La teoria de l'evolució

A través de la teoria de l'evolució gestada per Darwin l'home intenta arribar per la deducció científica a explicar el perquè els éssers vius són com són i com han arribat a ser-ho.

Avui he sentit una altra teoria en consonància amb la darwiniana de l'evolució per explicar el perquè els braços de les persones tenen una llargada i no una altra.
L'explicació és molt simple: els braços tenen la llargada justa per poder-nos fregar el cul. Les persones amb els braços més llargs es trepitgen les mans i s'extingeixen quan es foten d'oros, i les persones amb els braços més curts són incapaces de netejar-se i, si no reben assistència de tercers, la qual cosa les converteix en dependents i amb la impossibilitat de sobreviure en èpoques difícils.

El cementiri dels moros

Cementiri dels moros de Torrent

A la sortida de Torrent en direcció al petit nucli de Torrentí i Sant Feliu de Boada hi trobem un dels hotels de cinc estrelles que a les darreres dècades han anat proliferant a les nostres comarques, amb la intenció d'atraure el turisme d'èlit. Doncs bé, tot just passat l'hotel hi ha un camí asfaltat que mena cap a l'entrada de servei de l'hotel i seguidament puja cap una nova urbanització amb parcel·les d'una hectàrea, d'acord amb les necessitats i possibilitats dels clients del propi hotel.
Si ens fiquem dins de la urbanització -pot fer-se sense cap problema, el camí és públic- i seguim fins al final del camí principal, arribarem a una plaça rodona on l'única opció és fer-hi la volta i tornar per allà on hem vingut.
Just al costat de la rodona, a l'esquerra en el sentit que hi arribem, s'alça un turonet anomenat Puig Roig, a tocar de la urbanització -cosa de 10 o 15 metres-, allà hi trobem el Cementiri dels Moros de Torrent, es tracta un dels dòlmens de galeria coberta més grans de Catalunya.
el Cementiri dels Moros va ser localitzat per Salvador Raurich l'any 1932 i excavat per ell mateix durant els anys 1940 i 1942 . Actualment es troba en un bon estat de conservació i la seva visita es fa fàcil des de la construcció de la urbanització que ara hi dóna accés, abans el camí era considerablement més complicat.

Mostra Cementiri dels Moros de Torrent en un mapa més gran

El radar del Puig d'Arques desmuntat.

Fa dies que quan em connecto a la web del Servei Meteorològic de Catalunya veig que la informació del radar meteorològic del Puig d'Arques apareix sense dades. No me n'havia assabentat del que passava. La darrera vegada que hi vaig pujar era a finals de desembre de 2009 i, a part d'un petit moixó mort a la sortida de fums del generador d'emergència, no hi vaig observar cap anomalia externament.

El cas és que no funcionava i, avui, en consultar les notícies de TotBisbal.com he sapigut el per què.

Font: totbisbal.com

CRUÏLLES.- Els operaris estan acabant de muntar l'antena del radar meteorològic del Puig d'Arques. Eliseu Vilà-Clara, cap de l'àrea de predicció del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), explicava a aquest mitjà que l'antena havia patit una deformació "i no estava funcionant de forma òptima". Amb motiu del canvi se n'ha instal·lat una de més qualitat, com la que tenen els radars de Tivissa i de la Panadella. La substitució ha obligat a modificar l'estructura aïllant o redoma exterior, que ara és més gran.

La feina va començar a principis d'any, durant el temporal de baixes temperatures, neu i vent. En aquests moments s'està treballant a l'interior, tasques que continuaran fins d'aquí a unes tres setmanes per fer els ajustaments necessaris que permetin tornar a posar el radar en funcionament. L'accés fins a dalt de tot, que ara és practicable amb vehicle, tornarà a quedar barrat quan acabin els treballs. L'obra té un cost de 350.000 euros, dels quals 200.000 es corresponen a l'antena.

Possible deformació per moviment

L'antena que hi havia fins ara estava suportada, des del darrere, pel centre, i el treball des de diferents elevacions per captar les dades podria haver-la deformat lleugerament -pot haver-hi altres factors- de manera que hauria perdut la forma parabòlica perfecta. Ara quedarà agafada pels costats i el motor haurà de fer menys força.

Follar

La mare (andalusa de soca-rel) del meu amic Cristóbal, al que fa molts temps que no veig i des d'aquí li envio una abraçada, tenia un gall i unes quantes gallines al pati de casa seva. De tant en tant li sentia dir que “a esta gallina la ha pisao (pisado) el gallo”. No vaig trigar a adonar-me’n que “pisar” volia dir copular, és a dir, realitzar l’acte sexual. Evidentment, si mai heu vist copular un gall i una gallina, sabreu que el gall puja damunt la gallina i, per tant, la trepitja. La relació és clara.

