Com fer olives salades a casa

Avui m'he donat el gust de començar a preparar preparar unes olives estil casolà. I dic començar a preparar perquè l'elaboració requereix un mínim d'un més de dedicació.

Durant aquest mes cada dia s'ha de canviar l'aigua de les olives. En aquest període les olives es van estovant i van esdevenint aptes per al consum.

Passat el mes, o sigui el 10 de novembre serà l'hora de posar les olives en una barreja d'aigua i sal.

I com sabrem quanta sal hem de posar-hi perquè no es facin malbé ni siguin massa salades? Doncs la solució és senzilla, és la prova de l'ou. En l'aigua sense sal un ou es queda al fons, perquè pesa més que el volum de l'aigua que desplaça (principi d'Arquímedes) A mesura que anem afegint-hi sal l'aigua que desplaça l'ou esdevé més pesada i arriba un moment que pesa més que l'ou. En aquest moment l'ou comença a surar, a anar cap amunt. Quan tenim l'ou a la superfície ja tenim prou sal.

Llavors podem deixar les olives que es marinin amb l'aigua salada tal qual durant un temps (al cap d'un mes ja es poden menjar, però quant més temps transcorri s'aniran tornan més toves i anirà canviant la consistència.

A mi m'agraden així, amb el seu gust natural i salades, però es poden fer mil combinacions de gust afegint-hi herbes aromàtiques, alls, peles de taronja, etc.

Si teniu ganes de fer-ho no aneu a pispar les olives de l'olivera que trobeu més a prop, fa molt lleig i moltes vegades tenen cucs,  jo les he anat a comprar a Can Morera, un agrocomerç de la Bisbal d'Empordà.

Bon profit!

Conserva

La serva (vegeu enllaç) és un fruit de tardor que resulta aspre al paladar a menys que es desi en palla que maduri durant un cert temps, d'aques acte se'n diu servar.

Serva en llatí es diu exactament igual "serva" i, ja que del llatí també prové la paraula "conserva", del verb "conservare", dedueixo que la paraula que utilitzem per a definir com tractem i desem els aliments perquè no es facin malbé està més que emparentada amb la manera com es tracten les serves abans de menjar-les, és a dir servant-les, o "conservant-les", del llatí "cum" i "servare" (quan servar)

Més explicacions del significat de "cum" en aquest enllaç.

La veritat sobre els musclos de roca

Quan entrem a la peixeteria amb la intenció de comprar uns musclos per fer un arròs, o simplement per degustar-los al vapor, la pregunta de la peixatera és inequívoca:  -els vol normals o de roca?

El sobrenom "de roca" ens evoca el gust dels autèntics musclos collits a les roques de la Costa Brava -en aquelles èpoques quan encara es podia fer-ho lliurement- on tots els efluvis i gustos marins confluïen en aquell mol·lusc bivalb negre de nom científic "mytillus galloprovincialis",  curull d'incrustacions d'algues i altres petits elements. En l'autèntic musclo de roca  simplement l'olor, amb els ulls tancats a propòsit per magnificar-la, et sedueix i t'envolta i et trasllada arran de mar entre les escarpades roques.

Però ai làs, els musclos de roca de la peixateria no tenen res a veure amb els musclos de roca dels meus records. Els criadors i comerciants, sempre atents a captar aquells records que encara tenim per tant de millorar els seus beneficis, presenten, ofereixen i venen els musclos de viver, això sí, més petits que els "normals" però a un preu destacadament superior simplement posant-los el cognom "de roca". El musclo de roca de peixateria surt dels mateixos vivers d'on surten els altres...

Musclos de roca autèntics

Així que, recordant l'autèntic musclo de roca, he comprat musclos "normals" i, amb el vostre permís, me'ls vaig a preparar a l'estil de Normandia, al vapor amb vi blanc i uns tallets d'api. Això sí, com que estic a dieta no hi posaré l'acompanyament típic: patates fregides amb maionesa.

La fórmula de la Coca-Cola

Segons informa avui el 3cat24 l'emissora de ràdio nordamericana This American Life ha penjat a la seva pàgina web la fórmula de la Coca-Cola. Sembla ser que en una publicació d'"Atlanta Journal Constitution" sobre la història de la Coca-Cola de 1979 hi apareixi una fotografia de la recepta escrita a mà el 1886 i ningú no se'n va adonar.

