Les noves generacions ja no recorden Can Met. En el local de l'avinguda de les Voltes de la Bisbal d'Empordà on actualment hi ha un supermercat Valvi, entre la parada de la Sarfa i Can Sans, hi havia hagut un dels bars-local social i després també discoteca més coneguts i concorreguts de la Bisbal.
A Can Met s'hi podia pendre tota mena de begudes, des d'un soldat (combinat típic de postguerra consistent en cafè i gasosa fins a un cuba-libre (que encara no es deia cubata), passant per un modest xop.
I aquest -el xop- és el protagonista d'aquest escrit. Un xop, de l'alsacià schoppe, a través del francès chope , significa "got gros per a prendre cervesa" És un recipient cilindric provist d'una ansa, en el qual s'hi veu generalment aquesta beguda obtinguda de l'ordi fermentat. El terme alemany schoppen designa, a les regions vitivinícoles limítrofes d'Alsàcia, el Palatinat i Bade-Wurtemberg, a Alemanya, un got de vi.
Un shoppe pot estar provist d'una tapa i inclús n'hi ha d'especials per a mostatxos.
Xop
En català, però, el xop no és la típica gerra de mig litre alemanya per beure cervesa, sinó un recipient de la mateixa forma, però d'un quart de litre de cabuda. Aquests petits xops de 25 cl, mida d'un "quinto" eren els típics de Can Met i el nom dels quals avui vull recordar després que amb els anys el seu nom a Catalunya ha quedat gairebé totalment substituït pel de "canya", servida en un got de tub o en una copa.
Arreu del Castell de Vulpellac hi ha inscripcions bíbliques, però en una finestra renaixentista hi apareix l'emblema, el nom i la famosa inscripció de Miquel Sarriera: Ego sum pecavi - 1533 (Jo sóc el que vaig pecar).
Pel seu misteri, aquesta frase ha donat origen a la llegenda del castell que explica que per la proximitat del castell de Vulpellac amb el de Cruïlles existia entre ambdós senyors una cordial amistat fins al punt que eren freqüents les visites de l'un i l'altre.
El senyor de Cruïlles havia pretès l'esposa de Miquel abans del seu casament, però ella mai no havia correspost a aquest amor. Per aquest motiu, féu córrer certs rumors impropis d'una dama tan formal i seriosa. Aquestes murmuracions arribaren a oïdes del senyor Sarriera, que entrà en gelosia, tancant a la seva muller a la torre de càstig. Després de torturar-la per tal que reconegués els fets, fou aparedada viva a la cambra de la torre.
Passà el temps, i el senyor de Sarriera s'assabentà de la calumnia que al damunt de la seva muller havia forjat el fadrí envejós, i amb indignació féu empresonar l'impostor, fent-lo morir.
Torturat ara ell per la seva consciència, va cridar al confessor i li explicà tot el que havia passat. Aquest li aconsellà que fes una visita al papa de Roma, per tal d'aconseguir el perdó i així alliberar-se de la preocupació produïda pels seus horrorosos crims.
El baró retornà al castell. Ja no era aquell home intractable, dèspota i impulsiu, sinó amable i senzill. Una vegada reposat al castell, va cridar a un operari per dur a terme una ràpida reforma. I un bon dia aparegueren gravades les misterioses paraules en l'escut de la baronia que presideix el pati d'armes.
Rajola amb les armes dels Sarriera, amb la inscripció "Ego sum qui pecavi"
Fa poc, l'ajuntament de Forallac ha dedicat un carrer de Vulpellac a aquest personatge: un carrer dedicat a un dels màxims exponents del que avui coneixem com la violència domèstica, violència de gènere, violència masclista o violència contra les dones. (encara que jo sóc contrari a l'ús d'aquests adjectius, ja que considero que la violència és violència i prou, s'exerceixi contra qui s'exerceixi.)
Aquest any TV3 ens ha obsequiat amb una nadala original, digna de passar a la posteritat. Per tant la meva col·labaració amb aquesta finalitat la faig penjant el vídeo en el bloc de les Gavarres.
L'ajuntament de la Bisbal d'Empordà ha organitzat un concurs per a la creació d'una marca de ciutat. Fins el dia 27 de desembre es poden contemplar les 60 obres presentades al concurs, al primer pis del castell medieval de la Bisbal d'Empordà. Entre les obres presentades n'hi ha una, que podem veure reproduida a totbisbal , presentada per "Gent del territori", manifestament en contra de l'autovia. El cas és que han utilitzat aquesta plataforma per expressar d'una manera original la seva postura contrària a l'autovia de quatre carrils que està planejat construir envoltant la Bisbal, amb tota previsibilitat per la banda Sud de la ciutat. Per lògica no crec que cap de les seves obres (n'han presentat un total de tres) sigui escollida per representar la ciutat de la Bisbal, però per l'efecte visual que causa la imatge d'un nus d'autopistes envoltant el convent dels Franciscans la considero digna de passar als annals de l'originalitat.
L'humor japonès no sempre és fàcil d'entendre. Les garrotades d'"humor amarillo" ens sonaven als europeus un xic bèsties. Amb el temps hem anat incorporant alguna d'aquestes tendències, perquè tot s'encomana, menys la bellesa, i a les nostres televisions també hem pogut veure algunes barbaritats com ara menjar escorpits vius o saltar d'una grua per guanyar un concurs. No és, però, aquest, l'humor japonès que avui vull recordar, sinó el de la sèrie d'animació "anime" que ens va acompanyar durant mots anys a TVC i que encara avui gaudeix d'un humor difícil d'igualar, i que agrada, per igual, a petits i grans.
VIQUIPÈDIA:
Dr. Slump ( Dr.スランプ , Dokutaa Suranpu; pronunciat "Doctor Slump") és un manga i anime japonés d'Akira Toriyama, qui després va crear Bola de Drac. Dr. Slump narra les aventures del professor Senbei Norimaki i de la seua creació, un robot amb forma de xiqueta de 10 anys anomenada "Arale".
Quan va aparèixer el manga a les pàgines de la revista Shōnen Jump de Shūeisha, el gener del 1980, el seu autor era un desconegut pel gran públic. L'acceptació d'aquest manga va ser massiva i poc després, el 8 d'abril de 1981, es va estrenar el primer episodi de la sèrie d'animació. Se'n van recopilar 18 volums, i la sèrie de televisió va sobrepassar els 240 episodis, acabant al Japó el 19 de febrer de 1986. TV3 va ser la primera cadena de l'estat espanyol a emetre aquesta sèrie, a mitjan dels anys 1980. Després ho va fer Canal 9 i la TVG.
El 1993 van ser represos tant el manga com l'anime. Aquesta vegada el manga, en color, va ser escrit per Takao Koyama i dibuixat per Katsuyoshi Nakatsuru i publicat en la revista V-Jump de Shūeisha, acabant aquest al setembre de 1996. L'anime no va aconseguir molta popularitat i només va comptar amb 40 episodis exclusius per al Japó. També va haver-hi una segona temporada (tercera per al Japó), aquesta vegada bastant més popular, novament escrita per Takao Koyama però dibuixada per Tadayoshi Yamamuro, sortint a l'aire per primera vegada el 27 de novembre de 1996.
Argument
Dr. Slump narra les aventures del professor Sembei Norimaki i de la seva creació, un robot humanoide amb forma de nena de 10 anys anomenada Arale Norimaki, qui manca de sentit comú i té una força extraordinària. La majoria de les històries transcorren a la Vila del Pingüí, on cap dels seus habitants sap que l'Arale és, en realitat, un robot. La sèrie està plena de personatges de tot tipus, des de bebès prehistòrics alats fins a un porc de parla anglesa.
Personatges
Família Norimaki
Arale Norimaki (則巻アラレ, Norimaki Arare), la protagonista de Dr. Slump, és un androide creat per Sembei Norimaki. Manca de sentit comú però té una força extrema i una personalitat molt energètica i innocent. També té extraordinàries habilitats en càlculs matemàtics i ningú a la Vila del Pingüí sap que es tracta d'un robot.
