diumenge, 22 de febrer del 2009

Les Gavarres - gavarres i gavarreres

Gavarrera

Diu el diccionari Alcover-Moll que l’etimologia de la paraula “Gavarra” és preromana, on el radicar “Gab”, segons Gauchat, devia significar “cretlla, escletxa, tall”, i és abundant a la toponímia pirinenca; cal relacionar “gavarra” amb el basc “gaparra” que significa esbarzer o romaguera, d’on segurament ve el català “gavarna” i “gavarrera”.

La gavarrera és una planta rosàcia de l’espècie Rosa canina, popularment anomenada “roser bord” o “roser silvestre”: és un arbust que es fa alt d’un o dos metres, de branques robustes armades de punxes fortes i ganxudes, i que fa les flors rosades o blanques i el fruit oblong vermell que conté uns granets que en contacte amb la pell produeixen coïssor.

Fa anys vaig conèixer una dona que de les baies de la gavarrera en feia un suc que –barrejat amb suc de taronja, tenia un gust curiós- però no n’he tornat a tastar mai més.

Gavarra també és un poblet a 10 km de Solsona, un riu de l’Alt Urgell, tributari del Segre, una partida rural situada a ponent de Tarragona, que ha donat nom a un conegut centre d'oci tarragoní.

Cita l’Alcover-Moll una dita “Quan trona a les Gavarres, la pluja a samalades” que no l’he sentit mai a la Bisbal , però sí aquesta: “Boira a les Gavarres, pluja a samalades”

divendres, 20 de febrer del 2009

Spotify - La gran revolució en el món de la música a Internet


Aquesta tarda, mentre era dins el cotxe, davant l'estació de Flaçà, tot esperant la meva filla que tornava de Barcelona, estava escoltant RAC1 i he sentit que parlaven d'un nou i revolucionari programa per escoltar música: l'Spotify. 
Es tracta d'una gran base de dades de música que es troba en uns servidors i que podem escoltar instal·lant-nos al nostre ordinador un petit programet semblant a l'iTunes.
Podem escoltar la música directament sense descarregar-la, com si la tinguessim baixada en el nostre ordinador, però sense ocupar gigues i gigues de memòria.
Spotfy és totalment legal. Paguen drets d'autor a les distribuidores i es financen amb el cobrament del servei, que pot obtenir-se amb tres modalitats diferents:

- Gratuïta: Només s'hi pot accedir per invitació i es finança amb anuncis.

- Abonament per un dia: 0,99 € i es pot escoltar tota la música que es vulgui durant un dia sense anuncis.

- Abonament mensual: 9,9 € i es pot escoltar tota la música que es vulgui durant un mes sense anuncis.

RAC1 ha penjat a la seva pàgina web un enllaç on podem descarregar-nos el programa com si ens haguessin invitat. Mentre escric aquest post estic escoltant la discografia de Supertramp, amb una qualitat excelent.

L'única limitació és l'idioma, únicament hi ha una versió en anglès, tanmateix amb pocs coneixements i una mica de voluntat ràpidament es pot superar. Fins i tot jo que vaig estudiar francès a col·legi me n'he sortit...

El català de TV3 (i altres)

Mònica Terribas ha reconegut que el nivell del català de TV3 és problemàtic i que cal actuar [video]. Però els detalls donats per la directora no són satisfactoris.

TV3 —igual que els mitjans germans i altres mitjans orals i escrits— té un defecte de naixement, del qual són responsables alguns lingüistes i els polítics que van caure en el parany: d’un principi es va imposar la ideologia, i els efectes, del denominat català light, una opció per una llengua “natural”, que es presentava com una condició per a l’acceptació social del mitjà. Aquest era el parany. I la “naturalitat” s’identificava amb les conseqüències de tres segles d’interferència de l’espanyol i d’absència d’una llengua culta que arribàs al gruix de la societat. Amb aquesta ideologia es va interrompre una línia d’elaboració d’una llengua nacional iniciada a començament del segle XX que havia donat uns fruits extraordinaris i es va implantar una cultura lingüística del no-esforç i del tot val. Aquelles noces duen aquests bescuits.

Diu Terribas que als professionals no els exigeixen el nivell C ni el D ni cap, sinó que a partir d’uns vídeos els lingüistes diuen si són aptes o no aptes. Em sembla que ha de ser així, només que no entenc com un caramull d’aquests professionals han passat la prova. Els lingüistes haurien d’haver declarat no aptes un bon grapat de presentadors de primera línia, moltíssimes veus de segona línia i la quasi totalitat d’actors joves i molts de mitjana edat dels programes dramàtics.

