dijous, 9 de desembre de 2010

Temps era temps

Temps era temps, com diu la cançó de Joan Manuel Serrat, que tard i malament ho vam saber tot, qui eren els reis, d'on venen els nens i què menja el llop...


Efectivament, els que varem neixer abans de l'esdeveniment de la democràcia, amb tots els seus defectes, però amb totes les seves virtuts, varem tenir bàsicament un  dèficit en l'aprenentatge del coneixement que no era estrictament aquell que era promogut pel règim i, també, un dèficit en l'aprenentatge de la nostra pròpia llengua, almenys els que parlavem català. Avui ens queixem que el català que parlem és cada vegada menys autèntic i més calcat del castellà, amb menys utilització de pronoms febles i amb la utilització de formes no genuïnes.
En la meva infantesa potser parlavem un català estructuralment més genuí, però la quantitat de paraules que es deien directament en castellà -tot i que amb una pronunciació catalanoempordanesa forçada- feia feredat: buson (bústia), sellu (segell), resibu (rebut), antes (abans), enxuf (endoll), cossetxadora (recol·lectora), silus (sitges), etc. etc. Si mirem una mica enrera podem comprovar que hem perdut en estructura (un peatge degut a la incorporació de milions de nous catalanoparlants) però hem guanyat en vocabulari.

Avui reflexionava sobre aquest fet recordant un conegut pintor de la Bisbal que fa prop de vint anys em recomanava una fabulosa pintura "antihomo" perquè no em sortissin taques negres a la paret del pis.
Evidentment el bon home volia dir pintura "antihumitat" o "antifloridura", però havia llegit a l'envàs -com tantes coses únicament en castellà- "antimoho" i essent fidel a la teoria que només ens fixem en el començament i en el final de les paraules que llegim havia tergiverssat l'ordre intern de la paraula: Antihomo vol dir anti homes. Antimoho: anti floridura.