Amb el temps vaig anar entenent que aquesta expressió no era tan estranya i que, sense ser-ne conscients, també era utilitzada en altres idiomes, entre ells, el català.
És a dir, quan diguem barroerament la paraula “follar” com a significat de fer l’amor, també diem trepitjar. Així quan es follen els raïms, aquests s’aixafen trepitjant-los, per tal de preparar-los per a la premsa.
La mateixa arrel la té la paraula utilitzada per a trepitjar els raïms en francès, que es diu “fouler le raisin”. Crec que no s’utilitza, però, per a significar l’acte sexual. En tot està clar que follar i fouler tenen un origen comú i que, almenys pel que fa als raïms, un mateix significat.

Suicide machine

Suicide machine (màquina per a suïcidar-se)

Desconnecta't per sempre

'Vols retrobar-te amb els teus veïns i amics de debò? Fes el salt del Web 2.0 a la vida real. Desconnecta't per sempre! Pots fer-ho, és molt fàcil!' Amb aquests eslògans rep els internautes la pàgina Web 2.0 Suicide Machine, ideada per un grup de creatius neerlandesos amb la intenció de denunciar l'excessiva banalitat i pèrdua de temps que representen, segons el seu punt de vista, les anomenades xarxes socials. La 'màquina del suïcidi digital' vol conscienciar els usuaris d'aplicacions com Facebook i Twitter del consum d'energia i temps que comporten, i els encoratgen a desconnectar-s'hi utilitzant un programa automatitzat que els ajuda i els acompanya en el procés de desaparició de la xarxa. Ara mateix, Suicide Machine desconnecta definitivament de Facebook i Twitter, a més de Linkedin i MySpace, als quals és previst de sumar-hi aviat algunes xarxes socials més com Orkut i Flickr.

El funcionament és tan senzill com donar als administradors de Suicide Machine el nom d'usuari i la contrasenya dels nostres 'alter ego' 2.0 i clicar el botó 'cometre suïcidi'. Tot seguit, un programa accedeix al nostre perfil, en canvia la contrasenya i la imatge i, gradualment, va esborrant els nostres 'falsos amics', grups, fotografies, vídeos i missatges. L'ús d'un programa automatitzat, a més de preservar la confidencialitat de les nostres dades, té per funció allargar l'adéu a la vida digital, en comptes d'eliminar el compte directament. Així es fa més evident, pels creatius neerlandesos al darrere de la idea, el procés de desconnexió de la vida digital i el de reconnexió amb la vida real, amb les amistats i plaers 'de debò'.

'Plataformes anti-socials'

Web 2.0 Suicide Machine és l'última iniciativa que planteja als internautes mirar-se críticament les anomenades xarxes socials. Una de molt semblant és l'anomenada Seppukoo, que ajuda a deixar Facebook per mitjà d'un ritual suïcida japonès. De fet, des de l'any 2000, amb el boom de Friendster, han anat sorgint periòdicament 'plataformes anti-socials' que parodien les principals apliacions 2.0, com Introvertster, Snubster, Enemybook i Isolatr.

Resposta de Facebook

Els nombrosos usuaris que ja s'han deixat 'assistir' per algunes d'aquestes plataformes a l'hora de desaparèixer de les xarxes socials ha fet reaccionar els portals implicats. Facebook, per exemple, va blocar diumenge passat l'accés als seus servidors de Suicide Machine, argumentant que viola la declaració de drets i responsabilitats dels seus usuaris, i es planteja tirar endavant accions legals contra el grup que l'ha creada. Poc abans, el mateix portal nord-americà ja havia amenaçat de dur als tribunals el col·lectiu italià autor de Seppukoo, amb raons semblants.

Informa Vilaweb

El tió i el caganer a la BBC

Unes coses que són tadicionals i normals per a unes cultures poden resultar absolutament incomprensibles per a d'altres. Un exemple són les figures del tió i el caganer del pessebre català vistes amb ulls britànics en un concurs de la BBC.

Televisió per Internet

Fa uns anys vaig estar temptat de muntar una parabòlica a casa per poder veure més canals. Sort que no ho vaig fer! Em vaig estalviar una pila de dopers (com en diuen a ses Illes dels diners). Avui en dia entre les cadenes de TDT (una bona colla), l'e-mule (encara que això el govern s'ho vol carregar) i les televisions per Internet aquella peça en forma de palangana que cal collar als teulats per agafar les cadenes via satèl·lit ha quedat desfassada.

Avui estrenem en aquest bloc un enlaç per poder veure la Televisió per Internet. Hi ha tantes cadenes com us pugueu imaginar i en tants idiomes que costa de comptar-los.

El trobareu a la dreta d'aquest escrit (sempre hi quan no canviï la plantilla del bloc), cal triar el país i després la cadena. Això sí: la pantalla no és de 42 polzades.

Per veure-la amb pantalla completa només cal fer doble clic damunt l'emissió.

No sé on ets, Margalida

A Margalida fou composta pel cantautor català Joan Isaac el 1976 i publicada per primera vegada el 1977. D'una gran bellesa i sensibilitat, ha esdevingut una cançó popular que forma part de la memòria col·lectiva de Catalunya. Ha esdevingut també un himne contra la pena de mort.

