dijous, 17 de juliol del 2008

PAÏSOS ESPOLIATS, CAPITAL PALMA

Reprodueixo aquesta notícia apareguda a Racó Català. És bastant interessant. En particular m'ha fet molta gràcia el mapa polític d'Espanya de 1854, que gairebé resulta calcat al que es deriva de la publicació de les balances fiscals ahir mateix pel Govern espanyol.
Dimecres, 16 de juliol de 2008 a les 20:00
Informa: Guillem
mapa_espoli_fiscal_espanya_petit_40.jpegJa tenim aquí les balances fiscals de l'Estat espanyol. Ha costat, i segurament les dades són encara més altes de les que han volgut mostrar, però el mapa de l'Estat espanyol que se'n resulta és molt indicatiu. Recorda força, amb l'excepció ficada en calçador de la Comunitat de Madrid, i amb el permís de l'Aragó, el mapa de 1854 fet per funcionaris espanyols que encara es guarda a la Biblioteca Nacional de Madrid. Aquest mapa de 1854 divideix Espanya en tres zones, l'Espanya "uniforme o constitucional", la "foral" i l' "assimilada o incorporada".

Tres zones ben diferenciades, sobretot pel que fa al seu orígen i les imposicions fiscals que suporten. I és un mapa molt molt (però que molt) similar al mapa que es dibuixa arrel de les dades que el govern espanyol va publicar ahir sobre les balances fiscals. Illes Balears, Principat i País Valencià, per aquest ordre, són els tres territoris de l'Estat amb un dèficit fiscal alarmant. La intensitat de l'alarma va d'"extrema" (Illes, 14.2%!) fins a "alta" (PV, 6.3%) passant per "molt alta" (Principat, 8.7%). De Salses a Guardamar discutim sovint el nom de la cosa, la capital de la cosa, i molts altres matisos de la cosa. La meitat dels problemes ja ens els han "resolt" els espanyols, amb el certificat del seu govern: Països Espoliats, capital Palma.

mapa_espanya_1854_mitja_91.jpeg

Ironies a banda, potser molts dels conciutadans amb qui tenim -anava a dir el gust- la indiferència de compartir territori acabaran d'obrir uns ulls que molts ja hem obert fa temps, sobre la utilitat de pertànyer a Espanya. No cal ser catalanoparlant, ni catalanista, ni de cultura catalana, ni tenir res a veure amb el País Valencià, les Illes o el Principat, per adonar-se que pel sol fet de viure en un d'aquests territoris hom és discriminat econòmicament: pagarà més, rebrà menys, i tindrà menys serveis. Sense ser Espanya qualsevol d'aquests conciutadans, tots ells, tots nosaltres, pagariem menys, rebriem més, gaudiriem de més i millors serveis, millor qualitat de vida, més hospitals, escoles, ajuts, seguretat social, atenció mèdica, escoles bressol, educació, infraestructures, més diners per recerca i desenvolupament, investigació...

Cal remarcar l'esforç espanyol per encabir Madrid entre els territoris espoliats, com venint a dir que no, que ells no es queixen de ser més solidaris que la majoria de territoris de l'Estat. La broma del mètode càrrega-benefici, que carrega el 25% de la despesa del Museo del Prado a la resta d'autonomies de l'Estat, o que reparteix la inversió de Barajas entre tots els territoris de l'Estat -per posar només dos exemples-, presenta la Comunidad de Madrid com el territori més solidari. Aplaudiments. Amb el mètode de flux monetari (compareu els dos mètodes ací), tot i els beneficis que obté Madrid de ser la capital estatal (i tenir tota l'administració estatal), només aconsegueixen colar-la a la quarta posició. Ni amb els seus propis càlculs poden fer aparèixer Madrid a dalt. Alguna cosa deu voler dir. I al top 3, medalles d'or, plata i bronze, els de sempre. Els PPEE (Països Espoliats). Treiem Madrid del mapa, i les comunitats on el dèficit/superàvit és irrellevant (2%) com el cas de Múrcia. Què queda? Un mapa que ens és familiar.

mapa_espoli_fiscal_espanya_4.jpeg

Les reaccions a la caverna "constitucional" a la publicació de les balances no s'han fet esperar. Parlàvem ahir dels Ciudadanos, que des del Principat defensen continuar essent robats per l'Estat, amb l'excusa de que "això voldrà dir que som rics i per tant l'economia va bé". Sublim. Esperem que ho posin al seu proper programa electoral, i els vaticinem ja des d'ara, uns grans resultats.