Transcripció de l'explicació (traducció automàtica de la pàgina americana):

Com fer aquesta recepta

Com vam dir en la història de la ràdio, aquesta recepta inclou dues parts. La recepta per al xarop, i la recepta de la fórmula 7X aromatitzants. Pot escalar cap avall la recepta per al xarop si no vols fer galons de xarop. Vostè necessita una unça de xarop barrejat amb 5 unces d'aigua carbonatada per fer una porció de soda.

Quan vostè compra els ingredients anar amb compte que vostè compra qualitat alimentària. Hi ha un munt de coses que vostè pot trobar a Internet que poden ser utilitzats en aquesta recepta que no són de qualitat alimentària i fer que es malaltia.

1) Fer el sabor 7X. Per fer això, vostè voldrà qualitat alimentària olis essencials en la força de 100 per cent. Es poden trobar a la recerca de la categoria alimentària olis essencials en la secció de abarrotis de Amazon.com i altres llocs (aquest oli de taronja, per exemple).

Per obtenir una recepta casolana, vostè pot aconseguir un comptagotes i comptar les gotes de la manera passada de moda, però si vols ser més precisos, Steve Warth al Sobirà Sabors diu que estima que cada gota va ser 0.025 grams, el que significa que vols que 0,5 grams de Oli de taronja, 0,75 d'oli de llimona, 0,25 grams d'oli de nou moscada, 0.125 grams d'oli de coriandre, 0,25 grams d'oli d'Neroli, 0,25 grams d'oli de canyella (historiador Mark Pendergrast diu la recepta original de Coca-Cola es va fer amb una mena de canyella diu Cassia) .

Combini els de 8 unces d'alcohol de qualitat alimentària. Aquest ingredient, anem a ser francs, serà una espècie de dolor al cul de trobar. Important: No utilitzeu alcohol etílic fregament o amb alcohol o alcohol etílic desnaturalitzat. Aquests farà que vostè es malaltia. Cal l'alcohol etílic de grau d'aliments. De vegades la gent d'intercanvi alcohol neutre Everclear o d'un altre tipus de gra per això, i els nostres nois suggereixen que aquesta beguda com un substitut fàcil, barat.

2) Feu que el seu extracte fluid de coca. Comprar te tota la fulla de coca. Instruccions per fer la coca extracte d'això es pot trobar en línia. Vostè no necessita molt. La recepta demana 3 xupitos de líquid, el que equival a 1 / 8 d'unça de líquid o - una mesura més fàcil per a una cuina casolana - 3 / 4 d'una cullerada.

3) Fer el xarop. Un cop tingueu el vostre gust 7X, i el seu extracte fluid de coca, està llest perquè es barregin amb els seus altres ingredients per fer el almívar. Barregeu els ingredients en aquest ordre: aigua, sucre, a continuació, colorants, a continuació, extracte de fulla de coca, a continuació, l'extracte de vainilla, i després el suc de la cafeïna, a continuació, la calç i l'àcid cítric.

Diverses notes:

- Si no vols fer diversos galons de xarop, pot ajustar la recepta mitjançant la reducció de tots els ingredients de la mateixa - la meitat de la quantitat original, la quarta, i així successivament.

- Una altra cosa important sobre aquest pas, com vam dir en la història de ràdio sobre la recepta, els químics Sobirà Sabors va arribar a la conclusió que, per compensar la intensitat de la contemporània olis essencials (125 anys d'avanços en la tecnologia dels aliments significa que és possible que estàs molt més fort que els olis Pemberton utilitzats en el seu laboratori a 1886) l'addició 7X aromatitzants haurien de reduir en un 75 per cent. Això significa que si vostè fa el lot de mida completa, vostè ha d'utilitzar només 1 / 2 unça de 7X fórmula en lloc del 2 oz especificat en la recepta original.

- És possible que vulgueu reduir la cafeïna. Tots tenim un brunzit fort de la soda que vam fer amb la recepta i, a continuació un dels professionals de begudes va assenyalar que era perquè tenia cinc vegades la quantitat de cafeïna d'una llauna de refresc moderna.

- Alguns ingredients es mesuren en unces, altres es mesuren en unces de pes. L'equip de Sabors Sobirà diu que si un ingredient és líquid - extracte de fulla de coca o extracte de vainilla - que s'ha de mesurar en unces líquides. Si és un ingredient sec, com l'àcid cítric, que es mesurarà en pes.

4) Fer la soda. Un cop hagueu barrejat el xarop, s'ha de combinar amb aigua carbonatada en una proporció d'1 a 5 (Syrup una banda, a cinc parts d'aigua amb bombolles) per fer el refresc.

El llenguatge jurídic que hem d'incloure aquí: Si vostè està fent aquest refresc, és sota el seu propi risc. Les companyies de gasoses i estacions de ràdio que participen en aquesta història no fan afirmacions sobre la seguretat d'aquesta antiga recepta

Vianda

Fa pos dies en el programa Karakia del Canal 33, on ens presenten menjars i gastronomies de diferents cultures i procedències que viuen avui al nostre pais vaig sentir, fent referència a un plat de menjar típic de Cuba que la locutor aquedava sorpresa pel fet de que els cubans anomenen vianda a un plat format per carbassa i altres diferents verdures.

Jo que ho estava escoltant, vaig sorprendre'm més del comentari de la locutora que del fet que a aquest plat l'anomenessin vianda a Cuba.

A casa dels plats de verdura sempre se n'ha dit plat de vianda i de l'acompanyament el tall: "Un bon plat de vianda amb un tall de pollastre." "Avui hi ha cols de vianda... Què vols de tall, ou ferrat o truita".

Vianda etimològicament és una paraula d'orígen francès que, tot i que avui en dia en aquest idioma designa exclusivament "carn" -viande- antigament havia designat tot tipus de menjar i en la seva expansió pel món va anar adquirint diferents significats.

-Així a l'Empordà, un plat de vianda és un plat de verdura, patates o llegums.

-En castellà "vianda" fa referència preferentment a carn i peix

-En francès, com he ja comentat, significa avui en dia "carn" exclusivament, també nomenada "chair"

-A Cuba, pel que es veu,  té el mateix significat que a l'Empordà -verdura, patates o llegums- , aquesta paraula de tant escampar-se ha arribat a tenir mateixos signifcats en llocs tan llunyans com l'Empordà i Cuba (Serà per allò del meu avi, que va anar a Cuba?)

No hi ha res com una bona arengada a la brasa per acompanyar un plat de vianda.

Xuies

Avui tinc ganes de menjar uns pinetells amb xuies a la brasa....

A l'Empordà i rodalies ens encanten les xuies, sobretot a la brasa, és una de les carns més agraïdes, cruixents i gustoses. Talls de cansalada viada tendra on es reparteixen perfectament les bandes de carn magra i de greix que es fondrà pràcticament amb la cocció, donant un regust de greixons de carnisseria.

El que no sabem, molts, és que xuia és un localisme provocat pel costum de convertir les "ll" en "i", com ara palla - paia, pallisa - païssa, all - ai, fonoll - fonei, rostoll, rostoi, etc. En la majoria d'aquests casos la pronúncia amb "i" s'ha gairebé extingit, pel coneixement que tenim tots de que es tracta d'un vici de pronúncia i no de la forma correcta. Per això cada vegada diem més "palla", "all", "rostoll", etc. i les pronúncies amb "i" resten per a un parlar molt informal i de "pagès" en el sentit de forçat imitant com es feia abans localment.

Doncs, sí, com haureu suposat, xuia és una dicció local de xulla (Ai, poc ho havia sentit mai!!!), direu (direm) la majoria. I és veritat. Xuia és una de les paraules que poca gent coneix en la seva forma correcta, almenys en aquesta zona dels territoris de parla catalana.

Sinó proveu, cliqueu "xuia" al Google i us apareixeran una bona colla de pàgines providents de l'Empordà i rodalies. Cliqueu després "xulla" i us apareixeran pàgines provinents del Sud de Catalunya i del País Valencià.

És una paraula diferent? No. És simplement una forma de pronunciar que és tan generalitzada que així ho sembla.

