una pronunciació catalanoempordanesa forçada- feia feredat: buson (bústia), sellu (segell), resibu (rebut), antes (abans), enxuf (endoll), cossetxadora (recol·lectora), silus (sitges), etc. etc. Si mirem una mica enrera podem comprovar que hem perdut en estructura (un peatge degut a la incorporació de milions de nous catalanoparlants) però hem guanyat en vocabulari.
Avui reflexionava sobre aquest fet recordant un conegut pintor de la Bisbal que fa prop de vint anys em recomanava una fabulosa pintura "antihomo" perquè no em sortissin taques negres a la paret del pis.
Evidentment el bon home volia dir pintura "antihumitat" o "antifloridura", però havia llegit a l'envàs -com tantes coses únicament en castellà- "antimoho" i essent fidel a la teoria que només ens fixem en el començament i en el final de les paraules que llegim havia tergiverssat l'ordre intern de la paraula: Antihomo vol dir anti homes. Antimoho: anti floridura.
Fa temps que estic donant voltes a l'orígen d'aquesta paraula tan curiosa que defineix un dels bolets més estrafolaris que viuen al nostre país.
La gita de bruixa, també anomenada reixa del diable, amb nom científic Clathrus ruber és un bolet rodó, que quan és petit sembla una pilota de golf i tot de plegat se li esparreca la membrana que el cobreix i es converteix en una xarxa vermella de forma esfèrica, constituïda per hexàgons, com aquell qui diu, l'esquelet d'una pilota de futbol.
Es diu que el nom de gita prové de gitat -vomitat- en el sentiti que és una cosa fastigosa, pudenta i repudiable.
Tanamteix a mi sempre això m'ha sorprès, la gent, que no és ximple, si vol dir gitat, diu gitat, no pas gita, i per tant caldria dir gitat de bruixa i no pas gita de bruixa.
A mi gita sempre m'ha inspirat una altra cosa. Hi ha una paraula en francès per definir el lloc on es dorm o el lloc on hom pot refugiar-se, que és "gîte", paraula que prové del llatí "Iacere", com el català "jaç" o "jaure". Famoses són les Gîtes de France, -albergs on passar la nit mentre viatges-
¿Qui diu que la paraula gita, emprada en el nom del bolet gita de bruixa, no té la mateixa arrel que aquesta "Gîte" francesa?. Personalment sempre he trobat molt més romàntic cercar els orígens de la paraula gita de bruixa, amb la seva forma de puntorra delicada que protegeix un interior pudent com el refugi, la cabana, o el jaç de la bruixa i no pas com el gitat (tots ens imaginem com és un gitat... i no és pas com aquest bolet) de la bruixa.
El Circ Raluy marxarà de les Terres de l'Ebre a causa dels robatoris per obrir un parc temàtic a l'Empordà
El carismàtic circ ha acceptat l'oferta de l'Ajuntament de Vulpellac per tenir la seva base al Baix Empordà. "Ens roben i ens ho destrossen tot", diu el director Carles Raluy
El Circ Raluy deixarà la seva base de l'Aldea (Baix Ebre) pels continus robatoris soferts i instal·larà el 2011 a Vulpellac (Baix Empordà) un parc temàtic, mentre que al Nadal presentarà a Barcelona el seu nou espectacle, "Els saltimbanquis", ha dit a Efe el seu director, Carles Raluy. El Raluy és un dels circs més antics d'Espanya, i es caracteritza pels carismàtics carros amb els quals es desplaça de poble en poble. Segons Carles Raluy, "es pot viure del circ en l'actualitat" si tens un projecte de qualitat, encara que "els circs petits passen fatigues" i han de subsistir amb números amb animals, que "són més barats que contractar artistes". No és el seu cas, ja que ni amb el seu pare, Luis Raluy, fundador d'aquest circ fa més de 80 anys, ni ara, "han tingut mai tradició de domadors, però sí d'acrobàcies".
El Circ Raluy va arribar a Catalunya, procedent de Portugal, on s'havia establert, poc després de la Revolució dels Clavells, i es van assentar a l'Aldea (Baix Ebre), on van comprar una parcel·la de 20.000 metres quadrats que l'any vinent llogaran, amb totes les instal·lacions, per desplaçar-se a Vulpellac. "Ens roben i ens ho destrossen tot", comenta Carles Raluy, que ha decidit fer les maletes i acceptar l'oferta de l'Ajuntament de Vulpellac, on els cediran per més de 30 anys uns 10.000 metres quadrats on instal·lar-se i erigir "un museu-escola". Un projecte que ja està redactat i que, a falta dels papers, esperen que sigui realitat "el 2011 o a principi del 2012" en una zona "pròxima a França" i que, amb l'arribada del TGV i les seves habituals gires per l'estranger -han estat en quatre continents-, "els anirà bé per sortir fora a treballar".
Guardonat pel jurat en els recentment creats Premis del Circ de Catalunya, Raluy lamenta haver de marxar d'un poble "al qual li hem fet molta propaganda", diu que no ha tingut cap contraoferta per part del consistori de l'Aldea -"només ens van dir que avisarien els Mossos si ens robaven", comenta- i es mostra esperançat amb el trasllat.
"Muntarem un museu-escola del circ amb espectacles esporàdics, un centre pedagògic-històric amb exposició de cartells antics, llibres i carros del segle XIX, i un lloc d'acollida en un ambient de circ", explica Carles Raluy sobre el nou "parc temàtic". El projecte comptarà amb l'Hotel Sobre Rodes, un carro de 1944 totalment condicionat com una habitació d'hotel que es lloga per dies perquè qui ho desitgi pugui conviure amb els artistes.
Fa pos dies en el programa Karakia del Canal 33, on ens presenten menjars i gastronomies de diferents cultures i procedències que viuen avui al nostre pais vaig sentir, fent referència a un plat de menjar típic de Cuba que la locutor aquedava sorpresa pel fet de que els cubans anomenen vianda a un plat format per carbassa i altres diferents verdures.