Qui també ha saltat ha estat, com no, el president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara (PSOE), un dels territoris més beneficiats per la "solidaritat forçosa" de l'Estat espanyol (superàvit del 18%), que ha dit que la publicació de les balances fiscals "no té cabuda a la Constitució", i ha avisat que el seu govern regional combatrà qualsevol "actuació" que se'n derivi. En general la reacció a l' "Espanya uniforme" del mapa de 1854 és que les balances s'han publicat "per la pressió dels catalans" que volen condicionar el futur nou finançament autonòmic. Ho van insinuar a Castella i Lleó, i també a Andalusia, on Javier Arenas (PP) deia que espera que "ningú no faci demagògia ni victimisme" amb aquestes dades (!!). Coincidia amb ell el vicepresident de la Junta d'Andalusia José Antonio Griñán, que afirmava que les dades "demostren" que Andalusia s'ha autofinançat (eh?).

El govern de les Illes Canàries ha subratllat que aquest territori es troba entre les comunitats que més diners reben de les arques estatals "per la seva llunyania". Toca't el que no sona. Per la llunyania... i les altres Illes de l'Estat espanyol, capital Palma, no estan lluny? I és el territori que més paga, un brutal i sagnant 14.2%. Culpa dels illencs per no estar prou lluny de la Península.

El cas de l'extremeny Guillermo Fernández Vara és significatiu. Fa mesos advertia que publicar les balances fiscals era "immoral i injust" (injust amb qui?), i després amenaçava amb "veure's les cares" amb els catalans si algú gosava tocar una coma del finançament que permet que les Illes Balears aportin el 14.2% del seu PIB sense retorn a l'Estat i deixin els seus ciutadans sense molts serveis, mentre Extremadura rep un 18% de superàvit amb el que ofereix uns serveis notablement superiors, millors i de més qualitat que els que ofereix cap dels governs de les Illes, Principat o País Valencià (ordinadors per a tothom!).

I al final de tot les conclusions del govern espanyol, que ja diu al PDF de l'estudi i que va confirmar el secretari espanyol d'Hisenda, Carlos Ocaña, que confirmen que l'espoliament fiscal dels Països Catalans no és ni un error ni un descuït: és el resultat d'una acció perfectament calculada i programada durant molts anys (i segles):

"Les CCAA [territoris] amb major renda per càpita són les que tenen dèficit fiscal, i les que tenen menor renda per càpita aporten menys a les arques estatals". "És el que caldria esperar d'un sistema fiscal progressiu i d'una correcta redistribució de la renda a través de la despesa pública"

El que caldria esperar és un sistema que permet treure el 14% del PIB a un territori i donar el 18% a un altre??

"El Sector Públic Estatal contribueix 'decisivament' a una distribució de la renda personal i territorial més equitativa"

"Equitativa" no és l'adjectiu que em ve al cap quan penso en la distribució que fa l'Estat espanyol dels diners que majoritàriament aporten els PPEE.


mapa_espanya_1854_petit_66.jpegHo he dit al principi, 150 anys després d'aquell mapa del 1854 i tot continua igual. Cito directament el que diu el mapa, traduïnt el text del castellà.

1- "L'Espanya uniforme o purament constitucional, que comprèn les trenta-quatre províncies de les corones de Castella i Aragó, iguals en tots els aspectes econòmics, judicials, militars i civils".
2- "L'Espanya foral, composta d'aquestes quatre províncies amb els furs que conserven". Aquí hi ha naturalment Guipúscoa, Àlaba, Biscaia i Navarra (part d'Euskal Herria)
3- "L'Espanya incorporada o assimilada. Comprèn les onze províncies de la Corona d'Aragó encara diferents en la manera de contribuir i en alguns punts del dret privat". Ací hi ha els territoris del País Valencià, Illes Balears i Principat, excepte la Franja, i també l'Aragó.


"Encara", la negreta és meva. Ho dèiem fa setmanes aprofitant el tema d'Air Berlin. Qui vulgui que això canviï, que es posicioni clarament per a un Estat propi, que garantitza que aquest espoli s'acabarà. I qui no ho vulgui, que assumeixi que aquest "encara" hi serà pels segles dels segles. Que assumeixi que seguirà disposant (si viu aquí) de pitjors serveis, pitjors condicions fiscals, pitjor atenció mèdica, pitjor assistència social, pitjor educació... Perquè aquest sistema de robatori legal i jurídic no acabarà, ho ha deixat clar l' "Espanya constitucional", ho va dir Zapatero, quan recordava des d'Extremadura (ordinadors!) que les comunitats que més "solidaritat" reben continuaran essent capdavanteres en inversions estatals, i el ministre Solbes confirmava que el resultat de les balances no faria canviar aquest finançament. I els espanyols constitucionalistes que viuen entre nosaltres, els han aplaudit.

Encara, dues pedres.

dimecres, 16 de juliol del 2008

LA GALLINASSA


GALLINES

Fins la meva adolescència a les darreries del franquisme una economia de subsistència provocada pels records de l’escassetat de la postguerra convivia amb un nou capitalisme emergent que els “Nodos” i demés reportatges de llàgrima fàcil de la televisió han simbolitzat en el SEAT 600 i l’arribada del turisme.

