Primera cadena de televisió en llengua kurda a Turquia

En verd, les zones on la majoria de la població és kurda.

Utilitzar en públic una de les tres llengües kurdes ha estat durant molt de temps prohibit a Turquia i ha estat, en certs casos, un acte de desafiament davant del poder central. Les coses han canviat. Els dotze milions de kurds que hi ha a Turquia podran a partir d’ara, des del primer de gener, connectar el seu televisor a una cadena de l’estat que emetrà en kurd. El primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, participarà del llançament de TRT 6 que serà reflex de la “diversitat cultural” del país. La Unió Europea reclamava des de feia temps aquesta iniciativa.

Informa: Le Monde

Feliç any nou!!!!

Amb aquest vídeo d'Abba vull desitjar a tothom un feliç i venturós any 2009 i celebrar que el començarem amb la joia de veure córrer tots els rierols de les Gavarres després de molts mesos de sequera. 

Komando Tió

Reivindiquen la tradició catalana del Tió penjant troncs a la barana del pont nou de la Bisbal d'Empordà.

24/12/08   Una curiosa forma de reivindicar les tradicions pròpies del país, concretament la del Tió, ha tingut avui per escenari el pont nou de la Bisbal. Més de mitja dotzena de tions han estat penjats a les baranes dels dos costats, acompanyats de dues pancartes en que es reclamava “Salven el tió” i  “Stop Pare Noel”. Una tercera pancarta identificava els autors com a “Komando Tió”.    La iniciativa ha aixecat la curiositat dels vianants i automobilistes que passaven pel pont i, segons ha copsat bisbalactual, els comentaris han estat tots d’aprovació. La pregunta era qui ho havia organitzat que, pel que sembla, han estat uns nois “molt joves” de matinada, d’acord amb el testimoni d’un veí de les Voltes.   Els darrers anys s’han fet diverses campanyes per salvaguardar el tió de la invasió de tradicions nadalenques d’altres països, potenciades per grans superfícies i empreses multinacionals amb la seu central fora de Catalunya. Internet ha estat l’escenari preferit per aquest tipus de campanyes tot i que alguns ajuntaments també s’hi han apuntat instal·lant grans tions o organitzant “cagades” populars.   L’origen del Tió El Tió és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya. Originàriament consistia en un tronc encès -és a dir, un tió- de la llar de foc, i el regal era l'escalfor que proporcionava. Avui dia, és un tronc que sovint es decora posant-li potes i altres elements que simulen una cara somrient que es corona amb una barretina vermella.  Se'l fa cagar repetidament a base d'engegar-li cops de bastó alhora que se li canta una cançó tradicional, al·lusiva d'aquesta circumstància. Del fet de fer cagar el tió hi ha qui li ha posat el nom de Caga Tió, ja que diverses cançons com l'esmentada comencen amb aquests mots, però no és una denominació amb tradició.  Pel dia de la Puríssima (això és, el 8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al Tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred a la nit. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte palla): garrofes, carabassa, etc. i verdura de poc valor: els nens de pagès no tenen, doncs, cap dificultat a l'hora d'aconseguir menjar per al Tió.  La nit de Nadal (o en algunes cases el mateix dia de Nadal), es posava el Tió al foc una estona abans de fer-lo cagar, ja que per cagar havia d'estar encès. Però avui dia, com que en la majoria de les cases no n'hi ha, ja no se'l posa a la llar de foc.  Tradicionalment, el Tió mai no caga objectes grossos (aquests ja els porten els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, cava, figues seques, etc. Per indicar que ja no vol cagar res més, caga un arengada ben salada, un all, una ceba, o es pixa a terra. També hi ha llocs en què el Tió és comunal i tots els xics el poble acuden a agarrotar-lo per rebre el mateix regal.  La tradició del Tió pot estar emparentada amb la de l'arbre de Nadal, ja que el Tió no és altra cosa que la soca d'un arbre que la nit de Nadal obsequia amb regals els més petits de la casa.                                                              Font: Bisbal Actual

La importància de tenir el navegador configurat en català

Òscar del Pozo Triscon, actualment enginyer de Google a Irlanda, i antic col·laborador de Softcatalà, ens va fer saber la importància de tenir el navegador configurat en català, durant la celebració del 10è aniversari de Softcatalà, el passat divendres 3 d'octubre al Museu d'Història de Catalunya.

Ens va explicar que l'any passat a Google van engegar una iniciativa per oferir els seus productes més populars en les 40 llengües més parlades a internet; el català va entrar-hi però molt just. Un dels criteris que fan servir per a Google per saber quin és l'idioma preferit dels usuaris és l'idioma configurat al navegador.

Per tant, la conclussió és simple: si volem comptar a internet, una de les coses que podem fer i que són 5 minuts és assegurar que l'idioma predeterminat del navegador és el català. Compte, es pot tenir els menús en català i no tenir el català com a llengua predeterminada del navegador!

Per assegurar-vos que teniu el català com a llengua predeterminada del navegador cal fer:
- si feu servir l'Internet Explorer: eines > opcions d'Internet > idiomes > afegir > català
Un cop fet això cal posar el català a dalt de tot amb el botó corresponent.

- si feu servir el Firefox versió 3.0.X:
eines > opcions > contingut > llengües > trieu > català

-si teniu la versió 2.X del Firefox:
eines > opcions > avançat > llengües > afegir > català [ca]
també cal fer-la pujar fins que sigui a dalt de tot.

Fonts: Les 40 llengües de Google, o la importància de tenir el navegador en català:
http://cms.upf.edu/cms/opencms/system/workplace/editors/tinyXML/

Tens el navegador en castellà?: http://cms.upf.edu/cms/opencms/system/workplace/editors/tinyXML/

Font: Universitat Pompeu Fabra

Felicitacions de Nadal

Si no veieu el reproductor cliqueu l'enllaç:

http://www.goear.com/listen.php?v=9fdbcbb

els pastorets

S'acosta Nadal, arriba l'època en que ens desitgem felicitat els uns als atres, bé de paraula o enviant-nos felicitacions, que abans eren la majoria escrites i ara són la majoria electròniques.

Normalment oblido fer aquest tràmit diplomàtic amb familiars i amics fins que ja és massa tard. Després em sap greu. Per això des d'aquesta finestra vull felicitar les festes a tothom, familiars, amics, coneguts i desconeguts que arribin a aquest bloc.

Bones festes!!!!

