Esparcet

A finals de la ja llunyana dècada dels seixanta i començaments dels setanta, metre agonitzaven les antigues formes tradicionals de micorpagesia de tres vaques munyides a mà, dos porcs engreixats amb restes, quatre conills, una dotzena de gallines rosses ponedores i tres vessanes de terreny llaurades amb rossam motivat a base de renecs, que sostenien una família; mentre els darrers matxos deixaven d'arrossegar els darrers carros amb el pengim-penjam de cordes a sota i les darreres tartanes cobertes amb tela que en un temps havia sigut blanca, mentre els darrers pals de paller autèntics aguantaven les darreres palles que negrejaven pel temps i que ningú mai més refaria, encara es podien veure pels camps de Vulpellac, d'Ullastret, de Peratallada, de Sant Pol, de Cruïlles... unes petites plantacions d'esparcet, destinades bàsicament a la sustentació dels conills casolans i que destacaven de l'entorn pel su color rosat-lilós.

Avui en dia l'esparcet (Onobrychis sativa) costa tant de trobar al Baix Empordà com els humils petits pagesos que el conreaven, substituït per plantacions subvencionades per la Unió Europea i els turismes rurals.

Per això quan, en algun racó perdut del Terraprim d'Empordà, entre Verges, Garrigoles i Vilopriu, encara veig lluir algun petit camp de color rosat-lilós el cor em fa un bot i com un boig dic als que m'acompanyen: - Guaita, esparcet!! No cal dir que poca gent enten la meva emoció.

Camp d'esparcet

El cas dels morts del pou de Can Vergeli

Una de les històries més sonades relacionades amb les Gavarres aparegudes als mitjans de comunicació els darrers anys ha estat la relacionada amb el cas dels dos cadàvers trobats l'any 1998 al pou de Can Vergeli, a Sant Cebrià dels Alls. La història ha estat ben relatada pels diaris i només en faig una transcripció.

El pou de Can Vergeli, l'any 2007

El diumenge 3 de maig del 1998, un belga que passejava per les Gavarres va veure un embalum al fons d’un pou mig enrunat d’un mas abandonat de Sant Cebrià dels Alls, a Cruïlles. Els Mossos d’Esquadra i els bombers van anar a inspeccionar el pou i van comprovar que a l’interior hi havia els cadàvers d’un home i d’una dona. Els agents de la Policía Nacional de Sant Feliu de Guíxols de seguida van relacionar aquests cossos amb la desaparició, el 1995, d’uns milionaris alemanys, mare i fill, que residien a Calonge: Ing Dörh i el seu fill Rolf Hesse, dels quals no s’havia sabut res més des que havien anunciat que anaven a Alemanya a cobrar uns 50 milions de pessetes per la venda d’una finca. Des que van desaparèixer fins que van localitzar-ne els cadàvers, algú els havia agafat diners dels comptes bancaris, concretament uns 50 milions.

Basant-se en aquesta informació, els agents van centrar les seves sospites en un ciutadà anglès, Gregory Jason Cook, que ja havia estat detingut l’agost del 1997 acusat d’haver cobrat un taló amb la firma falsificada de Rolf Hesse. Ell va assegurar que el xec l’hi havia entregat el mateix Hesse i que es corresponia al pagament d’unes feines de jardineria. Després de la troballa dels cadàvers, Gregory Jason Cook va tornar a ser detingut, però el jutge va deixar-lo en llibertat. Les investigacions policials van continuar i van comprovar que el pare de Cook, David Charles Cook, presumptament es feia passar per Hesse i havia retirat quantitats milionàries dels comptes del difunt. Finalment, el març del 1999 la Policía Nacional va aportar més proves i el jutjat de la Bisbal d’Empordà va fer empresonar Gregory Jason Cook i un ciutadà belga, Patrick Leuych, que el 1994 havia fet de mitjancer en la venda d’una casa que havia comprat Rolf Hesse. Al cap d’uns mesos, tots dos van sortir de la presó. Per part seva, David Charles Cook també va ser imputat l’any 1999, però no van poder localitzar-lo i es va dictar una ordre de crida i cerca internacional, ja que el sospitós havia fugit al Regne Unit. Pocs mesos després, Scotland Yard va localitzar-lo i detenir- lo, però els mecanismes per extradir-lo mai novan funcionar i la policia va deixar-lo en llibertat vigilada.

