LLENGUA COMUNA

Comuna

Les noves generacions sempre han anat al lavabo, o al vàter, a fer les seves necessitats fisiològiques. Jo encara, però, conservo el record de la meva tendra infantesa en que existia sota els llits un estri anomenat gibrelleta (de gibrell petit) o orinal, jo ho havia sentit dir indistintament de les dues formes, estri que era d'ús comú i generalitzat per tota la població, des de la més humil fins la de casa bona. Així hi havia el vers humorístic que deia:

L'orinal de casa bona
n'és un moble distingit.
Veu les dones en camisa,
i homes que es fiquen al llit.

Cada matí comportava la feina d'anar a buidar l'orinal o gibrelleta al lloc adient. En èpoques pretèrites qualsevol lloc era bo, fins i tot el mig del carrer. Jo ja no ho recordo.
Fora de les cases, o a dins en algun lloc poc cèntric, existia el que s'anomenava "comuna". Era el lloc on la gent solia fer les seves necessitats majors i on, en el meu record, hi havia penjat un paper incapaç d'eixugar res, sempre d'una marca que es deia "Elefante". Aquest lloc havia adquirit el nom de "comuna" pel fet que en edificis on hi vivien vàries famílies era la peça o sala compartida per tots, és a dir, comuna, per a fer les necessitats i per anar a buidar gibrelletes i orinals.

Paper Elefante

També he de dir que la nul·la instrucció que teniem en llengua catalana, que només parlàvem d'oïda, feia que no reconeguéssim "comuna" com a femení de "comú". Era per tant paraula d'un sol significat: "comuna = lletrina"
Aquest significat de la paraula "comuna", gairebé ha desaparegut entre la població de més de la meitat de baix de la piràmide d'edats.
Tanmateix, aquest significat jo el conservo ben fresc i cada vegada que sento la frase dels espanyolistes "castellà, llengua comuna" em faig un fart de riure.