Darrerament llegeixo molt sovint per Twitter opinions de gent que es queixa perquè els nens petits juguen en castellà.
És cert, personalment he sentit els meus néts dir moltes paraules en castellà mentre juguen a determinats jocs. Amb d’altres no ho fan pas.
I quin és el motiu? No pretenc ser sociòleg però l’observació m’ha fet veure que ho fan per imitació.
I això és nou? És que les noves generacions que menyspreen la nostra llengua?.
Cal aplicar la famosa frase de Dante reproduïda amb peces de ceràmica en un conegut cafè de la Bisbal?
Personalment crec que forma part del creixement i de l’aprenentatge dels infants.
No cal renyar-los per fer-ho però si fer-los veure que ho estan fent, perquè, segurament, ho fan de forma totalment inconscient.
Personalment puc dir que em va passar mateix. A la meva infantesa veiem les pel·lícules en castellà i quan jugàvem a pistolers (jo era dels que no jugaven a futbol...) imitàvem les paraules que havíem sentit al cinema «muere cobarde» «morderás el polvo» i, imitant els personatges, acabàvem parlant com ells mentre jugàvem.
Acabat el joc corresponent, però, la nostra llengua seguia essent el català, de forma totalment normal, per molt prohibida que estigués a l’espai públic i a l’escola, en aquells temps.
Avui en dia veig que imiten en castellà la «Patrulla Canina» (Pawn patrol) que veuen a les plataformes en castellà o qualsevol altra de les sèries o dibuixos de moda. Quan juguen a altres coses el castellà ja no l’utilitzen.
Jo no m’hi amoïnaria massa per aquest tema, tot i que evidentment, trobo que manca contingut audiovisual en català per als infants, i per als grans, a les plataformes, per normalitzar plenament la nostra llengua. Em fa pena veure que el petit progrés que s’havia assolit als anys 90 del segle XX s’ha anat esvaint i difuminant enmig de la gegantina oferta de lleure en castellà, sobretot a Internet i a les plataformes. Cal, però, fer veure als infants que ho estan fent i que ells mateixos en siguin conscients i ho reflexionin.
A mi, una nena de la meva edat em va demanar perquè parlava en castellà jugant (fins aleshores jo n’havia estat totalment inconscient, era simple imitació de personatges del cinema) Hi vaig reflexionar i em vaig acostumar a traduir al català els diàlegs de les pel·lícules, automàticament mentre jugava. Vaig aprendre a jugar a pistolers en català!.
Potser aquell comentari va ser un dels primers fets que em van fer prendre consciència de la llengua i de la importància de preservar-la. Cosa que, en la mesura de les meves possibilitats, sempre he intentat. (Ho saben bé els que m’envolten)
