Temps era temps que en carrer dels Xais de la Bisbal (anomenat així perquè en èpoques pretèrites en dia de mercat era el lloc on es compraven i venien aquests animals), que a la meva infantesa estava dedicat al doctor Robert i avui és anomenat Carrer Cavallers; bé, doncs en aquest carrer hi havia una fàbrica de iogurts de la Danone. Els residus blanquinosos de la producció de iogurt s'escampaven a la zona riu amunt mirant des del Pont Vell i es veien peixos i papibous nedant a la barreja d'aigua i residus de sèrum làctic.
No era només la part alta del Daró que estava tenyida de color blanquinós. De mig Passeig cap avall el color era gris clar, el color gris de tots els residus de comunes, sabons i altres desguassos domèstics que, en ple estiu, produïa una olor insuportable. Els meus records d'infantesa dels dies de Festa Major estan compostos d'una barreja d'atraccions, que llavors en dèiem "caballitus" situats al Passeig Marimon Asprer i la corresponent olor nàuseabunda que pujava de la llera del riu Daró.
El mareig que produïen algunes atraccions, combinat amb aquella olor era absolutament per gitar.
I no era únicament el Daró el que estava contaminat d'eixa manera. Els altres rius als quals jo havia tingut abast, dintre del meu limitat àmbit de moviment no estaven pas millor. En el Ter, a l'alçada de Pont Major, hi suraven unes masses escumoses blanques sorgides de la Paperera de Sarrià de Ter que ocupaven tota l'amplada del riu i baixaven riu avall, carregant-se tota la flora i la fauna.
La mentalització voluntària o forçosa que hem tingut els ciutadans i les indústries i la construcció de depuradores han retornat als riu no l'esplendor passada, però sí una dignitat que havien realment perdut.
Avui dia la cançó de la Trinca que il·lustra aquest post potser té un sentit més minvat, però serveix, en qualsevol cas, per recordar com n'estaven de fastigosos els rius de Catalunya no fa pas massa temps.
No era només la part alta del Daró que estava tenyida de color blanquinós. De mig Passeig cap avall el color era gris clar, el color gris de tots els residus de comunes, sabons i altres desguassos domèstics que, en ple estiu, produïa una olor insuportable. Els meus records d'infantesa dels dies de Festa Major estan compostos d'una barreja d'atraccions, que llavors en dèiem "caballitus" situats al Passeig Marimon Asprer i la corresponent olor nàuseabunda que pujava de la llera del riu Daró.
El mareig que produïen algunes atraccions, combinat amb aquella olor era absolutament per gitar.
I no era únicament el Daró el que estava contaminat d'eixa manera. Els altres rius als quals jo havia tingut abast, dintre del meu limitat àmbit de moviment no estaven pas millor. En el Ter, a l'alçada de Pont Major, hi suraven unes masses escumoses blanques sorgides de la Paperera de Sarrià de Ter que ocupaven tota l'amplada del riu i baixaven riu avall, carregant-se tota la flora i la fauna.
La mentalització voluntària o forçosa que hem tingut els ciutadans i les indústries i la construcció de depuradores han retornat als riu no l'esplendor passada, però sí una dignitat que havien realment perdut.
Avui dia la cançó de la Trinca que il·lustra aquest post potser té un sentit més minvat, però serveix, en qualsevol cas, per recordar com n'estaven de fastigosos els rius de Catalunya no fa pas massa temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada