Pessic de nina o d'escorpit, no hi ha temps de pujar al llit.

Nina o vidriol

Avui he vist una nina, feia molts anys que no en veia cap. Potser l'entrada de la tramuntana li ha fet dismimuir els reflexos i no ha sigut a temps de desaparèixer abans que la veiés. M'he ajupit però, tot i sabent que és un animal inocu i inofensiu no m'he atrevit a tocar-la amb la mà. Duia la corretja de l'Andy i li he posat davant. Ha lliscat suaument pel damunt. S'ha aturat. Ha tret la llengua bífida i ha ensumat l'aire. Després ha intentat tirar pujada amunt, però l'esforç li ha semblat massa important. Ha reculat, ha tirat un parell de pams baixada avall i s'ha esmunyit entre les herbes.

La primera vegada que vaig veure una nina la sort de l'animal va ser molt diferent. Jo anava amb el meu amic Josep i el seu pare, l'Esteve, seguint un corriol arran del Vilar. Quan l'Esteve va veure la nina es va exclamar com si hagués vist el diable. Va alçar el tràmec i el va deixar caure damunt l'animal, partint-lo en dos. Després el va ben aixafar amb el peu. 

I és que la dita popular li ha atribuït a aquest petit llangardaix de color rosat i desprovist de potes la facultat d'ésser tremendament verinós:

-  "Pessic de nina o d'escorpit, no hi ha temps de pujar al llit..."

Jo em vaig quedar parat: ja havia vist jo de ben petit als reportatges d'en Félix Rodríguez de la Fuente que es tractava d'un petit llangardaix sense cames i no d'una serp verinosa, però vaig callar i no vaig dir res, qui actuava era un pare i jo era un nen petit. 

Aquella sensació de pànic de l'Esteve de fa tants anys encara és la que avui m'ha impedit de ser capaç de tocar la nina amb la mà i  que ho hagi hagut de fer amb la corretja.

He de dir que nina és un nom d'aquells que no surten als diccionaris, com papibou o caua, tanmateix és un mot ben viu entre els pagesos del Baix Empordà, dificilment en trobarem un que no sàpiga que és una nina. Als diccionaris hi trobarem vidriol o serp de vidre.

PD. Ja sé que oficialment és escorpí i no escorpit, però al Baix Empordà en diem escorpit, en un altre cas la dita popular tampoc rimaria.

MARXA DE L'ARBOÇ 2008

  

  

El Web en català del Parlament Europeu: Espanya i França no canvien mai

Un jove de Lleida va fer una traducció al català, del tot correcta i impecable, de la web del Parlament Europeu. Ara bé, acusant-la de plagi, el Parlament Europeu vol tancar-la, no ho han fet perquè se n’ha quedat sorprès de l’elevat nombre de visites. 

Si us plau aneu a l’adreça http://www.europarl.cat, on hi ha aquesta traducció, i cliqueu-hi a la pestanya del català perquè si veuen que la visita molta gent, llavors no la tancaran pas.

Evidentment, si idiomes amb menys parlants que el català com ho són el maltès, el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè tenen traducció oficial de la web del Parlament Europeu és perquè són llengües d’estats independents i, per tant, hi ha un aparell governamental i administratiu que les assumeix com a pròpies sense cap mena de reserva ni de limitació. 

Per tant, si al segle XVII Portugal no hagués aconseguit independitzar-se d’Espanya, avui dia els qui volguessin que hi hagués una traducció oficial de la web del Parlament Europeu al portuguès tindrien els mateixos problemes que nosaltres, un dels quals, com seria del tot lògic i previsible, fóra el de ser titllats de radicals identitaris que no saben fer res més que crear problemes, és a dir, de fanàtics i bojos. 

Un altre cas que convé assenyalar és el de llengües com ara l’holandès, el suec o el danès perquè, atenint-nos a criteris d’estalviar despeses inútils, ens trobaríem que no s’hi hauria de traduir la web del Parlament perquè tots els seus parlants dominen l’anglès amb el mateix nivell que els catalans dominem l’espanyol o el francès; per tant, aplicant la lògica que se’ns aplica a nosaltres, les traduccions holandesa, sueca i danesa no serien pas res més que capricis identitaris que tenen un cost a càrrec del pressupost que paguem entre tots. Com és natural, seguint aquesta línea economicista podríem acabar proposant que la web del Parlament estigués només en anglès, i veure com s’ho prenen a Espanya i França. 

De cara a la presència oficial del català a les institucions europees, la no independència dels Països Catalans i el fet que Andorra no s’hagi adherit a la UE no haurien de ser cap problema si Espanya i França assumissin com a pròpia la llengua catalana i els seus representants demanessin, o fins i tot exigissin, que el català fos oficial a Europa igual com ho són el castellà i el francès; al capdavall, a més que aquests dos estats s’entossudeixen a considerar com a part del seu territori nacional les àrees de parla catalana, França acaba de reformar la seva constitució per declarar que les llengües regionals formen part del patrimoni francès, i la Constitució Espanyola fa trenta anys que diu que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

És clar que les coses s’interpreten segons s’interpreten, en funció del criteri que adopti cadascú, i tots ja sabem quines són les opinions que tenen els espanyols i els francesos sobre la nostra llengua. Per cert, la protecció que ens promet la Constitució Espanyola, contra què ha de ser?, 

Ara mateix, a mi em sembla que l’única cosa que pot posar en perill la continuïtat del català a les regions sota administració espanyola és Espanya mateixa. 