Jo que ho estava escoltant, vaig sorprendre'm més del comentari de la locutora que del fet que a aquest plat l'anomenessin vianda a Cuba.
A casa dels plats de verdura sempre se n'ha dit plat de vianda i de l'acompanyament el tall: "Un bon plat de vianda amb un tall de pollastre." "Avui hi ha cols de vianda... Què vols de tall, ou ferrat o truita".
Vianda etimològicament és una paraula d'orígen francès que, tot i que avui en dia en aquest idioma designa exclusivament "carn" -viande- antigament havia designat tot tipus de menjar i en la seva expansió pel món va anar adquirint diferents significats.
-Així a l'Empordà, un plat de vianda és un plat de verdura, patates o llegums.
-En castellà "vianda" fa referència preferentment a carn i peix
-En francès, com he ja comentat, significa avui en dia "carn" exclusivament, també nomenada "chair"
-A Cuba, pel que es veu, té el mateix significat que a l'Empordà -verdura, patates o llegums- , aquesta paraula de tant escampar-se ha arribat a tenir mateixos signifcats en llocs tan llunyans com l'Empordà i Cuba (Serà per allò del meu avi, que va anar a Cuba?)
No hi ha res com una bona arengada a la brasa per acompanyar un plat de vianda.
La religió cristinana, per herència del judaïsme arrossega moltes expressions arran del temps transcorregut per algun fet o esdeveniment sota el número quaranta:
-Quaranta dies i quaranta nits (en referència al temps que va ploure en el diluvi universal)
-Quaranta anys travessant el desert (en referència al temps que va trigar Moisès en conduir el poble d'Israel a la Terra Promesa)
-Quaranta dies al desert (en referència al temps que Jesús va estar al desert resistint les tamptacions del diable)
-Quaranta dies de Quaresma
Sembla com si qualsevol temps que es considera important s'hagués d'expressar amb el terme quaranta per a definir-lo, com si fos un sinònim de "molt de temps", per tant això implicaria que Moisès no va trigar quaranta anys per conduir el poble d'Israel, sinó que va trigar molts anys, i que el Diluvi Universal va durar molts dies i nits seguits i no estrictament quaranta.
Evidentment no tinc ni la menor idea d'arameu, hebreu o les llengües semítiques que es varen usar per a escriure la Bíblia, però gràcies a una eina que ens proporciona la tecnologia moderna (el Google traductor) he pogut comprovar unes similituds entre la paraula "quaranta" i la paraula "molts" en l'hebreu modern, la qual cosa em fa sospitar que estic davant d'una teoria no desencaminada del tot.
Molts: רבים
Quaranta: ארבעים
Veureu que els símbols que utilitza la llengua hebraica per designar quaranta són els mateixos que els que utilitza per a designar "molts" afegint-hi el símbol א que es tradueix pel numeral "un", i el símbol ע que el traductor el converteix en en la lletra H.
Potser a partir d'aquí tenim una explicació per entendre la proliferació de números quaranta a les sagrades escriptures.
Avui tinc ganes de menjar uns pinetells amb xuies a la brasa....
A l'Empordà i rodalies ens encanten les xuies, sobretot a la brasa, és una de les carns més agraïdes, cruixents i gustoses. Talls de cansalada viada tendra on es reparteixen perfectament les bandes de carn magra i de greix que es fondrà pràcticament amb la cocció, donant un regust de greixons de carnisseria.
El que no sabem, molts, és que xuia és un localisme provocat pel costum de convertir les "ll" en "i", com ara palla - paia, pallisa - païssa, all - ai, fonoll - fonei, rostoll, rostoi, etc. En la majoria d'aquests casos la pronúncia amb "i" s'ha gairebé extingit, pel coneixement que tenim tots de que es tracta d'un vici de pronúncia i no de la forma correcta. Per això cada vegada diem més "palla", "all", "rostoll", etc. i les pronúncies amb "i" resten per a un parlar molt informal i de "pagès" en el sentit de forçat imitant com es feia abans localment.
Doncs, sí, com haureu suposat, xuia és una dicció local de xulla (Ai, poc ho havia sentit mai!!!), direu (direm) la majoria. I és veritat. Xuia és una de les paraules que poca gent coneix en la seva forma correcta, almenys en aquesta zona dels territoris de parla catalana.
Sinó proveu, cliqueu "xuia" al Google i us apareixeran una bona colla de pàgines providents de l'Empordà i rodalies. Cliqueu després "xulla" i us apareixeran pàgines provinents del Sud de Catalunya i del País Valencià.
És una paraula diferent? No. És simplement una forma de pronunciar que és tan generalitzada que així ho sembla.
Transcric seguidament la cerca de la paraula Xuia al Diccionari Català - Valencià - Balear (Alcover-Moll) on es pot veure la definició (definicions) de la paraula, així com les diferents formes de pronunciar-la arreu dels territoris de parla catalana.
1. XULLA (i ant. sulla, dial. xuia). f.
1. Cansalada (Mall., Men., Eiv.); cast. tocino. Posen... cinc o sis taiadons de xuia, Alcover Cont. 221. Xulla fresca: la cansalada de porc mort de fa poc (Men.); cast. saladillo, maharrana. Xulla vella: la cansalada que es guarda amb sal per a ser menjada durant molt de temps (Men.); cast. tocino salado. Panna o Tauló de xulla: tros gros de cansalada; cast. témpano de tocino.
2. Carn de porc, no sols cansalada sinó també carn magra (té aquest sentit en alguns pobles de Mallorca, com Felanitx, Porreres, Santanyí, S'Alqueria Blanca, Els Llombards). Xulla blanca: la cansalada (es diu en els pobles citats, per distingir-la de l'altra carn del porc). Xulla vermella: la carn que no és cansalada, i que, pastada, resulta de color vermell i serveix per a fer sobrassades. Xuya blanca y mellas, doc. a. 1772 (arx. de Felanitx).
3. Llenca de cansalada fregida (Empordà); cast. torrezno. Sulla, o tallada de carn salada: Segmentum carnis suillae, Nebrija Dict. Chulla o carbonada: Offella, offula, Pou Thes. Puer. 132. Una truita d'ous amb xuies o un plat de carn amb arròs, Víct. Cat., Ombr. 67. Menjar xulles: menjada de carn de porc, acompanyada de vi, que es fa el dia que maten el porc (Osor).
4. Carn magra de porc (Plana de Vic, Pallars, Urgell, Ll.); cast. magro. Se dóna a esmorzar un plat de talls de xulla o carn magra, Serra Calend. folkl. 324.
5. Carn del coll i bescoll del porc, que té cansalada i magre (Llucena).
6. Costella de porc, de corder, de cabra o de boví, amb una porció de carn adherida, que es menja fregida o torrada (val.); cast. chuleta.
Loc.
—Ser com sa xuia de verro: ser una persona de mal gènit i cada vegada més mal de sofrir (Sineu).
Refr.
—«Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia».
Etim.: probablement, segons explica Corominas DECast, ii, 90-91, del llatí axungia, ‘greix d'animal’, que donà normalment en català ensunya o ensuia o *enxunya, que es convertí per dissimilació de palatals en *enxulla, i després, per separació de l'element en- interpretat falsament com a prefix, quedà reduït a xulla.
2. XULLA f.
Tall fondo fet a alguna part del cos, especialment a una mà (Empordà); cast. corte.
Fon.: ʃúјə (or.).
3. XULLA f.
1. Xolla (Labèrnia-S. Eicc.).
2. Trena petita dels cabells d'una dona, o de les crins d'un cavall (Camp de Tarr.); cast. crizneja, soguilla.
3. Caixa d'espiga, sobretot la que té arestes o punxa (Empordà); cast. cascabillo.
4. Seny, senderi (pir-or., Cast.); cast. seso, caletre. De la poca xulla i formalitat del ditxós sastre, Pascual Tirado (BSCC, i, 151). Era un rat camperol de xuya limitada, Caseponce Faules 164.
Loc.
—Tocar la xulla a algú: donar un cop amb la mà plana al cap d'algú a qui acaben de tallar els cabells (Vall-de-roures).
Fon.: ʃúјə (Empordà, Rosselló); ʧúʎə (Camp de Tarr.); ʧúʎa (val.).
"Nunca fue la nuestra, lengua de imposición sinó de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima el idioma de Cervantes" Joan Carles I
No totes les prohibicions al català provenien del franquisme, com sembla que ens volen fer creure. Durant la història que segueix els Decrets de Nova Planta (i en alguns casos fins i tot abans) les prohibicions a la llengua catalana han estat nombroses i, fins i tot, algunes ridícules i esperpèntiques, poso algun exemple:
RECULL DE PROHIBICIONS, ATACS I DECRETS CONTRA LA LLENGUA CATALANA PER PART DE DICTADORS, GOVERNS I REIS ESPANYOLS I FRANCESOS (1700-2003).
“la llengua és l’essència mateixa d’un poble, l’essència perceptible de la seva ànima, la sang del seu esperit. El poble que l’ha conservada, o que l’ha recuperada, encara qe hagi perdut altrs prerrogatives i atributs, per importants que siguin, té la possibilitat de recobrar-se íntegrament”
Ferran Soldevila
SEGLE XVIII
1700
- Edicte de Lluís XIV de França què promulga que el francés ha de ser la llengua exclusiva en tots els àmbits i persegueix la llengua catalana.
1768
- Reial cèdula castellana del comte d’Aranda en què és prohibeix l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica i es foragita el català de tots els jutjats.
1772
- Mitjançant una cèdula reial, el rei espanyol Carles III mana a tots els mercaders i comerciants majoristes i a la menuda que porten els llibres de comptabilitat en castellà.
1778
- Disposició d’Onofre Gomila, que prohibeix l’ensenyament en català a l’illa de Mallorca.
1794
- La Convenció Nacional Francesa decreta l’obligatorietat d’ensenyar la llengua francesa per accelerar la desaparició dels “idiomes feudals”.
- El bisbe francés Henri Gregori titlla de “patois” el català i predica la lluita a favor de la seua desaparició.
SEGLE XIX
1801
- Les Instrucciones para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la corte, dictades per Manuel Godoy, cap del Govern espanyol, prohibeixen cantar i ballar cap peça que no siga en castellà.
1825
- El Plan de Reglamento de Escuelas de Primeras Letras fa obligatori l’ensenyament en castellà.
1828
- El bisbe de Girona ordena escriure els llibres sacramentals en castellà.
1837
- Instrucció del “Gobierno Superior Político de Baleares”, que castiga els escolars que parlen català, mitjançant la delació entre els alumnes. Es lliura un anell a qui parle català i, si sent algú altre parlar en català, l’ha de passar a qui estiga parlant en català. En finalitzar la setmana, l’alumne que posseixca l’anell serà castigat.
1849
- Reial decret espanyol que obliga a ensenyar en castellà a les escoles normals.
1851
- Un decret del Govern de la província de Barcelona ordena que per tos els mitjans s’evite de parlar en català a les escoles i s’informe de les persones que ho fan.
1862
- Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català a l’Estat espanyol.
1867
- El ministre de Governació espanyol, González Bravo, prohibeix el teatre en català.
1881
- Es dicta la Llei d’enjudiciament civil que priva l’ús del català en els jutjats espanyols.
1896
- El Govern espanyol prohibeix parlar en català a les comunicacions telefòniques.
SEGLE XX
1900
- El governador civil de Lleida publica una circular on prohibeix la llengua catalana a l’escola.
1902
- Reial decret d’Alfons XIII d’Espanya que obliga a ensenyar en castellà.
- Es produeixen aldarulls universitaris pel nou catecismo imposat per Espanya, que en prohibeix l’ensenyament en català.
- A causa de les protestes per l’obligatorietat d’ensenyar el catecismo en castellà, s’autoritza novament l’ensenyament del catecismo en llengua materna.
- Es produeixen protestes a l’Ajuntament de Barcelona perquè el nou regidor republicà Josep Salas Anton ha parlat en català en el moment de prendre possessió del càrrec.