Aprofito per inserir alguns enllaços a pàgines web des d'on es poden enviar felicitacions de nadal mitjançant postals virtuals,


http://www.ciberpostales.com/catala/targetas/Any%20Nou-23-1.html



http://www.ciberpostales.com/catala/targetas/Nadal-22-1.html



http://www.drac.com/drac/postal/



http://www.polse.com/cgi-bin/postcards/catala/index.cgi?page=1&cat=nadal&lang=catala.pm

Ther River - Bruce Sprinsteen

Avui m'he posat a escoltar música, aprofitant que faig uns dies de vacances i m'ha vingut a les mans una de les millors cançons de Bruce Springsteen, "The River", del seu doble disc anomenat amb el mateix nom "The River", publicat el 1980 per Columbia Records.

Poso dues versions, una enregistrada en directe en un concert a Nova York amb una versió més melòdica i una altra enregistrada a Philadelphia el 1983, amb el so tal com el coneixem habitualment, al final incorporo la lletra de la cançó.

I come from down in the valley
Where mister, when you're young
They bring you up to do like your daddy done
Me and Mary we met in high school
When she was just seventeen
We'd drive out of this valley down to where the fields were green

We'd go down to the river
And into the river we'd dive
Oh down to the river we'd ride

Then I got Mary pregnant
And, man, that was all she wrote
And for my 19th birthday I got a union card and a wedding coat
We went down to the courthouse

And the judge put it all to rest
No wedding day smiles, no walk down the aisle
No flowers, no wedding dress

That night we went down to the river
And into the river we'd dive
Oh down to the river we did ride

I got a job working construction for the Johnstown Company
But lately there ain't been much work on account of the economy
Now all them things that seemed so important
Well mister they vanished right into the air
Now I just act like I don't remember
Mary acts like she don't care

But I remember us riding in my brother's car
Her body tan and wet down at the reservoir
At night on them banks I'd lie awake
And pull her close just to feel each breath she'd take
Now those memories come back to haunt me
They haunt me like a curse
Is a dream a lie if it don't come true
Or is it something worse,
that sends me 
Down to the river
though I know the river is dry
That sends me down to the river tonight
Down to the river
My baby and I
Oh down to the river we ride

L'alzina PAC-MAN

Alzina Pac-Man

Al polígon industrial a mig fer que trobem a prop del Rissec a Corçà, entre Can Casadevall i la carretera podrem veure aquest exemplar d'alzina, un exemplar que seria majestuós per la seva copa i que entraria en la categoria de les anomenades alzines reclamadores, aquelles que serveixen per a la caça d'ocells des del seu interior.

L'enginyeria humana l'ha convertit però, en una espècie de Pac-Man gegant, per permetre el pas d'una línia elèctrica. Si l'anem a veure i ens hi fixem bé, veurem que la línia elèctrica fa una bona corba per poder passar pel mig de l'alzina. Si la línia anés recta, com seria d'esperar, no la tocaria per res. Enginyeria elèctrica d'alt nivell!!

Es pot observar el revolt que fa la línia !!

Santa Llúcia de l'Arboç 2008

Imatge de l'aplec

El dia 13 de desembre és el dia en que es celebra la festivitat de Santa Llúcia, patrona de la vista, de les modistes i dels sastres, i que té una ermita dedicada en ple cor de les gavarres, prop del Coll de la Ganga.

El diumenge més proper a la festivitat de Santa Llúcia es celebra l'aplec a l'ermita.

Enguany és el dia 14

Tradicionalment es tractava s'una missa celebrada pel capellà del Convent dels Franciscans de la Bisbal i d'un dinar popular, tot i que amb la desaparició dels franciscans del Convent ara diu la missa el mossen de Fonteta, al final de la qual es canten els "Goigs de Santa Llúcia"

Des de fa uns anys s'hi ha involucrat l'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà i durant el matí s'ofereix un esmorzar popular a tothom que hi pugi. (Es col·labora amb la Marató de TV3) -Es convenient fer-ho a peu o en bicicleta si la salut ho permet, ja que no hi ha espai d'aparcament, i la caminada o pedalada serveix per obrir la gana-

 

La Torre Bisbal

Ens trobem en el canvi de dècada dels anys seixanta als anys setanta. del segle XX Tot el món s'emmiralla en el poder nordamericà. La proesa de l'arribada de l'Apolo XI a la Lluna, amb els seus protagonistes, els astronautes Armstrong, Aldrin i Collins i la famosa frase "un petit pas per a l'home, un gran pas per a la humanitat" arriben a l'ànima de tothom. Tothom vol ser americà, tothom beu Coca-Cola i tothom s'emmiralla en els Estats Units. Jo encara recordo els àlbums de cromos amb fotos d'astronautes i de coets, i banderes de barres i estrelles que proliferaven per tot arreu.
I el disseny arquitectònic no podia ésser menys. Ens havíem d'emmirallar en l'aparador urbanístic d'Amèrica: Nova York i els seus gratacels.
En aquest ambient es van dissenyar les grans torres de les nostres contrades: l'Edifici Jaume I de Palamós, amb dues torres bessones davant la Platja Gran, els alts edificis de la Plaça de Catalunya de Girona i, com no podia ésser menys, la Torre Bisbal. Tothom volia ser Nova York.
I així va ser. I així es va dissenyar. I així es va construir. Del que havía estat el "Jardí de les Monges franceses" va començar a néixer un gran monstre arquitectònic que elevava la seva mirada damunt les humils construccions de la capital baixempordanesa.
I en un entorn de pagès va néixer aquella imitació de les construccions que apareixien a les sèries de televisió americanes que començavem a veure a la caixa tonta en blanc i negre.
I un cop construïda va esdevenir el mirall del progrés. L'únic edifici de la Bisbal amb porter a jornada completa, l'únic edifici amb ascensor...
I s'hi va instal·lar un hotel, "l'Hotel Bisbal Park", amb un rètol que ocupava tot l'edifici de dalt a baix i que il·luminava les nits quan t'acostaves a la Bisbal venint de Corçà.
I s'hi va instal·lar la Notaria, s'hi va instal·lar el Registrador i s'hi van instal·lar els directius que venien a gestionar l'altre gran monstre bisbalenc de l'època: la Pavicsa.
Però el temps tot ho canvia: l'hotel va tancar en una època de crisi i vaques magres i les habitacions es van reconvertir en apartaments i el menjador - sala de convencions en un gimnàs.
El Registre de la Propietat i la Notaria vàren abandonar el vaixell en cerca de noves ubicacions i els despatxos mèdics van anar tancant.
El declivi de l'edifici havia arribat.
I va arribar el moment de la decisió dràstica: calia acedentar l'edifici i, malgrat l'ofensiva demolidora de l'aleshores alcalde Sr. Romaguera que pretenia enderrocar les plantes superiors, els propietaris es varen decidir per la restauració a fons.
El resultat està a la vista, almenys pel que fa a una meitat. Un nou edifici ufanós llueix una altra vegada damunt les humils cases de la Bisbal.
Un error de disseny, que ningú va veure a temps, però, ha provocat una nova controvèrsia: El color amb que s'ha pintat, un degradat que va de fosc a la base a clar, gairebé blanc, a dalt de tot, amb el pretext o la intenció d'aconseguir una difuminació quan es mira cap al cel des de baix el carrer, produeix l'efecte totalment contrari quan es contempla la Bisbal des dels afores: Damunt el fons de color verd fosc de les Gavarres apareix retallada molt més que mai la nova silueta de la Torre Bisbal: de color de gelat de vainilla de l'Orangutan.
Però com deia abans, el temps tot ho canvia i tot ho corregeix. ¿El futur ens depararà un esmorteïment de la vivacitat dels colors que aconseguirà finalment un encaix amb l'entorn? o ¿caldrà fer-li un nou pintat amb color de camuflatge militar....?
Si tenim salut i fem anys ho explicarem un altre dia. Enhorabona i per molts anys.

