diumenge, 8 de març del 2009

Un tramvia a les Gavarres?

Els alcaldes veuen bé el tramvia de les Gavarres tot i els dubtes sobre com pagar-lo
La Generalitat afirma que el projecte a àmbit global ara mateix no és viable, tret del tram entre Flaçà i l'aeroport

L'estudi de la Diputació en què s'analitza la viabilitat del trentram –barreja de tren entre ciutats i tramvia dins els nuclis urbans– a l'àrea urbana de Girona i al voltant de les Gavarres va ser, en general, ben rebut per alcaldes i entitats. La proposta es veu com una aposta de futur, i com una alternativa a la mobilitat dins de Girona i en les connexions amb la Costa Brava centre. El govern va afirmar que el projecte, a àmbit global, no és viable, si bé considera que es pot posar sobre la taula sempre que es tingui clar que és a molt llarg termini, per d'aquí a 50 anys. El secretari per a la Mobilitat del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Manel Nadal, va apostar per concentrar els esforços en el tram entre Flaçà i l'aeroport, que el govern ja preveu, i que sí que és viable.
«Interessant», «ambiciós», «positiu» o «mancança històrica» són alguns dels termes amb què els alcaldes dels pobles per on passaria el tramvia de les Gavarres valoren la proposta de la Diputació. En línies generals, la majoria veuen bé l'estudi, però a part de temes d'abast més estrictament local, posen sobre la taula alguns problemes que consideren que tindria la infraestructura. El principal és el finançament i la viabilitat econòmica del projecte. Això fa que molts opinin que es tracta d'una proposta a llarg termini, que tant socialment com ambientalment seria positiva.
Cambra i ANG.
El president de la Cambra de Comerç, Domènec Espadalé, valorava la unió entre l'aeroport i la Costa Brava centre, si bé supeditava tot l'estudi a la seva viabilitat econòmica: «A mitjà termini, dependrà de si les infraestructures existents donen més de si, però les carreteres cada vegada estan més saturades i cal mirar cap al futur.» Espadalé descartava fer-hi circular mercaderies si el port de Palamós no esdevingués un port comercial important. Per Anna Grabalosa, portaveu de l'Associació de Naturalistes de Girona, «un projecte així seria una aposta popular per la mobilitat, i seria més rendible socialment que projectes que també valen molts diners com el TAV o l'ampliació de carreteres».
Gironès.
El tram del sistema urbà de Girona és el que l'estudi considerava més viable, amb una línia entre el nou Trueta i Vilablareix, una altra entre Salt i el campus de Montilivi, i una tercera que aprofités les vies del tren convencional per anar de Flaçà a l'aeroport. L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, creu que la possibilitat de fer un tramvia s'hauria de vincular al pla director de l'àrea de Girona, on recorda que ja es preveuen dos nous baixadors, a l'Avellaneda i al Pont Major, en la línia convencional. Per això considera més factible fer una línia de tramvia entre Salt i Montilivi, si bé afirma que cal estudiar-ne bé la rendibilitat. L'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, diu: «Qualsevol proposta de transport públic que pugui millorar el trajecte entre Salt i Girona em sembla bé», malgrat que caldria estudiar bé el traçat per evitar destrosses al territori. L'alcalde de Sant Julià de Ramis, Narcís Casassa, creu que qui ho ha de valorar és el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, «que és qui en té competències, i qui haurà de dir si és viable, si bé és bo que s'estudiïn opcions». L'alcalde de Cassà, Carles Casanova, creu que amb una obra així «ens estalviaríem desdoblaments de carreteres i més variants», mentre que el de Fornells, Gabriel Casas, afirma que serviria per potenciar serveis, tot i que es tracta d'un projecte a llarg termini. Ramon Soler, de Llagostera, creu que el problema és que «voldríem que fos real, i que servís per alguna cosa més que per distreure el personal». Per la banda de Celrà, Francesc Camps opina que seria un projecte «fantàstic, perquè crearia un mecanisme de mobilitat pública entre l'àrea de Girona i la costa», si bé «ha de ser creïble». Lluís Freixas, president del Consell Comarcal i alcalde de Campllong, valora que seria una eina poc agressiva amb el territori: «Amb l'augment d'habitants dels pobles i de viatgers a l'aeroport, això encara seria més possible.»
Baix Empordà.