En conseqüència, el tema del reconeixement oficial del català a les institucions europees l’hem d’afegir a la llista de qüestions que ara se’ns presenten com a molt complexes i delicades, però que es resoldrà immediatament l’endemà de la independència. 

Finalment, vull acabar aquesta crònica amb una nota d’agraïment a un taxista del Tsar que, des de Voronej, m’ha fet arribar un e-mail on es dóna a conèixer la campanya de visites a l’adreça http://www.europarl.cat com a mitjà d’evitar-ne el tancament per part dels responsables del Parlament Europeu. 

XAVIER DEULONDER

Informa: http://radiocatalunya.ca

La població de la Bisbal d’Empordà, la vinculació amb el terme municipal i els condons usats.

Un estudi publicat al l’Institut Nacional d’Estadística (INE), relatiu a la població censada l’any 2001 (per tant ara hi haurà força variació degut a la quantitat de població nouvinguda) indica que la població de la Bisbal d’Empordà era de 8145 persones.

Tanmateix ja aquell any 2001 hi comptaven un total de 10.066 persones vinculades a la població per diversos motius.

 

	TOTAL	Poblaci ó resident					Població vinculada no resident				Taxa vinculació
		TOTAL	Només hi resideix	Hi resideix i hi treballa	Hi resdeix i  hi estudia	Hi resideix  i hi té una segona residència	TOTAL	Hi treballa	Hi estudia	Hi té una segona residència
17022-Bisbal d´Empordà (La)	10066	8145	5713	2215	129	88	1921	1281	111	529	123,59%

Font: INE

 I què té a veure això amb el terme municipal?

 La forma del terme municipal de la Bisbal és allargada de Nord a Sud, de Castell d’Empordà cap al Coll de la Ganga.

I la Bisbal ha crescut al llarg dels anys seguint l’eix viari principal que la comunica amb Girona i amb Palamós, direcció Corçà (Puigventós i Santa Cristina) i direcció Vulpellac (Puig de Sant Ramon).

 Si posem el terme municipal de la Bisbal al Photoshop i el girem 90 graus, veurem que el centre del terme segueix ocupat per la vila vella i els extrems, abans allargats cap a la Ganga i cap a Castell d’Empordà, engloben Santa Cristina, el Puigventós i el Puig de Sant Ramon, així com les zones industrials de Corçà i Vulpellac.

En aquest cas, vinculant la població de la Bisbal d’Empordà amb el terme girat 90 graus, la població real s’acostaria bastant a la població vinculada. La població vinculada no és massa lluny...

Aquesta és la meva teoria del que pot arribar a influir en el desenvolupament i el creixement d’un municipi la forma del seu terme municipal en relació al traçat dels principals eixos viaris.

La futura autovia “Anella de les Gavarres” en la seva part corresponent a la variant de la Bisbal d’Empordà, aportarà un gens menyspreable pes específic -a llarg termini- en la distribució d’aquesta població baixempordanesa, i el seu terme municipal amb forma de condó usat.

 

 

  Terme de la Bisbal d’Empordà.

D'aquest camp no en facis mai era

-Era-

Una vegada un pare, ja gran, va explicar al seu fill que li deixaria un camp que tenia en propietat quan ell és morís. Li va dir: - Fill meu, aquest camp serà per a tu, però recorda, d'aquest camp no en facis mai era.

El fill no va entendre el que li volia dir el seu pare, -¿Per què no en podia fer era d'aquell camp?, ¿Què més hi feia que fes d'era per batre el blat o d'una altra cosa? però va callar i van seguir caminant.

Passat un temps el seu pare va morir i el fill va heredar el camp.

Un dia un pagès li fa oferir una colla de duros per aquell camp i com que va veure que era un guany fàcil, de seguida se'l va vendre i va gaudir dels diners.

El temps va passar, el noi ja no havia pensat més en el camp que havia venut i els diners ja se'ls havia gastat tots.

Un dia amb un amic seu anaven de cacera tot travessant camps i l'amic, orgullós del patrimoni familiar, li anava explicant, - Veus, aquest camp és meu, aquell d'allà també, i aquell amb aquell blatdemoro tan ufanós també és meu.

Van arribar al camp que el noi s'havia venut, llavors ell li va dir al seu amic -Aquest camp ERA meu. Aleshores va entendre el que li havia recomanat el seu pare, però ja era massa tard.

Aquesta història me la va explicar el meu avi quan jo era petit per fer-me veure que vendre's una cosa és molt més senzill que després recuperar-la i abans cal pensar-s'ho molt. Sé que avui en dia aquesta concepció de la propietat ha canviat molt, però tanmateix -potser arran de l'explicació d'aquesta història- a mi em va quedar ben arrelada la idea de pensar-m'ho dues vegades abans de vendre res.