PD (29/12/2008) Avui les Gavarres estan ben emboirades, el color clar de la part alta de la Torre Bisbal queda bastant ben camuflat amb la boira de les gavarres.

Tot va com ha d'anar o "Ladran, luego cabalgamos"

Avui he vist publicat a l'edició electrònica del Diari Avui una notícia referent a una carta enviada per UPyD, el partit format per l'exsocialista Rosa Díez i que compta amb la inestimable col·laboració de diversos personatges famosos per odiar tot allò que soni català.
Aquesta carta expressa una queixa a la companyia Swiss Air per fer la seva megafonia en els seus vols de Zürich a Barcelona en alemany i català. Puntualitzo: expressa el seu odi per fer-la en català.
Primer m'he emprenyat molt. Després hi he reflexionat i ho he pensat d'una altra manera: si aquests es queixen és que la cosa va bé, o com diu la cèlebre frase atribuïda al Quixot, però que mai ningú no hi ha trobat: "Ladran, luego cabalgamos."
(Després la meva curiositat m'ha fet investigar una mica més i sembla que ve d'una sentència llatina que diu "Latrant et scitis estatint praetesquitantes estis" - Borden i per tant sabeu que cavalqueu per davant dels altres -)

Transcric la notícia de l'Avui i seguidament la carta enviada per UPyD a la companyia aèria suïssa.

El partit de Rosa Díez considera el català "un dialecte"

UPyD reclama a Swiss Air que tradueixi al castellà les comunicacions dels vols de Zuric a Barcelona. Assegura que el català "no és obligatori ni a Catalunya", i adverteix que "alguns comportaments actuals en regions d'Espanya es van donar a l'època nazi"

Barcelona

Ult. Act. 21.11.2008 - 13:35 hs

Unión, Progreso y Democracia (UPyD), el partit de Rosa Díez, considera el català "un dialecte" i entén que "no és obligatori ni tan sols a Catalunya", arguments amb els quals reclama a Swiss Air que rectifiqui els enregistraments de les comunicacions de cortesia que emet en el vol Zuric-Barcelona.

Segons la carta enviada a la companyia aèria per José Manuel Opazo, membre d'UPyD a Barcelona, les cintes donen la benvinguda a l'aeroport del Prat en alemany i català, i no en castellà. "La decisió d'eliminar el castellà dels seus vols és incomprensible per a nosaltres, tenint en compte que Barcelona pertany a Espanya i que a Espanya l'idioma oficial a nivell nacional és el castellà", avisa Opazo.

"Amb decisions d'aquest tipus, descarten vostès 40 milions d'espanyols per afavorir (si d'això se'n pot dir afavorir) 3 milions de catalans, dels quals com a màxim 700.000 dominen la llengua catalana", afegeix, obviant que al Principat hi viuen 7 milions de persones i que el català té 8 milions de parlants arreu dels Països Catalans, 5 dels quals el tenen com a primera llengua.

Després de recordar que "el coneixement del castellà és una obligació per a tot espanyol", Opazo afegeix que "el català no és, avui en dia, ni tan sols una obligació a Catalunya", observació que tampoc és certa perquè, mentre el Tribunal Constitucional no ho tombi, el deure de conèixer la llengua pròpia del país queda establert en l'actual Estatut.

Per al membre d'UPyD, però, el català és un "dialecte". "Nosaltres, com a espanyols, els bascos, els catalans, els gallecs i els espanyols d'altres regions, esperem i exigim un respecte, escrit en lletres majúscules, cap al nostre idioma matern. Cosa que es traduiria a usar el castellà o espanyol i la segona llengua de la regió, però en tot cas el castellà ha d'estar present", argumenta en la carta a Swiss Air.

Per acabar, Opazo recorda el cas d'Air Berlin i la petició del Govern Balear perquè la companyia afegeixi el català en les seves comunicacions, demanda que l'empresa es nega a satisfer, i afegeix: "Comportaments similars que s'estan produint actualment en regions d'Espanya es van donar en l'època nazi. En aquella època molts van decidir mirar cap a un altre costat". "En el cas de Swiss Air els fets són més greus perquè es tracta d'una empresa amb caràcter internacional que representa una nació neutral", remata.

La carta d'Opazo té el suport de la direcció estatal d'UPyD, segons declaracions al diari El Mundo de Carlos Martínez Gorriarán, membre del consell de direcció del partit que defensa la reclamació perquè Swiss Air utilitzi el castellà en els vols a Barcelona, sense esmentar les consideracions sobre el català com a dialecte ni els paral·lelismes entre Catalunya i l'Alemanya nazi.

Carta enviada a Swiss Air: Accedir-hi

Ja són 151 les lleis que obliguen a etiquetar en castellà en front d'una que ho fa pel català

Des del maig fins a l'octubre d'enguany el govern espanyol ha promulgat tres noves lleis que obliguen la presència del castellà en l'etiquetatge. En aquests moments, doncs, hi ha 151 lleis que imposen el castellà en l'etiquetatge en front d'una que ho fa pel català.

El mes de maig del 2008, la Plataforma per la Llengua denunciava la proliferació desmesurada i constant de legislació que obligava la presència única del castellà en l'etiquetatge de productes a casa nostra. El govern central de l'Estat espanyol manté pràcticament les mateixes polítiques lingüístiques que les del període franquista. Respecte a aquest període, les disposicions encara han augmentat més i sempre que s'ha derogat una llei, la nova ha mantingut o bé ha ampliat la presència única obligatòria del castellà en els productes, sense "democratitzar" aquest aspecte.

Les tres darreres lleis que amplien la legislació que obliga la presència del castellà en l'etiquetatge són, en primer lloc, el Reial Decret 1079/2008, de 27 del juny (veure document del BOE) en què amplia l'etiquetatge en castellà en el mercat de pernils i paletes; el Reial Decret 1644/2008, de 10 d'octubre (veure document del BOE), en què totes les màquines distribuïdes en territori espanyol han de tenir el manual d'instruccions i totes les informacions i advertiments verbals que hi hagi al damunt de les màquines com a mínim en castellà; finalment, el Reial Decret 1246/2008, del 18 de juliol (veure document del BOE), que és la derogació de l'anterior decret del 1995 on torna a insistir no només en l'etiquetatge i instruccions, sinó també en tota la documentació oficial per avalar els productes veterinaris. Així, la documentació presentada per a l'autorització dels productes, els textos de l'etiquetatge i el prospecte són obligatoris en castellà.

És una llàstima que des del Ministeri de Sanitat i Consum, encapçalat pel ministre Bernat Sòria, sobre el qual recauen la majoria d'aquestes disposicions, no hagi endegat cap canvi d'orientació respecte les polítiques lingüístiques franquistes en matèria d'etiquetatge. Respecte el govern català, cal recordar que el desenvolupament de la legislació per equiparar la llengua catalana a les 151 disposicions en favor del castellà encara està pendent, tot i tenir-ne les competències. L'Estatut del Consumidor de l'any 1993 en preveu el reglament per garantir el dret de les persones consumidores de rebre la informació dels productes en català (article 26), però encara no s'ha desenvolupat. L'única obligació es dóna per als productes catalans artesanals i amb denominacions d'origen i qualitat segons la Llei de política lingüística del 1998 (article 34). Tanmateix, l'aplicació també ha estat difusa, de manera que s'ha admès la distribució de productes fora de la Llei.

Informa: Plataforma per la llengua

La variant de la Bisbal o la parcialitat feta dogma

Fa temps, quan es va engegar de nou el projecte de fer la Variant de la Bisbal, com a part de l'autovia anomenada "anella de les Ga varres" vaig escriure una opinió en que manifestava la impossibilitat per part meva de prendre una posició al respecte, totes dues opcions tenen parts positives i parts negatives segons des del punt de vista que es miri. Personalment i directament no me n'afecta cap, tot i que les implicacions indirectes sempre són imprevisibles, i la connectivitat que m'ofereix l'opció Sud és millor que la connectivitat que m'ofereix l'opció Nord, però malgrat que l'objectivitat és sempre difícil i amb el risc de caure en tendenciositats ocultes i amagades darrera d'interessos personals, avui he llegit al Diari de Girona una opinió que sembla bastant objectiva, tot i que es manifesta a favor d'una de les opcions, realitza uns raonaments lògics que m'han empès a reflectir-la en aquest bloc.

De Diari de Girona , diumenge16/11/2008:

PERE FREIXAS acabat el temps d´informació pública del tram d´autovia de l´Anella de les Gavarres conegut com "la variant de la Bisbal" i que, en opinió dels seus promotors, haurà de resoldre la connexió ràpida, còmoda i segura entre Girona i la Costa Brava, ara és el torn de l´Administració per pronunciar-se sobre si aquest tram projectat entre la Pera i Sant Climent de Peralta ha de passar pel nord o pel sud. 

Ajuntaments, entitats i particulars han participat en aquesta audiència d´una manera nombrosa i intensa, fet molt poc habitual pels antecedents registrats, del qual se´n pot fer una lectura que va des de la insatisfacció generalitzada pel projecte tècnic fins al cost immens d´afectació a la qualitat de vida de moltes persones i el sacrifici enorme de territori que aquesta infraestructura implica.

Després de fer-se públiques les preferències de cadascú i de conèixer l´argumentari que les suporta, quina lectura es pot fer de la situació present? Comptat i debatut, quines són les bases argumentals conegudes i quins els punts forts i febles de cada opció que s´ha dit caldrà avaluar amb profunditat per triar el traçat més idoni?

El posicionament dels ajuntaments ha estat clar: dos a favor de l´opció nord (Forallac i Cruïlles), un a favor de la sud amb condicions (la Bisbal), i el darrer, Corçà, a qui no satisfà cap de les propostes. Per tant, la majoria es decanta a favor del traçat nord i, amb més contundència encara, si es té en compte que la Bisbal és el municipi que de llarg es veu menys afectat territorialment. Un planejament urbanístic de més de 25 anys que no preveia cap autovia i a punt de ser revisat, i una pretesa centralitat que la Bisbal és lluny de tenir, no són raons que es puguin adduir per justificar un projecte de traçat. 

En l´àmbit dels arguments, semblen més objectivables i més de pes els que avalen el traçat nord, el qual té a favor una mobilitat més sostenible quant a consum de combustible, contaminació i temps, una millor connectivitat amb les carreteres locals i un menor impacte en espais protegits de la xarxa Natura 2000 i del PEIN de les Gavarres. Ho recull el mateix projecte que addueix raons tècniques i mediambientals molt rotundes a favor del nord, com també ho han expressat, entre altres, el Cilma, l´Associació de Transports de Girona, la Cambra de Comerç de Girona, el Gremi de Rajolers i el Consorci de les Gavarres. Però, per damunt de tot, el traçat nord té inqüestionablement una menor incidència sobre les persones que viuen en el territori. 