El president del Consell Comarcal, i alcalde de Santa Cristina d'Aro, creu que el més important i complicat seria el finançament, «però és un projecte de futur necessari seguint criteris de mobilitat sostenible». L'alcalde de Mont-ras, Manel Montalbán, creu, a diferència del govern local anterior, que seria un projecte positiu, mentre que Sergi Sabrià, portaveu del govern de Palafrugell, afirma que el POUM ja recull espais reservats per al tren, «que és una mancança històrica del Baix Empordà». Josep Maria Ros, de Torrent, afirma que seria bo recuperar l'antiga estació, mentre que Jordi Soler, alcalde de Calonge, reclama que també es prevegi una estació al nucli de Calonge. Des de la Pera, Josep Pi creu que es tracta d'un sistema idoni per a ciutats, però no l'acaba de veure entre els pobles, mentre que Rufino Guirado, tinent d'alcalde de Vall-llobrega, opina que això facilitaria poder deixar el vehicle privat de banda. Per Teresa Ferrés, alcaldessa de Palamós, «tot el que sigui millorar la mobilitat és positiu, però és una aposta de futur; ara cal millorar les carreteres», mentre que Joan Giraut, de Platja d'Aro, creu que l'estudi «és seriós, i seria convenient engegar-lo aviat». Pere Albó, alcalde de Sant Feliu de Guíxols, opina que cal un servei així entre Sant Feliu i Palafrugell, i que després connectés amb les estacions de tren convencional. Lluís Sais, alcalde de la Bisbal d'Empordà, creu que l'important és millorar l'oferta de transport públic.
Pla de l'Estany.
Al Pla de l'Estany és on són més escèptics, i l'estudi mateix afirmava que un ramal fins a Banyoles era el tram menys viable. Jordi Xargay, alcalde de Palol de Revardit i president del Consell Comarcal, recordava que el pla director comarcal afirma que no hi hauria prou demanda, i l'alcalde de Banyoles, Miquel Noguer, afirmava que hi ha altres prioritats. Salvador Ros, de Porqueres, dubta que el traçat proposat fos possible.
(Informació de Montse Barrera, Ramon Estéban, Oriol Mas, Òscar Pinilla, Dani Vilà i Albert Vilar)
MANEL NADAL
«Per d'aquí a 50 anys en podem parlar»oriol mas
–Com valora l'estudi que ha encarregat la Diputació per tenir un tren tramvia tant al sistema urbà de Girona com a l'entorn de les Gavarres?
– «Si es tracta d'una planificació a molt llarg termini, per d'aquí a 50 anys, en podem parlar. Però en un període de 10 o 15 anys, la realització de tot el projecte és inviable. Només en algun tram sí que seria possible, i el que hem de fer és concentrar-nos en aquest. De fet, el pla director de l'àrea urbana de Girona ja preveu fer un tren tramvia entre Flaçà i l'aeroport, amb més parades a Girona i utilitzant la via del tren convencional. Els altres trams són a molt llarg termini.»
–L'estudi afirma que entre Riudellots i Palamós també seria viable.
–«La inversió global de tot el projecte es calcula en uns 2.000 milions d'euros, una quantitat que considero a la baixa. Amb aquestes xifres, és inviable, i amb projectes així no ens en sortirem. I més tenint en compte les previsions que es fan de viatgers, ja que també s'hauria de veure si l'explotació seria viable. Ja està bé que es facin propostes a llarg termini, però ara toquen propostes realistes, com el tram entre Flaçà i l'aeroport. En tot cas, globalment en un termini de 10 o 15 anys no es pot plantejar, si es plantegés a terminis ja es veuria com es podria completar una anella, programant-la en funció de la realitat econòmica i social, i també en funció dels trams. Per exemple, de la Costa Brava centre a l'aeroport hi ha vegades que en autobús només hi ha un viatger.»
–Aquesta proposta xoca amb la planificació del Departament de Política Territorial i Obres Públiques?
–«El pla d'infraestructures diu que cal demostrar si un projecte així seria viable, i el mateix document de la Diputació diu que no ho seria en la seva totalitat. Si d'aquí a 10 anys han canviat molt les coses, sigui pel preu del petroli o pels elements que siguin, llavors seria el moment de parlar-ne.»
–Caldria fer una reserva de terrenys, com amb l'eix transversal ferroviari, per si de cas?
–«No crec que fes falta, perquè un tren tramvia és una cosa molt diferent de l'eix transversal ferroviari, on es preveu anar a 300 km/h i això fa que tècnicament es necessitin uns traçats concrets. Un tren tramvia com a molt va a 100 km/h, i per això no fa falta reservar terrenys».
Exemples en grans ciutatso.m

