diumenge, 3 d’abril de 2022

Trussar - i perquè aquesta paraula té relació amb els brunyols de l'Empordà

 Sempre he sentit a dir que les vaques trussen, les cabres trussen, els marrans trussen.

Ho he sentit d’oïda, però no he vist mai la paraula escrita. Això m’ha portat de corcoll, ja que he pensat que havia d’existir, però que jo l’escrivia malament.

En el dicccionari he cercat la paraula escrita de mil maneres diferents “trussar”, “trossar” “truçar” “troçar” “trusar”, “trosar”... però no hi havia manera que encertés a trobar el significat que jo sabia, per coneixement popular, que tenia aquesta paraula.

Finalment ho he trobat i m’he tret un pes del damunt. 

La paraula correctament escrita és TOSSAR, i la definició que en dona el diccionari Català Valencià Balear elaborat per Mossèn Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll és la següent:

TOSSAR v. intr.

|| 1. Donar cops amb el tòs, amb el cap; es diu pròpiament dels cops que donen els animals banyegaires, i per extensió, de qualsevol cop violent donat amb el cap (Ripollès, Garrotxa, Empordà, Guilleries, Cardona, Solsona, Vall de Barravés, Organyà, Urgell, Ll., Camp de Tarr., Tortosa, Maestrat, Val.); cast. topetar. Toçar a la paret o donar del cap a la paret, Esteve Eleg. s 4. Cap acatat, com marrà que toça, Berga MT 125. Cabres que tossen, bous que pasturen, Moreira Folkl. 701

La paraula tossar deriva de tòs en l’acepció segona que li dona el mateix diccionari:

TÒS. 2. La part més alta del cap situada entre les dues banyes d'un animal boví, oví o cabrú (Ribagorça, Urgell, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. testuz. Y el toro brau se humilla ab tal mansesa | fins a portar un jou sobre del tòs, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.).

I doncs, perquè a l’Empordà li diem TRUSSAR i no TOSSAR, com correspondria en derivar-se de tòs. Dedueixo que a l’Empordà ha seguit una evolució semblant a la paraula BRUNYOL, que hi hem afegit una R respecta a la paraula bunyol estàndard. Així TRUSSAR (o TROSSAR)  hauria evolucionat semblantment que brunyol, afegint-hi una erra.


El que podria ser un bisont trussant (tossant) dibuixat a les coves d'Altamira (Cantàbria)

dissabte, 12 de febrer de 2022

Jugar en castellà

 Darrerament llegeixo molt sovint per Twitter opinions de gent que es queixa perquè els nens petits juguen en castellà.

És cert, personalment he sentit els meus néts dir moltes paraules en castellà mentre juguen a determinats jocs. Amb d’altres no ho fan pas.

I quin és el motiu? No pretenc ser sociòleg però l’observació m’ha fet veure que ho fan per imitació.

I això és nou? És que les noves generacions que menyspreen la nostra llengua?.

Cal aplicar la famosa frase de Dante   reproduïda amb peces de ceràmica en un conegut cafè de la Bisbal?

Personalment crec que forma part del creixement i de l’aprenentatge dels infants.

No cal renyar-los per fer-ho però si fer-los veure que ho estan fent, perquè, segurament, ho fan de forma totalment inconscient.

Personalment puc dir que em va passar mateix. A la meva infantesa veiem les pel·lícules en castellà i quan jugàvem a pistolers (jo era dels que no jugaven a futbol...) imitàvem les paraules que havíem sentit al cinema «muere cobarde» «morderás el polvo» i, imitant els personatges, acabàvem parlant com ells mentre jugàvem.

Acabat el joc corresponent, però, la nostra llengua seguia essent el català, de forma totalment normal, per molt prohibida que estigués a l’espai públic i a l’escola, en aquells temps.

Avui en dia veig que imiten en castellà la «Patrulla Canina» (Pawn patrol) que veuen a les plataformes en castellà o qualsevol altra de les sèries o dibuixos de moda. Quan juguen a altres coses el castellà ja no l’utilitzen.

