Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris territori. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris territori. Mostrar tots els missatges

dilluns, 13 d’agost del 2018

Els tres galifardeus

Aquest és un conte que em meu pare m'explicava de petit. És un conte de collita pròpia ambientat al nostre entorn més proper però aprofitant alguna paraula altisonant inspirada en Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto.

Els tres galifardeus.

Vet aquí que una vegada una granota vivia molt feliç, amb les seves amigues i companyes, en una gorga del Daró, entre la palanca de Cruïlles i la Font de l'Alzina. Aquesta granota raucava les nits l'estiu i les tardes quan sabia que havia de ploure, i menjava mosques i mosquits.
Un dia van aparèixer tres galifardeus que se la volien menjar, eren el mussol, la guilla i la rata.
La granota vivia atemorida i ja no gosava treure el nas de l'aigua.
Va ser llavors quan, un dia, va trobar la seva amiga garsa que havia anat a la gorga a beure aigua fresca i li va explicar el seu terrible problema. 
-Amiga garsa, ja no sé que fer, els tres galifardeus se'm volen menjar i jo voldria tornar a viure tranquil·la i en pau com abans.
-No t'amoïnis, li va dir la garsa. -Jo tinc la solució! Puja a la meva esquena i et portaré amb un savi que t'ajudarà!


I així, la granota, a cavall de la garsa, va travessar volant per sobre de l'Alzina Grossa de can Salelles, per la Font de l'Arbre, per damunt de la Bisbal, per Castell d'Empordà, per Matajudaica, per Serra de Daró, per Gualta... va travessar el Ter i passat Torroella va volar amunt fins al cim de la muntanya pelada del Montgrí on hi ha un castell solitari. 
En aquell castell solitari hi vivia un vell de barba blanca del gai saber mística branca. Aquell vell era molt vell i molt savi i tenia solucions per a gairebé tots els problemes.

La granota li va explicar al vell del gai saber el seu greu problema amb els tres galifardeus i ell, de seguida, li va trobar una solució: Li va donar una espasa màgica en forma de creu i li va dir que si lluitava amb aquella espasa podria vèncer els tres galifardeus i tornar a viure feliç a la gorga del Daró.

Ai així la granota, amb l'espasa ben col·locada en un cinturó que li va donar també el vell de barba blanca del gai saber mística branca va pujar sobre la garsa que la va portar, volant pel camí de tornada. Van anar resseguint el Daró des de Gualta, Serra de Daró, Fonolleres, Matajudaica, Castell d'Empordà, la Bisbal i va arribar a la seva gorga.

Allà es va acomiadar de la seva amiga garsa, agraint-li la seva ajuda i consell i, amb l'espasa a la cintura va tornar a nedar i a menjar mosques.
Quan van arribar els tres galifardeus, la rata, la guilla i el mussol, a menjar-se-la va agafar del seu cinturó l'espasa màgica en forma de creu i amb la seva determinació i quatre cops ben donats els va derrotar en un tres i no res.

Des d'aquell dia a les gorgues del Daró hi viuen tranquil·les i felices les granotes amb els seus papibous, nedant entre els barbs, les bagres i els escanyagats.



I vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s'ha acabat, i vent aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.

dilluns, 16 d’abril del 2018

Cuscuta vermella

Poques entrades enrere en aquest bloc enrere parlava de la cuscuta, una planta paràsita que fins fa un parell d'anys desconeixia i no n'havia sentit a parlar mai.
Ahir, fent una ruta pel Montgrí vaig veure unes quantes mates de farigola parasitades per cuscuta, però no de la mateixa cuscuta groga ataronjada que parasita la userda, sinó que es tractava d'una cuscuta de filaments ben vermells.
Resulta que es tracta de la "cuscuta epythymum" (del grec epi=damunt i de thymum = farigola) El nom científic, doncs és plenament descriptiu de la seva natura: es tracta d'una cuscuta que creix damunt la farigola. És coneguda també amb el nom de "cabellets de farigola", tot i que de cabells no en té res. Més aviat sembla una forma de vida al·lienígena que xucla la saba de les altres plantes.