Les línies de tramvia s'associen bàsicament a les grans ciutats, on de fet els últims anys s'ha viscut una revifalla d'aquest mitjà de transport com a complementari del metro o els autobusos urbans. Ciutats com ara Barcelona –amb molts problemes a l'inici però on ja està completament integrat en la trama urbana–, València, Montpeller, Berlín o Estrasburg, entre moltes d'altres a tot Europa, han adoptat el tramvia com a mitjà de transport, molt més eficient, barat i ecològic que altres com ara el metro. Les facilitats per allargar línies fins a la seva connexió amb la perifèria de les grans ciutats, per absorbir fluxos lineals de viatgers de mitja densitat, o l'ús d'aquest element com a dinamitzador urbanístic de barris o ciutats mitjanes l'han propulsat aquests últims anys. La conjunció dels conceptes de tren –per unir nuclis separats– i de tramvia –dins les ciutats– s'ha anomenat tramtren, i utilitza diferents velocitats en funció de l'àmbit on passi. A l'Estat espanyol ja s'ha fet al País Valencià, entre Dénia, Benidorm i Alacant, o a Euskadi, amb el tren de Deba. De fet, la Generalitat mateix va adjudicar el 2008 la redacció d'un estudi informatiu i d'impacte ambiental per implantar un sistema semblant al Camp de Tarragona que englobés els municipis de Cambrils, Reus, Vila-seca, Salou i Tarragona, una àrea densament poblada i també amb una gran presència turística.
Informa: EL PUNT

diumenge, 22 de febrer del 2009

Les Gavarres - gavarres i gavarreres

Gavarrera

Diu el diccionari Alcover-Moll que l’etimologia de la paraula “Gavarra” és preromana, on el radicar “Gab”, segons Gauchat, devia significar “cretlla, escletxa, tall”, i és abundant a la toponímia pirinenca; cal relacionar “gavarra” amb el basc “gaparra” que significa esbarzer o romaguera, d’on segurament ve el català “gavarna” i “gavarrera”.

La gavarrera és una planta rosàcia de l’espècie Rosa canina, popularment anomenada “roser bord” o “roser silvestre”: és un arbust que es fa alt d’un o dos metres, de branques robustes armades de punxes fortes i ganxudes, i que fa les flors rosades o blanques i el fruit oblong vermell que conté uns granets que en contacte amb la pell produeixen coïssor.

Fa anys vaig conèixer una dona que de les baies de la gavarrera en feia un suc que –barrejat amb suc de taronja, tenia un gust curiós- però no n’he tornat a tastar mai més.

Gavarra també és un poblet a 10 km de Solsona, un riu de l’Alt Urgell, tributari del Segre, una partida rural situada a ponent de Tarragona, que ha donat nom a un conegut centre d'oci tarragoní.

Cita l’Alcover-Moll una dita “Quan trona a les Gavarres, la pluja a samalades” que no l’he sentit mai a la Bisbal , però sí aquesta: “Boira a les Gavarres, pluja a samalades”

divendres, 20 de febrer del 2009

Spotify - La gran revolució en el món de la música a Internet


Aquesta tarda, mentre era dins el cotxe, davant l'estació de Flaçà, tot esperant la meva filla que tornava de Barcelona, estava escoltant RAC1 i he sentit que parlaven d'un nou i revolucionari programa per escoltar música: l'Spotify. 
Es tracta d'una gran base de dades de música que es troba en uns servidors i que podem escoltar instal·lant-nos al nostre ordinador un petit programet semblant a l'iTunes.
Podem escoltar la música directament sense descarregar-la, com si la tinguessim baixada en el nostre ordinador, però sense ocupar gigues i gigues de memòria.
Spotfy és totalment legal. Paguen drets d'autor a les distribuidores i es financen amb el cobrament del servei, que pot obtenir-se amb tres modalitats diferents:

- Gratuïta: Només s'hi pot accedir per invitació i es finança amb anuncis.

