El reientinc

Reientinc o pit-roig

Influenciat pel nom de la sèrie televisiva protagonitzada per un pastor alemany ultraintel·ligent vaig confondre durant molts anys el nom de l'ocell insectívor boscà, també anomenat pit-roig amb el nom del gos protagonista d'aquella sèrie (Rin tin tin).
Fins que, passats molts anys no vaig veure el nom de reientinc escrit amb totes les seves lletres, no m'en vaig adonar que aquells ocellets que, una vegada caçats amb ballestes, es menjàven fregits o a la brasa (o amb arròs a la cassola), tenien una grafia pròpia i diferent del nom del llest ca de les pel·lícules americanes.
Avui dia els reientincs estan ben protegits, fins i tot amb condemna penal per als infractors. No s'us acudeixi pas d'anar a parar ballestes!!!
D'altra banda, els reientincs són un dels ocells menys temerosos de l'home, i és habitual que en els esmorzars i dinades a bosc, s'acostin a la gent sense cap mena de por i acceptin gustosament menjar alguna engruna (això sí, de pernil, no pas de pa, ja que són insectívors)

El magnetisme de la cançó francesa

Si intento recordar alguns dels màxims components de la cançó francesa és possible que els que em vinguin al cap no siguin francesos o no tinguin orígen francès. El perquè d'això potser no té explicació. Avui també hi ha a Catalunya molts cantants catalans vinguts de fora o amb orígens forans. Tanmateix trobo curiós que els quatre primers components de la cançó francesa que se m'han acudit sense rumiar es troben dintre d'aquest grup. Hi han estat atrets pel seu magnetisme.

Georges Moustaki neix a Egipte al si d'una família grega originària de la illa de Corfú i es cria en un ambient multicultural (jueu, grec, italià, àrab i francès). Des de molt aviat sent entusiasme per la literatura i la cançó francesa.

Joseph Ira Dassin, conegut com Joe Dassin (5 de novembre de 1938, Nova York, Estats Units - 20 d'agost de 1980, Pape’ete, Tahití), fou un músic estatunidenc particularment conegut en països de parla francesa.

Dassin va néixer a Nova York, fill del director de cinema d'origen jueu Jules Dassin i de Béatrice Launer, virtuosa violinista d'origen hongarés. Va passar la seva primera infància entre Nova York i Los Angeles. Quan encara era molt petit els seus pares es van veure obligats a exiliar-se a Europa víctimes de la persecució anticomunista del senador Joseph McCarthy.

Charles Aznavour, nascut com Chahnour Varinag Aznavourian (París, 22 de maig del 1924) és un cantant, compositor i actor francès.

Fill d'emigrants armenis, va descobrir la seva passió pel teatre gràcies a ells. El seu pare, que era baríton, va néixer a Geòrgia i era fill d'un cuiner del tsar Nicolau II; la seva mare era filla d'uns comerciants armenis establerts a Turquia. Els dos emigrants es van conèixer a París el 1922. El matrimoni obrí un restaurant armeni, que era freqüentat per la bohèmia del teatre i en aquest ambient van pujar els seus dos fills. El pare d'Aznavour cantava cançons en el restaurant. Chahnour començarà la seva carrera com actor i cantant als nou anys i aviat emprarà el seu nou nom artístic: Charles Aznavour. El 1941 coneixerà a Pierre Roche amb qui formarà un duet.

Jacques Brel, nascut a Brussel·les, en una família d'industrials Catòlica flamenca, Jacques Brel era un nen, amb poc interès per l'escola, excepte per als cursos de francès. Interpreta peces de teatre com aficionat al si de la Franche Cordée , i el seu pare el fa entrar en en la cartoneria familiar, treball per al qual no sent cap il·lusió. Pensa molt seriosament sobre la readaptació professional, ja sigui com a criador de gallines, bé com a sabater, o bé dedicant-se a la cançó. Finalment va triar aquest camí.

Ne me quitte pas (Youtube)

El gat bornaix

Devia jo tenir entre 12 i 14 anys que anava a jugar a casa del meu amic Josep, al peu de les Gavarres. Un dels nostres entreteniments era dibuixar la senyoreta que ens feia més ràbia de la classe -me'n guardaré bé prou de dir el seu nom públicament- , penjar el dibuix amb una xinxeta en una escorça de suro i fer punteria amb l'escopeta de balins. Altres entreteniments que teníem era anar a collir naps que a cal meu amic donaven com a farratge a les vaques, fabricar barraques amb canyes i bruc, caçar bolets i fer algun xut a una vella pilota de cuir.
En aquest ambient vaig sentir a parlar per primer cop dels gats bornaixos. L'explicació que me'n varen fer era molt simple: són com els gats normals, però amb una cua més gruixida.
Tota la vida, fins fa ben poc, m'havia imaginat els gats bornaixos com aquell gat del conte de l'Alícia al País de les Meravelles, és a dir, un gat molt gros i amb una cua gruixuda.
Per cert, mai vaig veure cap gat bornaix tal com jo me l'imaginava. El que sí que havia vist durant les meves incursions pel dens bosc de les Gavarres eren esquirols, guilles, teixons, algun senglar fugisser, musteles i , algun dia en fosquejar, un animal pigallat amb una grossa cua anellada que vaig identificar com a geneta, tal com me l'havíen anomenat en els nombrosos reportatges d'animals dels que de petit jo n'era un autèntic fan -encara en sóc bastant- .

