EN CAPDEBOMBA LA VA CAGAR A CALONGE

Hi ha una dita que he sentit moltes vegades a la Bisbal -ara cada vegada se sent menys- que diu: "En Capdebomba la va cagar a Calonge". S'utilitza per excusar-se quan hom s'equivoca, i vindria a ésser un sinònim de "Qui té boca, s'equivoca".
La història ve d'abans de la Guerra Civil, en un moment de persecució eclesiàstica, en que els Comitès Antifeixistes controlaven qualsevol cosa que fes olor de missa o de dretes. En aquestes circumstàncies un xicot anomenat Pitu, perquè es deia Josep, i el cognom del qual desconec, però que recordo de petit perquè anàvem amb un meu amic a buscar caquis a casa seva -una casa amb un pati llarg i estret amb un portal de ferro pintat de color gris- a la carretera de Calonge, en el sector que avui s'anomena carrer Prat de la Riba, i que tenia el sobrenom de "Capdebomba", suposo que per les dimensions de la seva testa, va ser invitat a assistir a un funeral d'un membre del Comitè Antifeixista de Calonge, com a representant de la Bisbal. En aquell funeral se li va demanar que digués unes paraules per recordar el company mort. Com que a en Pitu no se li va acudir cap frase pròpia en aquell moment, va iniciar la seva locució dient: Ara tots plegats resarem un Parenostre...
Ja us podeu imaginar les cares i reaccions de tots aquells que odiaven a mort els capellans!
Des d'aquell dia -i encara avui- quan algú de la Bisbal "la caga", s'excusa dient: "En Capdebomba la va cagar a Calonge".

EL DANUBI BLAU

Temps era temps que en carrer dels Xais de la Bisbal (anomenat així perquè en èpoques pretèrites en dia de mercat era el lloc on es compraven i venien aquests animals), que a la meva infantesa estava dedicat al doctor Robert i avui és anomenat Carrer Cavallers; bé, doncs en aquest carrer hi havia una fàbrica de iogurts de la Danone. Els residus blanquinosos de la producció de iogurt s'escampaven a la zona riu amunt mirant des del Pont Vell i es veien peixos i papibous nedant a la barreja d'aigua i residus de sèrum làctic.
No era només la part alta del Daró que estava tenyida de color blanquinós. De mig Passeig cap avall el color era gris clar, el color gris de tots els residus de comunes, sabons i altres desguassos domèstics que, en ple estiu, produïa una olor insuportable. Els meus records d'infantesa dels dies de Festa Major estan compostos d'una barreja d'atraccions, que llavors en dèiem "caballitus" situats al Passeig Marimon Asprer i la corresponent olor nàuseabunda que pujava de la llera del riu Daró.
El mareig que produïen algunes atraccions, combinat amb aquella olor era absolutament per gitar.
I no era únicament el Daró el que estava contaminat d'eixa manera. Els altres rius als quals jo havia tingut abast, dintre del meu limitat àmbit de moviment no estaven pas millor. En el Ter, a l'alçada de Pont Major, hi suraven unes masses escumoses blanques sorgides de la Paperera de Sarrià de Ter que ocupaven tota l'amplada del riu i baixaven riu avall, carregant-se tota la flora i la fauna.
La mentalització voluntària o forçosa que hem tingut els ciutadans i les indústries i la construcció de depuradores han retornat als riu no l'esplendor passada, però sí una dignitat que havien realment perdut.
Avui dia la cançó de la Trinca que il·lustra aquest post potser té un sentit més minvat, però serveix, en qualsevol cas, per recordar com n'estaven de fastigosos els rius de Catalunya no fa pas massa temps.

EL CATALÀ DE TV3

En un blog que es diu "babaus i tòtiles" hi he trobat aquest vídeo. És per riure, però també per reflexionar. Quines barbaritats que es diuen a TV3!!!

VERGONYA ETERNA...

"Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben el dels altres."

A la revista dels mestres públics "El Magisterio Gerundense" del 6 d'octubre de 1910 hi apareix, per primera vegada, una col·laboració escrita en llengua catalana. És una conferència de Carles Rahola, feta amb motiu d'un intercanvi escolar entre infants de Palafrugell i de Girona. Hem d'explicar que, en aquesta època, el mestre de Palafrugell era el prestigiós pedagog Josep Barceló i Mates, ja que aleshores s'entén més que en aquells anys es fes una activitat com aquesta. El discurs de Rahola és una invitació als escolars perquè estimin la seva llengua i la parlin correctament. A pocs dies del setantè aniversari del seu afusellament –un del mig miler que hi van haver a Girona l'any 1939, represaliats pel franquisme, no ho hem d'oblidar–, reprodueixo un fragment de la seva xerrada, com a modesta contribució a tot el seguit d'activitats que s'han programat per honorar la seva memòria. Entre altres coses, diu: «Vosaltres tindreu com un orgull el parlar el vostre idioma i conreuar-lo: no imitareu pas aquells que, en nom d'altres llengües que molt sovint tampoc entenen, desqualifiquen i rebutgen la pròpia. I si calia defensar-la, la llengua nostra, que tant treballs ens ha costat renovar-la, fent-ne, com qualsevulga altra, un instrument d'avenç, vosaltres la defensareu com se defensa a una mare.» No ho puc saber de cap manera, és clar, però m'agrada pensar que es va poder inspirar, per dir això, en aquella coneguda frase de Dante Alighieri: «Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben el dels altres.» Unes paraules que a la Bisbal tenen reproduïdes en un arrimador de ceràmica quasi centenari de l'antic local de cafè de la societat L'Escut Emporità, a les Voltes, projectat i executat a la fàbrica La Gavarra per Joan Baptista Coromina –amic de Rahola–, i que podeu admirar si aneu a fer el vermut a la cafeteria L'Escut.
David Pujol i Fabrelles