Sembei Norimaki (則巻千兵衛, Norimaki Senbei) (malnomenat Doctor Slump), científic geni (així es considera ell mateix) i inventor. Creador de molts artefactes enginyosos per poder facilitar les seves tasques diàries. Té 28 anys i és solter. Si bé a l'Arale, una altra de les seves creacions, la presenta com la seva germana, fàcilment se la podria considerar com la seva filla.
Gatchan Norimaki (則巻ガジラ, Norimaki Gajira) (Menjatot a la versió del Canal 9), un bebè amb ales, antenes, una sorprenent voracitat pel metall i altres objectes i superpoders més enllà de la comprensió, que en Sembei Norimaki va portar del passat amb la seva màquina del temps. La criatura es trobava dins d'un ou que es va obrir a casa seva. Si bé no està clar si Gatchan és nen o nena, el que si ho està és que quan no està jugant amb l'Arale, està amb Bazara, Agira i altres monstres famosos del cinema de Japó, que aquí apareixen de l'altura d'Arale o més petits. En realitat Gatchan és un querobí enviat per Déu a la Terra, el que explicaria els seus superpoders, i la capacitat de menjar metall, li va donar Déu, per que en el futur es menjés les armes de destrucció creades per l'ésser humà.
Midori Yamabuki (山吹みどり), la bellíssima professora de l'Arale i els seus amics, que ensenya a tots els seus alumnes sense distinció. El seu destacat atractiu físic i la seva llarga cabellera rossa no són res comparats amb el plaer que dóna la seva companyia, i encara que en moments sigui una dona de caràcter, la majoria del temps enlluerna a tots els homes, i en Sembei no és un cas a part. La Midori és la dona dels seus somnis i durant la sèrie aquest farà tot el possible i impossible per conquistar-la o simplement passar temps amb ella. Més endavant en la sèrie aquesta relació acaba en matrimoni i dóna com a resultat un nen anomenat Turbo que té superpoders i també pot volar i tot i que és bàsicament un infant, és un geni (apareix a Dragon Ball amb la resta de l'elenc).
Turbo Norimaki (則巻ターボ, Norimaki Tābo), el primer fill d'en Sembei Norimaki. Recén nascut ja viatjava amb el seu pare, i en Sembei es va encantar en un lloc a observar a unes dones. En Turbo va sortir del cotxe, gatejà i a l'anar una mica lluny va morir ja que va ser atropellat per una nau espacial. Els extraterrestres salven a en Turbo amb la seva tecnologia i el deixen allà. En Sembei s'adona que en Turbo no hi és i el busca, tot acaba amb un escàndol tot i que al final el troben. Després d'això en Turbo va començar a desenvolupar poders i una intel·ligència sorprenent. Té la capacitat de parlar, a més de la intel·ligència, telequinèsis, teletransportació i volar entre unes altres.
Home de Caramel Número 4 o Obokaman (Obotchaman) Robot que al principi era enemic de l'Arale Norimaki perquè el seu creador, el Dr. Mashirito, vol conquistar el món i en Senbei, la Gatchan i l'Arale (conscient o inconscientement) no li deixen. Llavors ell va fer un robot noi amb el mateix mecanisme de l'Arale i al final en Mashrito s'enfada amb ell perquè l'Home de Caramel Número 4 es va enamorar de l'Arale. El va acomiadar i aquest es va posar Obokaman de nom, i va passar a ser amic de l'Arale, la Gatchan, en Midori i en Sembei. Als 2 dies de ser amics l'Obokaman es va enamorar de l'Arale, però no s'atrevia a dir-li. Una vegada que l'hi va dir, l'Arale es va quedar sense robovitamina A i no el va escoltar. Després de recuperar-se, l'Obokaman mai s'ha sentit capaç de dir-li-ho però vol dir-li d'alguna manera. Té un rival, en Punxo, que es va enamorar de l'Arale a primera vista però segur que l'Obokaman i en Punxo mai s'atreviran a dir-li i l'Arale l'únic que vol són uns pits més grans, míssils o volar com la Gatchan. Es casa amb l'Arale i té un bebè construït per en Sembei.