Què es diu, en canvi, en contra de l´elecció del nord? S´ha parlat de paisatge, un argument sempre subjectiu i dèbil per a qui conegui bé la comarca. En aquest sentit, s´ha comentat com una raó de pes que l´impacte visual de la infraestructura viària seria més gran al nord per l´afectació de la plana de l´Empordà, però s´oblida que el cost d´amagar l´autovia fent-la passar pel sud vol dir, ni més ni menys, que es transfereix l´impacte, corregit i augmentat, a la major part del territori de Corçà, Cruïlles, la plana del convent de la Bisbal, Vulpellac i Fonteta. S´ha parlat de patrimoni cultural, una altra qüestió sobre la qual la comparació no porta enlloc en ser similars les mesures correctores a introduir en un i altre traçat. També s´ha parlat de riquesa agrícola i de risc d´inundacions, factors potser més tècnics i objectius, per bé que els arguments en defensa seva són poc convincents tenint en compte el valor dels sòls agrícoles del pla de Cruïlles i del pla de la Ravetlla que són, a més, espais connectors ecològics essencials, i que tant el Pla d´Espais Fluvials com el mateix projecte preveuen més problemes d´inundabilitat al sud del Daró que no pas al nord. I quant al perill que l´autovia origini expectatives urbanístiques al nord, no coneixem ningú que vulgui anar a viure prop d´una autovia, alhora que els instruments de gestió del sòl són suficients, o haurien de ser-ho, per ordenar l´ocupació del territori. I s´han sentit veus, en darrer terme, que defensen interessos legítims però molt particulars que no són comparables amb els perjudicis generals segurs que provocaria el traçat sud.

A la vista de tot plegat, no és més raonable la consolidació al sud de l´ús residencial a Corçà, la Bisbal, Cruïlles, Vulpellac i Fonteta que no pas posar-hi al bell mig una barrera de terra i formigó amb l´impacte que això representa per a la qualitat de vida de la gent ? No és millor afavorir que el creixement de la Bisbal s´integri amablement amb les Gavarres i que l´ús industrial, de desenvolupament gairebé nul al sud de la vila els darrers 25 anys, es concentri en el futur en els polígons existents als municipis veïns? El fet que el mateix govern de la Bisbal refusi la sud 2 i proposi modificacions substancials a la sud 1, envaïnt la jurisdicció de municipis veïns, acredita l´escassa idoneïtat d´aquests traçats i la debilitat de l´argument urbanístic a favor de l´autovia per aquest cantó. 

Recordem també que hi ha altres punts forts a favor del traçat nord: salvaguardar les terreres amenaçades per les opcions sud, i la millor capacitat del traçat nord per incorporar mesures correctores d´impacte. Diferents al·legacions i l'informe del Cilma demostren que es poden corregir més fàcilment els impactes amb el desplaçament del traçat nord més a la vora de l´actual C-66, cosa que permetria vorejar el pla de les Vellesses i introduir amb facilitat un enllaç Bisbal-Centre ben connectat amb l'Aigüeta. Per la seva banda, l´allargament del túnel permetria minimitzar l'impacte a Castell d'Empordà, alhora que el desplaçament al km 66 de l'enllaç de Sant Climent de Peralta, comportaria millores notables a l´opció nord la qual, recordem-ho, fa quatre dies era l'única elecció defensada per la Generalitat, malgrat que el projecte no arribés a sortir a informació pública.

Ara s'hauran de pronunciar el Departament de Medi Ambient i després el DPTOP que triarà una de les opcions mitjançant una resolució que haurà de ser ponderada i justa. Els ajuntaments, les entitats i la societat civil han participat en el procés amb sentit democràtic i esperit constructiu en la defensa dels interessos col·lectius i particulars. Toca al govern resoldre en el benentès que, sigui quina sigui la decisió, haurà de respondre no pas a la geografia d´interessos particulars, gremials o partidistes, sinó a criteris de sostenibilitat mediambiental, cultural, social, i sempre amb la determinació de minimitzar l'afectació que aquesta gran infraestructura tindrà sobre les persones. Nosaltres seguim pensant honestament que l´opció nord és la millor. Fet i fet, és la que més consens ha sumat en el territori i la que encara en pot sumar més.

Cogomelles

Avui ha estat el primer dia que -després que fa uns quinze dies fes una bona pluja per les nostres contrades- m'he decidit a anat a caçar algun bolet. Sembla que m'he decidit encatra massa d'hora o massa aviat, com diem a l'Empordà. Amb la meva senyora hem sortit de casa cap quarts d'onze del matí i ens hem adreçat cap als contraforts de les Gavarres, en un lloc on sabem que solen fer-se els primer bolets primerencs, malgrat que aquest any la paraula "primerenc" ha deixat de tenir el sentit que tenia altres temporades.  Hem trobat un boletaire de renom que tornava de la zona i ens ha dit que no havia trobat ni un pinetell ni un rossinyol, ni cap altre bolet -segons ells- apreciable.

No obstant aquest advertiment, hem decidit tirar endavant i fer la comprovació nosaltres mateixos. De qualsevol manera, portavem el gos, que s'havia de treure a passejar en un lloc o en un altre.

La veritat, però, en el tema de bolets, ha estat crua. No hem trobat ni un sol pinetell ni un sol rovelló, ni tan sols una miserable cualbra o un moixí. Hem però, ompert la bossa de cogomelles, també dites palomes. La cogomella és un bolet que a casa mai l'hem collit, ni els meus pares ni els meus avis, per això si en trobo d'altres mai el cullo. Sabent, però, com sabem, que és bo, per així haver-nos-ho repetit una i altra vegada des dels programes de la tele i per també haver-ho llegit en fitxes de bolets i altres manuals que corren per casa, al final ens hem decidit a collir-los i n'hem omplert un parell de bosses. Pensem fer-los per sopar. Si en el futur segueixo escrivint en aquest bloc és que no m'han fet mal.....

Si em fan mal i sobrevisc cambé ho diré, per a general coneixement...

Passo ara la fitxa que he trobat a TV3 a la pàgina de "Caçadors de Bolets" al respecte de la cogomella:

LES COGOMELLES

Bolets atractius i perillosos

El nom popular de cogomella o cogomell ens parla de tots aquells bolets que tenen l'aspecte de cogomes, sense ser-ho. I no ho són perquè no tenen cucuma, una volva o didal visible a la base del peu. Hi ha moltes espècies diferents de cogomelles. La cogomella vera, la més freqüent, és la Macrolepiota procera, també anomenada apagallums, coloma i paloma. És un bolet comestible, molt visible i atractiu. 

