Corrandes de l'exili

Monument erigit en el Coll de la Manrella, el punt on el President Lluís Companys i Jover va emprendre el camí cap a l'exili.

Acabada la Guerra Civil, el bàndol que n'ha resultat perdedor emprèn un llarg i amarg camí cap a l'exili. Joan Oliver (Pere Quart) fa una íntima descripció dels sentiments que acompanyen els exiliats enmig del silenci del llarg camí.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa

Aquest poema va ser magníficament musicat per Lluís Llach. Aquí us el presento interpretat per la palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz.