divendres, 24 d’octubre del 2014

Ai Pepet on tens la dona?

Avui he recordat una cançoneta que sentia de petit i se m'ha acudit cercar-la al Google a veure si estava en algun recull de cançons tradicionals. Com que no l'he trobat, aquí la teniu:

Ai Pepet, on tens la dona?
Sota el llit que el cul li trona.
Què li dons per medecina?
Quatre pets i una beixina.


I ja que va de cançons, aquí en va una que el meu avi, nascut el 1896,  havia sentit d'un seu oncle. 

No hi ha noies al món
com les de Barcelona
Saben ballar el can can
La cosa més bufona
Oidà, oidà!
Que duri tant com vulgui!
Oidà, oidà!
Bé prou s'acabarà!

divendres, 10 d’octubre del 2014

Com fer olives salades a casa


Avui m'he donat el gust de començar a preparar preparar unes olives estil casolà. I dic començar a preparar perquè l'elaboració requereix un mínim d'un més de dedicació.
Durant aquest mes cada dia s'ha de canviar l'aigua de les olives. En aquest període les olives es van estovant i van esdevenint aptes per al consum.
Passat el mes, o sigui el 10 de novembre serà l'hora de posar les olives en una barreja d'aigua i sal.
I com sabrem quanta sal hem de posar-hi perquè no es facin malbé ni siguin massa salades? Doncs la solució és senzilla, és la prova de l'ou. En l'aigua sense sal un ou es queda al fons, perquè pesa més que el volum de l'aigua que desplaça (principi d'Arquímedes) A mesura que anem afegint-hi sal l'aigua que desplaça l'ou esdevé més pesada i arriba un moment que pesa més que l'ou. En aquest moment l'ou comença a surar, a anar cap amunt. Quan tenim l'ou a la superfície ja tenim prou sal.
Llavors podem deixar les olives que es marinin amb l'aigua salada tal qual durant un temps (al cap d'un mes ja es poden menjar, però quant més temps transcorri s'aniran tornan més toves i anirà canviant la consistència.
A mi m'agraden així, amb el seu gust natural i salades, però es poden fer mil combinacions de gust afegint-hi herbes aromàtiques, alls, peles de taronja, etc.
Si teniu ganes de fer-ho no aneu a pispar les olives de l'olivera que trobeu més a prop, fa molt lleig i moltes vegades tenen cucs,  jo les he anat a comprar a Can Morera, un agrocomerç de la Bisbal d'Empordà.
Bon profit!

divendres, 1 d’agost del 2014

Prats

Els prats no són gaire abundants al Baix Empordà. És per això que gaudir d'un prat verd amb una catifa d'herba on se t'hi enfonsen els peus es converteix en una sensació molt agradable.
El prat que es troba a la zona de Vacamorta és, de fet, un camp que fa molts anys que ningú treballa i que, amb la pastura del ramat s'ha mantingut net de matolls i arbres.
Us deixo unes fotos que contrasten amb la sequedat que hi havia a l'hivern passat quan els camps d'userda s'havien convertit en autèntiques estepes, un mar de pols, sense ni una fulla. 
També hi afegeixo una foto de l'estany que s'ha format en una terrera. En poc més d'un any des de que  hi finalitzés l'extracció d'argila ja s'ha convertit en un autèntic ecosistema humit on hi proliferen diverses plantes i aus aquàtiques.




dimecres, 12 de març del 2014

L'arboç de Can Genoer

Diumenge vam fer una bona caminada que ens va dur a passar per l'arboç de Can Genoer, al bell mig de les Gavarres.
Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió (mort per Hèrcules) brotà el primer arboç. Ve a assenyalar aquest origen la facilitat que té l'arbre de rebrotar passat un incendi o una tala. Aquesta vitalitat sumat a les fulles verdes el fan símbol de la immortalitat. D'aquí que els romans l'usessin en els funerals, com ens relata Virgili a l'Eneida.
Qui sap si l'arboç de Can Genoer, a les Gavarres, era ja viu en temps dels romans i dels grecs. Potser seria exagerar una mica massa. El que sí que és veritat és que és un dels arboços més vells de les Gavarres i el més vell que jo conec. Tot i així encara té força brots tendres i cada any es corona d'una bona munió de cireres vermelles.

Arboç de Can Genoer

Informació de l'arboç monumental

Detall de la soca - 1

Detall de la soca - 2

Can Genoer 1

Can Genoer 2







dilluns, 24 de febrer del 2014

La processó de Tossa


La fotografia és presa des del Puig de Sant Ramon de Vulpellac, a baix s'hi veu el poble, i abasta tota la línia de la costa que es pot intuir des d'aquest punt. Resseguint la línia de la costa hi ha un núvol continu, que no va més enllà, ni mar endins ni entra a la terra. Aquest núvol és conegut com la Processó de Tossa, sembla que surti de la zona on hi ha Tossa de Mar (vist des dels voltants de la Bisbal) i s'allargui costa amunt.. La saviesa popular, en unes èpoques sense la informació meteorològica tecnificada que tenim avui en dia,  interpretava aquests núvols  com un anunci de pluja en un breu termini. 


Bé, podem fer la prova, la foto és d'avui 24 de febrer de 2014 a la tarda. Veurem quan triga a ploure....

divendres, 14 de febrer del 2014

Venus versus Sant Valentí

Imatge presa el 14 de febrer a 2/4 de 7 del matí. ¿Hi té a veure alguna cosa la lluminositat de Venus (deessa romana de l'amor) en aquesta època de l'any amb que algun il·luminat hi encolomés Sant Valentí com a patró dels enamorats? Aquí deixo la pregunta.
El que ja no estic tan segur és que Sant Jordi com a dia dels enamorats a Catalunya tingui res a veure amb els astres.


diumenge, 9 de febrer del 2014

Tossudament alçat

Tossudament alçat, com diu la cançó d'en Lluís Llach, el llentiscle de Torrent fa guàrdia damunt el pla entre Torrent i Pals, al començament de l'antiga carretera dels revolts de Torrent. Actualment s'hi accedeix per un camí de terra que s'agafa al costat de la rodona de la C-66 just a la dreta de la sortida cap a la Bisbal. El llentiscle es troba a uns 100 metres escassos, ja lleugerament elevat sobre la plana, i malgrat necessitar dues crosses per mantenir-se dret (l'edat no perdona), encara té un port majestuós.
El traçat de revolts encara parcialment conservat de l'antiga carretera manté la pintura groga de les senyalitzacions horitzontals que s'emprava antigament i que fa uns quaranta anys es va substituir per la blanca actual. Tant la carretera, com la pintura, com el propi llentiscle (popularment a l'Empordà, i en femení, en diríem "llentrisca") són una imatge congelada en el temps que ens evoca un passat ja llunyà.