Transcric seguidament la cerca de la paraula Xuia al Diccionari Català - Valencià - Balear (Alcover-Moll) on es pot veure la definició (definicions) de la paraula, així com les diferents formes de pronunciar-la arreu dels territoris de parla catalana.

1. XULLA (i ant. sulla, dial. xuia). f.

1. Cansalada (Mall., Men., Eiv.); cast. tocino. Posen... cinc o sis taiadons de xuia, Alcover Cont. 221. Xulla fresca: la cansalada de porc mort de fa poc (Men.); cast. saladillo, maharrana. Xulla vella: la cansalada que es guarda amb sal per a ser menjada durant molt de temps (Men.); cast. tocino salado. Panna o Tauló de xulla: tros gros de cansalada; cast. témpano de tocino.

2. Carn de porc, no sols cansalada sinó també carn magra (té aquest sentit en alguns pobles de Mallorca, com Felanitx, Porreres, Santanyí, S'Alqueria Blanca, Els Llombards). Xulla blanca: la cansalada (es diu en els pobles citats, per distingir-la de l'altra carn del porc). Xulla vermella: la carn que no és cansalada, i que, pastada, resulta de color vermell i serveix per a fer sobrassades. Xuya blanca y mellas, doc. a. 1772 (arx. de Felanitx).

3. Llenca de cansalada fregida (Empordà); cast. torrezno. Sulla, o tallada de carn salada: Segmentum carnis suillae, Nebrija Dict. Chulla o carbonada: Offella, offula, Pou Thes. Puer. 132. Una truita d'ous amb xuies o un plat de carn amb arròs, Víct. Cat., Ombr. 67. Menjar xulles: menjada de carn de porc, acompanyada de vi, que es fa el dia que maten el porc (Osor).

4. Carn magra de porc (Plana de Vic, Pallars, Urgell, Ll.); cast. magro. Se dóna a esmorzar un plat de talls de xulla o carn magra, Serra Calend. folkl. 324.

5. Carn del coll i bescoll del porc, que té cansalada i magre (Llucena).

6. Costella de porc, de corder, de cabra o de boví, amb una porció de carn adherida, que es menja fregida o torrada (val.); cast. chuleta.

Loc.

—Ser com sa xuia de verro: ser una persona de mal gènit i cada vegada més mal de sofrir (Sineu).

Refr.

—«Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia».

Fon.: ʃúјə (or., mall., eiv.); ʧúʎa, ʧúʎɛ (occ., val.); ʃúə (Sóller, Sa Pobla, Porreres, Ciutadella); ʃúɛ (Maó, Alaior).

Intens.: xullassa, xulleta, xullota.

Etim.: probablement, segons explica Corominas DECast, ii, 90-91, del llatí axungia, ‘greix d'animal’, que donà normalment en català ensunya o ensuia o *enxunya, que es convertí per dissimilació de palatals en *enxulla, i després, per separació de l'element en- interpretat falsament com a prefix, quedà reduït a xulla.

2. XULLA f.

Tall fondo fet a alguna part del cos, especialment a una mà (Empordà); cast. corte.

Fon.: ʃúјə (or.).

3. XULLA f.

1. Xolla (Labèrnia-S. Eicc.).

2. Trena petita dels cabells d'una dona, o de les crins d'un cavall (Camp de Tarr.); cast. crizneja, soguilla.

3. Caixa d'espiga, sobretot la que té arestes o punxa (Empordà); cast. cascabillo.

4. Seny, senderi (pir-or., Cast.); cast. seso, caletre. De la poca xulla i formalitat del ditxós sastre, Pascual Tirado (BSCC, i, 151). Era un rat camperol de xuya limitada, Caseponce Faules 164.

Loc.

—Tocar la xulla a algú: donar un cop amb la mà plana al cap d'algú a qui acaben de tallar els cabells (Vall-de-roures).

Fon.: ʃúјə (Empordà, Rosselló); ʧúʎə (Camp de Tarr.); ʧúʎa (val.).

Etim.: la mateixa de xolla?