- Abonament per un dia: 0,99 € i es pot escoltar tota la música que es vulgui durant un dia sense anuncis.

- Abonament mensual: 9,9 € i es pot escoltar tota la música que es vulgui durant un mes sense anuncis.

RAC1 ha penjat a la seva pàgina web un enllaç on podem descarregar-nos el programa com si ens haguessin invitat. Mentre escric aquest post estic escoltant la discografia de Supertramp, amb una qualitat excelent.

L'única limitació és l'idioma, únicament hi ha una versió en anglès, tanmateix amb pocs coneixements i una mica de voluntat ràpidament es pot superar. Fins i tot jo que vaig estudiar francès a col·legi me n'he sortit...

El català de TV3 (i altres)

Mònica Terribas ha reconegut que el nivell del català de TV3 és problemàtic i que cal actuar [video]. Però els detalls donats per la directora no són satisfactoris.

TV3 —igual que els mitjans germans i altres mitjans orals i escrits— té un defecte de naixement, del qual són responsables alguns lingüistes i els polítics que van caure en el parany: d’un principi es va imposar la ideologia, i els efectes, del denominat català light, una opció per una llengua “natural”, que es presentava com una condició per a l’acceptació social del mitjà. Aquest era el parany. I la “naturalitat” s’identificava amb les conseqüències de tres segles d’interferència de l’espanyol i d’absència d’una llengua culta que arribàs al gruix de la societat. Amb aquesta ideologia es va interrompre una línia d’elaboració d’una llengua nacional iniciada a començament del segle XX que havia donat uns fruits extraordinaris i es va implantar una cultura lingüística del no-esforç i del tot val. Aquelles noces duen aquests bescuits.

Diu Terribas que als professionals no els exigeixen el nivell C ni el D ni cap, sinó que a partir d’uns vídeos els lingüistes diuen si són aptes o no aptes. Em sembla que ha de ser així, només que no entenc com un caramull d’aquests professionals han passat la prova. Els lingüistes haurien d’haver declarat no aptes un bon grapat de presentadors de primera línia, moltíssimes veus de segona línia i la quasi totalitat d’actors joves i molts de mitjana edat dels programes dramàtics.

Em sembla que molt poca gent entén el problema de la llengua a TV3 i altres mitjans; sobretot no l’entenen ni els dirigents del mitjà ni els polítics en general. El problema no és que alguns afamats es mengin els pronoms febles o que amollinrissetes en lloc de rialletes (que això ja és ben greu). El problema comença per una fonètica depriment que ho està colonitzant tot, una dicció espanyolitzada que fa feredat. Les veus que se senten a la major part dels anuncis publicitaris, per exemple, no són aguantadores. Aquí tothom hauria d’entendre que de la mateixa manera que un català que pretengui locutar a un canal espanyol articulant la ela a la catalana no serà admès, de la mateixa manera, dic, un locutor que parli en català articulant la ela a l’espanyola (ela bleda) no hauria de ser admès sota cap concepte. La selecció ha de ser estricta, perquè si és possible deixondir-se per a pronunciar la ela a l’espanyola també és possible deixondir-se per a pronunciar una perfecta ela catalana. El problema, potser, és que molts dels qui han de prendre decisions d’aquest tipus deuen parlar amb aquesta pronúncia afollada o han perdut completament, com tanta gent, la noció del català condret.

Dicció impecable i assumpció que el ple domini de la llengua és part innegociable de la professionalitat dels qui treballen en els mitjans de comunicació. Com a qualsevol part del món on aquestes coses s’agafen seriosament.