Em sembla que molt poca gent entén el problema de la llengua a TV3 i altres mitjans; sobretot no l’entenen ni els dirigents del mitjà ni els polítics en general. El problema no és que alguns afamats es mengin els pronoms febles o que amollinrissetes en lloc de rialletes (que això ja és ben greu). El problema comença per una fonètica depriment que ho està colonitzant tot, una dicció espanyolitzada que fa feredat. Les veus que se senten a la major part dels anuncis publicitaris, per exemple, no són aguantadores. Aquí tothom hauria d’entendre que de la mateixa manera que un català que pretengui locutar a un canal espanyol articulant la ela a la catalana no serà admès, de la mateixa manera, dic, un locutor que parli en català articulant la ela a l’espanyola (ela bleda) no hauria de ser admès sota cap concepte. La selecció ha de ser estricta, perquè si és possible deixondir-se per a pronunciar la ela a l’espanyola també és possible deixondir-se per a pronunciar una perfecta ela catalana. El problema, potser, és que molts dels qui han de prendre decisions d’aquest tipus deuen parlar amb aquesta pronúncia afollada o han perdut completament, com tanta gent, la noció del català condret.

Dicció impecable i assumpció que el ple domini de la llengua és part innegociable de la professionalitat dels qui treballen en els mitjans de comunicació. Com a qualsevol part del món on aquestes coses s’agafen seriosament.


Font: http://bibiloni.cat/blog/

dijous, 12 de febrer del 2009

Carnaval de la Bisbal 1910

Carnaval 1910 la Bisbal
 
Sembla que era ahir que la meva àvia m'ensenyava una revista antiga en que hi sortia disfressada quan era joveneta. La meva àvia va morir el 1969, jo tenia 7 anys, amb prou feines ho recordo, però la revista ha seguit desada en un racó d'una vella i corcada calaixera del mateix domicili que varen desistir de desvalisar les tropes nacionals al finalitzar la guerra civil.
A mi les històries de carnavals i disfresses sempre m'havien semblat comptes de fades. Coses d'altres temps. M'explicaven que per les Voltes de la Bisbal, davant de Can Met hi passaven rues de Carnaval amb la gent disfressada. Quan arribava el Carnaval en deien: -Corre, ves davant de Can Met a veure si hi trobes gent disfressada. Però a la meva infantesa mai n'hi vaig trobar. Les prohibicions del nacionalcatolicisme havien fet desaparèixer qualsevol forma d'expressió pública que pogués incitar al "pecat". I amb aquelles històries de carnavals antics vaig créixer, descobrint finalment, amb el pas dels anys que no es tractava d'un compte de fades sinó d'una realitat que s'havia mantingut latent i a partir del final dels anys 70 va esclatar amb una força que s'ha mantingut viva fins avui.


Revista "La Actualidad" 15 de febrer de 1910

He recuperat aquella revista de 1910 -fa noranta-nou anys que és dins del mateix calaix com a record del protagonisme en una revista de màxima actualitat de la Barcelona de l'època "la Actualidad", de les components d'una comparsa del Carnaval de la Bisbal de 1910 entre les que s'hi trobava la meva àvia. La revista fa un reportatge de carnavals dels més destacats de l'estat espanyol : Alacant, Montcada, Granada i La Bisbal. (Com han canviat les coses!!)

dijous, 5 de febrer del 2009

5 de febrer de 2009 / 5 de febrer de 1939

Narcís Bahí i Visellach / Enriqueta Maymí i Vila (1919)

Només un petit recordatori al meu avi. Avui 5 de febrer de 2009 fa exactament 70 anys que les tropes de l'exercit franquista varen entrar a la Bisbal, procedents de Girona. Tota la meva família paterna es va refugiar a la Torre d'en Ronsart, per estar lluny del pillatge de les tropes nacionals.
El meu avi va sentir explicar que els soldats entraven a les cases i arreplegaven tot el que trobaven, però que si sentien soroll a dins perquè hi havia alguna activitat, passaven de llarg.
Traient coratge d'on fos per salvar les poques pertinences de la família que havíen quedat a la casa de la Bisbal, va arribar fins allà i es va posar a pujar i baixar la galleda del pou amb la corria , que grinyolava mentre el llibant lliscava  amunt i avall.
Gràcies a aquest fet, els soldats varen passar de llarg i la casa no va patir el pillatge. No vull, però, ni pensar com devia anar el cor i els nervis d'aquell home en una tal situació, mentre sentia que intentaven forçar la porta i després una veu que deia "Hay alguien, vámonos"
Serveixi aquest escrit de record a aquell fet que va passar avui fa 70 anys.

Ha arribat el gran canvi



Amstrad 128

Fa molt de temps que remeno amb ordinadors i a part dels que he hagut d'utilitzar per la feina, des que va començar a ser assequible tenir un ordinador a casa, sempre m'ha agradat estar, no a la última, perquè això és molt car i insostenible, però amb la possibilitat de tocar botonets i quedar meravellat per les possibilitats que en cada moment m'han semblat revolucionàries.

El primer que vaig tenir va ser un Amstrad 128, cap a l'any 1988. Amb disquetera, tota una novetat, tot i que encara permetia la connexió amb les típiques cintes de cassette que et feien estar llargues estones per carregar la informació. Els programes venien escrits amb codi "Basic" en un manual que et lliuraven amb l'ordinador i que havies de picar per poder executar-los.
Quan apagaves d'ordinador tota la informació que no havies desat en un disquet o en una cinta de cassette s'esborraba, ja que la memòria d'emmagatzematge que ara té centenars de Gigabites, abans era totalment inexistent. Hi havia únicament els 128 Kb que permetien tenir un rudimentari sistema operatiu.