1923
- Reial decret del dictador espanyol Miguel Primo de Rivera, que prohibeix usar el català en actes públics i oficials i en els llibres oficials de registre.
- Una circular de l’espanyola “Dirección General de Enseñanza Primaria” recorda la prohibició d’ensenyar català i en català a les escoles del Principat.
- Reial ordre espanyola que prohibeix l’ensenyança del català com a matèria optativa.
1924
- Reial decret espanyol que obliga a redactar els prospectes de la farmàcia en castellà.
- Es dicta la Reial ordre espanyola que sanciona el professorat que ensenye en català.
- El Govern Civil de Barcelona prohibeix que la “Guia Judicial” del Col·legi d’Advocats es publique en català.
1925
- La Reial ordre d’Alfons XIII d’Espanya prohibeix els llibres en català a les escoles.
1926
- Es destituïda, per ordre governamental, la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona pel fet de publicar una llista en català.
- Reial decret del dictador espanyol Primo de Rivera, que sanciona qui no use o no respecte el castellà.
- El dictador espanyol Miguel Primo de Rivera decreta que els mestres que ensenyen en una llengua que no siga el castellà seran sancionats o traslladats. Les escoles de primària podran ser clausurades si els mestres no respecten el decret.
GUERRA CIVIL ESPANYOLA
1937
- El governador civil de Sant Sebastià imposa una multa a Joaquim Ribera i Bartola per parlar en català per telèfon.
1938
- El “Delegado de Orden Público” de Sant Sebastià imposa una multa a Josep Juan i a Xavier Gisbert per parlar en català en el menjador d’un hotel.
- El “delegado de Seguridad Interior y Orden Público” de Sevilla imposa una multa a Joan Mèrida i Fontanet per parlar en català al menjador d’un hotel.
- Decret del Govern espanyol que derroga l’Estatut d’autonomia de Catalunya que, entre altres qüestions, regulava l’oficialitat de la llengua catalana.
- Ordre ministerial espanyola que prohibeix el català en el registre civil i en el registre de les persones jurídiques.
- Ordre ministerial espanyola que considera sense valor legal les inscripcions en català.
- El “Delegado de Orden Público” de Lleida, prohibeix utilitzar el català en públic.
DICTADURA FEIXISTA DE F. FRANCO
1939
- Són multats i alhora destituïts, els alcaldes de Teià (Maresme) i Sant Agustí de Lluçanès (Osona) per “empleo del dialecto catalán”.
- La Guàrdia Civil deté un mestre a Castelldefels (Baix Llobregat) i tanca l’escola on treballava per donar classes en català.
- El Govern Civil de Girona multa Josep Paltré i Roig per tenir impresos en català.
- El cinema Euterpe de Sabadell (Vallès Occidental) és multat i clausurat perquè el seu director havia parlat en català.
- Ordre del Govern Civil de Barcelona on es prohibeix representar en català “Els Pastorets”.
- Un jutge de Tarragona considera nul un certificat de defunció perquè està escrit en llengua catalana.
- Es dicta una ordre del “Ministerio de Educación Nacional” que suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana.
- Les planxes d’edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l’exèrcit espanyol.
- Les autoritats espanyoles confisquen i prohibeixen a Valls el full parroquial perquè està escrit en català.
- Els franquistes obliguen a retirar de les escoles i biblioteques de la ciutat de Lleida qualsevol llibre que no estiga escrit en castellà.
- Ban del nou alcalde d’Olot (Garrotxa) que prohibeix la presència de la llengua catalana en tots els àmbits.
- Notificació al Boletín Oficial del Obispado de Barcelona que prohibeix les plegàries i oracions en català.
- Ban de l’alcalde de Mollet (Vallès Oriental) que obliga a redactar en castellà tos els rètols escrits en català.
- El “Ministerio de Organización y Acción Sindical” espanyol prohibeix l’ús del català en les cooperatives, mutualitats i altres entitats que en depenen. A més, obliga a substituir totes les denominacions en català per altres en castellà.
- L’alcalde de Tàrrega (Urgell) obliga a substituir tot tipus de rètol o avís escrit en català per altres en castellà.
- Ordre ministerial espanyola que prohibeix l’ús del català en els restaurants i establiments d’hosteleria.
- El governador civil de Tarragona prohibeix els rètols en català als estableiments i a la via pública.
- El “General Jefe” de Catalunya multa M. Casanovas Guillén per adreçar-li una instància en català.
- Salvador Martí Granell i Adolf Sacias són multats al Morell (Tarragonès) per celebrar una funció teatral en català.
- L’alcalde de Valls (Alt Camp) és multat per no haver retirat tots els rètols en català a la vila.
- El general cap dels Serveis d’Ocupació de Catalunya obliga a substituir tots els rètols i anuncis escrits en català en la via pública
- El general cap dels Serveis d’Ocupació de Catalunya obiga a substituir tots els rètols i anuncis escrits en català en la via pública, el comerç i la indústria.
- El capellà de l’església de Sant Joan de Reus és multat per oficiar missa en català.
- La comandància militar espanyola de Mataró multa Antoni Marfà Serra per fer recordatoris de la comunió en català.
1940
- El Govern espanyol prohibeix el català al cinema.
- Ordre ministerial espanyola que prohibeix utilitzar el català en els noms comercials, marques, rètols d’establiments i qualsevol altre tipus de propietat industrial.
- Ordre del governador de Barcelona: els funcionaris municipals i els mestres seran destituïts per parlar “en una lengua que no sea del Estado”. No se suspén cap investigació contra els funcionaris per falta de proves, els indicis són suficients.
- Un ban de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat prohibeix parlar en català als funcionaris, tant a dins com a fora dels edificis oficials. A les fàbriques s’instal·len rètols en què es prohibeix explícitament als obrers parlar en català.
- Es prohibeix publicar el catecismo en bilingüe al bisbat de Solsona. Només s’autoritza fer-ho en castellà.
