dissabte, 12 de setembre de 2009

La derrota de 1714



Al diari Avui de 12 de setembre de 2009 hi han posat una enquesta arran de què votarien els ciutadans en el referèndum sobre la Independència de Catalunya del poble d'Arneys de Munt que s'ha de realitzar l'endemà. Entre els comentaris escrits sota els resultats de l'enquesta (per cert 91 per 100 a favor, provisionalment) hi he tobat el que tot seguit reprodueixo. És escrit per un blanenc i conta les conseqüencies de la derrota catalana a la Guerra de Successió així com una bona explicació del seu desenvolupament.


"19 .L’11 d’abril de 1713 es signà el tractat d’Utrecht, segons el qual els aliats (Anglaterra, Holanda, Portugal, etc...) es comprometien a retirar les seves tropes de Catalunya a canvi d’una sèrie de compensacions per part de França i Espanya. La potència que va sortir més afavorida d’aquest tractat fou Anglaterra, que obtingué la possessió de Gibraltar i Menorca i una sèrie de privilegis comercials a les colònies espanyoles d’Amèrica, abandonant a la seva sort els catalans i traïnt el pacte de Gènova, pel qual Anglaterra s’havia compromès a defensar Catalunya. Des d’aleshores les tropes aliades destacades al Principat i ses Illes van començar a sortir del país. A finals d’agost del 1713 encara hi havia soldats aliats a Blanes, en concret alemanys, com ens ho confirma la defunció de Joan, comte de Jof, capità de la infanteria germànica, que fou enterrat al cementiri parroquial blanenc el 22 d’agost d’aquell any. Segons les memòries del pagès de Santa Susanna Francesc Gelat, a Blanes s’hi van embarcar “los soldats de Carlos Terser”, els quals van estar acampats deu o dotze dies al pla entre Blanes i Malgrat, fent força mal als pobles on s’havien allotjat. El nostre país, abandonat de tothom (el rei Carles havia marxat el 1711 per convertir-se en emperador d’Àustria), decidí de continuar la resistència. Fou la Junta de Braços o Estats Generals de Catalunya (en la qual hi havia un síndic blanenc) l’organisme que es decantà per la resistència a ultrança en defensa de les Constitucions catalanes i de la llibertat, per intentar evitar que el Principat sofrís la ferotge repressió que havia patit el País Valencià després de ser conquerit per l’exèrcit espanyol. En aquest sentit, cal que fem esment de la importància que tenien les Constitucions a la Catalunya d’època moderna. Durant tot el segle XVII i fins aleshores, tots els estaments socials del Principat havien invocat la defensa de les Constitucions del país enfront dels intents de la monarquia hispànica de destruir-les. Les Constitucions catalanes, compilació de les lleis fonamentals de l’Estat català (el que ara seria una Constitució nacional), eren de les més avançades en l’Europa del moment. En paraules de l’historiador Joaquim Albareda, “l’existència d’un cos jurídic i institucional propi que, en defensa dels catalans, constrenyia l’acció indiscriminada de l’estat absolutista, esdevé un dels elements cohesionadors indiscutibles de la comunitat nacional catalana a l’època moderna”. No és estrany, doncs, que els catalans de l’època decidissin continuar la lluita fins a la fi, quan el que es jugaven era la continuïtat de l’Estat i de les lleis que els defensaven dels abusos de la monarquia hispànica. El 25 d’agost de 1713 començà el setge de Barcelona. Aleshores el país havia estat ocupat gairebé del tot i, a part de la ciutat comtal, només Cardona i ses Illes no havien estat conquistades. Blanes i Lloret ja havien estat ocupades pels francesos, que ja feia temps dominaven la resta de la regió de Girona. Amb tot, diverses partides de patriotes armats, els “homes de la pàtria”, comandats per Bac de Roda, el Carrasclet, Francesc Moragues i d’altres, seguien la lluita arreu del país, atacant les tropes franceses i espanyoles. Barcelona es mantenia gràcies als queviures i les municions que arribaven de Mallorca i a la petita flota corsària catalana (amb forta presència mallorquina) que atacava les galeres espanyoles. La ferotge repressió física i impositiva borbònica provocà l’inici d’una revolta generalitzada arreu del país contra els invasors. Era el gener de 1714. La població civil, als crits de “Visca la pàtria!” atacava les tropes ocupants i sense anar més lluny, a Arbúcies, una columna franco-espanyola va ser destrossada per la gent del poble. Les victòries