dissabte, 21 de maig de 2011

Esparcet

A finals de la ja llunyana dècada dels seixanta i començaments dels setanta, metre agonitzaven les antigues formes tradicionals de micorpagesia de tres vaques munyides a mà, dos porcs engreixats amb restes, quatre conills, una dotzena de gallines rosses ponedores i tres vessanes de terreny llaurades amb rossam motivat a base de renecs, que sostenien una família; mentre els darrers matxos deixaven d'arrossegar els darrers carros amb el pengim-penjam de cordes a sota i les darreres tartanes cobertes amb tela que en un temps havia sigut blanca, mentre els darrers pals de paller autèntics aguantaven les darreres palles que negrejaven pel temps i que ningú mai més refaria, encara es podien veure pels camps de Vulpellac, d'Ullastret, de Peratallada, de Sant Pol, de Cruïlles... unes petites plantacions d'esparcet, destinades bàsicament a la sustentació dels conills casolans i que destacaven de l'entorn pel su color rosat-lilós.
Avui en dia l'esparcet (Onobrychis sativa) costa tant de trobar al Baix Empordà com els humils petits pagesos que el conreaven, substituït per plantacions subvencionades per la Unió Europea i els turismes rurals.
Per això quan, en algun racó perdut del Terraprim d'Empordà, entre Verges, Garrigoles i Vilopriu, encara veig lluir algun petit camp de color rosat-lilós el cor em fa un bot i com un boig dic als que m'acompanyen: - Guaita, esparcet!! No cal dir que poca gent enten la meva emoció.


Camp d'esparcet

1 comentari:

Toy folloso ha dit...

Recordo que el meu avi conreava fenc, aquell de la colonia de Pravia, si. Aquest ferratge en dèu ser molt de rar, doncs no n´he vist mai més....