Cuina d'estiu - Pollastre a l'ast a Can Padrés de Pals

Hem passat ja l'equador de l'estiu, que ve marcat a les nostres contrades per la màxima afluència de guiris i no guiris a Can Padrés, a Pals. A casa diem que l'estiu comença el dia que obren a Can Padrés i que l'estiu s'acaba el dia que tanquen a Can Padrés (apròximadament entre el 15 de juny i el 15 de setembre)

A El Punt, he trobat aquest article d'opinió que m'ha recordat el senzill àpat estiuenc de tants empordanesos i holandesos -sobretot- a les massisses taules de fusta de Can Padrés, també anomenat "els pollos"

Elogi del pollastre a l'ast honest

16/08/09 02:00 - imma merino email protegit

Creant-me unes expectatives de festa, sempre m'ha agradat menjar en restaurants i, encara que tingui moltes manies, en principi no menyspreo cap tipus de cuina: puc disfrutar des del plat més tradicional fins a la invenció més sofisticada sempre que el menjar em sembli bo i tingui el preu que em sembla just. Cada cop, però, menjo menys en restaurants i en menys restaurants. D'una banda, tinc la sensació que la cuina popular va acabant-se a mesura que els restaurants de poble fan menús urbans depriments i que els restaurants de muntanya tanquen o, en tot cas, deixen de ser-ho en canviar el seu emplaçament a un lloc on arriben els autocars. O potser és que ja han desaparegut totes les velles heroiques que remenaven a les cuines? Pel que fa a l'anomenada cuina creativa, hi ha restaurants boníssims, i no cal dir noms perquè són sabuts, però els seus preus els converteixen en un luxe poc abastable i massa excloent. No m'agrada fer comparacions entre la cuina i l'art, però els imitadors dels vertaderament creatius tendeixen a realitzar una còpia que també resulta caríssima. També hi ha els indefinits (ni tradicionals ni creatius, ni carn ni peix) i acostumen a ser decebedors.

Un altre tema, o potser és el tema del qual volia ocupar-me, és la degradació de la cuina als llocs turístics i, és clar, sobretot a la costa. Que allò que s'hi serveix en molts de restaurants passi per una menja resulta una ofensa. El seu preu, encara que aparentment sigui barat, és un robatori. Evidentment sóc injusta amb uns quants restauradors que intenten fer diners amb honestedat, enmig de tants que volen fer-ne sense escrúpols. També seré injusta aportant només un exemple, però el seu cas destaca dins d'un tipus d'oferta culinària que tendeix a ser immenjable: els pollastres a l'ast. A Pals, n'hi ha dos restaurants modèlics. No es compliquen la vida: la seva carta bàsica són els pollastres a l'ast, les patates fregides i una amanida simple. Ho fan bé i el preu és just. És una cuina clara, honesta, popular. Del 15 de juny al 15 de setembre, els tres mesos durant els quals estan oberts, sempre estan plens.

El Punt 16/08/2009

Perquè als espàrrecs se'ls fa el cap gros?

Un espàrrec (asparagus acutifolius) amb el cap gros

Ha arribat la primavera. Estem en plena Setmana Santa. Molta gent se'n va de vacances amb avió a qualsevol lloc del planeta, amb vaixell o (ara que la crisi apreta) amb el cotxe o amb tren una mica més a prop. Jo no sóc gaire viatger -potser perquè coincidim poques vegades vacances amb la meva dona- i quan arriben aquestes dates m'agrada sortir als afores a collir espàrrecs aprofitant l'obligació diària d'anar a passejar el gos. Fa dies que en cullo i estico observant que a mesura que avança la primavera cada vegada hi ha més espàrrecs amb el cap gros. No és cosa d'ara. No us preocupeu. No és el canvi climàtic ni una ofensiva microbiològica internacional. Cada any passa el mateix des del meu record. I jo sempre em quedo amb el dubte: Aquest cap botarut es pot menjar? És el propi desenvolupament de l'espàrrec que el produeix? Hi ha algun insecte que hi ha fet els ous i s'hi estan desenvolupant les larves? Les formigues han anat a beure la dolça sava de l'espàrrec i amb el seu àcid fòrmic han produït una reacció de defensa? Com quan ens fem una ferida i ens hi surt una crosta...
En quan a si és consubstancial a la naturalesa de l'espàrrec jo diria que no. Hi ha molts espàrrecs que es desenvolupen amb normalitat fins arribar a la seva edat adulta com a esparreguera sense haver tingut mai el cap gros.
En quan a si es tracta d'una invasió de larves d'insectes, he de dir que he engrunat a consciència la punta grossa d'un espàrrec i -això sí, a simple vista- he estat incapaç de veure-hi res que no fos matèria vegetal.
Per tant, i havent observat que les formigues pugen i baixen dels espàrrecs amb assiduïtat i, moltes vegades, s'hi queden com si estessin xarrupant amb fruïció un dolç nèctar, crec que l'esgrossiment de la punta de l'espàrrec es deu a una reacció al·lèrgica d'alguns espàrrecs a la pessigada de la formiga, o bé a l'àcid fòrmic. És una teoria basada en l'observació. No he trobat cap estudi a Internet que hi aprofundís, i m'agradaria saber exactament perquè es produeix aquest fenòmen. Quedo malgrat la meva teoria, amb el dubte i dels espàrrecs que he collit avui en deixaré les puntes engrossides sense consumir, encara que sigui per pura prudència.

