Primavera fresca i humida

Malgrat les temperatures inusualment baixes d'aquesta primavera (Mínima de 4,8 graus a la Bisbal d'Empordà o de 4,2 graus a Monells un 30 de maig!) i les pluges gairebé diàries que han mantingut la humitat  i que ens han deixat imatges com les d'aquests poc corrents bolets de soca,...

...els sembrats segueixen el seu propi camí independentment del temps i ja comencen a rossejar, que ja se sap, pel juny la falç al puny.

La resurrecció de la carn

Qui sap si, fa milers d'anys, els primers pensadors humans, observant una imatge tan metafòrica i evocadora com aquesta: un pi mort del qual neixen uns bolets plens de vida, nodrint-se de la seva fusta morta, van crear conceptes predicats i promesos després per diverses religions com  la reencarnació o la resurrecció de la carn.

Pluja

Ara, havent transcorregut una setmaneta des del darrer episodi de pluges, aprofito per penjar algunes de les imatges que ens va deixar.

Riu Daró, al seu pas per la Bisbal d'Empordà, imatge presa des de dins del cotxe, aturat al semàfor.

A camí entre Castell d'Empordà i la protectora Bú Bup Parc ens trobem la ruta tallada per la crescuda de la riera de Vulpellac

La passera de vianants entre el carrer Agustí Font i el Passeig Marimon Asprer rep la baixada de les aigües del Daró per segona vegada en pocs dies.

Imatge del campanar de l'església de Santa Maria de la Bisbal presa des del Pont de l'Embut

El passallís del Daró a Castell d'Empordà, totalment fora de servei.

Arribant a la Bisbal per la mota del Daró amb un cel amenaçador.

Pocs dies després veiem aparèixer els primers bolets de la temporada, a fotografia una cogomella.

Pet de llop

Amb una alambor expremuda dels darrers ruixats d'aquesta primavera que està a punt de finir, aquest pet de llop, anomenat també quan el seu tamany és descomunal amb el nom de "pet de bruixa", ha aparegut com un gra al terreny argilós d'un camí de Vacamorta fent la competència a la lluna plena i a l'eclipsi ànunciat per avui a partir de quarts de deu del vespre.

Pet de llop (foto 1)

Pet de llop (foto 2)

Pet de llop (foto 3)

Gita de bruixa

Fa temps que estic donant voltes a l'orígen d'aquesta paraula tan curiosa que defineix un dels bolets més estrafolaris que viuen al nostre país.

La gita de bruixa, també anomenada reixa del diable, amb nom científic Clathrus ruber és un bolet rodó, que quan és petit sembla una pilota de golf i tot de plegat se li esparreca la membrana que el cobreix i es converteix en una xarxa vermella de forma esfèrica, constituïda per hexàgons, com aquell qui diu, l'esquelet d'una pilota de futbol.

Es diu que el nom de gita prové de gitat -vomitat- en el sentiti que és una cosa fastigosa, pudenta i repudiable.

Tanamteix a mi sempre això m'ha sorprès, la gent, que no és ximple, si vol dir gitat, diu gitat, no pas gita, i per tant caldria dir gitat de bruixa i no pas gita de bruixa.

A mi gita sempre m'ha inspirat una altra cosa. Hi ha una paraula en francès per definir el lloc on es dorm o el lloc on hom pot refugiar-se, que és "gîte", paraula que prové del llatí "Iacere", com el català "jaç" o "jaure". Famoses són les Gîtes de France,  -albergs on passar la nit mentre viatges-

¿Qui diu que la paraula gita, emprada en el nom del bolet gita de bruixa, no té la mateixa arrel que aquesta "Gîte" francesa?. Personalment sempre he trobat molt més romàntic cercar els orígens de la paraula gita de bruixa, amb la seva forma de puntorra delicada que protegeix un interior pudent com el refugi, la cabana, o el jaç de la bruixa i no pas com el gitat (tots ens imaginem com és un gitat... i no és pas com aquest bolet) de la bruixa.

