Ens trobem en el canvi de dècada dels anys seixanta als anys setanta. del segle XX Tot el món s'emmiralla en el poder nordamericà. La proesa de l'arribada de l'Apolo XI a la Lluna, amb els seus protagonistes, els astronautes Armstrong, Aldrin i Collins i la famosa frase "un petit pas per a l'home, un gran pas per a la humanitat" arriben a l'ànima de tothom. Tothom vol ser americà, tothom beu Coca-Cola i tothom s'emmiralla en els Estats Units. Jo encara recordo els àlbums de cromos amb fotos d'astronautes i de coets, i banderes de barres i estrelles que proliferaven per tot arreu.
I el disseny arquitectònic no podia ésser menys. Ens havíem d'emmirallar en l'aparador urbanístic d'Amèrica: Nova York i els seus gratacels.
En aquest ambient es van dissenyar les grans torres de les nostres contrades: l'Edifici Jaume I de Palamós, amb dues torres bessones davant la Platja Gran, els alts edificis de la Plaça de Catalunya de Girona i, com no podia ésser menys, la Torre Bisbal. Tothom volia ser Nova York.
I així va ser. I així es va dissenyar. I així es va construir. Del que havía estat el "Jardí de les Monges franceses" va començar a néixer un gran monstre arquitectònic que elevava la seva mirada damunt les humils construccions de la capital baixempordanesa.
I en un entorn de pagès va néixer aquella imitació de les construccions que apareixien a les sèries de televisió americanes que començavem a veure a la caixa tonta en blanc i negre.
I un cop construïda va esdevenir el mirall del progrés. L'únic edifici de la Bisbal amb porter a jornada completa, l'únic edifici amb ascensor...
I s'hi va instal·lar un hotel, "l'Hotel Bisbal Park", amb un rètol que ocupava tot l'edifici de dalt a baix i que il·luminava les nits quan t'acostaves a la Bisbal venint de Corçà.
I s'hi va instal·lar la Notaria, s'hi va instal·lar el Registrador i s'hi van instal·lar els directius que venien a gestionar l'altre gran monstre bisbalenc de l'època: la Pavicsa.
Però el temps tot ho canvia: l'hotel va tancar en una època de crisi i vaques magres i les habitacions es van reconvertir en apartaments i el menjador - sala de convencions en un gimnàs.
El Registre de la Propietat i la Notaria vàren abandonar el vaixell en cerca de noves ubicacions i els despatxos mèdics van anar tancant.
El declivi de l'edifici havia arribat.
I va arribar el moment de la decisió dràstica: calia acedentar l'edifici i, malgrat l'ofensiva demolidora de l'aleshores alcalde Sr. Romaguera que pretenia enderrocar les plantes superiors, els propietaris es varen decidir per la restauració a fons.
El resultat està a la vista, almenys pel que fa a una meitat. Un nou edifici ufanós llueix una altra vegada damunt les humils cases de la Bisbal.
Un error de disseny, que ningú va veure a temps, però, ha provocat una nova controvèrsia: El color amb que s'ha pintat, un degradat que va de fosc a la base a clar, gairebé blanc, a dalt de tot, amb el pretext o la intenció d'aconseguir una difuminació quan es mira cap al cel des de baix el carrer, produeix l'efecte totalment contrari quan es contempla la Bisbal des dels afores: Damunt el fons de color verd fosc de les Gavarres apareix retallada molt més que mai la nova silueta de la Torre Bisbal: de color de gelat de vainilla de l'Orangutan.
Però com deia abans, el temps tot ho canvia i tot ho corregeix. ¿El futur ens depararà un esmorteïment de la vivacitat dels colors que aconseguirà finalment un encaix amb l'entorn? o ¿caldrà fer-li un nou pintat amb color de camuflatge militar....?
Si tenim salut i fem anys ho explicarem un altre dia. Enhorabona i per molts anys.
I el disseny arquitectònic no podia ésser menys. Ens havíem d'emmirallar en l'aparador urbanístic d'Amèrica: Nova York i els seus gratacels.
En aquest ambient es van dissenyar les grans torres de les nostres contrades: l'Edifici Jaume I de Palamós, amb dues torres bessones davant la Platja Gran, els alts edificis de la Plaça de Catalunya de Girona i, com no podia ésser menys, la Torre Bisbal. Tothom volia ser Nova York.
I així va ser. I així es va dissenyar. I així es va construir. Del que havía estat el "Jardí de les Monges franceses" va començar a néixer un gran monstre arquitectònic que elevava la seva mirada damunt les humils construccions de la capital baixempordanesa.
I en un entorn de pagès va néixer aquella imitació de les construccions que apareixien a les sèries de televisió americanes que començavem a veure a la caixa tonta en blanc i negre.
I un cop construïda va esdevenir el mirall del progrés. L'únic edifici de la Bisbal amb porter a jornada completa, l'únic edifici amb ascensor...
I s'hi va instal·lar un hotel, "l'Hotel Bisbal Park", amb un rètol que ocupava tot l'edifici de dalt a baix i que il·luminava les nits quan t'acostaves a la Bisbal venint de Corçà.
I s'hi va instal·lar la Notaria, s'hi va instal·lar el Registrador i s'hi van instal·lar els directius que venien a gestionar l'altre gran monstre bisbalenc de l'època: la Pavicsa.
Però el temps tot ho canvia: l'hotel va tancar en una època de crisi i vaques magres i les habitacions es van reconvertir en apartaments i el menjador - sala de convencions en un gimnàs.
El Registre de la Propietat i la Notaria vàren abandonar el vaixell en cerca de noves ubicacions i els despatxos mèdics van anar tancant.
El declivi de l'edifici havia arribat.
I va arribar el moment de la decisió dràstica: calia acedentar l'edifici i, malgrat l'ofensiva demolidora de l'aleshores alcalde Sr. Romaguera que pretenia enderrocar les plantes superiors, els propietaris es varen decidir per la restauració a fons.
El resultat està a la vista, almenys pel que fa a una meitat. Un nou edifici ufanós llueix una altra vegada damunt les humils cases de la Bisbal.
Un error de disseny, que ningú va veure a temps, però, ha provocat una nova controvèrsia: El color amb que s'ha pintat, un degradat que va de fosc a la base a clar, gairebé blanc, a dalt de tot, amb el pretext o la intenció d'aconseguir una difuminació quan es mira cap al cel des de baix el carrer, produeix l'efecte totalment contrari quan es contempla la Bisbal des dels afores: Damunt el fons de color verd fosc de les Gavarres apareix retallada molt més que mai la nova silueta de la Torre Bisbal: de color de gelat de vainilla de l'Orangutan.
Però com deia abans, el temps tot ho canvia i tot ho corregeix. ¿El futur ens depararà un esmorteïment de la vivacitat dels colors que aconseguirà finalment un encaix amb l'entorn? o ¿caldrà fer-li un nou pintat amb color de camuflatge militar....?
Si tenim salut i fem anys ho explicarem un altre dia. Enhorabona i per molts anys.
PD (29/12/2008) Avui les Gavarres estan ben emboirades, el color clar de la part alta de la Torre Bisbal queda bastant ben camuflat amb la boira de les gavarres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada