Corrien els anys 80 del segle passat (dient-ho així sembla molt lluny) quan la televisió emetia aquell anunci de "Alada, cada gota un beso" . Deixant de banda la qualitat del perfum a mi aquella marca sempre em va fer pensar en les formigues alades, que anomenem col·loquialment "alades", a seques, en singular "alada", els individus reproductors de les formigues, també dits reis i reines que, en altra època de menys consciència ecològica i més record de la postguerra s'utilitzaven juntament amb les gramaroles d'esquer per anar a parar ballestes per capturar ocells.
Les alades solen sortir en núvols espessos d'individus quan acaba de ploure per aprofitar que la terra és humida i, per tant, molt més fàcil d'excavar -imaginem-nos l'esforç titànic que ha de fer una única formiga per iniciar la construcció d'un formiguer, abans de pondre-hi els primers ous i que neixin les primeres obreres que l'ajudaran en la tasca-.
Avui ha plogut. Ha plogut un bon ruixat com feia temps que no el veiem per aquests rodals i quan tornava cap a casa plegant de traballar he començat a veure alades que volaven amb poca traça cercant un lloc on iniciar una nova colònia (colònia de formigues, no pas de perfum).
Aquesta tarda, passejant l'Andy, he vist l'orígen d'aquestes alades: prop de casa, desenes de formiguers bullien d'activitat i en sorgien centenars o milers d'alades que, enfilant-se a qualsevol planta per agafar embranzida, alçaven el vol a la recerca del seu destí incert.
Mentre contemplava embadalit el seu moviment, les seves companyes -sense ales- creient que es tractava d'un atac massiu d'un gegant al seu petit regne han començat a enfilar-se per les meves cames com una reproducció de la pel·lícula coneguda aquí amb el títol de "cuando ruge la Marabunta" i, quan me n'he adonat me les he hagut d'espolsar de pressa i corrents.
Penjo unes fotos de poca qualitat que he fet amb el mòbil, però que ens donen una petita idea de l'èxode de les alades.
Les alades solen sortir en núvols espessos d'individus quan acaba de ploure per aprofitar que la terra és humida i, per tant, molt més fàcil d'excavar -imaginem-nos l'esforç titànic que ha de fer una única formiga per iniciar la construcció d'un formiguer, abans de pondre-hi els primers ous i que neixin les primeres obreres que l'ajudaran en la tasca-.
Avui ha plogut. Ha plogut un bon ruixat com feia temps que no el veiem per aquests rodals i quan tornava cap a casa plegant de traballar he començat a veure alades que volaven amb poca traça cercant un lloc on iniciar una nova colònia (colònia de formigues, no pas de perfum).
Aquesta tarda, passejant l'Andy, he vist l'orígen d'aquestes alades: prop de casa, desenes de formiguers bullien d'activitat i en sorgien centenars o milers d'alades que, enfilant-se a qualsevol planta per agafar embranzida, alçaven el vol a la recerca del seu destí incert.
Mentre contemplava embadalit el seu moviment, les seves companyes -sense ales- creient que es tractava d'un atac massiu d'un gegant al seu petit regne han començat a enfilar-se per les meves cames com una reproducció de la pel·lícula coneguda aquí amb el títol de "cuando ruge la Marabunta" i, quan me n'he adonat me les he hagut d'espolsar de pressa i corrents.
Penjo unes fotos de poca qualitat que he fet amb el mòbil, però que ens donen una petita idea de l'èxode de les alades.
1 comentari:
He llegit tot el que has escrit al bloG aquest any. No sabia d´ell. Vindré sovint.
Potser et farà gràcia aquest enllaç. Es veu el mapa de la pluja en temps real des de Puig d´Arques.
Apala!.
Publica un comentari a l'entrada