CAGA TOT QUI ÉS ANIMAL

Ens trobem a principis de la dècada de 1910, a la Bisbal hi ha uns centres d'esbarjo per a cada grup social, curiosament tots situats a la via que avui anomenem avinguda de les Voltes: Can Met pels pagesos, l'Escut Emporità per als petits comerciants, el Cafè dels federals, situat al sector on després va haver-hi el cinema Olympia i avui hi ha un supermercat, i la Penya Bisbalenca per a l'alta societat de l'època, els "anxovats" segons denominació popular, degut a que eren els que estaven ben situats, a l'igual que les anxoves dins del pot. Els "anxovats" simplement no treballaven, vivien de renda (suposo que amb ells pensava Josep Pla quan es referia a "un senyor de la Bisbal i un home de Palafrugell"). Doncs bé, com amb el dolce far niente s'avorrien i en aquella època no hi havia ni ràdio, ni televisió, ni cotxes ni molt menys internet, havien d'idear formes d'entretenir-se i una d'aquestes formes era la poesia.
Una poesia va ser escrita, però per al gaudi momentani i era destinada a ser destruida i que la seva memòria es perdés per sempre més. Era massa ofensiva i escatològica.
Un diumenge a la tarda, la meva àvia Enriqueta, joveneta, gairebé una nena, anava amb les seves amigues a fer una fontada a la Font del Remei, una fontada d'aquelles que es feien portant un got i un grapat de nissos a la butxaca per a deleitar-se amb la conversa i la contemplació, tot extraient aigua de la font amb la bomba manual que anava i venia tot grinyolant; quan van veure uns coneguts membres de la Penya Bisbalenca que, entre rialles, estripaven un paper i en llençaven els bocins a terra. Van esperar que marxessin. Van recollir els retalls de paper i els vàren tornar a ajuntar. El que hi havia escrit, que estava destinat a desapareixer per sempre, va ser recuperat i transmès de generació en generació (Coi!, això sembla del Senyor dels Anells), el seu contingut és el que segueix:

Caga tot qui és animal
Caga en Forns i la Vidal
En Jesús i la Vadora
Caga “donya” Teodora
I caga per l’ull culer
Fins el fill d’en Quim fuster

Caga “donya” Rafaleta
En Sabenya de Fonteta
En Batllem de Vulpellac
L’Escoda, en Pere Vitxac
En Maroto i la Quimeta

Molts més us en citaria
Caguen a la rectoria
Els vicaris i el rector
Caga el senyor Casabó
I quan li apreta la caguera
Fins caga el senyor Riera

Caga tota la Bisbal
Els senyors de can Giralt
Matas, Roig i Serradell
I del carrer del Raval
De can Mir a can Vancells

Caga el savi i l’ignorant
L’home pervers i el sant
Caga el pobre, caga el ric
I caguen els de ca l’Aldrich
La gent madura i la verda
I per acabar fins dic
Que tot “lo” del món és merda.

Espero que avui, amb els anys que han passat i amb el canvi de moral des d'aleshores, ningú es senti ofès per aquest vers, tot i que insignes bisbalencs encara porten algun dels cognoms que hi surten.

TAMBÉ PLOUEN ESTRELLES A LES GAVARRES

Pot semblar que la caiguda de meteorits o estrelles és una cosa que passa només en llocs remots o llunyans, però hi ha casos testimoniats de caigudes d’estrelles fugaces molt a prop nostre, així m’ho va explicar el meu avi Agustí, que en pau descansi, ja fa una pila d’anys.

L’avi Agustí va néixer l’any 1913 a Palamós, era el més petit d’una colla de germans, ell mateix, l’Engràcia, l’Otel·lo, en Joan i, perdoneu la meva mala memòria, no recordo si n’hi havia cap altre. El que recordo, ja que ell m’ho va explicar, és que els seus pares eren carboners i, de ben petit es van traslladar a viure a diversos masos de les Gavarres on feien el seu humil ofici. Devia tenir el meu avi uns deu anys, quan, de nit, el feien anar a vigilar les carboneres perquè no s’apaguessin. S’estaven a Cal Poll, mas avui en dia abandonat, prop de la carretera de Santa Pellaia, a mà dreta pujant des de Sant Sadurní de l’Heura.