Família Kimidori
Akane Kimidori (木緑あかね, Kimidori Akane) és la millor amiga de l'Arale, té grans canvis d'actitud, és la clàssica bromista empedernida i rebel, maquina plans absurds que es combinen perfectament amb el caràcter erràtic de l'Arale, encara que moltes vegades acaba excedint-se amb les seves entremaliadures i acaba canviant el bon actuar de la nena robot i ambdues paguen el preu. Té una germana major, l'Aoi Kimidori, que treballa en una cafeteria. Ha aparegut al costat d'altres personatges de Dr. Slump en alguns capítols de Dragon Ball.
Aoi Kimidori (木緑葵, Kimidori Aoi) És la germana major de l'Akane, treballa en una cafeteria, no té massa aparició a la sèrie.
Kon Kimidori (木緑紺, Kimidori Kon) És el pare de l'Akane i l'Aoi.
Murasaki Kimidori (木緑紫, Kimidori Murasak) Mare de l'Akane i l'Aoi, sempre està remenant el seu cul d'una manera sexy; realment és la germana menor de la mare d'en Taro i d'en Peasuke.
Família Soramame
Taro Soramame (空豆タロウ, Soramame Tarō) i Peasuke Soramame (空豆ピースケ, Soramame Piisuke) són dos germans fills d'un perruquer de la Vila del Pingüí, Kurikinton, que apareix constantment. En Taro és com el nuvi de l'Akane però com és d'esperar-se és una relació irremediablement inestable i més que res és una estranya amistat; el jove, aparenta ser el clàssic noi rebel i cool amb ulleres de sol i tot, però en realitat no és més que un bon subjecte víctima del comportament de les dues entremaliades. Després en Taro s'enamora de la Tsururin, que després es convertirà en la seva esposa. En Peasuke és el germanet menor d'en Taro, sempre fa servir el seu barret d'ós rentador i deixa alguna cosa ben clara, i és que per l'únic motiu pel qual no s'espanta de la seva ombra és perquè va néixer amb ella.
Kurikinton Soramame (空豆クリキントン, Soramame Kurikinton) És el pare d'en Taro i en Peasuke, i és el perruquer de la ciutat. És una altra de les bogeries d'en Toriyama (la cara d'en Kurikinton és una caricatura de l'actor Clint Eastwood).
Mame Soramame (空豆まめ, Soramame Mame) És la mare d'en Taro i en Peasuke, usa una gorra com la d'en Peasuke.
Família Tsun
Tsururin Tsun (摘鶴燐, Tsun Tsururin): Una noia xinesa amb poders sobrenaturals. En Taro està enamorat d'ella, però si la toca el noi o ella el toca perd els poders. Ella mesura gairebé el mateix que l'Arale.
Tsukutsun Tsun (摘突詰, Tsun Tsukutsun): Germà menor de la Tsururin (però molt més alt que ella) i nòvio de l'Akane. Si el toca una noia de debò es tranforma en un tigre, i només torna a ser humà quan el toca un noi de debò.
Tsuruten Tsun (摘鶴天, Tsun Tsuruten) : El pare d'en Tsururin i la Tsukutsun. Congenia bé amb en Sembei ja que són caràcters semblants (són ambdós pervertits), i també és inventor, encara que no tan original com en Sembei.
Tsuntsunodanoteiyugo Tsun (摘詰角田野廷遊豪, Tsun Tsuntsunodanoteiyūgō) : La mare d'en Tsururin i en Tsukutsun, té nom de cotxe, i no suporta les guarrades del seu marit.
Personatges recurrents
Kinoko Sarada (皿田きのこ, Sarada Kinoko, "Amanida de xampinyons"), una nena malensenyada d'ulleres de sol que és summament rebel, estima el seu tricicle de Masked Rider, detesta l'antiquat i afirma ser la noia més moderna de tota la Vila del Pingüí, encara que tingui encara problemes d'efínteres i altres coses pròpies de la seva edat. Coses que dissimula molt bé canviant de tema o insultant, cada vegada que és espantada per l'Arale es fa pipí dient "he vessat tantes gotes de la meva joventut".