Ara bé, tots els representants del gènere Amanita tenen volva i, en canvi, moltes espècies són cogomelles. Això es deu al fet que a la maduresa la volva de molts bolets d'aquest gènere es fragmenta i es fa molt poc visible. Dins del grup de les cogomelles trobarem, per tant, diverses espècies tòxiques del gènere Amanita, per la qual cosa caldrà extremar la prudència. La cogomella borda per excel·lència és el reig bord, Amanita muscaria. Més endavant trobareu en quins detalls ens hem de fixar per no confondre-la amb el reig veritable. També comentem l'existència de diverses espècies tòxiques del gènere Lepiota que es confonen freqüentment amb cogomelles comestibles. Fixeu-vos en el detall del nom científic: la majoria de les espècies del gènere Macrolepiota són comestibles, mentre totes les del gènere Lepiota cal considerar-les tòxiques. Les espècies d'aquest darrer gènere són més menudes que les anteriors, i són les que cal evitar. La primera norma és no consumir mai cogomelles de barret menor a 8 cm de diàmetre, ja que poden pertànyer al gènere Lepiota.

També he intentat trobar alguna recepta en que hi intervinguin les cogomelles com a ingredient principal, i l'única que he trobat és arrebossada, la transcric per a tots.

Apagallums arrebossats

de: (http://picaronabloc.blogspot.com)

Què? Que us pensàveu que encara no havia anat a buscar bolets? Doncs sí, dissabte a la tarda hi vam anar amb el meu pare, tot i que va ser a menys d'una hora de Sabadell i amb un èxit escàs.

Vam trobar uns bonics apagallums i vam decidir donar-los una segona oportunitat, ja que l'any passat vam provar a fer-los a la brasa i no ens van agradar gens. Tal i com em va suggerir en Cesc Aldabó, els vam fer arrebossats i noi, van triomfar!

No és un bolet molt saborós, hi ha qui diu que té gust d'avellana però la veritat, nosaltres no vam saber-li trobar. Amb l'arrebossat amb ou i farina de galeta queden cruixents i tenen una textura que ens van recordar al llom, tot i que més tou. La propera vegada, però, farem servir una farina de galeta d'aquelles que venen amb all i julivert picat, li donarà un petit toc aromàtic.

Ens va agradar i repetirem. Un bolet més que coneixem, que ens agrada i que sabem com cuinar!

Macrolepiota procera
Català: Apagallums, Cogomella, Paloma
Castellano: Parasol
Euskera: Galanperna jangarri
Galego: Choupin

Fotografia extreta de la web de l'Enric Gràciaque a la seva vegada l'ha manllevat de l'Associació Micològica Joaquim Codina.
Per a més informació sobre aquest bolet us recomano que consulteu llibres i/o pàgines especialitzades.

Jimi Hendrix

El meu fill està aprenent a tocar la guitarra clàssica, però el que realment li va veig que és la guitarra elèctrica. Fa uns dies ens vàrem arribar a Musical Eiximenis de Girona i es va comprar una guitarra elèctrica amb un petit amplificador per anar practicant. Encara li falta molt per arribar a aconseguir els sons de Jimmy Hendrix, però veig que afició no n'hi falta. Per això avui aquest post va per ell, perquè no defalleixi i segueixi practicant. Ànim artista!

Russian Red

Un que ja té una certa edat i que sembla que ha vist de tot en el tema musical es pensa que ja res no l'ha de sorprendre. Entre els milions i milions de temes musicals que circulen per tot el món és difícil trobar novetats que siguin capaces de destacar. I encara menys sense una potent discogràfica al darrera que promocioni els temes a ràdios i televisions.

Internet, però, i concretament el Youtube s'ha convertit en un aparador en que s'hi pot veure de tot, molt, bo i dolent. Aficionats que pengen els seus vídeos per la gràcia que estiguin a l'abast de tot el món o autèntics artistes que no han trobat un altre mitjà de difondre allò que saben fer en un món cada vegada més saturat.

Ahir al vespre, havent sopat, estava endormiscat mirant "el Hormiguero", i l'aparició d'una jove artista invitada que s'ha promocionat a sí mateixa a través de la xarxa i ha aconseguit treure un disc al mercat al marge de les grans discogràfiques. Cauta,  vergonyosa, en un món que encara sembla que se li fa estrany i amb poca desenvoltura davant de les càmeres.

La seva manera de cantar, però, em va sorprendre, em va fer obrir els meus endormiscats ulls i no m'he pogut estar, avui, de comentar-ho i recuperar el vídeo que algun espabilat ja ha penjat al youtube, així com algun altre dels que he trobat.

Crec que aquesta noia arribarà lluny. Desitjo que no la facin malbé, tot i que -des de la meva incultura musical - encara s'ha de polir una mica. Però tot arribarà.

Rates penades

Aquest matí a primer hora abans d'anar a treballar he anat a treure l'Andy a fer les seves necessitats fisiològiques, com és costum i precaució si vols tenir la casa neta, almenys de caques i pipís de gos. Mentre l'Andy corria per un camp d'userda, que a Lleida en diuen alfals, jo estava encantat mirant les primeres lluïssors del dia i, entre branca i branca, entre fosca i claror m'han aparegut un parell de rats penats fent cabrioles damunt del meu cap a la recerca, caça i captura de petits insectes voladors matiners. Suposo que les rates penades feien el seu sopar abans d'anar a dormir, ja que aquestes bestioles voladores dormen mentre el dia és clar i volen i mengen aprofitant-se de la foscor de la nit. 

El vol de la rata penada, rat penat, o muricec, com en diuen en alguns llocs del País Valencià, és un dels vols més curiosos que hi ha. No és recte com el de les aus sinó que les ziga-zagues constants en fan difícil seguir la petja, la qual cosa s'agreuja degut a la foscor en que es solen moure.

Recordo, de petit, en les meves aventures de pesca de papibous i escanyagats al riu Daró, que vaig trobar, en un vell i rovellat cossi de metall abocat sota del pont nou una petita rata penada penjada d'una rebaba que feia la vora del cossi.

La vaig agafar -ignorant com era que amb una mossegada poden transmetre la ràbia o altres malalties-  i vaig trobar la seva pell suau com el vellut (com diu la Cançó d'en Joan Manuel Serrat referint-se a un conillet), d'un marró fosc com una castanya. Tenia uns petits ullets amb els que amb prou feines em veia i unes grans orelles i un morro aixafat -amb els quals sí que em definia amb el seu bioradar -. Les ales formades per un tel que uneix els seus dits li donen el nom científic "quirópter", que vol dir mà i membrana, així com quiromància significa lectura de la mà -de quiros = mà en grec- .

Així és com un petit moment de placidesa mentre l'Andy feia una caca m'han fet venir al cap tot això i m'he dit: no es pot quedar dintre el cap, això ha de sortir cap al bloc de les Gavarres.