El mas de Can Vergeli, des del camí, a la dreta es veu la forma del pou.

 David Charles Cook es va esfumar i mai no va declarar a la Bisbal. La instrucció es va anar allargant, fins i tot es van produir episodis tan surrealistes com ara que l’Institut de Toxicologia va perdre els cucs que havien de determinar la data del crim i que era una prova clau per si saber si un dels inculpats deia la veritat.

Les dues víctimes van desaparèixer el 1995 i un dels sospitosos, Gregory Jason Cook, va assegurar que el 1997 Rolf Hesse li havia donat el xec personalment. Els cadàvers no van ser localitzats fins al 1998 i per això era tan important saber la data en què van morir mare i fill.

L’any 2004 el jutjat va decidir tancar el sumari i començar el procés per anar a judici contra Patrick Leuych i Gregory Jason Cook, mentre que desistia de trobar David Charles Cook. Però el fiscal no va trobar proves concloents per incriminar els dos acusats i se’n va arxivar provisionalment la causa. Tot i això, l’ordre de detenció contra David Charles Cook continuava vigent.

La història va tornar a fer un gir quan les autoritats britàniques van confirmar l'any 2007 que havien localitzat Cook i que s’avenien a portar-lo fins a l’Estat espanyol. Davant d’aquesta nova situació, el jutjat d’instrucció número 4 de la Bisbal d’Empordà va reobrir el cas. David Charles Cook, de 62 anys, va arribar a Madrid dimarts 3 de juliol d 2007

des de Londres i el jutjat va ordenar-ne l’ingrés provisional a la presó com a presumpte autor de dos delictes d’assassinat, un delicte continuat de falsedat en document mercantil i un altre d’estafa.

Cook va ser traslladat al centre penitenciari de Soto del Real.

<>

El mas de Can Vergeli, avui completament en ruïnes

Posteriorment a aquest se li van practicar unes proves cal·ligràfiques en relació amb el taló que hauria falsificat en presència dels altres dos i va resultar que no l'havia omplert ell ni havia estampat la signatura falsa. D'altra banda es va comprovar, a través de directors i empleats d'oficines bancàries, que David Cook tampoc era l'home que es feia passar per Hesse quan hi anava. Amb tot això el ministeri fiscal va decidir que s'arxivés provisionalment el cas per als tres imputats, considerant que David Cook quedava descartat a conseqüència de les comprovacions que s'havien efectuat i que els altres dos imputats l'única cosa que havien fet havia estat declaracions autoexculpatòries de coimputats i prou. Ara el cas torna a estar com al començament, sense resoldre, però amb tres sospitosos descartats, almenys de manera provisional. El cas es tornaria a obrir si apareguessin altres sospitosos o altres indicis que es poguessin atribuir a Gregory Jason Cook, Patrik Leuyckx i David Charles Cook. Mentrestant, el cas està arxivat.

Font: El Punt 9/7/2007 Vilaweb 4/12/2008

Santa Maria de Palau, Montgrí inèdit

Situada a la part septentrional del Massís del Montgrí, aquesta esglesiola medieval mig derruïda i amagada de la vista conserva encara la força de la pedra calcària que conforma l'entorn i les seves parets.

S'hi arriba per el cami que va cap a l'Escala des de Torre Ferrana, en el primer trencant a mà esquerra quan s'acaben els camps. Al mig del camí hi ha unes marques amb pintura vermella que cal anar seguint i per tant és bastant senzill d'arribar-hi, tot i que hi ha uns quants trencants i desviacions, el camí marcat és el més fressat.