Actualització:

Avui 8/04/2023, en un any sec amb pocs espàrrecs i la majoria amb el cap gros, n'he mirat un ben de prop i amb bona llum  i hi he vist dues larves petites movent-s'hi. Així que, uns quants anys després d'escriure aquest post, he trobat el culpable de que als espàrrecs se'ls faci el cap gros: El crioceris asparagi  https://ca.wikipedia.org/wiki/Crioceris_asparagi

Aquest és el culpable dels caps grossos dels espàrrecs 

Cogomelles

Avui ha estat el primer dia que -després que fa uns quinze dies fes una bona pluja per les nostres contrades- m'he decidit a anat a caçar algun bolet. Sembla que m'he decidit encatra massa d'hora o massa aviat, com diem a l'Empordà. Amb la meva senyora hem sortit de casa cap quarts d'onze del matí i ens hem adreçat cap als contraforts de les Gavarres, en un lloc on sabem que solen fer-se els primer bolets primerencs, malgrat que aquest any la paraula "primerenc" ha deixat de tenir el sentit que tenia altres temporades.  Hem trobat un boletaire de renom que tornava de la zona i ens ha dit que no havia trobat ni un pinetell ni un rossinyol, ni cap altre bolet -segons ells- apreciable.

No obstant aquest advertiment, hem decidit tirar endavant i fer la comprovació nosaltres mateixos. De qualsevol manera, portavem el gos, que s'havia de treure a passejar en un lloc o en un altre.

La veritat, però, en el tema de bolets, ha estat crua. No hem trobat ni un sol pinetell ni un sol rovelló, ni tan sols una miserable cualbra o un moixí. Hem però, ompert la bossa de cogomelles, també dites palomes. La cogomella és un bolet que a casa mai l'hem collit, ni els meus pares ni els meus avis, per això si en trobo d'altres mai el cullo. Sabent, però, com sabem, que és bo, per així haver-nos-ho repetit una i altra vegada des dels programes de la tele i per també haver-ho llegit en fitxes de bolets i altres manuals que corren per casa, al final ens hem decidit a collir-los i n'hem omplert un parell de bosses. Pensem fer-los per sopar. Si en el futur segueixo escrivint en aquest bloc és que no m'han fet mal.....

Si em fan mal i sobrevisc cambé ho diré, per a general coneixement...

Passo ara la fitxa que he trobat a TV3 a la pàgina de "Caçadors de Bolets" al respecte de la cogomella:

LES COGOMELLES

Bolets atractius i perillosos

El nom popular de cogomella o cogomell ens parla de tots aquells bolets que tenen l'aspecte de cogomes, sense ser-ho. I no ho són perquè no tenen cucuma, una volva o didal visible a la base del peu. Hi ha moltes espècies diferents de cogomelles. La cogomella vera, la més freqüent, és la Macrolepiota procera, també anomenada apagallums, coloma i paloma. És un bolet comestible, molt visible i atractiu. 