militars dels revoltats, però, foren efímeres. Barcelona, assetjada per mar i per terra per uns 40.000 homes, era defensada únicament per la Coronela (milícia ciutadana formada per membres dels gremis) i pels refugiats de la repressió borbònica, molts dels quals eren originaris del País Valencià, en total uns 5.500 homes, amb poca preparació militar i mal armats. Tot i això, la resolució dels barcelonins de continuar la lluita era irrenunciable. La resistència s’allargà fins l’11 de setembre de 1714, amb l’esperança d’un miracle que comportés la salvació del país. Recordem que la diplomàcia catalana havia estat treballant a la cort anglesa per aconseguir la preservació de l’Estat català després de la previsible victòria militar de Felip V i encara el 18 de setembre de 1714, set dies després de la caiguda de Barcelona, confiant que la ciutat aleshores encara resistia, l’ambaixador català a Anglaterra demanava al nou rei anglès, Jordi I, que el Principat de Catalunya amb Mallorca i Eivissa es constituïssin en república independent sota la protecció d’Anglaterra i Àustria. Finalment totes aquestes gestions foren debades. Catalunya va ser conquistada (Mallorca ho fou el 1715) i la repressió borbònica fou duríssima. Aquesta repressió arribà també a la nostra contrada. Un llibre d’òbits parroquial de Blanes ens assabenta de la celebració, els dies 16 i 17 d’abril de 1714, dels oficis de cos present d’en Rafel Parés, mariner blanenc que “morí Presoner en lo camp del siti de Barcelona” i d’en Jaume Llorens, també mariner, “que morí Presoner en la Ciutat de Gerona”, potser assassinats. Abans els exèrcits francesos ja havien començat la seva tasca repressiva a Lloret, allotjant-hi tropes i amenaçant la població d’ésser saquejada i deshonrada si no pagaven una contribució al comte de Fiennes (24 juliol 1713). Algun jurat fou empresonat per pressionar la Universitat de Lloret a fer efectiu el pagament d’aquesta contribució. A Blanes també s’hi allotjaren tropes borbòniques en cases particulars i la població va haver de pagar contribucions, així com va haver d’enviar forçosament homes i animals per a la construcció de la Ciutadella de Barcelona (14 abril 1716). Després de la derrota catalana molts dels patriotes que havien lluitat durant la guerra foren executats. Un dels casos més coneguts és el del general Francesc Moragues, torturat i executat a garrot, essent penjat el seu cap durant dotze anys en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona. La repressió afectà també els símbols: les diverses banderes que representaven el país van ser confiscades per les noves autoritats. A més, els borbònics van fer construir a Barcelona la Ciutadella, una enorme edificació militar bàsica en la repressió dels catalans. Per edificar-la foren derruïdes 900 cases del barri de la Ribera. Els borbons introduïren un nou impost, el cadastre, que venia a posar en greus dificultats la malmesa economia del país. El 1716 s’implantà el Decret de Nova Planta, que anorreà d’arrel el sistema institucional català. Des d’un punt de vista municipal, el nou ordre borbònic espanyol suposà la desaparició del sistema tradicional català de la insaculació i la seva substitució pel model castellà d’ajuntament de regidors. A Blanes això suposà la tornada del municipi al règim senyorial i la desaparició, com a arreu del territori català, del sistema municipal autòcton. A partir de 1723 la Universitat passà a dir-se Ajuntament i els jurats, regidors. Finalment, conscients les noves autoritats de la relació entre la llengua i la nació catalanes i amb l’objectiu d’eliminar tant l’una com l’altra, s’inicià la repressió del nostre idioma i la seva eliminació progressiva de la vida pública, amb l’objectiu de substituir-lo pel castellà. En definitiva, el desenllaç de la Guerra de Successió representà l’assassinat i l’exili de milers de catalans, l’intent d’aixafar l’economia del país, la repressió del català i suposà la fi, “manu militari”, de l’existència de l’Estat català independent, que tenia més de 700 anys d’antiguitat. L’Onze de Setembre és Diada Nacional de Catalunya des del 1980 i en aquesta data diversos col·lectius segueixen reclamant que Catalunya recuperi la seva condició d’estat perduda el 1714.
Blanes12.09.09, 05:00"


2 comentaris:

Anònim ha dit...

zelo intiresno, hvala

Anònim ha dit...

ni za kaj