Recordo el dia dels innocents com aquell dia en que, fent-me creure que jo feia una broma, acabava essent jo el que la rebia. Fa molts anys que no faig innocentades, pot ser per aquest substrat que m’ha quedat en que era jo mateix el que quedava fotut.
A part de les típiques llufes que sortien als tebeos i que, evidentment intentàvem imitar amb la major semblança possible –un ninot amb el cap rodó i extremitats acabades en angle recte-, la llufa que recordo amb més tendresa és la que em va ensenyar a fer la meva àvia i consistia en agafar un retall de roba negra o grisa i, amb la màxima versemblança possible dibuixar-hi amb guix una sargantana i després retallar-la. Aquesta bèstia ferotge que havia d’espantar botigueres i mestresses de casa per igual s’havia d’enganxar en un vidre, ja sigui d’una finestra o d’un aparador de botiga amb un xic de cel·lo.
Després de fer la terrible malifeta corria esporuguit per les conseqüències i a la vegada orgullós de la meva proesa, a amagar-me darrera un dos cavalls o un 600 aparcat al carrer per observar de lluny els crits de terror que feien les mestresses en veure l’horrorós rèptil aferrat als vidres.
Evidentment, malgrat el meu atreviment i la meva delicada feina, no sentia mai cap crit de terror per la vista de la sargantana de tela.
Vaig deixar de fer-ho quan vaig adonar-me que eren els grans que es divertien d’allò més amb les meves anades i vingudes i la meva il·lusió d’espantar-los era, en el fons, un joc per a ells. Va ser com descobrir qui eren els reis i el tió... L'innocent era jo!