No és de 600 ni de turisme que vull parlar avui, sinó de l’economia de subsistència que feia que malgrat viure en l’interior d’una població semblava talment com si visquéssim en un mas de pagès.

Casa nostra tenia tres plantes. La primera era destinada a habitatge. La segona planta era destinada en part a habitatge i en part a graner. A la part destinada a graner recordo amuntegades piles d’ordi , blat o civada, segons l’any, que pujàvem per l’escala de cargol de pedra amb sacs carregats a l’esquena, o per una corria col·locada a la façana. Recolzades damunt d’aquest cereal solien servar-s’hi carbasses de cabell d’àngel per fer bones confitures.

A la tercera planta, al costat d’una saleta on s’hi desaven vells artilugis de la postguerra utilitzats per espellofar l’arròs o aixafar les olives per fer oli casolà, s’hi trobava el galliner, on una dotzena de gallines ponien ous per la família i s’hi engreixaven uns quants pollastres que havíem comprat quan eren pollets a Can Xuclà i els havíem mantingut calentons sota una bombeta mentre els sortien les plomes. Alguna temporada també hi havia hagut conills, perdius i coloms, però aquesta ja és una altra història.

I al galliner és on es troba la protagonista d’avui: la gallinassa. La gallinassa en pocs dies s’anava acumulant a terra barrejant excrements de gallina amb restes del menjar (civada, ordi, blat de moro, pa sec remullat amb segó i totes les restes dels dinars). Aquesta gallinassa la recollíem amb una pala plana i l’ensacàvem. Encara recordo el meu pare donant-me l’ordre: -Bada! –evidentment no en el sentit de que estigués distret, sinó en el sentit que mantingués el sac obert perquè hi entrés la pala amb la gallinassa-.

Aquestes saques de gallinassa les carregàvem com podíem al seient de darrera del 600 i les traginàvem cap a l’hort per adobar la terra o bé cap a la vinya.

La gallinassa és un adob boníssim per a la terra, semblant al famós “guano” sudamericà, ja que bàsicament és el mateix producte. No se’n pot abusar, tanmateix, perquè la seva fortor produiria un efecte pervers i contrari al desitjat, en cremar les plantes.

Una precaució, finalment, per tothom que entri en un galliner: No hi aneu amb espardenyes!! L'espart de les soles de les espardenyes té un efecte aglutinador de la gallinassa formant una massa compacta i gruixuda sota la sola. Ho vaig aprendre de ben petit i és d’aquelles ensenyances que avui en dia han perdut valor per al nostre dia a dia però que tenim ben interioritzades.

I una altra cosa: no recolzeu mai el cap en un pal de galliner. Ja ho diu la dita: - És més brut que un pal de galliner..., i a part de brut i solen haver polls (paràsits) de gallina.

dijous, 10 de juliol del 2008

LES RINXOLES I LES XINEL·LES

xinel·les


Fa dies que quan torno de regar l'hort al capvespre arribo amb les cames plenes de guiroles vermelles amb una forta cuïssor als turmells. Mai a l'hort no hi he vist cap rantell, tanmateix hi ha una espècie de mosquit molt petit que gairebé no es veu ni es sent que ataca les parts descobertes del cos deixant aquestes guiroles tan emprenyadores. He cercat en la memòria i he recordat que en una platja de Mallorca, prop d'uns aiguamolls fa anys varem haver de fugir per la quantitat d'aquests petits insectes que sortien quan es ponia el sol. Desconec si és la mateixa espècie, tanmateix, però les pessigades són igual d'irritants. Recordo, però, que les de Mallorca pessigaven al cap i les de l'hort pessiguen les cames. Aquells insectes em varen dir que se'n deien rinxoles.
Acabo de cercar el diccionari Alcover-Moll (el meu diccionari de capçalera) i simplement diu que rinxola és tal com s'anomena el mosquit a Verges. Una explicació bastant austera i curta. El google, però, el gran pou del saber dels nostres temps enllaça a una pàgina on sí que parla de rinxoles, i esmenta que és la també anomenada mosca negra, petita mosca d'uns 2 mm que ataca els vespres produïnt ferides doloroses i amb una forta irritació.
Encara desconec si l'insecte és el mateix que em pessiga a mi i els meus veïns, però podria ésser que es tractés de la mateixa espècie.

I les xinel·les què hi tenen a veure? Es pot preguntar. Absolutament res. Una xinel·la és una sabata de sola prima i oberta per darrera que es sol portar per estar per casa. Són famoses les xinel·les punxegudes que porten els àrabs.
Tanmateix és una paraula, igual que rinxola, practicament en extinció i que simplement trec a la llum perquè no se'ns acabi de morir del tot.



rinxola o mosca negra