dijous, 5 de febrer de 2009

Ha arribat el gran canvi



Amstrad 128

Fa molt de temps que remeno amb ordinadors i a part dels que he hagut d'utilitzar per la feina, des que va començar a ser assequible tenir un ordinador a casa, sempre m'ha agradat estar, no a la última, perquè això és molt car i insostenible, però amb la possibilitat de tocar botonets i quedar meravellat per les possibilitats que en cada moment m'han semblat revolucionàries.

El primer que vaig tenir va ser un Amstrad 128, cap a l'any 1988. Amb disquetera, tota una novetat, tot i que encara permetia la connexió amb les típiques cintes de cassette que et feien estar llargues estones per carregar la informació. Els programes venien escrits amb codi "Basic" en un manual que et lliuraven amb l'ordinador i que havies de picar per poder executar-los.
Quan apagaves d'ordinador tota la informació que no havies desat en un disquet o en una cinta de cassette s'esborraba, ja que la memòria d'emmagatzematge que ara té centenars de Gigabites, abans era totalment inexistent. Hi havia únicament els 128 Kb que permetien tenir un rudimentari sistema operatiu.

El segon ordinador que va córrer per casa va ser construit per mi mateix amb ajuda d'un informàtic company de feina -l'Àngel- amb peces de rebuig d'ordinadors que es desballestaven. Prenent un disc dur d'aquí, una placa base d'allà, un cable bus d'una altre trasto, una disquetera d'un altre ordinador vell... vaig aconseguir muntar un aparell en el que hi vaig instal·lar el sistema operatiu MS-DOS amb uns disquets piratejats i vaig arribar a executar-hi programes tan moderns com el WordStart, el Contaplus i el Retal (joc d'avions de guerra). Posteriorment em vaig atrevir a instal·lar-hi el Windows 3.1 i el Windows 3.11, i la cosa ja semblava autènticament professional. A les darreries de la vida d'aquest ordinador "Frankenstein" fins hi tot em vaig atrevir amb el súpermodern Windows 95. A partir d'aquí ja va començar a anar carraca perquè el sistema ja demanava massa recursos i vaig decidir fer un pas endavant comprant un nou PC de sobretaula.

El tercer va ser un Hewlett Pakard Pavilion, comprat a la botiga Miró del carrer Joan Maragall de Girona. Aquest sí que ja tenia de tot: lector i enregistrador de CD, altaveus i la tira de coses instal·lades. Ja no em vaig haver de preocupar per muntar-lo. Va ser arribar a casa, desembalar-lo i posar-me a fer-lo funcionar. Quina joia! Hi venia instal·lat el Windows 98, ja una autèntica modernitat, però incorporava un CD amb el sistema operatiu que va ser vist i no vist, anomenat Windows Millenium (Windows Me). Vaig instal·lar-li i durant molt de temps em vaig sentir una "rara avis" ja que ningú que jo conegués tenia aquest sistema operatiu. Quan va sortir el Windows XP li vaig instal·lar ràpidament i avui encara -a la seva velocitat- funciona correctament.

El quart va ser un Packard Bell amb 1 Gb de memòria i 380 Gb de disc dur que és el que encara funciona a tot drap i és el que estic utilitzant en aquests moments per escriure en el bloc. Aquest el vaig comprar al Media Markt de Girona amb la facilitat amb que es compra un quilo de taronges a la fruiteria: arribar, carregar i marxar. Cada vegada la informàtica ha esdevingut més una eina de consum. Amb aquest Packard Bell també ha arribat l'ADSL, el router i tota la facilitat d'accés a Internet, que amb els antics mòdems no hauriem imaginat mai.

Però no ha acabat aqui el meu consum d'ordinadors, no. Fa dos anys la meva filla va fer divuit anys i el regal va ser un portàtil amb Windows Vista Home Edition preinstal·lat. Va funcionar d'aquella manera que funcionava el Windows Vista fins que va arribar el SP1 i va arreglar una mica la seva funcionalitat.

I aquest any, finalment ha arribat el gran canvi: el meu fill ha fet divuit anys també, i per no ser menys el seu regal també ha estat un ordinador portàtil: Un Sony Vaio. I aquí la meva agradable sorpresa. Per primera vegada en tots aquests anys de muntar i instal·lar ordinadors i sistemes opertius m'he trobat amb que el primer bon dia de l'ordinador ha estat autoinstal·lar-se el sistema operatiu directament en català, com ha de ser al nostre país, i com no ho era fins ara.
Evidentment que hi havia paquets de traducció al català, sempre que han existit els he instal·lat als meus ordinadors, però sempre ha hagut de ser una acció de voluntariat lingüístic, amb la feina afegida de cercar el paquet de traducció, instal·lar-lo i amb l'ai al cor que això no espatllés el funcionament del sistema operatiu original. Finalment però -repeteixo- ha arribat el gran canvi. Ha sortit el català instal·lat com idioma per defecte i sense demanar-ho expressament. 

Estic content....