Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 d’abril del 2012

Les llegendes de les quatre barres

Avui la visió d'un cotxe amb matrícula francesa amb un escut que contenia les quatre barres i una inscripció que  deia "Région PACA" m'ha fet investigar una mica arran d'aquest fet.
Resulta, en primer lloc, que Région PACA vol dir "Provença - Alps - Costa Azur", i té les quatre barres al seu escut per la seva relació, a l'igual que diferents viles de la Provença, amb la casa dels Comptes de Barcelona. (al Segle XII va estar sota la jurisdicció de Pere II de Catalunya-Aragó).
I la llegenda que explica l'origen de les quatre barres és de tots ben coneguda: "Carles el Calb, nét de Carlemany, que, el 870 acaba de donar a Guifré el Pilós els comtats d'Urgell i de la Cerdanya, li demana ajuda per lluitar contra els normands. A la batalla, Guifré és ferit per una fletxa. El vespre, l'emperador franc entra a la  tenda on el comte català es troba estirat sobre el seu jaç, amb el seu escut al costat, un camp d'or verge de tota decoració. L'emperador Carles unta els seus dits en la ferida de Guifré i d'un traç, amb els dits oberts marca les quatre barres, donant així al comte i a Catalunya el seu escut de quatre barres de sang sobre un fons d'or.


Escut amb el Senyal Reial català amb les quatre barres

El curiós és que aquesta història es repeteix en la llegenda de l'escut d'un clan escocès, el Clan Keith. En aquest cas la llegenda diu que el rei Malcolm II unta tres dits en la sang de Camus, el danès mort, i assenyala les ratlles verticals a l'escut de Robert, líder de les tropes Catti, l'any 1010. Aquestes ratlles es converteixen aleshores en els senyals d'identitat dels descencents de Robert, amb cognom Keith, juntament amb el lema citant les paraules de Malcolm, "Veritas Vincit" (la veritat venç)

Armes dels Keith




dimarts, 10 de maig del 2011

Santa Maria de Palau, Montgrí inèdit

Situada a la part septentrional del Massís del Montgrí, aquesta esglesiola medieval mig derruïda i amagada de la vista conserva encara la força de la pedra calcària que conforma l'entorn i les seves parets.
S'hi arriba per el cami que va cap a l'Escala des de Torre Ferrana, en el primer trencant a mà esquerra quan s'acaben els camps. Al mig del camí hi ha unes marques amb pintura vermella que cal anar seguint i per tant és bastant senzill d'arribar-hi, tot i que hi ha uns quants trencants i desviacions, el camí marcat és el més fressat.
Al cap d'un quilòmetre més o menys des del camí que hem deixat (el de Torre Ferrana a l'Escala) apareix a la nostra vista la construcció de pedra grisa darrera d'una barrera que impedeix l'accés motoritzat (val a dir que el camí a partir d'aquest punt és bastant dolent i estret, per la qual cosa la barrera és més a títol informatiu que per a impedir-hi el pas)
Unes amples parets de pedra seca envolten el camí i les antigues feixes veïnes, recordant la duresa de la vida en aquells entorns, on realment calia suar la cansalada per treure un esquifit rendiment del pedregós terreny.
L'església de Santa Maria de Palau té la façana principal totalment esfonsada, però conserva les parets laterals, la posterior i, curiosament, el sostre format per una volta amb una lleugera punta, diriem
-sense que això sigui científic- de transició del romànic al gòtic.
La façana posterior, totalment planera, -sense conformar absis- presenta una finestra allargada i tres espiells a diferents nivells. I existeix la resta d'una construcció adjacent a la part anterior esquerra de l'església.
Tot l'edifici està construit amb uns carreus molt ben tallats, a l'estil del castell del Montgrí, les arestes, i de forma més rudimentària les pedres que conformen l'interior de les parets, rejuntant els espais buits amb pedra més petita i restes de ceràmica, que ens fa presumir que havia estar arrebossada amb calçobre.
Si seguim camí amunt entre els pins que varen sobreviure a l'incendi de 2004 arribarem, entre ginestes, mòdaguues, garrigues i altres plantes típiques del Montgrí. a una mena de plaça adaptada perquè els camions de bombers facin maniobres amb una magnífica vista sobre els arrossars que ocupen l'antic estany, recordat pel nom del poble veí de Sobrestany, a l'altra banda l'Escala i el Golf de Roses.


Mapa indicatiu


Castell del Montgrí


Castell del Montgrí


Castell del Montgrí


Golf de Roses


Golf de Roses


el Montgrí


Vista de l'Escala

Cristall de quars trobat en el camí. 


Ginesta


Vista dels arrossars negats


El castell del Montgrí


Pins i paret seca


Garriga darrera l'església


Part posterior de l'església de Santa Maria de Palau


Part posterior i paret seca


Espiells


Façana posterior


Façana posterior


Detall de la paret


Detall de la paret


Detall de la finestra de la façana posterior


Colom anellat al teulat


Figa de moro


Pins i paret seca de l'entorn de Santa Maria de Palau


Vista de l'estany, avui arrossars


Façana principal derruïda de l'església de Santa Maria de Palau


Colom


Figues de moro


Detall de la paret de la construcció adjacent


Detall de la volta


Detall de la volta, amb un dragó. Cal fixar-s'hi bé.


Volta


Volta


Vista lateral


Paret seca amplíssima


Paret seca


Detall de paret seca de nova construcció




Arribada a Santa Maria de Palau


Arrbada a Santa Maria de Palau

dilluns, 25 d’abril del 2011

Sant Romà de Sedillà

Amb més formes d'anomenar-lo que cases, aquest poblet medieval abandonat és força difícil de trobar. Si bé a la sortida de Foixà dos rètols diferents en dos punts del camí indiquen la direcció per anar a Sant Romanç  primer i Sant Romans segon, posteriorment no es troba cap més indicador prou clar que l'indiquí. Només la persistència, les indicacions d'un i altre i les fotos de Panoramio penjades a Google Earth han fet que finalment avui aconseguíssim arribar a la meta de la "descoberta" del poblet anomenat Sant Romà, Sant Romanç, Sant Romans, Sedillà, Cidillà, Sidillà, Sant Romà de Sidillà....  Em quedo amb Sant Romà de Sedillà, més per un gust personal que per altre motiu etimològic.

La descripció d'aquest lloc la podem trobar perfectament detallada al Portal Gironì d'Història i Genealogia on es decanten més per la forma Cidillà.

Cal reconèixer que la compra aquest Sant Jordi de la nova versió del llibre "el poble dels Centfocs, llegendes de les Gavarres" de Xavier Cortadellas m'ha despertat el cuc per descobrir aquest llogaret, ja que Edicions Sidillà és el nom de l'editorial que ha publicat el llibre que, a més fa un esment a aquest poblet.


Finestra de l'església de Sant Romà

Detall dels arcs preromànics apuntalats

Detall de la paret en estil Opus Spicatum o Espina de peix, poc elaborada

Vista frontal de l'església

Detall de l'arc d'una finestra

Fetita finestra quadrada

Restes de parets d'una construcció

Vista de la Resclosa de Colomers, on es pot fer una visita per acabar l'excursió