Jo no m’hi amoïnaria massa per aquest tema, tot i que evidentment, trobo que manca contingut audiovisual en català per als infants, i per als grans, a les plataformes, per normalitzar plenament la nostra llengua. Em fa pena veure que el petit progrés que s’havia assolit als anys 90 del segle XX s’ha anat esvaint i difuminant enmig de la gegantina oferta de lleure en castellà, sobretot a Internet i a les plataformes. Cal, però, fer veure als infants que ho estan fent i que ells mateixos en siguin conscients i ho reflexionin.

A mi, una nena de la meva edat em va demanar perquè parlava en castellà jugant (fins aleshores jo n’havia estat totalment inconscient, era simple imitació de personatges del cinema) Hi vaig reflexionar i em vaig acostumar a traduir al català els diàlegs de les pel·lícules, automàticament mentre jugava. Vaig aprendre a jugar a pistolers en català!.

Potser aquell comentari va ser un dels primers fets que em van fer prendre consciència de la llengua i de la importància de preservar-la. Cosa que, en la mesura de les meves possibilitats, sempre he intentat. (Ho saben bé els que m’envolten)

dimarts, 4 de gener de 2022

Instagram

Acabo d'afegir, a la dreta, un enllaç permanent a la galeria fotogràfica meva d'Instagram. Aquesta xarxa social pensada per compartir fotografies ha esdevingut molt més, des d'un expositor en que la gent es mostra al món, fins un repositori de propagandes diverses, on mecànicament passem una imatge darrera l'altra sense gaire esperit crític.

L'eina, però, segueix essent molt bona, al meu parer, com a expositor públic de fotografies a nivell mundial, amb uns indexats i una immediatesa que superen l'inimaginable uns anys enrere.

És per això que, a partir d'avui complementa aquest bloc, que requereix una dedicació literària més intensa.

Ja se sap que avui per avui es cerca la immediatesa, i el pim pam d'una fotografia requereix molt menys d'esforç que la redacció d'un text més elaborat.

Us deixo doncs, amb un enllaç permanent al meu Instagram per si us és de grat fer-hi un cop d'ull.

No vull deixar de banda el bloc, que ja té una història prou important, tot i que avui com avui no li dediqui gaire temps, però, tal com vaig fer fa un temps en què vaig posar l'enllaç del bloc a Instagram, ara faig el mateix en sentit invers.



dilluns, 31 de maig de 2021

La planta carnívora de l'Empordà

Navegant per Internet fa uns dies me'n vaig assabentar que el cardó (Dipsacus fullonum) té unes fulles que, a la seva base, s'ajunten, formant un dipòsit d'aigua on hi moren negats petits insectes. Després de la pluja d'ahir he pogut observar aquest curiós fet en una zona propera al poble de Cruïlles. Les bases de les fulles, dipòsits plens d'aigua, tenien petits insectes morts que hi suraven.

Alguns científics consideren això un primer pas evolutiu cap a les plantes carnívores i defineixen el cardó com una planta protocarnívora, és a dir, en una fase evolutiva prèvia a convertir-se en planta carnívora. 

Sembla que no hi ha gaires estudis científics que analitzin si el cardó aprofita realment els nutrients dels animalets que moren en els seus paranys. (Alguns assajos han comprovat, dipositant larves de mosca en algunes plantes i en altres no, que les primeres feien més llavors que les segones, tot i que la planta creixia igual. De tota manera no hi ha encara prou estudis que puguin classificar aquesta planta entre les plantes pròpiament carnívores i desa la definició en protocarnívora.

De fet les plantes carnívores s'han adaptat a un medi pobre en nutrients on hi poden sobreviure gràcies als que extreuen dels animalons que atrapen. El cardó sol viure en terrenys rics en nutrients i no en necessitaria aquesta aportació addicional  extreta dels petits insectes. 