Les rates penades també formen part de la fauna de les Gavarres. Ho he pogut constatar dintre de la mina d'en Nadal - antiga mina de plom a mig camí entre Can Vancells i Can Vergeli, dos masos antigues propietats de la família Nadal- on més d'una vegada les rates penades penjades com pinyes m'han acompanyat en les meves incursions xafarderes dins de la muntanya.

Peix bullit, peix fregit

Hi ha sóns que diem sense ésser-ne conscients. Avui el meu fill m'ho ha fet veure mentre estava estudiant per l'examen de llengua. A mi m'ha sorprès, mai m'havia fixat en que una paraula pogués sonar diferent de forma tan clara. És més, mai no m'havia fixat que peix es pogués pronunciar de dues maneres.

L'exemple que dóna nom al post "peix bullit, peix fregit" és el que m'ha obert les orelles a la diferència: pronuncieu-lo en veu alta. Veureu que la "x" del peix bullit sona "G" i la "x" del peix fregit  sona "X", igual que si pronunciem la paraula "peix" en solitari.

Però n'hi ha una colla més "les coses" "les oques" , "calaix obert" "calaix tancat",  "més endavant" "més tabac"...

 

Avui una mica d'Elvis - Don't be cruel

Una de les millors cançons d'Elvis, de 1956, quan jo encara era al "camp de les cardines" (expressió utilitzada pel meu avi per designar el lloc on ets abans de néixer)

 

You know I can be found,

Sitting home all alone,

If you cant come around,

At least please telephone.

Dont be cruel to a heart thats true.

Baby, if I made you mad

For something I might have said,

Please, lets forget the past,

The future looks bright ahead,

Dont be cruel to a heart thats true.

I dont want no other love,

Baby its just you Im thinking of.

Dont stop thinking of me,

Dont make me feel this way,

Come on over here and love me,

You know what I want you to say.

Dont be cruel to a heart thats true.

Why should we be apart? 

I really love you baby, cross my heart.

Lets walk up to the preacher

And let us say I do,

Then youll know youll have me,

And Ill know that Ill have you,

Dont be cruel to a heart thats true.

I dont want no other love,

Baby its just you Im thinking of.

Dont be cruel to a heart thats true.

Dont be cruel to a heart thats true.

I dont want no other love,

Baby its just you Im thinking of.

To be or not to be, Ésser o estar.

"To be or not to be, that's the question" és la cèlebre frase que tothom coneix de l'obra teatral Hamlet, de William Shakespeare: - Ser o no ser, aquesta és la qüestió. En el cas que avui vull tractar, la qüestió és la utilització incorrecta ja de forma massiva del verb estar, en comptes del verb ésser.

Ésser (o ser), segons el diccionari de l'enciclopèdia significa, entre altres accepcions entre la que es troba el ser com a existir de Hamlet:

- Trobar-se, algú o alguna cosa, present en un lloc, constatar-ne la presència en un moment determinat (sense prestar atenció a la quantitat de temps que hi romangui). Segur que avui ell és a casa. Que hi és la teva germana? Digues que no hi sóc. Jo hi era quan ella va arribar. Quan siguis al despatx, telefona'm. No ens n'adonàrem fins que fórem al carrer. Les eines són al calaix. L'americana és al penja-robes. Les ganes prou hi eren, però les forces li fallaven.

Estar segons el mateix diccionari significa residir, romandre un temps llarg, habitar, treballar habitualment o romandre en un estat.

Utilitzar el verb estar com a substitució del verb ésser en qualsevol ocasió, com sentim ja habitualment en el parlar de moltes persones i que s'ha traslladat a ràdios i televisions és doncs una utilització incorrecta que només es pot entendre per la influència trepanadora del castellà en el nostre idioma. En castellà no diuen mai "Ya soy en casa"

Hem de dir "som a comprar", però "estem treballant en el supermercat".
Hem de dir "som a l'hospital de visita", però "Estem ingressats a l'hospital"
Hem de dir "sóc a caçar bolets", però "està venent bolets en una botiga"
Hem de dir "aquest home que és al carrer està boig"


Però mai, allò que sentim tantes vegades i que em fa tant de mal a les orelles: "Està a fora..." "Està al cinema..." "Està a comprar...", si no "És a fora", "És al cinema", "És a comprar"

El que em fa més mal a les orelles és quan preguntes a algú per una persona i et diu "no està" per dir "no hi és", ...és com una fuetada als conductes auditius.

I el que em toca més els pebrots és que de tant sentir-ho veig que ho acabaré dient. Malgrat tot, m'hi resisteixo.

Pessic de nina o d'escorpit, no hi ha temps de pujar al llit.

Nina o vidriol

Avui he vist una nina, feia molts anys que no en veia cap. Potser l'entrada de la tramuntana li ha fet dismimuir els reflexos i no ha sigut a temps de desaparèixer abans que la veiés. M'he ajupit però, tot i sabent que és un animal inocu i inofensiu no m'he atrevit a tocar-la amb la mà. Duia la corretja de l'Andy i li he posat davant. Ha lliscat suaument pel damunt. S'ha aturat. Ha tret la llengua bífida i ha ensumat l'aire. Després ha intentat tirar pujada amunt, però l'esforç li ha semblat massa important. Ha reculat, ha tirat un parell de pams baixada avall i s'ha esmunyit entre les herbes.

La primera vegada que vaig veure una nina la sort de l'animal va ser molt diferent. Jo anava amb el meu amic Josep i el seu pare, l'Esteve, seguint un corriol arran del Vilar. Quan l'Esteve va veure la nina es va exclamar com si hagués vist el diable. Va alçar el tràmec i el va deixar caure damunt l'animal, partint-lo en dos. Després el va ben aixafar amb el peu. 

I és que la dita popular li ha atribuït a aquest petit llangardaix de color rosat i desprovist de potes la facultat d'ésser tremendament verinós:

-  "Pessic de nina o d'escorpit, no hi ha temps de pujar al llit..."

Jo em vaig quedar parat: ja havia vist jo de ben petit als reportatges d'en Félix Rodríguez de la Fuente que es tractava d'un petit llangardaix sense cames i no d'una serp verinosa, però vaig callar i no vaig dir res, qui actuava era un pare i jo era un nen petit. 

Aquella sensació de pànic de l'Esteve de fa tants anys encara és la que avui m'ha impedit de ser capaç de tocar la nina amb la mà i  que ho hagi hagut de fer amb la corretja.