Chibil Pipi (Chiquidiable) és un nen diablet amic de la protagonista, que sempre fa maldats i camina muntat al seu fidel drac. Es dedica a causar infinitat de desastres per plaer, però és sempre captivat per la bondat de l'Arale. Molta gent opina que el segell distintiu d'en Toriyama d'incloure paròdies està també present aquí, sota la forma d'aquest petit diablet, ja que tota la trama és molt similar a la del diable Mefisto i la seva filla Heckett de l'anime Ribbon no Kishi creat per Ozamu Tezuka. En una ocasió salva en Sembei i l'Arale d'anar a l'infern.
Donbe és una entremaliada guineu amiga de l'Arale que té la capacitat de convertir-se en tota classe de coses, animals i persones, i generalment es fica en problemes per això.
Família Goril·la: Una família de goril·les amics de l'Arale i els altres. Una vegada van confondre en Sembei amb el seu pare, que creien que es va morir, però estava tancat en un lloc i l'Arale el va salvar. La goril·la mare té 38 fills petits i 1 de gran.
Caca: és bona amiga de l'Arale, que sempre li fa "Txun, Txun"
Son Goku: Ell és el protagonista de Bola de Drac, no és un personatge fix en la sèrie, sinó que apareix en algunes ocasions. Arriba a la Vila del Pingüí perseguint al Red Ribbon. Perd una bola de drac i el seu radar es trenca, pel que es queda uns dies al poble. Després d'aconseguir les boles de drac, invoca en Shenron, però un camperol demana un desig abans que ell, pel que se'n va a buscar les boles de drac pel món.
Rei Nikochan (ニコチャン家来, Nikochan Kerai) : El rei del planeta Nikochan. Té el seu cul al cap, el seu nas són les antenes, i les orelles les té als peus. Ell pensa conquistar el planeta Terra però és sabotejat per l'Arale i la Gatchan que es menja la seva nau. Sempre estan buscant la manera d'aconseguir diners per comprar una nau espacial. Després de molt sofrir tornen al seu planeta, però amb un gran problema.
Servent del Rei Nikochan (ニコチャン大王, Nikochan Daiō) : Servente del rei Nikochan que el segueix a tots costats, porta ulleres i és molt més llest que el rei.
Dr. Mashirito (マシリト) : El personatge és inspirat en l'editor del manga. És l'enemic d'en Sembei, sempre està fent Homes de caramel per a destruir-lo.
Toriyama (マシリト) : El creador de la sèrie apareix amb freqüència a la història, representada generalment per un ocell, un robot, o un home que fa servir una màscara quirúrgica. També, en el vol. 8, ell fa una carrera El gran prix de la Vila del Pingüí. L'Arale havia guanyat però en Toriyama diu que ell va guanyar. En general juga amb els personatges, en ocasions és amenaçat pels mateixos per complir els seus somnis o per ser dibuixats millor. Fa constants esdeveniments per ocultar secrets o per riure's-en d'ells.
Els superherois
Ultraman és una paròdia al superheroi japonès, que en realitat és un nen estrany i amb superpoders, que va a l'escola amb l'Arale i per un o un altre motiu sempre està a l'hora en què clareja a la Vila del Pingüí, poc abans que el sol badalli i que dos corbs bojos cantin: -Maldestre -Maldestre; i marxin de l'escena, després d'això Ultraman canta.
Supraman és una paròdia a l'Home d'Acer de DC Comics, que vola però prefereix traslladar-se en patinet. Encara que molts superherois no necessiten cap tipus de transformació abans d'actuar, ell sí que la requereix. És un home baix amb ulleres que porta un supervestit sota la seva roba igual que en Clark Kent, però en comptes de tenir un portafolis ple de notes de reporter, carrega a la seva esquena una motxilleta de cuir on porta un pot de prunes àcides i cartutxos de dinamita. L'Arale l'admira ja que sempre està disposat a castigar al mal, a lluitar per la justícia i a fer volar a tot aquell que es burli de la seva persona.
