Els tres galifardeus

Aquest és un conte que em meu pare m'explicava de petit. És un conte de collita pròpia ambientat al nostre entorn més proper però aprofitant alguna paraula altisonant inspirada en Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto.

Els tres galifardeus.

Vet aquí que una vegada una granota vivia molt feliç, amb les seves amigues i companyes, en una gorga del Daró, entre la palanca de Cruïlles i la Font de l'Alzina. Aquesta granota raucava les nits l'estiu i les tardes quan sabia que havia de ploure, i menjava mosques i mosquits.

Un dia van aparèixer tres galifardeus que se la volien menjar, eren el mussol, la guilla i la rata.

La granota vivia atemorida i ja no gosava treure el nas de l'aigua.

Va ser llavors quan, un dia, va trobar la seva amiga garsa que havia anat a la gorga a beure aigua fresca i li va explicar el seu terrible problema. 

-Amiga garsa, ja no sé que fer, els tres galifardeus se'm volen menjar i jo voldria tornar a viure tranquil·la i en pau com abans.

-No t'amoïnis, li va dir la garsa. -Jo tinc la solució! Puja a la meva esquena i et portaré amb un savi que t'ajudarà!

I així, la granota, a cavall de la garsa, va travessar volant per sobre de l'Alzina Grossa de can Salelles, per la Font de l'Arbre, per damunt de la Bisbal, per Castell d'Empordà, per Matajudaica, per Serra de Daró, per Gualta... va travessar el Ter i passat Torroella va volar amunt fins al cim de la muntanya pelada del Montgrí on hi ha un castell solitari. 

En aquell castell solitari hi vivia un vell de barba blanca del gai saber mística branca. Aquell vell era molt vell i molt savi i tenia solucions per a gairebé tots els problemes.

La granota li va explicar al vell del gai saber el seu greu problema amb els tres galifardeus i ell, de seguida, li va trobar una solució: Li va donar una espasa màgica en forma de creu i li va dir que si lluitava amb aquella espasa podria vèncer els tres galifardeus i tornar a viure feliç a la gorga del Daró.

Ai així la granota, amb l'espasa ben col·locada en un cinturó que li va donar també el vell de barba blanca del gai saber mística branca va pujar sobre la garsa que la va portar, volant pel camí de tornada. Van anar resseguint el Daró des de Gualta, Serra de Daró, Fonolleres, Matajudaica, Castell d'Empordà, la Bisbal i va arribar a la seva gorga.

Allà es va acomiadar de la seva amiga garsa, agraint-li la seva ajuda i consell i, amb l'espasa a la cintura va tornar a nedar i a menjar mosques.

Quan van arribar els tres galifardeus, la rata, la guilla i el mussol, a menjar-se-la va agafar del seu cinturó l'espasa màgica en forma de creu i amb la seva determinació i quatre cops ben donats els va derrotar en un tres i no res.

Des d'aquell dia a les gorgues del Daró hi viuen tranquil·les i felices les granotes amb els seus papibous, nedant entre els barbs, les bagres i els escanyagats.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s'ha acabat, i vent aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.

Cuscuta vermella

Poques entrades enrere en aquest bloc enrere parlava de la cuscuta, una planta paràsita que fins fa un parell d'anys desconeixia i no n'havia sentit a parlar mai.

Ahir, fent una ruta pel Montgrí vaig veure unes quantes mates de farigola parasitades per cuscuta, però no de la mateixa cuscuta groga ataronjada que parasita la userda, sinó que es tractava d'una cuscuta de filaments ben vermells.

Resulta que es tracta de la "cuscuta epythymum" (del grec epi=damunt i de thymum = farigola) El nom científic, doncs és plenament descriptiu de la seva natura: es tracta d'una cuscuta que creix damunt la farigola. És coneguda també amb el nom de "cabellets de farigola", tot i que de cabells no en té res. Més aviat sembla una forma de vida al·lienígena que xucla la saba de les altres plantes.

El llop de les Gavarres

Fa uns anys vaig fer un escrit parlant d'animals poc comuns que corren o s'han vist córrer per les Gavarres, en cap cas em vaig imaginar que un dia entre aquests animals hi trobaríem el llop.

Si bé es cert que encara hi ha indrets o paratges que conserven en el seu nom el record de l'existència de llops (el rebolcall del llop, entre Sant Pol i Fitor) ni els més vells del lloc ni els seus avis recorden haver-ne vist mai cap.