Va sortir amb la cigarreta a la boca, ja que el metge li havia receptat, ¡quan tenia quatre anys! que fumés per prevenir els cucs, i es va dirigir cap a unes carboneres situades a l’altre costat de muntanya, a la zona de Can Vilademarc. Ja era negra nit, quan a mig camí, de sobte, va apreciar una llum que baixava des del cel il·luminant-ho tot com si tot d’una es fes de dia. Aquesta llum va anar a caure al puig de l’altre vessant d’on ell es trobava i es va apagar progressivament, deixant una lluïssor vermellosa a terra, que es va anar fonent. Espantat va acabar de fer al seva ronda per les carboneres –no fos cas que el renyessin per no haver fet la seva feina- i va tornar cap al mas. L’endemà, encuriosit va cercar el punt on havia vist caure l’estrella: hi havia una alzina totalment cremada i les plantes del voltant socarrimades. No va trobar, però, l’estrella.

EXPEDICIONS DE PESCA 2 - PAPIBOUS

Papibou

Seguint amb el tema d’ahir de les expedicions de pesca pel riu Daró i els seus afluents, la Marqueta, el Rissec, el Vilar... he d’ampliar el tema de la pesca amb un animal aquàtic amb menys “glamour” que els peixos, però curiós, i objecte de pesca intensiva en la nostra primera època d’investigadors naturalistes aficionats infantils. Sota el Pont Vell sobre el riu Daró, al seu pas per la Bisbal d'Empordà, vistos des de dalt, apareixien fent bocades d’aire uns enormes papibous negres que cridaven l’atenció de tots els marrecs que els veiem des d’amunt. Havíem de baixar, per força de la natura a pescar-los. Aquests eren de més bon pescar que els peixos i per als que intentàvem la captura d’animals aquàtics per primera vegada, encara sense posseir un valuós salabret i havíem d’intentar la pesca amb una llauna trobada o un tros de galleda vella, ens resultava molt més fàcil. Els papibous obrien al nostre món d’infants el miracle de la metamorfosi. D’uns caps grossos amb cues tremoloses començaven a sortir, a mesura que passaven els dies, unes potetes, primer les de darrera i després les de davant, més petites. Nosaltres els observàvem a les galledes amb aigua que havíem posat als balcons de casa, i que ens servien de viver improvisat, alimentant-los amb qualsevol cosa que sobrava de la cuina (els papibous s’ho mengen tot amb la seva petita boca rasposa). Evidentment, quan s’havien convertit en granotes, un bon dia s’enfilaven i desapareixien definitivament del nostre abast. Una vegada varem imaginar que podríem controlar les granotes al balcó de casa lligant-les un cordill a la pota. Evidentment l’endemà, les pobres, penjaven seques com pernils a mig camí entre el balcó i el carrer. No ho varem fer mai més.

EXPEDICIONS DE PESCA

Mirallets esperant que caigui alguna presa a l'aigua

Riu Daró 2007

La mainada d'avui en dia, deixant de banda comptats casos, juga poc al carrer, i surt poc als afores d'excursió. "Messenger", mòbils, jocs en línia i, ja menys, la televisió, ofereixen un ventall d'opcions d'entreteniment tecnològic i motivador per a tota la mainada i la joventut. Els esports organitzats, les activitats extraescolars i les visites a superfícies comercials i centres d'oci i de lleure, omplen la resta del temps lliure. No fa massa temps els meus amics i jo també érem mainada i no teníem messenger, no teníem ordinadors, no teníem mòbils i molts tampoc teníem televisió. Què fèiem? Amb que ens divertíem? Amb què passàvem l'estona?

Un dels nostres principals entreteniments era la pesca, sí, la pesca. Però no la pesca de mar, no. A la Bisbal no hi ha mar i direu, tampoc hi ha riu, hi ha una riera que es eixuta la major part de l’any. Doncs malgrat el règim periòdic del cabal del Daró hi ha peix, molta varietat de peix, barbs de muntanya, bagres, carpes, mirallets, anguiles i escanyagats, principalment. No sé on es fiquen quan no hi ha aigua, però en alguna gorga amagada s’hi conserva la llavor que s’ha d’escampar quan les condicions de pluviositat permeten que corrin les aigües.

Doncs de petits, amb un salabret i una galleda fèiem autèntiques expedicions de pesca a peu o en bicicleta a les gorgues on quedava aigua amb peix a començaments d’estiu quan començava a baixar el nivell del riu i es preparava per a l’estiatge. Amb les espardenyes enfonsades en el fang –cosa que provocava autèntiques escridassades de les nostres mares- perseguíem les bagres que, lleugeres, nedaven amb tota la velocitat de que eren capaces per fugir dels nostres salabrets i paràvem emboscades als barbs amagats sota les pedres. Després, amb el nostre botí, curulls de satisfacció corríem cap a casa a contemplar el nostre tresor viu nedant en el safareig de rentar la roba. Sí, per la seva mida, però, els consideràvem comestibles anaven directament cap a una fregida de peix de riu, el gust de les quals, malgrat el temps passat, encara em retorna per algun dels miracles del funcionament dels records en el cervell.

Dia "D" hora "H" (Jour "J", heure "H")

Cementiri Militar Americà a Saint James (Normandia)

6 de juny de 1944.- Una matinada espessa es lleva damunt les costes normandes. Núvols baixos, una mar grisa, esvalotada. ¿Una matinada com les altres pels centenars de vigies alemanys que, des de fa setmanes, escruten amb ànsia l’horitzó?. En realitat, els déus han decidit que no sigui així. Overlord, el desembarcament tan esperat és en marxa. Una immensa armada és a la mar. Centenars de vaixells convergeixen cap a les costes de França. De sobte, l’oratge esclata. En onades successives, eixams de bombarders fan ploure una pedregada de bombes damunt les defenses alemanyes. Emergint entre la boira, les vaixells de guerra prenen el relleu, i milers d’obusos de tots els calibres volen cap a les fortificacions del mur de l’Atlàntic, que desapareixen entre la pols i el fum. Aviat, és l’hora de l’assalt. Els landing craft s’acosten, s’immobilisen. Pesadament carregats, el cor constret per l’angoixa, els homes salten dins les ones escumoses mentre la resposta es desencadena. Centenars de punts lluminosos s’encenen damunt els penyasegats “com una immensa taula de billar elèctrica” . El dia més llarg de la guerra acaba de començar.

SCHUSTER I ELS ÀRBITRES CATALANS

Schuster amb Idefix i Astèrix

Shuster i els àrbitres catalans.

Avui he vist i escoltat les declaracions de Bernd Schuster a la televisió sobre el partit que el Real Madrid va perdre contra el Sevilla la jornada passada. I dic “he vist”, perquè les declaracions de Bernd Schuster s’havien de veure, també. La cara que posa quan acusa per passiva a l’àrbitre d’haver afavorit el Sevilla pel fet de ser català, ho diu tot. Diu que ha trobat un boc expiatori per exculpar tots els seus mals i això és molt greu. És una cosa que dita per un aficionat a la barra d’un bar no té més importància que la d’un moment d’eufòria, però dita per un entrenador d’un equip com el Reial Madrid, que sap que l’escoltaran milions de persones –fins i tot jo que no m’agrada el futbol- adquireix unes dimensions de crida a l’odi racial i nacional contra els catalans, tema que de per sí és prou sensible a l’Estat espanyol. No puc més que recordar moments històrics en què s’ha culpat grups culturals, racials o nacionals de tots els mals de societats amb problemes (Alemanya Nazi, expulsió dels jueus pels Reis Catòlics...) Schuster ha obrat amb aquest tarannà en les seves declaracions, que ratllen, al meu entendre el delicte per provocar a l’odi contra grups per motius referents a l’origen nacional (Art. 510 del Codi Penal espanyol: “1. Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.”)

El problema perquè pugui ésser processat serà perquè cap jutge espanyol es mullarà considerant diferenciat l’origen nacional dels catalans, en canvi si hagués dit que l’àrbitre havia perjudicat el Madrid degut a la seva orientació sexual ja estaria processat.

Coses de la vida.