He de dir que nina és un nom d'aquells que no surten als diccionaris, com papibou o caua, tanmateix és un mot ben viu entre els pagesos del Baix Empordà, dificilment en trobarem un que no sàpiga que és una nina. Als diccionaris hi trobarem vidriol o serp de vidre.

PD. Ja sé que oficialment és escorpí i no escorpit, però al Baix Empordà en diem escorpit, en un altre cas la dita popular tampoc rimaria.

MARXA DE L'ARBOÇ 2008

  

  

El Web en català del Parlament Europeu: Espanya i França no canvien mai

Un jove de Lleida va fer una traducció al català, del tot correcta i impecable, de la web del Parlament Europeu. Ara bé, acusant-la de plagi, el Parlament Europeu vol tancar-la, no ho han fet perquè se n’ha quedat sorprès de l’elevat nombre de visites. 

Si us plau aneu a l’adreça http://www.europarl.cat, on hi ha aquesta traducció, i cliqueu-hi a la pestanya del català perquè si veuen que la visita molta gent, llavors no la tancaran pas.

Evidentment, si idiomes amb menys parlants que el català com ho són el maltès, el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè tenen traducció oficial de la web del Parlament Europeu és perquè són llengües d’estats independents i, per tant, hi ha un aparell governamental i administratiu que les assumeix com a pròpies sense cap mena de reserva ni de limitació. 

Per tant, si al segle XVII Portugal no hagués aconseguit independitzar-se d’Espanya, avui dia els qui volguessin que hi hagués una traducció oficial de la web del Parlament Europeu al portuguès tindrien els mateixos problemes que nosaltres, un dels quals, com seria del tot lògic i previsible, fóra el de ser titllats de radicals identitaris que no saben fer res més que crear problemes, és a dir, de fanàtics i bojos. 

Un altre cas que convé assenyalar és el de llengües com ara l’holandès, el suec o el danès perquè, atenint-nos a criteris d’estalviar despeses inútils, ens trobaríem que no s’hi hauria de traduir la web del Parlament perquè tots els seus parlants dominen l’anglès amb el mateix nivell que els catalans dominem l’espanyol o el francès; per tant, aplicant la lògica que se’ns aplica a nosaltres, les traduccions holandesa, sueca i danesa no serien pas res més que capricis identitaris que tenen un cost a càrrec del pressupost que paguem entre tots. Com és natural, seguint aquesta línea economicista podríem acabar proposant que la web del Parlament estigués només en anglès, i veure com s’ho prenen a Espanya i França. 

De cara a la presència oficial del català a les institucions europees, la no independència dels Països Catalans i el fet que Andorra no s’hagi adherit a la UE no haurien de ser cap problema si Espanya i França assumissin com a pròpia la llengua catalana i els seus representants demanessin, o fins i tot exigissin, que el català fos oficial a Europa igual com ho són el castellà i el francès; al capdavall, a més que aquests dos estats s’entossudeixen a considerar com a part del seu territori nacional les àrees de parla catalana, França acaba de reformar la seva constitució per declarar que les llengües regionals formen part del patrimoni francès, i la Constitució Espanyola fa trenta anys que diu que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

És clar que les coses s’interpreten segons s’interpreten, en funció del criteri que adopti cadascú, i tots ja sabem quines són les opinions que tenen els espanyols i els francesos sobre la nostra llengua. Per cert, la protecció que ens promet la Constitució Espanyola, contra què ha de ser?, 

Ara mateix, a mi em sembla que l’única cosa que pot posar en perill la continuïtat del català a les regions sota administració espanyola és Espanya mateixa. 

En conseqüència, el tema del reconeixement oficial del català a les institucions europees l’hem d’afegir a la llista de qüestions que ara se’ns presenten com a molt complexes i delicades, però que es resoldrà immediatament l’endemà de la independència. 

Finalment, vull acabar aquesta crònica amb una nota d’agraïment a un taxista del Tsar que, des de Voronej, m’ha fet arribar un e-mail on es dóna a conèixer la campanya de visites a l’adreça http://www.europarl.cat com a mitjà d’evitar-ne el tancament per part dels responsables del Parlament Europeu. 

XAVIER DEULONDER

Informa: http://radiocatalunya.ca

La població de la Bisbal d’Empordà, la vinculació amb el terme municipal i els condons usats.

Un estudi publicat al l’Institut Nacional d’Estadística (INE), relatiu a la població censada l’any 2001 (per tant ara hi haurà força variació degut a la quantitat de població nouvinguda) indica que la població de la Bisbal d’Empordà era de 8145 persones.

Tanmateix ja aquell any 2001 hi comptaven un total de 10.066 persones vinculades a la població per diversos motius.

 

	TOTAL	Poblaci ó resident					Població vinculada no resident				Taxa vinculació
		TOTAL	Només hi resideix	Hi resideix i hi treballa	Hi resdeix i  hi estudia	Hi resideix  i hi té una segona residència	TOTAL	Hi treballa	Hi estudia	Hi té una segona residència
17022-Bisbal d´Empordà (La)	10066	8145	5713	2215	129	88	1921	1281	111	529	123,59%

Font: INE

 I què té a veure això amb el terme municipal?

 La forma del terme municipal de la Bisbal és allargada de Nord a Sud, de Castell d’Empordà cap al Coll de la Ganga.

I la Bisbal ha crescut al llarg dels anys seguint l’eix viari principal que la comunica amb Girona i amb Palamós, direcció Corçà (Puigventós i Santa Cristina) i direcció Vulpellac (Puig de Sant Ramon).

 Si posem el terme municipal de la Bisbal al Photoshop i el girem 90 graus, veurem que el centre del terme segueix ocupat per la vila vella i els extrems, abans allargats cap a la Ganga i cap a Castell d’Empordà, engloben Santa Cristina, el Puigventós i el Puig de Sant Ramon, així com les zones industrials de Corçà i Vulpellac.

En aquest cas, vinculant la població de la Bisbal d’Empordà amb el terme girat 90 graus, la població real s’acostaria bastant a la població vinculada. La població vinculada no és massa lluny...

Aquesta és la meva teoria del que pot arribar a influir en el desenvolupament i el creixement d’un municipi la forma del seu terme municipal en relació al traçat dels principals eixos viaris.

La futura autovia “Anella de les Gavarres” en la seva part corresponent a la variant de la Bisbal d’Empordà, aportarà un gens menyspreable pes específic -a llarg termini- en la distribució d’aquesta població baixempordanesa, i el seu terme municipal amb forma de condó usat.

 

 

  Terme de la Bisbal d’Empordà.