divendres, 19 de novembre de 2010

Xuies


Avui tinc ganes de menjar uns pinetells amb xuies a la brasa....

A l'Empordà i rodalies ens encanten les xuies, sobretot a la brasa, és una de les carns més agraïdes, cruixents i gustoses. Talls de cansalada viada tendra on es reparteixen perfectament les bandes de carn magra i de greix que es fondrà pràcticament amb la cocció, donant un regust de greixons de carnisseria.

El que no sabem, molts, és que xuia és un localisme provocat pel costum de convertir les "ll" en "i", com ara palla - paia, pallisa - païssa, all - ai, fonoll - fonei, rostoll, rostoi, etc. En la majoria d'aquests casos la pronúncia amb "i" s'ha gairebé extingit, pel coneixement que tenim tots de que es tracta d'un vici de pronúncia i no de la forma correcta. Per això cada vegada diem més "palla", "all", "rostoll", etc. i les pronúncies amb "i" resten per a un parlar molt informal i de "pagès" en el sentit de forçat imitant com es feia abans localment.

Doncs, sí, com haureu suposat, xuia és una dicció local de xulla (Ai, poc ho havia sentit mai!!!), direu (direm) la majoria. I és veritat. Xuia és una de les paraules que poca gent coneix en la seva forma correcta, almenys en aquesta zona dels territoris de parla catalana.

Sinó proveu, cliqueu "xuia" al Google i us apareixeran una bona colla de pàgines providents de l'Empordà i rodalies. Cliqueu després "xulla" i us apareixeran pàgines provinents del Sud de Catalunya i del País Valencià.

És una paraula diferent? No. És simplement una forma de pronunciar que és tan generalitzada que així ho sembla.

Transcric seguidament la cerca de la paraula Xuia al Diccionari Català - Valencià - Balear (Alcover-Moll) on es pot veure la definició (definicions) de la paraula, així com les diferents formes de pronunciar-la arreu dels territoris de parla catalana.

1. XULLA (i ant. sulla, dial. xuia). f.

1. Cansalada (Mall., Men., Eiv.); cast. tocino. Posen... cinc o sis taiadons de xuia, Alcover Cont. 221. Xulla fresca: la cansalada de porc mort de fa poc (Men.); cast. saladillo, maharrana. Xulla vella: la cansalada que es guarda amb sal per a ser menjada durant molt de temps (Men.); cast. tocino salado. Panna o Tauló de xulla: tros gros de cansalada; cast. témpano de tocino.

2. Carn de porc, no sols cansalada sinó també carn magra (té aquest sentit en alguns pobles de Mallorca, com Felanitx, Porreres, Santanyí, S'Alqueria Blanca, Els Llombards). Xulla blanca: la cansalada (es diu en els pobles citats, per distingir-la de l'altra carn del porc). Xulla vermella: la carn que no és cansalada, i que, pastada, resulta de color vermell i serveix per a fer sobrassades. Xuya blanca y mellas, doc. a. 1772 (arx. de Felanitx).

3. Llenca de cansalada fregida (Empordà); cast. torrezno. Sulla, o tallada de carn salada: Segmentum carnis suillae, Nebrija Dict. Chulla o carbonada: Offella, offula, Pou Thes. Puer. 132. Una truita d'ous amb xuies o un plat de carn amb arròs, Víct. Cat., Ombr. 67. Menjar xulles: menjada de carn de porc, acompanyada de vi, que es fa el dia que maten el porc (Osor).

4. Carn magra de porc (Plana de Vic, Pallars, Urgell, Ll.); cast. magro. Se dóna a esmorzar un plat de talls de xulla o carn magra, Serra Calend. folkl. 324.

5. Carn del coll i bescoll del porc, que té cansalada i magre (Llucena).

6. Costella de porc, de corder, de cabra o de boví, amb una porció de carn adherida, que es menja fregida o torrada (val.); cast. chuleta.

Loc.
—Ser com sa xuia de verro: ser una persona de mal gènit i cada vegada més mal de sofrir (Sineu).
Refr.
—«Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia».

Fon.: ʃúјə (or., mall., eiv.); ʧúʎa, ʧúʎɛ (occ., val.); ʃúə (Sóller, Sa Pobla, Porreres, Ciutadella); ʃúɛ (Maó, Alaior).

Intens.: xullassa, xulleta, xullota.

Etim.: probablement, segons explica Corominas DECast, ii, 90-91, del llatí axungia, ‘greix d'animal’, que donà normalment en català ensunya o ensuia o *enxunya, que es convertí per dissimilació de palatals en *enxulla, i després, per separació de l'element en- interpretat falsament com a prefix, quedà reduït a xulla.

2. XULLA f.

Tall fondo fet a alguna part del cos, especialment a una mà (Empordà); cast. corte.

Fon.: ʃúјə (or.).

3. XULLA f.

1. Xolla (Labèrnia-S. Eicc.).

2. Trena petita dels cabells d'una dona, o de les crins d'un cavall (Camp de Tarr.); cast. crizneja, soguilla.

3. Caixa d'espiga, sobretot la que té arestes o punxa (Empordà); cast. cascabillo.

4. Seny, senderi (pir-or., Cast.); cast. seso, caletre. De la poca xulla i formalitat del ditxós sastre, Pascual Tirado (BSCC, i, 151). Era un rat camperol de xuya limitada, Caseponce Faules 164.

Loc.

—Tocar la xulla a algú: donar un cop amb la mà plana al cap d'algú a qui acaben de tallar els cabells (Vall-de-roures).

Fon.: ʃúјə (Empordà, Rosselló); ʧúʎə (Camp de Tarr.); ʧúʎa (val.).

Etim.: la mateixa de xolla?

2 comentaris:

Pintamones ha dit...

UMMM! I una calçotada a Valls? No et fa el pes.

Bsicran ha dit...

Ara mateix....