Gita de bruixa (Viquipèdia)

Nol us sembla que és el lloc ideal perquè una petita bruixa ho converteixi en el seu domicili?

Xuies

Avui tinc ganes de menjar uns pinetells amb xuies a la brasa....

A l'Empordà i rodalies ens encanten les xuies, sobretot a la brasa, és una de les carns més agraïdes, cruixents i gustoses. Talls de cansalada viada tendra on es reparteixen perfectament les bandes de carn magra i de greix que es fondrà pràcticament amb la cocció, donant un regust de greixons de carnisseria.

El que no sabem, molts, és que xuia és un localisme provocat pel costum de convertir les "ll" en "i", com ara palla - paia, pallisa - païssa, all - ai, fonoll - fonei, rostoll, rostoi, etc. En la majoria d'aquests casos la pronúncia amb "i" s'ha gairebé extingit, pel coneixement que tenim tots de que es tracta d'un vici de pronúncia i no de la forma correcta. Per això cada vegada diem més "palla", "all", "rostoll", etc. i les pronúncies amb "i" resten per a un parlar molt informal i de "pagès" en el sentit de forçat imitant com es feia abans localment.

Doncs, sí, com haureu suposat, xuia és una dicció local de xulla (Ai, poc ho havia sentit mai!!!), direu (direm) la majoria. I és veritat. Xuia és una de les paraules que poca gent coneix en la seva forma correcta, almenys en aquesta zona dels territoris de parla catalana.

Sinó proveu, cliqueu "xuia" al Google i us apareixeran una bona colla de pàgines providents de l'Empordà i rodalies. Cliqueu després "xulla" i us apareixeran pàgines provinents del Sud de Catalunya i del País Valencià.

És una paraula diferent? No. És simplement una forma de pronunciar que és tan generalitzada que així ho sembla.

Transcric seguidament la cerca de la paraula Xuia al Diccionari Català - Valencià - Balear (Alcover-Moll) on es pot veure la definició (definicions) de la paraula, així com les diferents formes de pronunciar-la arreu dels territoris de parla catalana.

1. XULLA (i ant. sulla, dial. xuia). f.

1. Cansalada (Mall., Men., Eiv.); cast. tocino. Posen... cinc o sis taiadons de xuia, Alcover Cont. 221. Xulla fresca: la cansalada de porc mort de fa poc (Men.); cast. saladillo, maharrana. Xulla vella: la cansalada que es guarda amb sal per a ser menjada durant molt de temps (Men.); cast. tocino salado. Panna o Tauló de xulla: tros gros de cansalada; cast. témpano de tocino.

2. Carn de porc, no sols cansalada sinó també carn magra (té aquest sentit en alguns pobles de Mallorca, com Felanitx, Porreres, Santanyí, S'Alqueria Blanca, Els Llombards). Xulla blanca: la cansalada (es diu en els pobles citats, per distingir-la de l'altra carn del porc). Xulla vermella: la carn que no és cansalada, i que, pastada, resulta de color vermell i serveix per a fer sobrassades. Xuya blanca y mellas, doc. a. 1772 (arx. de Felanitx).

3. Llenca de cansalada fregida (Empordà); cast. torrezno. Sulla, o tallada de carn salada: Segmentum carnis suillae, Nebrija Dict. Chulla o carbonada: Offella, offula, Pou Thes. Puer. 132. Una truita d'ous amb xuies o un plat de carn amb arròs, Víct. Cat., Ombr. 67. Menjar xulles: menjada de carn de porc, acompanyada de vi, que es fa el dia que maten el porc (Osor).

4. Carn magra de porc (Plana de Vic, Pallars, Urgell, Ll.); cast. magro. Se dóna a esmorzar un plat de talls de xulla o carn magra, Serra Calend. folkl. 324.

5. Carn del coll i bescoll del porc, que té cansalada i magre (Llucena).

6. Costella de porc, de corder, de cabra o de boví, amb una porció de carn adherida, que es menja fregida o torrada (val.); cast. chuleta.