dissabte, 10 de febrer del 2018

Empelt de bruixa o escombra de bruixa


En ocasions, tot passejant pels afores veiem algun pi que presenta una formació arrodonida i compacta de fulles i branquillons que destaca a l'arbre i obre la nostra curiositat. Normalment aquesta curiositat és transitòria i fetes unes passes no ens en recordem més del fenomen que acabem d'observar. Quan en trobem un una altra vegada, se'ns desperta novament la curiositat, que queda insatisfeta una altra vegada.
Avui, però, he investigat una miqueta i he descobert el perquè d'aquesta "deformació" que presenten alguns pins,  es tracta d'un tipus de malaltia o deformació que pateixen les plantes llenyoses, sobretot els pins. Per culpa d'un paràsit l'estructura de la planta es veu alterada i un gran nombre de brots nans creixen d'un mateix punt, creant una bola densa de vegetació. Aquesta vegetació sol ser d'un color lleugerament diferent de la resta de la planta.
Si us ha entrat també la curiositat, us deixo alguns enllaços amb informació d'aquesta excrescència arbòria.






dilluns, 6 de juliol del 2015

Vitis labrusca

Fent una passejada per la llera Daró, fugint de la canícula que ens ha portat l'onada de calor d'aquest començament de juliol em vaig trobar amb un exhuberant exemplar de "vitis labrusca", cep o parra silvestre.
Com que n'he vist tota la meva vida, creia que era una espècie europea autòctona, però, ai las!, es veu que, com tantes altres espècies animals i vegetals, és importada d'altres terres.
Es veu que en temps de la fil·loxera es van importar d'Amèrica peus d'aquesta espècie, que hi eren resistents, per empeltar-hi tòries o sarments d'espècies productores de vi. Amb aquesta combinació, el nou cep també era resistent a l'atac de la fil·loxera.
Tan resistent és aquestà espècie, que s'ha asilvestrat i la podem trobar en molts llocs de les nostres contrades, com si fos una espècie autòctona més.
Labrusco en llatí vol dir salvatge, i la van anomenar així els científics com a contraposició a la vitis vitifera, la que utilitzem per fer vi. Malgrat la semblança en el nom el famós Lambrusco italià és produït amb vitis vitífera. Personalment mai he vist raïms d'una parra o cep silvestre, tot i que alguna fruita deuen fer.







diumenge, 15 de febrer del 2015

Els Carcaixells - Solius

Avui ha tocat una excursió al massís germà de les Gavarres, l'Ardenya. És un massís que tot i ser tan proper de les Gavarres té una morfologia totalment diferent, les afloracions rocoses, tan poc freqüents a les Gavarres, són la natura de l'Ardenya. Això fa que les rutes siguin més adients per a cabres que per a humans. El paisatge és, però, espectacular i digne d'admiració, donant-nos una visió fantàstica de la Vall d'Aro.
La ruta que hem fet avui parteix de l'aparcament de l'ermita de Solius, fa una visita a la Cova dels Moros, al Castell de Solius, per adreçar-se, tot seguit cap als Carcaixells, que pujarem i carenarem -i on esmorzarem-, per baixar finalment pel pas de la Miloca i tornar, passant pel costat del Monestir de Solius cap, a l'aparcament.



























diumenge, 8 de febrer del 2015

Ruta fins l'Arboç de Can Genoer

Aquest matí hem anat a fer una ruta per les Gavarres, com sempre que podem, i hem anat fent una caminada fins l'Arboç d'en Genoer, un magnífic arboç (arbutus unedo) que ha estat respectat pel pas dels anys aconseguint unes proporciona bastant considerables, tenint en compte la mida dels seus congèneres.