El llop atropellat a Mont-ras fa uns dies, fet del qual se n'han fet ressò diversos mitjans de comunicació com el Diari de Girona o la Cadena Ser   implica un canvi important en la distribució d'aquest animal per Europa.

Llop atropellat a Mont-ras

Sembla ser que, segons les notícies llegides, algú l'havia vist però mai no s'havia pogut comprovar, ni amb femtes ni amb pèls trobats que ho corroboressin. L'atropellament mortal ha estat, lamentablement per a aquest exemplar, la prova palpable que el llop ha tornat al Baix Empordà. Fins ara només havíem tingut notícies d'albiraments de llops al Pirineu. Aquí sí que hi havia proves fotogràfiques que han aparegut en mitjans de comunicació.

Llop captat amb una càmera-parany al Pirineu

La presència de llops a les Gavarres (és una incògnita saber ara mateix si n'hi ha algun més o l'atropellat era un exemplar solitari) és una notícia interessant, quant menys. No entro a classificar si és una notícia bona o una notícia dolenta ja que això sempre depèn dels interessos de cadascú. Com a mínim, la presència d'aquest exemplar denota un canvi en el procés de retirada de fauna salvatge que està patint tot el món i especialment Europa des de fa segles.

Empelt de bruixa o escombra de bruixa

En ocasions, tot passejant pels afores veiem algun pi que presenta una formació arrodonida i compacta de fulles i branquillons que destaca a l'arbre i obre la nostra curiositat. Normalment aquesta curiositat és transitòria i fetes unes passes no ens en recordem més del fenomen que acabem d'observar. Quan en trobem un una altra vegada, se'ns desperta novament la curiositat, que queda insatisfeta una altra vegada.

Avui, però, he investigat una miqueta i he descobert el perquè d'aquesta "deformació" que presenten alguns pins,  es tracta d'un tipus de malaltia o deformació que pateixen les plantes llenyoses, sobretot els pins. Per culpa d'un paràsit l'estructura de la planta es veu alterada i un gran nombre de brots nans creixen d'un mateix punt, creant una bola densa de vegetació. Aquesta vegetació sol ser d'un color lleugerament diferent de la resta de la planta.

Si us ha entrat també la curiositat, us deixo alguns enllaços amb informació d'aquesta excrescència arbòria.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Empelt_de_bruixa

http://www.noudiari.es/2014/09/paraules-nostres-empelt-de-bruixa-per-joan-albert-ribas/

https://jardinierparesseux.com/2016/08/17/quest-ce-quun-balai-de-sorciere/

http://lacantimploraverde.es/escobas-de-brujas-de-los-pinos-como-se-forman-y-por-que/

Cuscuta

Potser, si no sou pagès, aquesta paraula no us dirà res. A mi tampoc no em sonava fins ahir que, encuriosit per uns filaments grocs ramificats entre mates d'userda, vaig cercar-ne informació.

Resulta que aquests filaments són una planta paràsita.

La cúscuta, segons la vikipèdia,  és un gènere d'entre 100 a 170 espècies de plantes paràsites de color groc, taronja o vermell (rarament verd).

El gènere es troba entre regions temperades a tropicals, centenars d'espècies; el gènere és rar en climes temperats freds, llevat d'algunes espècies natives del nord-est d'Europa i del sud de Sud-Amèrica.

Se les s'identifica per les seves fins tiges gairebé sense fulles, on les fulles es redueixen a minúscula escala. En no tenir clorofil·la, són incapaces de fotosintetitzar efectivament, tornant-se completament dependents de les plantes parasitades per a la seva nutrició.

Doncs, bé, aquestes plantes paràsites poden arribar a malmenar una plantació d'userda o d'altres plantes ja que en xuclen la saba, impedint-ne el  desenvolupament.

Cuscuta en un camp d'userda de Cruïlles - juliol 2016

Nina

La nina no és pas una serp malgrat que ho sembla, si ens hi fixem bé li veurem la cara de siglantana i no pas cara de serp. La Viquipèdia ens la defineix bé, per tant no ho reproduiré (deixo l'enllaç)

Només comentar que fa uns anys vaig publicar en aquest mateix bloc que en vaig trobar una a la zona de Vacamorta. Per desgràcia no duia cap càmera ni telèfon i no la vaig poder fotografiar. Aquesta vegada he tingut més sort doncs duia el telèfon al damunt i he pogut fer-ne alguna foto.

