PEDRES TOSQUES

Pedra tosca a la platja de la Gola del Ter (26/01/2008)

Quan era petit si arribava brut a casa m’amenaçaven que em rentarien amb una pedra tosca. Durant anys no vaig saber pas què era aquell estri amb aquell nom estrafolari. Quan la meva edat em va despertar la curiositat vaig demanar que era això de la pedra tosca i em varen dir que era una pedra rasposa que es feia servir per polir la pell dels porcs acabats de matar i socarrimats, fer-los saltar els pèls i la part externa de l’epidermis, i deixant-los aptes per al consum.

Però què és exactament una pedra tosca?. És una pedra volcànica que en sortir de les entranyes de la terra fosa en forma de lava bullent conserva en el seu interior al refredar-se, les bombolles produïdes per l’ebullició. Aquesta pedra si està ben seca i la tirem a l’aigua sura. Serveix per fer juguesques, podem apostar amb algú que som capaços de llençar una pedra a l’aigua i que no s’enfonsarà. De vegades, però, queda amarada de tan estar en remull i llavors sí que s’enfonsa en l’aigua.

Si passegem per la platja de la Gola del Ter encara en podem trobar algunes de procedents d’antigues erupcions i que han arribat qui sap els anys que fa, arrossegades per l’aigua de les avingudes del Ter, arrodonides i erosionades pel temps, l’aigua i la sorra. Puc assegurar que ho he provat i realment n’hi ha que suren a l’aigua.

ENTERRAR LES FEBRES FORA TERME

Mosquit transmissor de la malària

A principis del segle XX les supersticions encara eren ben presents a les nostres viles i ciutats. El coneixement mèdic era més aviat minso i les famílies amb escassos recursos econòmics tampoc podien permetre’s avisar el metge en cas de necessitat.

La Bisbal d’Empordà encara no havia incorporat al seu terme l’aleshores municipi de Castell d’Empordà. El carrer que avui coneixem per carrer Agustí Font, que voreja el Daró des del capdavall de les Voltes acabava sobtadament, adornat per uns baladres de flors blanques i roses. Hi havia una passera de fusta lligada amb una cadena per travessar cap a la banda del Passeig Marimon Asprer i un rec que baixava des del que avui en dia és l’escola del Mas Clarà fins el “Mataderu” feia de terme municipal entre la Bisbal i Castell d’Empordà.

Un costum arrelat a la Bisbal en aquella època, avui gairebé desconegut per tothom i que m’ha arribat per tradició oral era que quan algú agafava les febres –desconec si amb aquest mot es referien al paludisme (avui extingit a casa nostra) o a algun altre tipus de febre- es feia un paquet recollint tota una sèrie d’objectes que pertanyien al malalt –roba, mocadors, etc-, s’embolicava bé i s’anava a enterrar fora terme, amb una petita cerimònia religiosa per tal de beneir-ho. Era la manera d’allunyar els mals esperits que les portaven. El punt més proper al centre de la vila que era fora terme era el punt del capdavall del carrer Agustí Font, un cop travessat el rec que feia de frontera. Aquest punt devia recollir totes les febres de la Bisbal d’aquella època en una tasca feixuga de cavar forats i enterrar-les, tasca, que d’altra banda devia perdre tot el seu efecte al passar a formar part del terme de la Bisbal d’Empordà a principis dels anys 70 del segle XX el terme de Castell d’Empordà.

CURCULLES

Quan visitem un lloc normalment ens sentim atrets pels grans paisatges, platges, penyassegats, boscos, selves, muntanyes... Monuments.
Hi ha, però, altres punts de vista, i si davallem la vista cap a terra i ens agupim una mica trobarem uns paisatges a una escala diferent a la nostra, però que no tenen res que envejar a aquells que les fotos de promoció turística ens mostren a macroescala.

D'entre els petits detalls que se'ns escolarien per entre els dits dels peus mentre corrim a fer-nos una capbussada qualsevol estiu de les nostres vides damunt la roent sorra de la platja, hi podem trobar aquestes minúscules curculles, no més grans que l'ungla del dit petit, però que curosament recollides en una passejada de tarda aprofitant el tebi sol del mes de gener en qualsevol platja de la Costa Brava, són capaces de fer tornar verdes d'enveja les més ben dissenyades joies de la millor orfebreria.

Aquests minúsculs exoesquelets de mol·luscs bivalvs o monovalvs, confeccionats amb al carbonat calci dissolt en l'aigua de la Mediterrània ens proporcionen un encanteri visual i una hipnosi psíquica capaç de deslliurar-nos dels problemes del dia a dia i traslladar-nos al món de perfecció artística de la natura.

Els exemplars les fotografies dels quals il·lustren aquest "post" van ser recollits el dissabte 19 de gener de 2008 a la platja de la Fosca, a Palamós, en una passejada amb la meva dona, que és la que realment gaudeix amb la seva recerca, a qui li dedico aquesta plana.

LA TAULA DELS TRES PAGESOS

Dòlmen dels tres peus (Fitor)

Hi ha monuments megalítics que mereixen l’atenció de les institucions i així, mitjançant subvencions i dedicació per part de polítics i tècnics aconsegueixen lluir en tota la seva esplendor i ésser promocionats arreu. Al Baix Empordà podem esmentar per exemple la cova d’en Daina, situada a Romanyà de la Selva, en el terme municipal de Santa Cristina d’Aro, en un entorn net i desbrossat, mantingut pel Consell Comarcal, i visitada de forma assídua per locals i forans.

D’altres monuments megalítics no són tan ben estratègicament situats, però gaudeixen d’un reconeixement popular i institucional, com són els dolmens de Fitor.

N’hi ha, però, que han caigut en la més absoluta desídia i menyspreu per part de tothom, fins al punt que són avui en dia gairebé irreconeixibles per aquells que hi passen pel costat i no en coneixen la història. Em refereixo, en concret a la taula dels tres pagesos.

La taula dels tres pagesos és un petit dolmen situat al costat del camí que mena de Cal Gallaret a la Cavorca, en un revolt del camí situat en una lleugera pendent. Fa anys, una màquina que arreglava el camí hi va donar un cop. Les pedres, que es trobaven en equilibri immemorial des que els antics habitants de les Gavarres les havien convertit en monument –suposadament funerari- van caure estrepitosament les unes damunt les altres convertint-se en el que ara són, el record d’un dolmen.

Ningú, però, ni l’empresa que eixamplava el camí, ni les institucions del moment (aleshores la consciència del patrimoni no estava gaire arrelada –parlo dels anys 60 o 70-) es varen preocupar de refer el dolmen i així resta, avui en dia, al costat de l’ombrívol camí.

Només caldria un matí de feina, uns quants amics, un gat hidràulic, una foto antiga i un bon esmorzar per deixar-lo tal com hauria d’estar. Però, ai làs, les institucions que abans es despreocupaven del patrimoni ara el defensen tant, que sense projectes tècnics, informes d’idoneïtat, plànols visats i cinta oficial d’inauguracions, potser ens fotrien un paquet per fer obres sense permís.

Simplement deixo la proposta a l’aire per si algú la vol recollir (això sí, amb tots els permisos i amb la benedicció institucional)

Respecte al nom d’aquest dolmen desmuntat hi ha tota una història que es troba al llibre “El poble dels Centfocs - Llegendes de les Gavarres”, de Xavier Cortadellas, i que es pot llegir a la pàgina web de l’ajuntament de Forallac.