Hem trobat una situació "meteorològica" curiosa. I poso meteorològica entre cometes ja que es tractava d'una pedregada de petites gotes de gel que emplenaven els corriols per con transcorriem. Aquestes gotetes de gel no eren res més que les gotetes de rosada glaçada que es desprenien de les fulles i anaven a terra on, degut a la fredor que hi havia al sòl, es conservaven encara un temps donant la sensació de d'una pedregada minúscula.



divendres, 1 d’agost del 2014

Prats

Els prats no són gaire abundants al Baix Empordà. És per això que gaudir d'un prat verd amb una catifa d'herba on se t'hi enfonsen els peus es converteix en una sensació molt agradable.
El prat que es troba a la zona de Vacamorta és, de fet, un camp que fa molts anys que ningú treballa i que, amb la pastura del ramat s'ha mantingut net de matolls i arbres.
Us deixo unes fotos que contrasten amb la sequedat que hi havia a l'hivern passat quan els camps d'userda s'havien convertit en autèntiques estepes, un mar de pols, sense ni una fulla. 
També hi afegeixo una foto de l'estany que s'ha format en una terrera. En poc més d'un any des de que  hi finalitzés l'extracció d'argila ja s'ha convertit en un autèntic ecosistema humit on hi proliferen diverses plantes i aus aquàtiques.




dimecres, 12 de març del 2014

L'arboç de Can Genoer

Diumenge vam fer una bona caminada que ens va dur a passar per l'arboç de Can Genoer, al bell mig de les Gavarres.
Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió (mort per Hèrcules) brotà el primer arboç. Ve a assenyalar aquest origen la facilitat que té l'arbre de rebrotar passat un incendi o una tala. Aquesta vitalitat sumat a les fulles verdes el fan símbol de la immortalitat. D'aquí que els romans l'usessin en els funerals, com ens relata Virgili a l'Eneida.
Qui sap si l'arboç de Can Genoer, a les Gavarres, era ja viu en temps dels romans i dels grecs. Potser seria exagerar una mica massa. El que sí que és veritat és que és un dels arboços més vells de les Gavarres i el més vell que jo conec. Tot i així encara té força brots tendres i cada any es corona d'una bona munió de cireres vermelles.

Arboç de Can Genoer

Informació de l'arboç monumental

Detall de la soca - 1

Detall de la soca - 2

Can Genoer 1

Can Genoer 2







diumenge, 9 de febrer del 2014

Tossudament alçat

Tossudament alçat, com diu la cançó d'en Lluís Llach, el llentiscle de Torrent fa guàrdia damunt el pla entre Torrent i Pals, al començament de l'antiga carretera dels revolts de Torrent. Actualment s'hi accedeix per un camí de terra que s'agafa al costat de la rodona de la C-66 just a la dreta de la sortida cap a la Bisbal. El llentiscle es troba a uns 100 metres escassos, ja lleugerament elevat sobre la plana, i malgrat necessitar dues crosses per mantenir-se dret (l'edat no perdona), encara té un port majestuós.
El traçat de revolts encara parcialment conservat de l'antiga carretera manté la pintura groga de les senyalitzacions horitzontals que s'emprava antigament i que fa uns quaranta anys es va substituir per la blanca actual. Tant la carretera, com la pintura, com el propi llentiscle (popularment a l'Empordà, i en femení, en diríem "llentrisca") són una imatge congelada en el temps que ens evoca un passat ja llunyà.





divendres, 27 de desembre del 2013

Les coves del Montgrí

A part dels motius lúdics, el pes de consciència dels àpats nadalencs va fer que ahir ens decidíssim amb el meu fill d'anar a fer una caminada trenca-cames pel Montgrí. Va ser l'ocasió de visitar unes coves allunyades de les rutes més concorregudes però que realment val la pena visitar, el Cau del Duc d'Ullà i el Cau de les Dents, en deixo unes fotos.



Petita cova a la Muntanya d'Ullà


Cau del Duc d'Ullà


Interior del Cau del Duc d'Ullà


Cau de les Dents


Vista de l'Empordà des de dins del Cau de les Dents