1941
- El “jefe provincial” de la Ciutat de Mallorca prohibeix traduir “al mallorquín” qualsevol obra o concert.
- Són anul·lades a Ripollet (Vallès Occidental) diverses inscripcions de naixements i de matrimonis perquè estan escrites en català.
- El nou reglament dels telègrafs espanyol prohibeix el català a les comunicacions.
1944
- Decret espanyol que aprova el nou reglament notarial espanyol segons els qual necessàriament cal fer les escriptures en castellà.
1945
- Una ordre ministerial espanyola obliga a batejar els vaixells només en castellà.
1948
- Mor el filòleg Pompeu Fabra. La censura espanyola prohibeix informar de la seua mort a l’exili i no és admesa l’esquela en cap diari.
1949
- La “Jefatura Provincial de Propaganda” dicta que tot imprés en llengua catalana serà considerat un imprés clandestí i els seus autors i poseidors autors del delicte.
1953
- Les autoritats espanyoles prohibeixen la presentació a València del Diccionari català-valencià-balear.
1956
- El Ministeri de Justícia espanyol obliga a expressar-se en castellà a les presons.
1957
- L’anomenada Llei Moyano d’instrucció pública obliga a estudiar exclusivament a les escoles la gramàtica i l’ortografia castellana.
1960
- Ràdio Tarragona es nega a radiar una esquela perquè estava redactada en català.
1963
- És denegada la inscripció al registre de la Llibreria Les Voltes de Girona, perquè “no podrán ser admitidas las denominaciones en idioma extranjero”.
1964
- El bisbe de Tortosa, Manel Moll Salord, suprimeix l’únic programa que es fa en català a Ràdio Tortosa, ja que s’hi ha fet comentaris a favor de celebrar algunes misses en aquesta llengua.
1966
- Entra en vigor, impulsada per Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme espanyol, la Llei de premsa, que prohibeix la llengua catalana.
1968
- El Govern espanyol prohibeix a Joan Manel Serrat de cantar en català a l’Eurovisió.
S’INSTAURA LA “DEMOCRÀCIA” A L’ESTAT ESPANYOL
1975
- 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona es neguen a concedir una subvenció per a l’ensenyament en català.
- Els regidors de Girona voten negativament la sol·licitut d’un pressupost per a l’ensenyament de la llengua catalana.
1982
- Decret espanyol pel qual s’obliga a emprar el castellà a totes les etiquetes dels productes alimentaris.
1986
- Ordre ministerial espayola que obliga a usar “almenys” la llengua espanyola en l’etiquetatge d’alls i apis.
1989
- Acció Cultural del País Valencià és multada pel Ministeri de Comunicacions espanyol perquè no havia respectat la decisió de tancar els reemissors de TV3 al País Valencià.
- Ordre del Ministeri de Justícia espanyol que fa obligatori el castellà, amb text català subordinat en documents sobre fe de vida, naixement, matrimoni i defunció.
1995
- Resolució del ministeri de Cultura espanyol, sobre les ajudes a la creació de guions cinematogràfics, en la qual obliga a presentar-los en llengua espanyola, fins i tot els redactats en una altra llengua de l’Estat.
1996
- L’alcalde de Favara (Ribera Baixa) és detingut per parlar en català a un guàrdia civil.
1997
- Tècnics de Canal 9 tallen el subministrament elèctric que permetia que el senyal de TV3 arribés a la Safor.
1998
- L’Estat Civil de Perpinyà refusa escriure correctament el nom de Martí, escollit per uns pares per al seu fill acabat de néixer, amb el motiu que la “í” (amb accent) no és una grafia francesa.
SEGLE XXI
2001
- La Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana envia a les editorials valencianes un document amb els continguts que han d’incloure els llibres de text d’ESO i batxillerat en què s’exclouen els autors no valencians i s’ignora el reconeixement de la unitat de la llengua.
- En la cloenda del premi Cervantes, el rei espanyol Juan Carlos I afirma: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”.
2002
- El magistrat del Jutjat d’Instrucció número 6 de Mataró suspén un judici perquè no hi havia cap intèrpret que pogués traduir al castellà la declaració d’una persona que volia declarar en català.
- Un jutge de Barcelona anul·la un article del reglament d’usos lingüístics de la Universitat Pompeu Fabra per fixar la “salvaguarda” del castellà.
- El Consell d’Estat francés il·legalitza l’ensenyament de les llengües anomenades minoritàries, entre les quals, la catalana.
- Una disposició del Ministeri de Justícia espanyol suprimeix el coneixement de la llengua catalana com a mèrit entre els criteris de selecció per nominar fiscals substituts.
- La companyia RENFE obre un “expedient laboral disciplinan” al cap de circulació de l’estació de Reus per utilitzar la llengua catalana en un llibre de registres.
- Manuel Tarancon, conseller d’Educació del País Valencià, publica una ordre en què no s’accepta el títol de filologia catalana, l’únic que atorguen les universitats valencianes, com a acreditació del coneixemet de la llengua.
2003
- L’establiment de RENFE Grandes Lineas de Badalona denuncia la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) per haver protestat per l’incompliment que fa de la Llei de política lingüística en no retolar la seua informació en català.
- Un jutge de Barcelona es nega a facilitar a una parella la documentació en català per divorciar-se.
- El president de les Corts Valencianes es nega a parlar en valencià a l’acte de compromís amb el càrrec.
2010
- El Tribunal constitucional espanyol prohibeix que el català sigui llengua preferent a l'administració catalana.
Del costat francès les atacs han estat igualment nombrosos i l'èxit aconseguit per la república en nom de la llibertat, igualtat i fraternitat en l'anihilació del català gairebé reeixit.
"sigueu nets, parleu francès"
Aquesta consigna encara es pot veure en alguna escola de la Catalunya Nord (vergonyós)
La manifestació del 10 de juliol va semblar la metxa que encendria la flama de la unitat entre els partits que diuen treballar per la Independència de Catalunya. Tothom semblava disposat a treballar colze a colze amb els altres per tal d'aconseguir l'objectiu. Passats uns dies ja tot es va anar refredant i cadascú va tornar a escombrar cap a casa seva.