El segon ordinador que va córrer per casa va ser construit per mi mateix amb ajuda d'un informàtic company de feina -l'Àngel- amb peces de rebuig d'ordinadors que es desballestaven. Prenent un disc dur d'aquí, una placa base d'allà, un cable bus d'una altre trasto, una disquetera d'un altre ordinador vell... vaig aconseguir muntar un aparell en el que hi vaig instal·lar el sistema operatiu MS-DOS amb uns disquets piratejats i vaig arribar a executar-hi programes tan moderns com el WordStart, el Contaplus i el Retal (joc d'avions de guerra). Posteriorment em vaig atrevir a instal·lar-hi el Windows 3.1 i el Windows 3.11, i la cosa ja semblava autènticament professional. A les darreries de la vida d'aquest ordinador "Frankenstein" fins hi tot em vaig atrevir amb el súpermodern Windows 95. A partir d'aquí ja va començar a anar carraca perquè el sistema ja demanava massa recursos i vaig decidir fer un pas endavant comprant un nou PC de sobretaula.

El tercer va ser un Hewlett Pakard Pavilion, comprat a la botiga Miró del carrer Joan Maragall de Girona. Aquest sí que ja tenia de tot: lector i enregistrador de CD, altaveus i la tira de coses instal·lades. Ja no em vaig haver de preocupar per muntar-lo. Va ser arribar a casa, desembalar-lo i posar-me a fer-lo funcionar. Quina joia! Hi venia instal·lat el Windows 98, ja una autèntica modernitat, però incorporava un CD amb el sistema operatiu que va ser vist i no vist, anomenat Windows Millenium (Windows Me). Vaig instal·lar-li i durant molt de temps em vaig sentir una "rara avis" ja que ningú que jo conegués tenia aquest sistema operatiu. Quan va sortir el Windows XP li vaig instal·lar ràpidament i avui encara -a la seva velocitat- funciona correctament.

El quart va ser un Packard Bell amb 1 Gb de memòria i 380 Gb de disc dur que és el que encara funciona a tot drap i és el que estic utilitzant en aquests moments per escriure en el bloc. Aquest el vaig comprar al Media Markt de Girona amb la facilitat amb que es compra un quilo de taronges a la fruiteria: arribar, carregar i marxar. Cada vegada la informàtica ha esdevingut més una eina de consum. Amb aquest Packard Bell també ha arribat l'ADSL, el router i tota la facilitat d'accés a Internet, que amb els antics mòdems no hauriem imaginat mai.

Però no ha acabat aqui el meu consum d'ordinadors, no. Fa dos anys la meva filla va fer divuit anys i el regal va ser un portàtil amb Windows Vista Home Edition preinstal·lat. Va funcionar d'aquella manera que funcionava el Windows Vista fins que va arribar el SP1 i va arreglar una mica la seva funcionalitat.

I aquest any, finalment ha arribat el gran canvi: el meu fill ha fet divuit anys també, i per no ser menys el seu regal també ha estat un ordinador portàtil: Un Sony Vaio. I aquí la meva agradable sorpresa. Per primera vegada en tots aquests anys de muntar i instal·lar ordinadors i sistemes opertius m'he trobat amb que el primer bon dia de l'ordinador ha estat autoinstal·lar-se el sistema operatiu directament en català, com ha de ser al nostre país, i com no ho era fins ara.
Evidentment que hi havia paquets de traducció al català, sempre que han existit els he instal·lat als meus ordinadors, però sempre ha hagut de ser una acció de voluntariat lingüístic, amb la feina afegida de cercar el paquet de traducció, instal·lar-lo i amb l'ai al cor que això no espatllés el funcionament del sistema operatiu original. Finalment però -repeteixo- ha arribat el gran canvi. Ha sortit el català instal·lat com idioma per defecte i sense demanar-ho expressament. 

Estic content....

dimecres, 4 de febrer del 2009

El cigronet

Jesús Plaja a l'aplec de Santa Llúcia de l'Arboç (10/12/2006)

Hi ha personatges que animen un poble. La seva manera de ser diferent els fa peculiars i a la vegada estimats per tothom. A la Bisbal teníem en Jesús Plaja, conegut amb el sobrenom del Cigronet i amb el segon sobrenom del President. Suposo que el nom de "cigronet" venia per la seva poca estatura i el de "president" per la seva profunda convicció d'haver estat designat el president del món. Una de les seves obsessions a les darreries dels anys 60 i els anys 70 era que la vídua de John Fz. Kennedy, Jacqueline Kennedy, després Jacqueline Onassis, es casaria amb ell i el vindria a buscar a la Bisbal amb un helicòpter que baixaria al camp de futbol. Fins i tot per aquesta ocasió havia encarregat un frac a mida (que el pagaria la Jacqueline quan arribés). Evidentment cap sastre li va voler fer i ell es fa enfadar amb tots.
Serveixi aquest petit recordatori humil d'homenatge a un home singular que va morir el juliol de 2008 atropellat per un cotxe que va fugir, a l'alçada del pont sobre el Daró, prop de casa seva.