A Margalida està inspirada en l'execució el 1974, a la presó Model de Barcelona, de Salvador Puig Antich, personalitzat-la en la seva companya sentimental, Margalida Bover Vadell.

Aquest tema fou compost per Joan Isaac amb el coneixement de trobar-se molt proper a la situació, donada la seva proximitat a la família a l'època en que Salvador Puig Antich fou detingut i executat, una de les darreres execucions del franquisme.

La Margalida, finalment ha sortit a la llum pública, ja sabem on és: Després de declarar en una entrevista arran de la pel·lícula dedicada a Salvador Puig Antich que mai havia votat, excepció feta del referèndum per a l'ingrés de l'estat espanyol a l'Otan, finalment va decidir que no es podia lluitar pels ideals des del sofà, i el 2007 es va presentar a les eleccions municipals al municipi de Capdepera, a Mallorca, on avui ocupa la regidoria de sanitat, tercera edat, cooperació i serveis socials.

A Margalida

(Joan Isaac)

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

De quan la gent anava a prendre un xop a Can Met

Les noves generacions ja no recorden Can Met. En el local de l'avinguda de les Voltes de la Bisbal d'Empordà on actualment hi ha un supermercat Valvi, entre la parada de la Sarfa i Can Sans, hi havia hagut un dels bars-local social i després també discoteca més coneguts i concorreguts de la Bisbal.

A Can Met s'hi podia pendre tota mena de begudes, des d'un soldat (combinat típic de postguerra consistent en cafè i gasosa fins a un cuba-libre (que encara no es deia cubata), passant per un modest xop.

I aquest -el xop- és el protagonista d'aquest escrit. Un xop, de l'alsacià schoppe, a través del francès chope , significa "got gros per a prendre cervesa" És un recipient cilindric provist d'una ansa, en el qual s'hi veu generalment aquesta beguda obtinguda de l'ordi fermentat. El terme alemany schoppen designa, a les regions vitivinícoles limítrofes d'Alsàcia, el Palatinat i Bade-Wurtemberg, a Alemanya, un got de vi.

Un shoppe pot estar provist d'una tapa i inclús n'hi ha d'especials per a mostatxos.

Xop

En català, però, el xop no és la típica gerra de mig litre alemanya per beure cervesa, sinó un recipient de la mateixa forma, però d'un quart de litre de cabuda.
Aquests petits xops de 25 cl, mida d'un "quinto" eren els típics de Can Met i el nom dels quals avui vull recordar després que amb els anys el seu nom a Catalunya ha quedat gairebé totalment substituït pel de "canya", servida en un got de tub o en una copa.

Miquel Sarriera, exponent de la violència de gènere, amb un carrer dedicat.

Vista de Vulpellac

Arreu del Castell de Vulpellac hi ha inscripcions bíbliques, però en una finestra renaixentista hi apareix l'emblema, el nom i la famosa inscripció de Miquel Sarriera: Ego sum pecavi - 1533 (Jo sóc el que vaig pecar).

Pel seu misteri, aquesta frase ha donat origen a la llegenda del castell que explica que per la proximitat del castell de Vulpellac amb el de Cruïlles existia entre ambdós senyors una cordial amistat fins al punt que eren freqüents les visites de l'un i l'altre.

El senyor de Cruïlles havia pretès l'esposa de Miquel abans del seu casament, però ella mai no havia correspost a aquest amor. Per aquest motiu, féu córrer certs rumors impropis d'una dama tan formal i seriosa. Aquestes murmuracions arribaren a oïdes del senyor Sarriera, que entrà en gelosia, tancant a la seva muller a la torre de càstig. Després de torturar-la per tal que reconegués els fets, fou aparedada viva a la cambra de la torre.

Passà el temps, i el senyor de Sarriera s'assabentà de la calumnia que al damunt de la seva muller havia forjat el fadrí envejós, i amb indignació féu empresonar l'impostor, fent-lo morir.

Torturat ara ell per la seva consciència, va cridar al confessor i li explicà tot el que havia passat. Aquest li aconsellà que fes una visita al papa de Roma, per tal d'aconseguir el perdó i així alliberar-se de la preocupació produïda pels seus horrorosos crims.

El baró retornà al castell. Ja no era aquell home intractable, dèspota i impulsiu, sinó amable i senzill. Una vegada reposat al castell, va cridar a un operari per dur a terme una ràpida reforma. I un bon dia aparegueren gravades les misterioses paraules en l'escut de la baronia que presideix el pati d'armes.

Rajola amb les armes dels Sarriera, amb la inscripció "Ego sum qui pecavi"

Fa poc, l'ajuntament de Forallac ha dedicat un carrer de Vulpellac a aquest personatge: un carrer dedicat a un dels màxims exponents del que avui coneixem com la violència domèstica, violència de gènere, violència masclista o violència contra les dones. (encara que jo sóc contrari a l'ús d'aquests adjectius, ja que considero que la violència és violència i prou, s'exerceixi contra qui s'exerceixi.)