Ara venen eleccions i realment fa pena sentir molts polítics que tenen una visió partidista enlloc d'una visió de país.
Fa anys vaig veure la pel·licula de Monty Python "la Vida de Brian" i hi ha una escena que sempre he volgut recollir en el video que segueix que sempre m'ha semblat que retratava de forma molt fidedigna aquesta situació política que vivim a casa nostra i que impedeix que treballem junts per aconseguir cap objectiu important com a poble.
Feia molt temps que em rondava pel cap treballar aquesta escena i els socialistes m'han passat al davant amb el seu vídeo de propaganda electoral "La Vida de Monti", que tot i que amb un altre objectiu, també s'han basat en la mateixa pel·lícula, per cert, intemporal i magnífica.
Des de fa molts anys, entre els companys de feina quan havíem d'anar a fer una gestió bancària, si anavem a la Caixa de Girona deiem que anavem a" la capsa", en al·lusió al seu modest tamany, per contraposició a si la gestió s'havia de fer a la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "la Caixa", anomenada també familiarment "la caixa grossa", i per alguns detractors "Caixa de Pretensions"
Per definició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, capsa és "Receptacle de cartó, de llauna, de fusta, de vori, etc., de forma variable, més aviat petit, amb una tapa solta o agafada, destinat a transportar o guardar diferents objectes. Capsa de llumins, de bombons, de píndoles. Una capsa rodona, quadrada. Capsa de colors, de compassos" i caixa és "Receptacle d’una certa grandària, de forma rectangular, generalment de fusta amb fons i tapa clavats i destinada a aconduir i transportar tota mena d’objectes. Embalar els mobles en caixes. Una caixa de llibres. Una caixa de taronges, de pomes"
En aquest sentit, és fàcil agafar un capsa i ficar-la dintre d'una caixa, com finalment així ha succeït. Ignoro si l'anècdota del nostre joc de paraules feta sense ànim de perjudicar a ningú ha estat argument utilitzar per les altes instàncies econòmiques del nostre país per donar llum verda a aquesta operació de fusió-absorció.
No voldria que de les meves paraules se'n desprengués el fàcil acudit que la "capsa" al no haver superat la seva mala salut econòmica s'ha produït el fatal desenllaç i ha anat a parar a la caixa -com finalment ens passarà a tots-. Crec que Caixa de Girona ha fet una tasca d'implantació i projecció del territori gironi que difícilment serà igualat per l'entitat absorbent i, avui, a quatre dies de la seva mort, mentre desenes d'operaris s'afanyen per substituir o tapar els rètos de Caixa de Girona posant-hi al damunt els de la Caixa, volia, després de trenta anys de ser-ne client fer-li un petit homenatge.
En fi, com diuen quan mor un rei: la Caixa ha mort, Visca la Caixa!.
Avui que amb els cabells voleieant esparrucats en contrast amb l'herba pentinada per la tramuntana, amb els aglans arrencats d'alzines i roures on s'aferren per no caure, encara, he anat a fer una sortida pel bosc, finalment alliberat pel vent dels molestos rantells que ens han xuclat la sang vampíricament durant tot l'estiu, he recordat l'oració al Crist de la Tramuntana del poeta empordanès Carles Fages de Climent:
A l'igual que a la famosa cançó de The Buggles "Video Killed the Radio Star", avui passejant pel bosc amb l'Andy (el nostre gos) anava rumiant que fa mes d'un mes que no escric res al meu blog. L'existència del facebook fa que puguis penjar qualsevol reflexió, parida o comentari efímer perquè el llegeixin els teus amics, que de fet és qui t'interessa.
I he pensat això quan he observat que hi havia una gran quantitat de farineres bordes (amanita phalloides) i he començat a rumiar en el possible orígen del seu cognom científic "phalloides" i de les ganes que tenia de fer un comentari sobre l'orígen d'aquest nom: Phalloides sembla derivar del molt llatí "phallus", que significa membre viril erecte, d'aquí també la paraula derivada "felació", que ara no descriuré. El sufix "oides" l'utilitzem quan volem anomenar allò que té una certa semblança amb una altra. Així romboide és quelcom que s'assembla a un rombe i humanoide és quelcom o algú que s'assembla a un humà.
Així phalloides seria quelcom que s'assembla a un penis erecte. Possiblement el bolet en les seves primeres fases de creixement pot semblar un penis (posant-hi una certa imaginació). D'altra banda, quan és ben desenvolupat té (com mols altres bolets) forma de paraigües, i jo mai no he vist cap penis amb forma de paraigües.
Hi ha un bolet que sí que té realment forma de penis, és anomenat científicament "phallus impudicus" o ou del diable, en català.
Curiosament, donant voltes arran de l'orígen del nom d'un bolet molt tòxic i moltes vegades mortal he ressucitat el blog que tenia agonitzant des de feia tant de temps....
Amanita phalloides en diverses fases de creixement
Phalus impudicus (aquest sí que sembla un penis!)
I, com que ha estat la inspiració del nom del post no puc deixar de recordar "The video killed the radio star":
A l'àlbum "Mis problemas con las mujeres", de 1987, el cantant José María Sanz Beltrán, més conegut per Loquillo, hi va incloure l'única cançó en català que li conec "Cançó de Pagès".
Els Strombers, en una actuació a COM Ràdio en varen presentar una versió, amb una petita modificació: La cançó de Loquillo diu "(.../...)En cap altre lloc d'Espanya trobaràs millors embotits" (pronunciant la paraula Espanya amb un cert èmfasi). Els Strombers, si us hi fixeu, ho canvien dient "En cap altre lloc del Món, trobaràs millors embotits".
La mateixa cançó és interpretada des de dos posicionaments político-nacionals diferents. Una cançó curiosa i poc coneguda, en qualsevol cas.
Cançó de Pagès (Versió de Loquillo y los Trogloditas)
L'spaghetti western és un subgènere del western que deu el seu nom a una visió sarcàstica del cinema estatunidenc pels seus orígens italians.