Realment, m'ha semblat, però una curiositat aquest fet i n'he fet algunes fotografies.










dijous, 27 de febrer de 2020

Reverteri

Diuen que cada dia s'ha d'aprendre una cosa nova. Aquesta setmana almenys n'he après una, Jo sóc un tiffosi de les paraules i gaudeixo abastament cada vegada que en conec una de nova.
Aquesta setmana, coincidint amb la finalització del carnaval i el dimecres de cendra, cercant informació sobre la coneguda frase llatina "Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris" (Recorda home que ets pols i a la pols tornaràs) he après que a Menorca utilitzen la paraula reverteri per a designar una persona magra i escanyolida. " I així ho defineix el diccionari Alcover-Moll 
"REVERTERI m.
Persona magra, d'aspecte migrat, escanyolit (Ciutadella).
    Fon.: 
rəvəɾtέ̞ɾi (men.).
    Etim.: pres del llatí reverteris de la frase litúrgica in pulverem reverteris, que es diu en la funció del Dimecres de Cendra."
Crec que la paraula reverteri podria ser candidata a ser emprada pel capità Haddock al costat de la famosa nyèbits catracròlics del mal rellamp

diumenge, 7 de juliol de 2019

Prunes de sastre

Prunes de sastre

Fa molt i molt de temps no hi havia vendes per Internet, ni tampoc Internet, ni grans centres comercials, ni botigues de confecció, ni tant sols sastreries i modistes amb establiment fix -o molt poques- 
En aquella època quan arribava l'estiu, també arribava l'època en que a la majoria dels pobles hi ha la festa major. I per la festa major, tot i no poder comprar roba a l'Amazon ni a Inditex els fadrins de les diferents contrades volien anar arreglats a conèixer una pubilla el dia de la festa major.
Els sastres, doncs, es desplaçaven pels diferents pobles i viles i  cosien i confeccionaven, a domicili i a mida, les vestimentes de joves i grans per a l'anyal ocasió.
Es dona el cas que en aquesta època és també quan maduren unes petites prunes rogenques i aquestes prunes es solien oferir als sastres quan anaven a cosir a les cases.

És per això que a aquestes prunes se les anomena "prunes de sastre".

Així ho contava el meu avi, que es va plantar de sastre el 1918, tot i que, en aquella època ja no anava de poble en poble a confeccionar vestits, però així li van explicar a ell els més grans.

dissabte, 11 de maig de 2019

Bocassa

Fa uns quants anys, a la República Centreafricana, hi va haver un president que es va autoanomenar emperador (si teniu més curiositat podeu consultar la Viquipèdia) . Jo era molt jovenet, però recordo el rebombori que va causar tota la parafernàlia, imitant la coronació de Napoleó, en aquell país africà.
Aquell autoanomenat emperador es deia Jean-Bédel Bokassa.

Però no és pas d'aquell Bokassa, de que vull parlar avui, sinó de la bocassa que ens queda quan hem menjat una torrada sucada amb all.

Menjar una torrada amb all sempre és un plaer. És un dels meus esmorzars preferits: una torrada amb all amb una anxova o un tall de llom o pernil. No ho supera cap esmorzar d'hotel.

El problema és que acabat el plaer de l'àpat, comencen les molèsties: la bocassa que ens durarà unes quantes hores i que ens recordarà l'esmorzar. Més ben dit, ens farà desitjar haver menjat una altra cosa, perquè el regust d'all no té res a veure amb l'agradable sensació del moment de menjar-lo.

I... Com ho hem de fer per eliminar la bocassa?

El truc és molt senzill. Evidentment, davant del poderós all no hi ha cap remei 100 per 100 efectiu, però ens ajudarà a rebaixar la sensació de bocassa fins gairebé fer-nos oblidar que hem menjat all per esmorzar.

Cal agafar un parell de branquetes de julivert verdes, amb les seves fulles, tal com venen, i posar-nos-les a la boca. Les hem de mastegar durant un parell de minuts fins que quedin ben esmicolades. No cal que ens les empassem. Després podem escopir-les a la pica i rentar-nos bé les dents amb el raspall i el dentifrici, tal com ho fem habitualment.  El resultat ens permetrà continuar amb la jornada, com si haguéssim menjat un donut, però havent gaudit del gust de la torrada amb all, i havent-nos beneficiat dels beneficis saludables que té aquest bulb comestible.

I evidentment, el que va bé per la torrada amb all, també va bé per l'allioli

dissabte, 12 de gener de 2019

Un no és res, dos aguanten, tres fan foc.

Cada vegada que encenc la llar de foc recordo aquesta dita que deia el meu pare. Un no és res, dos aguanten, tres fan foc. El sentit és ben simple i literal, un tros de llenya solitari a la llar gairebé no crema. Amb dos trossos de llenya es pot fer una petita foguera que va aguantant el foc i el caliu però que escalfa ben poc. A partir de tres trossos de llenya ja es pot tenir una foguera consistent, que fa una flama respectable i pot escalfar de valent.
A partir d'aquí es pot extrapolar aquesta dita a d'altres situacions de la vida on la col·laboració de més subjectes fa que la tasca que es pugui dur a terme sigui més important i profitosa.


dissabte, 8 de setembre de 2018

La gibrelleta

Som a la segona meitat de la dècada de 1970. El servei de recollida d’escombraries de la Bisbal d’Empordà està format per una sola persona, en Jaume del “Criadero” que, amb el seu cavall i el seu carro recull les escombraries que els veïns de la Bisbal deixen amb galledes en el carrer.

Les escombraries es deixen directament a la galleda, sense bossa de plàstic. L’obligatorietat de dipositar les escombraries en bosses de plàstic encara no hi és. 

En Jaume, que ha seguit amb la feina del seu sogre, l’Àlvar (pronuncieu-ho Albru) que ja està jubilat. En Jaume fa seguir dues feines. De matins reparteix la carn dels animals sacrificats a l’escorxador -llavors en dèiem “mataderu”- municipal que és a l’edifici on avui hi ha la biblioteca, per les carnisseries de la Bisbal. Quan fosqueja canvia de feina i enganxa l’animal en un altre carro, el de recollida d’escombraries, per anar casa per casa de la Bisbal a recollir les deixalles.

Avui la darrera carnisseria on ha anat, després de passar per can Fita, ha estat a Can Rabaña, al carrer de la Riera. Ha descarregat mig xai del carro vermell amb l’escut de la Bisbal i se l’ha carregat a l’esquena, protegint-se amb una mena de caputxa, que li cobreix el cap i l’esquena, per no tacar-se de sang, i l’ha entrat fins dintre de la carnisseria.

Mentrestant la Maria, que fa un parell d’anys va fer-se instal·lar el primer vàter amb dutxa a casa, ha fet endreça, i ha trobat, al fons de l’armari, una vella gibrelleta metàl·lica recoberta de porcellana esclovellada. Ha pensat que feia molts anys que no la feia servir, perquè, ja abans d’instal·lar-se el vàter ja feia servir un orinal de plàstic, més modern, que deixava sota el llit, per fer les seves necessitats de nits i no haver de sortir a fora a la comuna. Sense pensar-s’ho més ho ha llençat a la galleda de les escombraries i l’ha baixat al carrer.

En Jaume, que ja porta una estona recollint galledes i abocant-les al carro de les escombraries, ha passat per ca la Maria i, metòdicament, ha tirat dintre el carro les deixalles amb la gibrelleta inclosa.

L’abocador de la Bisbal és molt ple, durant anys s’ha anat omplint una vella terrera de Vacamorta a sota de can Fuertes. Les escombraries fumegen i les rates i gavines s’engreixen amb les restes que hi poden trobar.

L’ajuntament fa temps que té la idea de modernitzar el servei i, amb una idea que han recollit de França enllà, fer un nou abocador amb un cremador que tindrà una gran xemeneia. Ja tenen el lloc triat, un terreny de Castell d’Empordà, passat el Mas Figueras.

En Jaume fa un dels darrers viatges,  amb el carro que porta la gibrelleta, a l’abocador de Vacamorta. Poc temps  després deixarà d’utilitzar-se i s’acabarà cobrint amb una capa de terra per a utilitzar el terreny com a camp del conreu. 

Quaranta anys després l’erosió, còmplice de la deficient cobertura de terra pel costat d’un marge ha fet aparèixer a la vista  alguns dels darrers objectes que s’havien llençat a l’antic abocador de Vacamorta.
La gibrelleta, al costat d’una ampolla de “Lejía Guerrero” i d’una altra de “Detergente en pasta Oro de Ley”, han tret el cap a la superfície per contemplar el món des de l’antic abocador.

Mirant cap a la Bisbal per recordar d’on provenia, la gibrelleta ha vist un altre abocador, molt més gran i cobert de xemeneies de plàstic negre, avui també clausurat i cobert amb terra des de novembre de 2014, però on el gas metà encara rugeix amb una flama blava permanent, també ha vist altres camps,que cobreixen i amaguen antics dipòsits de runes i deixalles.

La gibrelleta ha pensat que l’espècie humana només serveix per convertir tot el que utilitza en deixalla i omplir-ne el món. Fa dies que desitja que la tornin a enterrar per seguir descansant, almenys quaranta anys més.



De part de la família de la meva mare se'n deia gibrelleta, de part de la família del meu pare se'n deia orinal, totes dues paraules són al diccionari.


Detergent en pasta "oro de ley"


"Lejía Guerrero"


Sí, aquest camp cobreix un abocador


Des d'aquest antic abocador clausurat i restaurat, se'n veu un altre, molt més gran i també clausurat, però molt viu encara.

dilluns, 13 d’agost de 2018

Els tres galifardeus

Aquest és un conte que em meu pare m'explicava de petit. És un conte de collita pròpia ambientat al nostre entorn més proper però aprofitant alguna paraula altisonant inspirada en Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto.

Els tres galifardeus.

Vet aquí que una vegada una granota vivia molt feliç, amb les seves amigues i companyes, en una gorga del Daró, entre la palanca de Cruïlles i la Font de l'Alzina. Aquesta granota raucava les nits l'estiu i les tardes quan sabia que havia de ploure, i menjava mosques i mosquits.
Un dia van aparèixer tres galifardeus que se la volien menjar, eren el mussol, la guilla i la rata.
La granota vivia atemorida i ja no gosava treure el nas de l'aigua.
Va ser llavors quan, un dia, va trobar la seva amiga garsa que havia anat a la gorga a beure aigua fresca i li va explicar el seu terrible problema. 
-Amiga garsa, ja no sé que fer, els tres galifardeus se'm volen menjar i jo voldria tornar a viure tranquil·la i en pau com abans.
-No t'amoïnis, li va dir la garsa. -Jo tinc la solució! Puja a la meva esquena i et portaré amb un savi que t'ajudarà!


I així, la granota, a cavall de la garsa, va travessar volant per sobre de l'Alzina Grossa de can Salelles, per la Font de l'Arbre, per damunt de la Bisbal, per Castell d'Empordà, per Matajudaica, per Serra de Daró, per Gualta... va travessar el Ter i passat Torroella va volar amunt fins al cim de la muntanya pelada del Montgrí on hi ha un castell solitari. 
En aquell castell solitari hi vivia un vell de barba blanca del gai saber mística branca. Aquell vell era molt vell i molt savi i tenia solucions per a gairebé tots els problemes.

La granota li va explicar al vell del gai saber el seu greu problema amb els tres galifardeus i ell, de seguida, li va trobar una solució: Li va donar una espasa màgica en forma de creu i li va dir que si lluitava amb aquella espasa podria vèncer els tres galifardeus i tornar a viure feliç a la gorga del Daró.

Ai així la granota, amb l'espasa ben col·locada en un cinturó que li va donar també el vell de barba blanca del gai saber mística branca va pujar sobre la garsa que la va portar, volant pel camí de tornada. Van anar resseguint el Daró des de Gualta, Serra de Daró, Fonolleres, Matajudaica, Castell d'Empordà, la Bisbal i va arribar a la seva gorga.

Allà es va acomiadar de la seva amiga garsa, agraint-li la seva ajuda i consell i, amb l'espasa a la cintura va tornar a nedar i a menjar mosques.
Quan van arribar els tres galifardeus, la rata, la guilla i el mussol, a menjar-se-la va agafar del seu cinturó l'espasa màgica en forma de creu i amb la seva determinació i quatre cops ben donats els va derrotar en un tres i no res.

Des d'aquell dia a les gorgues del Daró hi viuen tranquil·les i felices les granotes amb els seus papibous, nedant entre els barbs, les bagres i els escanyagats.



I vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s'ha acabat, i vent aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.