El gat bornaix va quedar en el fons del meu record com aquell animal, potser extingit, que mai no havia vist i que potser, mai no veuria.

Fins fa poc, uns cartells que anunciaven uns concerts de música alternativa que es farien al monestir de Sant Miquel de Cruïlles, em van obrir els ulls a la meva ignorància: Els concerts els anunciava una associació anomenada "El gat bornaix" i el dibuix que il·lustrava els cartells era: UNA GENETA!!.

Logo de l'Associació "el gat bornaix"

El gat bornaix tipus gat enorme de l'Alícia al País de les Meravelles amb el cap gros i la cua gruixuda no existia, no calia que el cerqués, el gat bornaix i la geneta eren la mateixa fera.

Gat bornaix o geneta

El que em sap més greu és que després del meu descobriment ja n'he trobat dos d'aixafats a la carretera. El progrés i la fauna no sempre són compatibles.

PD (afegiit el 2/2/2011)
La revista "les Gavarres" publica en el seu número 15 un escrit referent al "gat salvatge" anomenat a les Gavarres "gat bornaix", que desmunta tota la reflexió feta més amunt i torna a refermar la meva antiga creença. No tot està perdut!

http://www.gavarres.com/armari/appec:gavarres/2/15p_03_fauna1.pdf

Fins i tot he trobat imatges de gat salvatge a Internet (amb la imatge de gat bornaix que m'havien explicat de petit):

La petjada de Santa Caterina

Conta la tradició popular que els soldats romans -o sarraïns, mai ho he tingut clar- perseguien Santa Caterina per la muntanya que porta el seu nom, al terme de Torroella de Montgrí, seguint la ruta avui marcada pel GR 92 i que segueix l'itinerari de les capelles fins a la Creu, desviant-se després cap al Castell i cap a l'ermita de Santa Caterina.
En aquesta persecució, degut a l'empenta i a la força sobrenatural de la Santa, quedà la seva petjada marcada a la roca, essent visible encara en el dia d'avui.

Petjada de Santa Caterina


Mostra La petjada de Santa Caterina en un mapa més gran

POLSERES I MASCLETS

Les famoses polseres de l'Elvis Presley

La ignorància que els catalans tenim del nostre idioma només es pot comparar amb el grau de desconeixement que tenim d'aquesta mateixa ignorància. Qualsevol castellanoparlant d'arreu és capaç d'identificar el sentit de la parula "patilla". El fet greu és, però, que qualsevol catalanoparlant que es trobi dins l'àrea d'influència del castellà també entendrà ràpidament i immediata el significat d'aquesta paraula. La cosa és diferent quan sentim la paraula "polsera" -pronunciat amb "s" sonora-; aquí molts hem de fer un esforç, i molts ho identifiquen únicament amb sinònim de braçalet, però la definició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ho diu ben clarament POLSERA: PÈL QUE COBREIX UNA PART DE LA TEMPLA O POLS. Com que la ignorància arriba a nivells insospitats per nosaltres mateixos, posaré la definició de templa: "part lateral del cap, compresa entre el front, l'orella i la galta". És a dir: de POLSERA el 99'99 per 100 dels catalanoparlants en diuen "patilla", així, directament en castellà, però sense ésser-ne conscients. Personalment només he sentit dir amb naturalitat aquesta paraula a una única persona en tota la meva vida, un barber jubilat del carrer Ample de la Bisbal d'Empordà que ha conservat amb tota la naturalitat del món la utilització d'aquesta paraula, però que no ha arribat a superar la seva generació.
Una altra paraula d'aquestes que la immensa majoria dels catalanoparlants diem malament és MASCLET. Quants haurem d'acudir al diccionari per saber el seu significat!!: "MOTA DE PÈL ENMIG DEL MENTÓ". Tanmateix si haguéssim sentit la paraula en castellà "perilla" ràpidament ho haguéssim entès, tant castellanoparlants com catalanoparlants.

El masclet d'en Johnny Deep

Cal una urgent reflexió a nivell col·lectiu per la qualitat de la nostra llengua i el primer pas, encara és molt simple: ensenyar als nens petits el nom correcte de les parts del cos, cosa d'altra banda ben difícil quan els pares i ensenyants són (som) ignorants del seu (nostre) desconeixement.