Font: http://bibiloni.cat/blog/

dijous, 12 de febrer del 2009

Carnaval de la Bisbal 1910

Carnaval 1910 la Bisbal
 
Sembla que era ahir que la meva àvia m'ensenyava una revista antiga en que hi sortia disfressada quan era joveneta. La meva àvia va morir el 1969, jo tenia 7 anys, amb prou feines ho recordo, però la revista ha seguit desada en un racó d'una vella i corcada calaixera del mateix domicili que varen desistir de desvalisar les tropes nacionals al finalitzar la guerra civil.
A mi les històries de carnavals i disfresses sempre m'havien semblat comptes de fades. Coses d'altres temps. M'explicaven que per les Voltes de la Bisbal, davant de Can Met hi passaven rues de Carnaval amb la gent disfressada. Quan arribava el Carnaval en deien: -Corre, ves davant de Can Met a veure si hi trobes gent disfressada. Però a la meva infantesa mai n'hi vaig trobar. Les prohibicions del nacionalcatolicisme havien fet desaparèixer qualsevol forma d'expressió pública que pogués incitar al "pecat". I amb aquelles històries de carnavals antics vaig créixer, descobrint finalment, amb el pas dels anys que no es tractava d'un compte de fades sinó d'una realitat que s'havia mantingut latent i a partir del final dels anys 70 va esclatar amb una força que s'ha mantingut viva fins avui.


Revista "La Actualidad" 15 de febrer de 1910

He recuperat aquella revista de 1910 -fa noranta-nou anys que és dins del mateix calaix com a record del protagonisme en una revista de màxima actualitat de la Barcelona de l'època "la Actualidad", de les components d'una comparsa del Carnaval de la Bisbal de 1910 entre les que s'hi trobava la meva àvia. La revista fa un reportatge de carnavals dels més destacats de l'estat espanyol : Alacant, Montcada, Granada i La Bisbal. (Com han canviat les coses!!)

dijous, 5 de febrer del 2009

5 de febrer de 2009 / 5 de febrer de 1939

Narcís Bahí i Visellach / Enriqueta Maymí i Vila (1919)

Només un petit recordatori al meu avi. Avui 5 de febrer de 2009 fa exactament 70 anys que les tropes de l'exercit franquista varen entrar a la Bisbal, procedents de Girona. Tota la meva família paterna es va refugiar a la Torre d'en Ronsart, per estar lluny del pillatge de les tropes nacionals.
El meu avi va sentir explicar que els soldats entraven a les cases i arreplegaven tot el que trobaven, però que si sentien soroll a dins perquè hi havia alguna activitat, passaven de llarg.
Traient coratge d'on fos per salvar les poques pertinences de la família que havíen quedat a la casa de la Bisbal, va arribar fins allà i es va posar a pujar i baixar la galleda del pou amb la corria , que grinyolava mentre el llibant lliscava  amunt i avall.
Gràcies a aquest fet, els soldats varen passar de llarg i la casa no va patir el pillatge. No vull, però, ni pensar com devia anar el cor i els nervis d'aquell home en una tal situació, mentre sentia que intentaven forçar la porta i després una veu que deia "Hay alguien, vámonos"
Serveixi aquest escrit de record a aquell fet que va passar avui fa 70 anys.

Ha arribat el gran canvi



Amstrad 128

Fa molt de temps que remeno amb ordinadors i a part dels que he hagut d'utilitzar per la feina, des que va començar a ser assequible tenir un ordinador a casa, sempre m'ha agradat estar, no a la última, perquè això és molt car i insostenible, però amb la possibilitat de tocar botonets i quedar meravellat per les possibilitats que en cada moment m'han semblat revolucionàries.

El primer que vaig tenir va ser un Amstrad 128, cap a l'any 1988. Amb disquetera, tota una novetat, tot i que encara permetia la connexió amb les típiques cintes de cassette que et feien estar llargues estones per carregar la informació. Els programes venien escrits amb codi "Basic" en un manual que et lliuraven amb l'ordinador i que havies de picar per poder executar-los.
Quan apagaves d'ordinador tota la informació que no havies desat en un disquet o en una cinta de cassette s'esborraba, ja que la memòria d'emmagatzematge que ara té centenars de Gigabites, abans era totalment inexistent. Hi havia únicament els 128 Kb que permetien tenir un rudimentari sistema operatiu.