Igual que en Supraman, Panzan i l'agent secret van ser construïts sobre la base d'un sistema de paròdia. Un és l'"insuperable i poderós Rei de la Selva", encara que en realitat no és insuperable, ja que l'Arale sempre el venç. I l'altre és el superagent secret que en realitat és un "super-recolector" i un agent de salubritat.
La Vila del Pingüí
La Vila del Pingüí (ペンギン村, Pengin Mura) és el poble fictici on transcorren la majoria de les històries de Dr. Slump.
Situada en una illa fictícia, anomenada Gengoro (ゲンゴロウ島, Gengorō Tō), de terreny montanyós. S'ha dit que està a Nagoya encara que originalment l'illa està situada al Dragon World. Té una barreja de trets japonesos i tropicals. Compta amb una estació de policia, un banc, una escola (on no s'estudia, només s'hi assisteix), un hospital, un zoològic, una cafeteria, una barberia (on treballa la família Soramame) i altres botigues comercials; a més dels habitatges.
La seva població fixa és de 50 habitants i altres tants ocasionals. Poblat per humans i altres éssers humanoides (incloint la Lluna i el Sol). També s'hi poden trobar animals amb característiques prehistòriques.
"Un article publicat el passat 27 de novembre en aquest portal em va fer arribar la inspiració del que vull parlar-vos avui; la diferència del català al castellà en els doblatges de les sèries d’animació japoneses. Deixant de banda la afició d’un servidor per les versions originals subtitulades, i entenent que a poca gent els hi agrada veure pel·lícules mentre llegeixen; no entraré a comentar fins a quin punt arriba a ser estrany sentir l’Hiroshi Nohara, el pare del Shin-Chan amb la veu de Son Goku, en català; o bé en termes castellans, escoltar en Naruto amb la veu del Brock de Pokémon.
Doncs bé, comentaré el que tots coneixem, la sèrie d’animació japonesa més coneguda de la societat catalana traduïda al castellà: Bola de Drac. Ara mateix, poques són les probabilitats de tornar a veure aquesta joia en català (per molt que el Canal Super 3 ens vulgui vendre Blue Dragon com a una producció d'Akira Toriyama, ja que ell només ha dissenyat els personatges), ja que els drets d’emissió a Espanya de la sèrie els posseeix la cadena Cuatro. (Mira, seria un bon eslògan per la consulta d’aquest diumenge “Si vols tornar a veure Bola de Drac en català, digues SI a la Independència”.)
A part de que podríem trobar molts indicis de què, probablement, la cadena espanyola ha aprofitat la traducció del japonès al català per fer les seves traduccions, com podem comprovar en la cançó d’entrada de la saga Z de la sèrie (Passen del “Volant, volant, sempre amunt...” al “Volando, volando, siempre arriba” i de “Llum, foc, destrucció” a “Luz, fuego, destrucción”; i digui qui ho digui, això musicalment i rítmicament no encaixa ni que t’ho canti Susan Boyle), van rematar la desgràcia a l’hora de posar els noms. Si no es van voler arriscar amb els noms principals, ja que en Son Goku, la Bulma, en Krilin i la colla els van deixar tal i com venien; es van lluir a l’hora de la nova entrega. En Picolo (que sona més italià que marcià) o en Son Goanda (què malament ho devia passar a l’escola, “Son Goanda y vete por ahí”) van ser la culminació de l’obra mestra de la traducció i interpretació d’idiomes, el canvi del Kame-hame per la “Onda Vital”, que, sincerament, té nom d’instrument quirúrgic."
Per a qui escriu un bloc, sempre li fa gràcia saber que algú se'l mira, el llegeix o el consulta. Avui surt publicat al Diari de Girona un article sobre el judici arran de l'atropellament d'en Jesús Plaja que utilitza material extret d'aquest bloc. Em sembla perfecte, sóc un gran defensor de que tot allò que hi ha penjat a Internet ha de ser de lliure difusió sense límits i sense reserves. La figura de Jesús Plaja ha estat molt estimada pels bisbalencs pel seu caràcter participatiu en multitud d'activitats i la seva personalitat característica.