Malgrat aquesta ironia, el gènere serà àmpliament reconegut i serà sotmès a plebiscit gràcies a algunes pel·lícules mítiques de molta qualitat. En efecte, al començament dels anys 1960, el western és en declivi abans que la influència de realitzadors com Sergio Leone li insuflin una nova joventut.
Un dels màxims exponenets en quant a les bandes sonores és Ennio Morricone.
Sempre quan visito el Montgrí, pel camí que porta des de Bellcaire d'Empordà a l'ermita de Santa Caterina, veient el paisatge, recordo els Spaghetti Western i em ve aquesta fantàstica música d'Ennio Morricone a la memòria.
Fins i tot de vegades em sembla veure els indis apareixent per damunt del penyassegat.
Un diari seriós i professional com el Diari de Girona, en la seva edició del 28 d'agost de 2010, ha caigut en un error d'aprenents en el món de la fauna i, sobretot, de l'ortografia. Ha anunciat la troballa, a Castelló d'Empúries d'un "bisó" americà, que es va refugiar sota d'un cotxe abans de ser capturat.
Evidentment no es tracta d'un bisó americà, "Mamífer artiodàctil del gènere Bison, del grup dels bovins, de cos robust i de cap gros, amb un gep voluminós a l’esquena"
sinó d'un visó americà, "Mamífer carnívor del gènere Mustela, de la família dels mustèlids, de color burell i pell molt valuosa, que viu en estat salvatge, fent el cau prop de l’aigua, i en granges de cria "
El 1895, Oscar Wilde publicava la comèdia titulada "The Importance of Being Earnest", que nosaltres la coneixem amb les traduccions catalana "La importància de dir-se Ernest" o castellana "La importancia de llamarse Ernesto". La importància de dir-se visó o bisó canvia totalment la notícia, perquè no és el mateix trobar un gegantí ungulat corrent pels carrers de Castelló d'Empúries, o una petita bestiola que es refugia sota d'un vehicle. Sort que la notícia del diari va acompanyada d'una fotografia que esmena parcialment l'error, en altre cas veig els castellonencs corrent a refugiar-se del "bisó".
Quan de petit hi havia alguna cosa que no m'agradava el meu pare em deia "ets un llamec", i "s'ha de tenir el ventre de gitano".
L'expressió llamec no l'he tornat a sentir mai més, ni tan sols l'he dit mai als meus fills, potser deu estar extingida o en vies d'extinció. És per això que avui vull dedicar-li un emotiu petit record.
El Diccionari Català-Valencià-Balear (l'Alcover-Moll) conté la paraula llamec o llamenc, amb la definició: "Delicat i triat en el menjar; que li agraden poques coses, només les més fines". Evidentment, quan no volia, de petit, menjar alguna cosa i m'ho recriminaven amb aquesta paraula, a mi em sonava com un insult, no com un adjectiu, tot i que normalment un insult sol ser un adjectiu que no ens agrada.
L'expressió tenir el ventre de gitano, evidentment volia dir que s'havia de menjar de tot, fent referència als gitanos itinerants d'aquella època que arreplegaven qualsevol cosa, bona o dolenta, que trobaven o que els donaven.
No s'ha de ser llamec, però tampoc golafre
Com que en veure aquesta imatge us quedareu amb ganes de veure el vídeo, aquí el teniu:
A cavall entre l'Empordà i el Gironès, Sant Cebrià de Lledó, coneguda com els Sants Metges, forma part del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura des del primer terç del segle XIX. Era parròquia al segle XIII i el seu terme comprenia des del puig d'Arques (a Sant Cebrià dels Alls) fins a Santa Pellaia, i tenia una trentena de masos, ara gairebé tots deshabitats. És coneguda com els Metges perquè està dedicada a sant Cosme i sant Damià. S'hi accedeix per un camí forestal que surt de la carretera que va de Cassà de la Selva a la Bisbal, o bé per un altre que surt de la carretera entre Cassà i Llagostera. L'ermita ofereix una vista immillorable del Baix Empordà i de les Gavarres, i si es vol arribar al poblet veí de Santa Pellaia, allà es pot gaudir d'una vista de la plana de l'Empordà des d'un dels punts més elevats de les Gavarres.
Només una de les masies està habitada, can Cama, situada prop de l'església i restaurada en l'actualitat. És curiós el lledoner centenari que fa ombra davant d'aquesta casa, que converteix l'indret en un lloc privilegiat de repòs, també gràcies a la vista.
El 27 de setembre se celebrava, amb motiu de Sant Cosme i Sant Damià, un aplec que s'ha interromput diverses vegades en el temps, també anomenat l'Aplec de la Concòrdia, i que es va suprimir del tot a començament dels anys noranta. Diu una llegenda que aquest aplec va néixer perquè un rei volia aprendre a ballar sardanes, però empordanesos i selvatans no es van avenir sobre si el sistema dels uns o dels altres era el millor. El rei va convocar una assemblea en què es va acordar fer un concurs públic en què una colla de balladors provaria de convèncer els de l'altra comarca. El 27 de setembre es va celebrar el concurs, sense cap acord, i per aquest motiu aquesta trobada va continuar any rere any.
Esquena d'ase al carrer Paral·lel de la Bisbal d'Empordà (font: Vilaweb)
Tot circulant per les nostres carreteres trobem una bona quantitat d'elements reductors de la velocitat per als vehicles (a part del trànsit espès del mes d'agost) amb els seus corresponents rètos indicatius. Com que la nomenclatura és diversa (esquenes d'ase, bandes sonores, bandes rugoses, ressalts...) els pobres viatgers que circulen per les nostres contrades amb un diccionari a la mà s'ho deuen passar fatal cercant tantes vegades paraules diferents per arribar a una mateixa conclusió.
Personalment, de forma naïf, havia pensat que s'havia d'arribar a una unificació de la nomenclatura d'aquests elements per fer-ho més entenedor als forasters (i als locals!), per això m'he posat a investigar per Internet el significat exacte d'aquests termes. La conclusió és que no es pot unificar, ja que cada nom dóna signifitat a un element tècnicament diferent i per tant no és el mateix.