El segon ordinador que va córrer per casa va ser construit per mi mateix amb ajuda d'un informàtic company de feina -l'Àngel- amb peces de rebuig d'ordinadors que es desballestaven. Prenent un disc dur d'aquí, una placa base d'allà, un cable bus d'una altre trasto, una disquetera d'un altre ordinador vell... vaig aconseguir muntar un aparell en el que hi vaig instal·lar el sistema operatiu MS-DOS amb uns disquets piratejats i vaig arribar a executar-hi programes tan moderns com el WordStart, el Contaplus i el Retal (joc d'avions de guerra). Posteriorment em vaig atrevir a instal·lar-hi el Windows 3.1 i el Windows 3.11, i la cosa ja semblava autènticament professional. A les darreries de la vida d'aquest ordinador "Frankenstein" fins hi tot em vaig atrevir amb el súpermodern Windows 95. A partir d'aquí ja va començar a anar carraca perquè el sistema ja demanava massa recursos i vaig decidir fer un pas endavant comprant un nou PC de sobretaula.

El tercer va ser un Hewlett Pakard Pavilion, comprat a la botiga Miró del carrer Joan Maragall de Girona. Aquest sí que ja tenia de tot: lector i enregistrador de CD, altaveus i la tira de coses instal·lades. Ja no em vaig haver de preocupar per muntar-lo. Va ser arribar a casa, desembalar-lo i posar-me a fer-lo funcionar. Quina joia! Hi venia instal·lat el Windows 98, ja una autèntica modernitat, però incorporava un CD amb el sistema operatiu que va ser vist i no vist, anomenat Windows Millenium (Windows Me). Vaig instal·lar-li i durant molt de temps em vaig sentir una "rara avis" ja que ningú que jo conegués tenia aquest sistema operatiu. Quan va sortir el Windows XP li vaig instal·lar ràpidament i avui encara -a la seva velocitat- funciona correctament.

El quart va ser un Packard Bell amb 1 Gb de memòria i 380 Gb de disc dur que és el que encara funciona a tot drap i és el que estic utilitzant en aquests moments per escriure en el bloc. Aquest el vaig comprar al Media Markt de Girona amb la facilitat amb que es compra un quilo de taronges a la fruiteria: arribar, carregar i marxar. Cada vegada la informàtica ha esdevingut més una eina de consum. Amb aquest Packard Bell també ha arribat l'ADSL, el router i tota la facilitat d'accés a Internet, que amb els antics mòdems no hauriem imaginat mai.

Però no ha acabat aqui el meu consum d'ordinadors, no. Fa dos anys la meva filla va fer divuit anys i el regal va ser un portàtil amb Windows Vista Home Edition preinstal·lat. Va funcionar d'aquella manera que funcionava el Windows Vista fins que va arribar el SP1 i va arreglar una mica la seva funcionalitat.

I aquest any, finalment ha arribat el gran canvi: el meu fill ha fet divuit anys també, i per no ser menys el seu regal també ha estat un ordinador portàtil: Un Sony Vaio. I aquí la meva agradable sorpresa. Per primera vegada en tots aquests anys de muntar i instal·lar ordinadors i sistemes opertius m'he trobat amb que el primer bon dia de l'ordinador ha estat autoinstal·lar-se el sistema operatiu directament en català, com ha de ser al nostre país, i com no ho era fins ara.
Evidentment que hi havia paquets de traducció al català, sempre que han existit els he instal·lat als meus ordinadors, però sempre ha hagut de ser una acció de voluntariat lingüístic, amb la feina afegida de cercar el paquet de traducció, instal·lar-lo i amb l'ai al cor que això no espatllés el funcionament del sistema operatiu original. Finalment però -repeteixo- ha arribat el gran canvi. Ha sortit el català instal·lat com idioma per defecte i sense demanar-ho expressament. 