Font: normalitzacio.cat

Nota: Es veu que Dante Alighieri es va inspirar en l'avi d'en Mayor Oreja ;)

LLENGUA COMUNA

Comuna

Les noves generacions sempre han anat al lavabo, o al vàter, a fer les seves necessitats fisiològiques. Jo encara, però, conservo el record de la meva tendra infantesa en que existia sota els llits un estri anomenat gibrelleta (de gibrell petit) o orinal, jo ho havia sentit dir indistintament de les dues formes, estri que era d'ús comú i generalitzat per tota la població, des de la més humil fins la de casa bona. Així hi havia el vers humorístic que deia:

L'orinal de casa bona
n'és un moble distingit.
Veu les dones en camisa,
i homes que es fiquen al llit.

Cada matí comportava la feina d'anar a buidar l'orinal o gibrelleta al lloc adient. En èpoques pretèrites qualsevol lloc era bo, fins i tot el mig del carrer. Jo ja no ho recordo.
Fora de les cases, o a dins en algun lloc poc cèntric, existia el que s'anomenava "comuna". Era el lloc on la gent solia fer les seves necessitats majors i on, en el meu record, hi havia penjat un paper incapaç d'eixugar res, sempre d'una marca que es deia "Elefante". Aquest lloc havia adquirit el nom de "comuna" pel fet que en edificis on hi vivien vàries famílies era la peça o sala compartida per tots, és a dir, comuna, per a fer les necessitats i per anar a buidar gibrelletes i orinals.

Paper Elefante

També he de dir que la nul·la instrucció que teniem en llengua catalana, que només parlàvem d'oïda, feia que no reconeguéssim "comuna" com a femení de "comú". Era per tant paraula d'un sol significat: "comuna = lletrina"
Aquest significat de la paraula "comuna", gairebé ha desaparegut entre la població de més de la meitat de baix de la piràmide d'edats.
Tanmateix, aquest significat jo el conservo ben fresc i cada vegada que sento la frase dels espanyolistes "castellà, llengua comuna" em faig un fart de riure.

GRÀCIES MAYOR OREJA

Quan l'ensopiment s'espandeix per la moral dels catalans, cansats d'eleccions i més eleccions que poques coses solucionen i gairebé decidits a quedar-nos a casa mirant qualsevol sèrie de televisió amb els riures enllaunats la propera jornada de contesa electoral, surt l'ideòleg de torn (que sol ser del PP) que ens esperona com una cremada de caliu ruent a anar a votar algun partit independentista.

Gràcies Mayor Oreja, avui has estat tu.

"El cap de llista del PP a les eleccions europees, Jaime Mayor Oreja, ha criticat el model lingüístic de la Generalitat i l'ha acusat de vulnerar la llibertat dels pares d'escollir sobre l'educació dels seus fills. El popular assegura que amb aquest model, l'executiu de José Montilla provoca una "immersió en la ignorància" a milers de joves.

Per qüestions com aquesta, el candidat del PP a les europees creu que el partit no pot allunyar-se de la realitat espanyola en aquests comicis. Jaime Mayor Oreja ha fet aquestes declaracions en una reunió dels membres de la seva candidatura als comicis europeus."

Informa: e-noticies

És obligat citar el rodolí que malgrat ser vell i castellà no ha perdut el seu valor: "A Mayor Oreja, menor cerebro"

WIKILOC AMPLIA HORITZONS

Wikiloc, la pàgina creada per en Jordi López Ramot i que va posar online el dia 7 d'abril de 2006, dia del seu aniversari, després de ser agraïda, consultada i utilitzada per tots als que ens agraden les excursions i les rutes en BTT o a peu, després d'haver guanyat un primer premi de mashups de Google Maps Espanya i, entre d'altres coses, d'haver estat incorporat a Google Earth amb "preview layer" ha obert les portes per ampliar encara més el seu nombre d'usuaris amb possibilitat d'aportar rutes per compartir amb tothom.
En un correu electrònic enviat amb data d'avui a tots els usuaris registrats, Wikiloc anuncia les següents novetats:

1. Possibilitat de dibuixar les rutes a mà damunt del mapa
2. Actualitzar l'estat de l'usuari a Facebook al pujar una ruta. Es pot activar des del propi compte: http://www.wikiloc.com/wikiloc/showProfile.do
3. Descarregar rutes dividides en múltiples tracks de 500 punts (per assegurar la compatibilitat amb la majoria de GPS)
4. Millora de la cerca per mapa.

De fet, de totes aquestes novetats, la que em fa feliç a mi és la primera, és a dir, la possibilitat de dibuixar les rutes a mà damunt el mapa. Ja no cal tenir GPS per poder pujar una ruta a Wikiloc. Jo no en tinc. Tot i així, si tu dibuixes una ruta directament damunt del mapa, qualsevol persona que tingui GPS podrà descarregar-se-la i fer la ruta seguint les teves indicacions, senzillament: FABULÓS!

Entrada manual de ruta al Wikiloc