Ara bé, tots els representants del gènere Amanita tenen volva i, en canvi, moltes espècies són cogomelles. Això es deu al fet que a la maduresa la volva de molts bolets d'aquest gènere es fragmenta i es fa molt poc visible. Dins del grup de les cogomelles trobarem, per tant, diverses espècies tòxiques del gènere Amanita, per la qual cosa caldrà extremar la prudència. La cogomella borda per excel·lència és el reig bord, Amanita muscaria. Més endavant trobareu en quins detalls ens hem de fixar per no confondre-la amb el reig veritable. També comentem l'existència de diverses espècies tòxiques del gènere Lepiota que es confonen freqüentment amb cogomelles comestibles. Fixeu-vos en el detall del nom científic: la majoria de les espècies del gènere Macrolepiota són comestibles, mentre totes les del gènere Lepiota cal considerar-les tòxiques. Les espècies d'aquest darrer gènere són més menudes que les anteriors, i són les que cal evitar. La primera norma és no consumir mai cogomelles de barret menor a 8 cm de diàmetre, ja que poden pertànyer al gènere Lepiota.

També he intentat trobar alguna recepta en que hi intervinguin les cogomelles com a ingredient principal, i l'única que he trobat és arrebossada, la transcric per a tots.

Apagallums arrebossats

de: (http://picaronabloc.blogspot.com)

Què? Que us pensàveu que encara no havia anat a buscar bolets? Doncs sí, dissabte a la tarda hi vam anar amb el meu pare, tot i que va ser a menys d'una hora de Sabadell i amb un èxit escàs.

Vam trobar uns bonics apagallums i vam decidir donar-los una segona oportunitat, ja que l'any passat vam provar a fer-los a la brasa i no ens van agradar gens. Tal i com em va suggerir en Cesc Aldabó, els vam fer arrebossats i noi, van triomfar!

No és un bolet molt saborós, hi ha qui diu que té gust d'avellana però la veritat, nosaltres no vam saber-li trobar. Amb l'arrebossat amb ou i farina de galeta queden cruixents i tenen una textura que ens van recordar al llom, tot i que més tou. La propera vegada, però, farem servir una farina de galeta d'aquelles que venen amb all i julivert picat, li donarà un petit toc aromàtic.

Ens va agradar i repetirem. Un bolet més que coneixem, que ens agrada i que sabem com cuinar!

Macrolepiota procera
Català: Apagallums, Cogomella, Paloma
Castellano: Parasol
Euskera: Galanperna jangarri
Galego: Choupin

Fotografia extreta de la web de l'Enric Gràciaque a la seva vegada l'ha manllevat de l'Associació Micològica Joaquim Codina.
Per a més informació sobre aquest bolet us recomano que consulteu llibres i/o pàgines especialitzades.

Restaurant l'Hostal de l'Estanc (Llambilles)

Avui m'ha trucat en Joan per anar a esmorzar al restaurant dels Metges. La resposta no ha merescut cap mena de dubte: Endavant, som-hi!. M'ha passat a recollir a quarts de deu del matí i hem enfilat amb la C-15 cap als Metges pel camí que passa per la palanca de Cruïlles i Can Font de Tapioles (o de Muntanya). Quan hem arribat als Metges ens han donat la benvinguda un parell de gossos molt amables que ens han vingut a llepar les mans i el propietari ha sortit de darrera un porxo on sembla que estava serrant fusta o llenya informant-nos que era tancat. Tenia tancat dimarts, dimecres i dijous. Fotut! hem pensat... i nosaltres que creien que essent dijous dia de cacera tindria obert pels caçadors.
Hem tornat a pujar a la furgoneta i hem tirat cap a Cassà de la Selva tot passat per la semi urbanització forestal les Gavarres. Un cop a Cassà de la Selva hem tirat cap a Llambilles i allà ens hem aturat a esmorzar a l'Hostal de l'Estanc. Bé que feia estona que voltàvem i teniem gana, bé que realment tenen producte bo, hem menjat un pa amb tomata amb pernil jo, i un pa amb tomata amb fuet, en Joan, acompanyat d'un bon vi negre, que hem quedat realment satisfets. Hem acabat amb un bon cafè i de tornada cap a casa. Això sí, res de tornar a travessar les Gavarres. Hem tornat per la variant de Girona en direcció Celrà i cap a la Bisbal hi falta gent!