Estic content....

dimecres, 4 de febrer del 2009

El cigronet

Jesús Plaja a l'aplec de Santa Llúcia de l'Arboç (10/12/2006)

Hi ha personatges que animen un poble. La seva manera de ser diferent els fa peculiars i a la vegada estimats per tothom. A la Bisbal teníem en Jesús Plaja, conegut amb el sobrenom del Cigronet i amb el segon sobrenom del President. Suposo que el nom de "cigronet" venia per la seva poca estatura i el de "president" per la seva profunda convicció d'haver estat designat el president del món. Una de les seves obsessions a les darreries dels anys 60 i els anys 70 era que la vídua de John Fz. Kennedy, Jacqueline Kennedy, després Jacqueline Onassis, es casaria amb ell i el vindria a buscar a la Bisbal amb un helicòpter que baixaria al camp de futbol. Fins i tot per aquesta ocasió havia encarregat un frac a mida (que el pagaria la Jacqueline quan arribés). Evidentment cap sastre li va voler fer i ell es fa enfadar amb tots.
Serveixi aquest petit recordatori humil d'homenatge a un home singular que va morir el juliol de 2008 atropellat per un cotxe que va fugir, a l'alçada del pont sobre el Daró, prop de casa seva.

dijous, 29 de gener del 2009

La font del Conte

Font del Conte

Entre Monells i Corçà, ben a prop de l'ermita de Santa Cristina, i arran d'un dels paratges possiblement afectats si es tria l'opció Sud 2 de l'Autovia Anella de les Gavarres, en el sector conegut com "Variant de la Bisbal", s'hi troba la Font del Conte. Hi ha gent que la coneix per un altre nom, algun cop l'he sentit però sóc incapaç de recordar-lo.
Es troba en un paratge humit, en un racó obac de la muntanya, amb una humitat desmesurada pel que estem acostumats en aquests paratges, envoltada de l'herba amb pinta d'antediluviana anomenada "cua de cavall", coneguda per les seves propietats diurètiques.
Ben a prop, a uns 100 metres en direcció el Mas de la Torre, seguint un corriol que voreja els camps s'hi troba un pou de glaç que no té cap senyalització, tot i que té una mida bastant considerable i una fondària que qualificaria de "perillosa", atès que es troba arran del camí i sense cap tanca ni protecció.



Mostra un mapa més gran

dissabte, 17 de gener del 2009

Porcs de dues cames


Abocament il·legal vora el Pontet de la Sal (la Bisbal d'Empordà)

Una conversa habitual entre els boletaires quan arriben, tot caçant bolets, a un sector del bosc on la molsa o la terra es troba remenada és: - Guaita, això ha estat remenat pels porcs. - Quins? Els de quatre cames o els de dues?
La reflexió és clara i senzilla, els porcs senglars remenen el sòl del bosc a la cerca del seu aliment, i això es pot considerar un fet natural, els altres "boletaires", així, entre cometes, són els que utilitzant estris de tota mena malmeten el sòl del bosc a la recerca de bolets amagats.

Aquests porcs de dues cames, també solen "decorar" el bosc amb els seus presents per a la humanitat: matalassos, ampolles de plàstic, llaunes de cervesa, runes d'obres domèstiques i un llarg etzètera que seria impossible d'anomnar, però és molt fàcil d'imaginar.

Avui, tot passejant vora el Pontet de la Sal, al camí vell que va de la Bisbal d'Empordà a Corçà he pogut observar com creix un punt d'abocament, lentament, però sense aturador. Només cal que un primer porc de dues cames començi a deixar-hi el seu present, perquè, tot seguit, altres porcs de dues cames segueixin el seu exemple i converteixin un paratge verd i acollidor en una pila de merda.



Entrada de la nova deixalleria de la Bisbal d'Empordà

El més curiós del cas, és que aquest abocament il·legal es troba a escassos dos-cents metres de la nova i flamant deixalleria de la Bisbal, adornada amb un magnífic rètol de presentació, però que, tot i haver-se anunciat que entraria en funcionament a través d'un conveni amb el Consell Comarcal del Baix Empordà, segueix tancada i barrada i sense poder ser utilitzada pels ciutadans.


Els meus respectes, en tot cas, als porcs de quatre cames, que no tenen cap culpa de que alguns humans siguin tan "trujos".