Ha servit, però, per il·lustrar-me jo mateix i ara quan vegi un rètol que diu "ressalt" ja no pensaré que és el mateix qua quan en veig un que diu "bandes sonores" o "bandes rugoses"
L'explicació tècnica d'aquest elements la podeu veure, si hi esteu interessats, en aquest DOCUMENT de la Generalitat de Catalunya.
En menys d'una generació és impressionant la manera com ha canviat la forma en que les persones utilitzem les unitats de pesos i mesures, adaptant-nos de forma irremeiable al sistema mètric decimal, que es va adoptar per primera vegada a França l'any 1791. Ja Jules Verne, en les seves magnífiques novel·les combina els sistemes mètric i el tradicional, indicant les distàncies amb metres, milles o llegües, de forma indiferent o combinada (o les dues formes seguides, perquè tothom ho entengui).
Tanmateix, fins als anys seixanta o setanta del segle XX a casa nostra en el dia a dia de les persones aquest sistema mètric decimal no va arraconar les altres unitats de mesura, almenys en moltes coses de la vida diària, com l'anar a comprar i el treball de la terra, tot i que, evidentment, sí que era allò que s'ensenyava a les escoles i que formava part de l'oficialitat.
Titulo aquest post "tres unces de pernil dolç", perquè en una recent conversa familiar, la meva germana m'explicava que havia demanat a la carnisseria aquesta quantitat de producte i la carnissera, que era de la vella escola, es va sorprendre i li va contestar que feia més de tres anys que ningú li demanava el permil dolç en unces.
En una generació hem passat tots a mesurar els pesos en grams i quilos i hem oblidat les unitats de mesura tradicionals emprades a casa nostra.
En poso un petit exemple:
UNÇA: Mesura de pes equivalent a 33 grams (per tant 3 unces eren aproximandament 100 grams)
LLIURA: Equivalent a 400 grams
TERÇA: Igual que una lliura, quatre-cents grams, però s'emprava a la peixateria
VESSANA: Mesura de superfície agrícola, equivalent a 2187 metres quadrats. (almenys al Baix Empordà)
QUINTAR: Mesura de pes equivalent a 41,5 quilograms
PAM: Vint centímetres aproximadament
GRAPAT: El que cap en una mà (tot i que no és una unitat científica de mesura s'usava en les compres de determinats productes)
EMBOSTA: És el que cap en les dues mans juntes
i molts d'altres que jo personalment ja no recordo haver utilitzat.
Reconec que s'ha avançat molt en l'enteniment entre les persones de diferents llocs amb l'aplicació del sistema nascut el 1791 i s'ha simplificat el càlcul de les mesures. D'altra banda, de vegades enyoro poder comprar "tres unces de pernil dolç" sense semblar un home de l'edat de pedra.
Navegant pel Facebook m'ha arribat aquesta horrible imatge auditiva-visual. En tot cas qui l'ha dissenyat no és pas un català de soca-rel. (De pura cepa!! Valga'm Déu!!)
Monument erigit en el Coll de la Manrella, el punt on el President Lluís Companys i Jover va emprendre el camí cap a l'exili.
Acabada la Guerra Civil, el bàndol que n'ha resultat perdedor emprèn un llarg i amarg camí cap a l'exili. Joan Oliver (Pere Quart) fa una íntima descripció dels sentiments que acompanyen els exiliats enmig del silenci del llarg camí.
Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna , que l'esguerra. Abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. «Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la plana un tenderol que batega com una ala.
Una esperança desfeta, una recança infinita, i una pàtria tan petita que la somio completa
Aquest poema va ser magníficament musicat per Lluís Llach. Aquí us el presento interpretat per la palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz.
De vegades la natura ens sorprèn amb visites inesperades. Avui un eixam d'abelles ha sobressaltat el nostre carrer ocupant una casa d'uns veïns alemanys. Espero que quan arribin de vacances no trobin la casa "okupada" ja sigui perquè algun apicultor hagi aprofitat l'avinentesa i s'hagi apoderat del preuat eixam, ja sigui perquè les abelles hàgin marxat per la seva pròpia voluntat.
Fa temps que se sap que, tot i que el puig més conegut de les Gavarres és el Puig d'Arques, avui famós per tenir instal·lat un radar meteorològic de dubtosa utilitat i de funcionament més que intermitent; el puig més alt és el del costat, dit Puig de la Gavarra per la majoria de la gent. Avui consultant els mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya he tingut una sorpresa: Resulta que a una determinada ampliació del mapa apareix com a puig més alt el Puig dArques, atribuint-li una alçada de 535 metres. Quan amplies més la imatge apareix l'abans esmentat Puig de la Gavarra, amb una denominació que mai no havia sentit a ningú de la zona "Puig d'Aiguabona", amb una alçada de 533 metres, en aquesta mateixa ampliació de la imatge apareix el Puig d'Arques, però reduït a 532 metres, passant, doncs a ocupar el segon lloc en el rànquin d'alçades de les Gavarres.
Puig d'Arques 535
Puig d'Arques 532 - Puig d'Aiguabona 533
Quina imatge del plànol ens hem de creure?
Quin és el puig més alt de les Gavarres?
Algun dia ho aclarirem, de tota manera el més visitat i conegut segueix essent el Puig d'Arques. Tot i que avui hem après un nom nou: "el Puig d'Aiguabona" (Serà real?)
Avui ha començat l'estiu. Demà encara no és festa, però jo faig vacances aquesta setmana i com que estem tan a prop de Sant Joan he recordat aquella cançó que cantàvem de petitets quan l'endemà era un dia de festa, tal hi fa que fos o no fos Sant Joan:
Demà és festa Sant Joan la fa Agafa l'escopeta I se'n va a caçar
Tira un tret Mata un pardal I el posa a l'olla Sense un gra de sal.
Suposo que, com en totes les cançons populars, hi haurà moltes altres versions. Però la que jo recordo i cantava de petit és aquesta.