Al cap d'un quilòmetre més o menys des del camí que hem deixat (el de Torre Ferrana a l'Escala) apareix a la nostra vista la construcció de pedra grisa darrera d'una barrera que impedeix l'accés motoritzat (val a dir que el camí a partir d'aquest punt és bastant dolent i estret, per la qual cosa la barrera és més a títol informatiu que per a impedir-hi el pas)

Unes amples parets de pedra seca envolten el camí i les antigues feixes veïnes, recordant la duresa de la vida en aquells entorns, on realment calia suar la cansalada per treure un esquifit rendiment del pedregós terreny.

L'església de Santa Maria de Palau té la façana principal totalment esfonsada, però conserva les parets laterals, la posterior i, curiosament, el sostre format per una volta amb una lleugera punta, diriem

-sense que això sigui científic- de transició del romànic al gòtic.

La façana posterior, totalment planera, -sense conformar absis- presenta una finestra allargada i tres espiells a diferents nivells. I existeix la resta d'una construcció adjacent a la part anterior esquerra de l'església.

Tot l'edifici està construit amb uns carreus molt ben tallats, a l'estil del castell del Montgrí, les arestes, i de forma més rudimentària les pedres que conformen l'interior de les parets, rejuntant els espais buits amb pedra més petita i restes de ceràmica, que ens fa presumir que havia estar arrebossada amb calçobre.

Si seguim camí amunt entre els pins que varen sobreviure a l'incendi de 2004 arribarem, entre ginestes, mòdaguues, garrigues i altres plantes típiques del Montgrí. a una mena de plaça adaptada perquè els camions de bombers facin maniobres amb una magnífica vista sobre els arrossars que ocupen l'antic estany, recordat pel nom del poble veí de Sobrestany, a l'altra banda l'Escala i el Golf de Roses.

Mapa indicatiu

Castell del Montgrí

Castell del Montgrí

Castell del Montgrí

Golf de Roses

Golf de Roses

el Montgrí

Vista de l'Escala

Cristall de quars trobat en el camí. 

Ginesta

Vista dels arrossars negats

El castell del Montgrí

Pins i paret seca

Garriga darrera l'església

Part posterior de l'església de Santa Maria de Palau

Part posterior i paret seca

Espiells

Façana posterior

Façana posterior

Detall de la paret

Detall de la paret

Detall de la finestra de la façana posterior

Colom anellat al teulat

Figa de moro

Pins i paret seca de l'entorn de Santa Maria de Palau

Vista de l'estany, avui arrossars

Façana principal derruïda de l'església de Santa Maria de Palau

Colom

Figues de moro

Detall de la paret de la construcció adjacent

Detall de la volta

Detall de la volta, amb un dragó. Cal fixar-s'hi bé.

Volta

Volta

Vista lateral

Paret seca amplíssima

Paret seca

Detall de paret seca de nova construcció

Arribada a Santa Maria de Palau

Arrbada a Santa Maria de Palau

De qui són les plantes dels marges

Les normes de propietat, a les Gavarres i arreu de Catalunya tenen tres fonts fonamentals: la llei, el costum i els principis generals del dret. De forma consuetudinària, és a dir, a través del costum les persones més grans han ensenyat als que els succeïen que quan dues propietats eren delimitades per un marge, les plantes que hi creixien pertanyien al propietari de la part de dalt del marge.

El Codi Civil de Catalunya, en el seu títol IV, capítol VI, article 546.8 especifica que:  

"1.Hom presumeix que els marges, les ribes i les parets de sustentació entre finques veïnes els sòls de les quals són a cotes diferents són propietat dels titulars de la finca superior. 

2. Els propietaris dels marges o les parets a què fa referència l’apartat 1 els han de mantenir en bon estat i els propietaris de la finca inferior els han de permetre l’accés amb aquesta finalitat."

Així, doncs, queda clar, pel costum i pel dret positiu, que els plantes que creixen al marge pertanyen al propietari del terreny situat a cota superior, això sí, sempre i quan no hi hagi una escriptura o un contracte que digui el contrari. Es tracta d'una pressumpció, no pas d'una obligació.

En els terrenys conreats amb terrasses, com antigament es treballaven les Gavarres i altres llocs del territori de Catalunya, aquesta norma té una especial importància.