Imatge extreta de la Web del diari de Girona
Text complet de la notícia:
El Ministeri Fiscal té intenció d'asseure al banc dels acusats de l'Audiència de Girona un matrimoni d'avis de més de 70 anys i veïns de Palau-sator per la seva presumpta relació amb l'atropellament mortal de Jesús Bach Plaja, més conegut a la Bisbal com a "Cigronet" o "President", i que va morir l'estiu del 2008 víctima de les ferides que va patir en el sinistre. Els dos acusats, per als quals el fiscal demana penes de tres anys de presó, haurien colpejat amb el cotxe aquest popular veí de la Bisbal i, després, haurien fugit del lloc sense prestar-li auxili. La Fiscalia els acusa d'un delicte d'omissió del deure d'auxili i d'una falta d'homicidi imprudent. La defensa, per la seva banda, manté que no se'ls pot condemnar perquè els dos avis van marxar del lloc perquè estaven afectats per un shock emocional derivat de la trompada i, a més, van veure com un camió ja s'aturava a prestar auxili al ciclista malferit. Un jurat popular serà l'encarregat de posar llum sobre el cas. La tipologia del delicte que imputen a la parella d'avis portarà pels viaranys del tribunal popular la solució de l'afer. Així ho preveu la llei. Mentre el judici no arribi, en el seu escrit de conclusions provisionals el fiscal no té dubtes que la tarda del 21 de juliol del 2008 el matrimoni (ell al volant, ella al seient del copilot) circulava pel vial de circumvalació de la Bisbal quan van coincidir amb Jesús Bach. Els dos avis anaven dins el seu Opel Corsa mentre que en "Cigronet" pedalava al cim d'una bicicleta. En un determinat moment, el ciclista va aixecar el braç esquerre per assenyalar les seves intencions de creuar la carretera i enfilar pel carrer Puig d'en Vidal. Darrere d'ell venia l'Opel Corsa amb el matrimoni de Palau-sator. El conductor, segons el fiscal, "faltant a les normes de precaució més elementals i exi-gibles en l'exercici de la conducció", va avançar el ciclista per l'esquerra sense posar l'intermitent i, suposadament, sense respectar la distància mínima de seguretat. La trompada va ser inevitable. El ciclista va anar per terra i el retrovisor dret de l'Opel Corsa va quedar trencat pel cop. Jesús Bach era a terra immòbil afectat per ferides i politraumatismes de caràcter greu, però l'Opel Corsa no va afluixar la marxa i va seguir el seu camí. Jesús Bach va ser traslladat i ingressat a l'hospital amb pronòstic molt greu. Al cap de dues setmanes moria, incapaç de recuperar-se de les lesions patides. El fiscal entén que els dos avis que anaven dins el cotxe eren coneixedors que havien tocat el ciclista amb el retrovisor però, malgrat això, van preferir continuar sense aturar-se a auxiliar-lo. Aquesta reacció, a criteri de la Fiscalia, és pròpia d'un delicte d'omissió del deure d'auxili i mereix tres anys de presó. El conductor està imputat, a més, per una falta d'homicidi imprudent que li pot suposar una pena de 1.200 euros de multa i la retirada del permís de conduir per termini d'un any.
Un camió es va aturar En no haver-hi dubtes sobre la participació de l'Opel Corsa en el sinistre, la companyia asseguradora del vehicle ja ha pagat la indemnització corresponent a la família de la víctima (una germana). En cas de ser condemnats, però, els acusats podrien haver de compensar l'asseguradora amb els 17.472 euros avançats. A tot això, la defensa té una teoria notablement diferent a la de la Fiscalia. El lletrat de la Bisbal David Carrasco representa els encausats i manté que no se'ls pot condemnar perquè els fets no són constitutius de delicte. El fet que els inculpats veiessin un camió aturar-se per auxiliar el ciclista trenca el supòsit necessari perquè concorri el delicte d'omissió d'auxili. De la mateixa manera, el lletrat defensor apunta que el conductor no va poder esquivar el ciclista perquè aquest va fer una maniobra brusca davant seu. El jurat decidirà.
Xop