No era a més de vint metres d'on en vaig veure l'altra fa uns anys. Això vol dir que la població es reprodueix i es manté en el mateix lloc. Potser n'és una filla o una neta.  

Lluç

Sempre m'havia pensat que les paraules que utilitzem en català i castellà per designar un peix de consum bastant habitual, el lluç, no tenien res a veure.

Lluç en català i merluza en castellà, s'assemblen com un ou i una castanya a primera vista.

Ahir a la peixateria, tenien posat el nom científic d'aquest peix en el rètol indicador que conté el preu, la descripció, l'origen geogràfic, etc. Resulta que el nom científic del lluç és "merluccius" 

Per tant, en contraposició al lluç de riu que podem trobar a l'Estany de Banyoles hi trobem el "lluç de mar" - mer-luccius 

Definitivament he entès que sí que hi ha un mateix orígen etimològic entre aquestes dues paraules, la diferència és que en castellà es subratlla que el lluç és de mar i en català no es distingeix el lluç de mar del lluç de riu, ja que s'usa la mateixa paraula, tot i que acabem emfatitzant-ho qual és "de riu".

lluç (de mar)

lluç (de riu)

La fresa dels gripaus

Ahir diumenge, tot fent una excursió que teníem programada feia dies, des de la Palanca de Cruïlles fins Sant Cebrià de Lledó (els Metges) vam travessar diverses vegades la riera d'en Cantagalls, al cor de les Gavarres.

En un punt d'aigües calmes un grup d'escalipatxos (gripaus) en ple frenesí sexual copulaven de dos en dos o de tres en tres tot deixant uns rosaris d'ous negres acabats de fecundar d'on, en pocs dies, en sortiran els papibous (capgrossos) que nedaran i menjaran fins que els apareguin les potes i abandonin l'aigua a la recerca d'insectes i de refugis humits.

No sé si un 31 de gener és data apropiada per a la reproducció dels anurs, però amb les temperatures que tenim aquest any no m'estranya gens aquesta troballa.

Sangtraït

L'hematoma que apareix sota l'ungla després de donar-nos un cop té multitud de noms populars, garrofí al Baix Maestrat, mostela o mora a Mallorca, mustrela a la Vall d'Albaida, burra o burret a València, blau, morat i sangtraït a Catalunya.

Em centraré amb sangtraït per fer una reflexió sobre l'orígen etimològic de la paraula.

La paraula sangtraït és composta per sang i traït. És a dir sang que havia de sortir per haver sofert una ferida, però que ha patit una traïció que l'ha impedit aflorar a l'exterior. Aquesta traïció és la barrera formada per l'ungla. 

Però perquè sangtraït i no sang-traïda, atès que sang és una paraula femenina?

La meva reflexió és que en català antic, igual que actualment en francès sang devia ser una paraula masculina que amb el temps, per l'evolució de la llengua, ha passat a ser femenina.

He cercat també en diccionaris francesos si existeix la paraula sang-trahi per descartar que fos una adaptació al català d'una forma francesa, atès el gènere de la paraula sang. No he trobat, però, que aquesta paraula hi existeixi. En francès popularment l'anomenen "ongle noir" o "rat".

Dedueixo, doncs una evolució del masculí al femení en la paraula "sang" al llarg de la història.

Vitis labrusca

Fent una passejada per la llera Daró, fugint de la canícula que ens ha portat l'onada de calor d'aquest començament de juliol em vaig trobar amb un exhuberant exemplar de "vitis labrusca", cep o parra silvestre.

Com que n'he vist tota la meva vida, creia que era una espècie europea autòctona, però, ai las!, es veu que, com tantes altres espècies animals i vegetals, és importada d'altres terres.

Es veu que en temps de la fil·loxera es van importar d'Amèrica peus d'aquesta espècie, que hi eren resistents, per empeltar-hi tòries o sarments d'espècies productores de vi. Amb aquesta combinació, el nou cep també era resistent a l'atac de la fil·loxera.

Tan resistent és aquestà espècie, que s'ha asilvestrat i la podem trobar en molts llocs de les nostres contrades, com si fos una espècie autòctona més.

Labrusco en llatí vol dir salvatge, i la van anomenar així els científics com a contraposició a la vitis vitifera, la que utilitzem per fer vi. Malgrat la semblança en el nom el famós Lambrusco italià és produït amb vitis vitífera. Personalment mai he vist raïms d'una parra o cep silvestre, tot i que alguna fruita deuen fer.