Loc.

—Ser com sa xuia de verro: ser una persona de mal gènit i cada vegada més mal de sofrir (Sineu).

Refr.

—«Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia».

Fon.: ʃúјə (or., mall., eiv.); ʧúʎa, ʧúʎɛ (occ., val.); ʃúə (Sóller, Sa Pobla, Porreres, Ciutadella); ʃúɛ (Maó, Alaior).

Intens.: xullassa, xulleta, xullota.

Etim.: probablement, segons explica Corominas DECast, ii, 90-91, del llatí axungia, ‘greix d'animal’, que donà normalment en català ensunya o ensuia o *enxunya, que es convertí per dissimilació de palatals en *enxulla, i després, per separació de l'element en- interpretat falsament com a prefix, quedà reduït a xulla.

2. XULLA f.

Tall fondo fet a alguna part del cos, especialment a una mà (Empordà); cast. corte.

Fon.: ʃúјə (or.).

3. XULLA f.

1. Xolla (Labèrnia-S. Eicc.).

2. Trena petita dels cabells d'una dona, o de les crins d'un cavall (Camp de Tarr.); cast. crizneja, soguilla.

3. Caixa d'espiga, sobretot la que té arestes o punxa (Empordà); cast. cascabillo.

4. Seny, senderi (pir-or., Cast.); cast. seso, caletre. De la poca xulla i formalitat del ditxós sastre, Pascual Tirado (BSCC, i, 151). Era un rat camperol de xuya limitada, Caseponce Faules 164.

Loc.

—Tocar la xulla a algú: donar un cop amb la mà plana al cap d'algú a qui acaben de tallar els cabells (Vall-de-roures).

Fon.: ʃúјə (Empordà, Rosselló); ʧúʎə (Camp de Tarr.); ʧúʎa (val.).

Etim.: la mateixa de xolla?

El facebook va matar l'estrella del blog i l'amanita phalloides el va ressucitar.

A l'igual que a la famosa cançó de The Buggles "Video Killed the Radio Star", avui passejant pel bosc amb l'Andy (el nostre gos) anava rumiant que fa mes d'un mes que no escric res al meu blog. L'existència del facebook fa que puguis penjar qualsevol reflexió, parida o comentari efímer perquè el llegeixin els teus amics, que de fet és qui t'interessa.

I he pensat això quan he observat que hi havia una gran quantitat de farineres bordes (amanita phalloides) i he començat a rumiar en el possible orígen del seu cognom científic "phalloides" i de les ganes que tenia de fer un comentari sobre l'orígen d'aquest nom:  Phalloides sembla derivar del molt llatí "phallus", que significa membre viril erecte, d'aquí també la paraula derivada "felació", que ara no descriuré. El sufix "oides" l'utilitzem quan volem anomenar allò que té una certa semblança amb una altra. Així romboide és quelcom que s'assembla a un rombe i humanoide és quelcom o algú que s'assembla a un humà.

Així phalloides seria quelcom que s'assembla a un penis erecte. Possiblement el bolet en les seves primeres fases de creixement pot semblar un penis (posant-hi una certa imaginació). D'altra banda, quan és ben desenvolupat té (com mols altres bolets) forma de paraigües, i jo mai no he vist cap penis amb forma de paraigües.

Hi ha un bolet que sí que té realment forma de penis, és anomenat científicament "phallus impudicus" o ou del diable, en català.

Curiosament, donant voltes arran de l'orígen del nom d'un bolet molt tòxic i moltes vegades mortal he ressucitat el blog que tenia agonitzant des de feia tant de temps....

Amanita phalloides en diverses fases de creixement

Phalus impudicus (aquest sí que sembla un penis!)

I, com que ha estat la inspiració del nom del post no puc deixar de recordar "The video killed the radio star":

Cogomelles

Avui ha estat el primer dia que -després que fa uns quinze dies fes una bona pluja per les nostres contrades- m'he decidit a anat a caçar algun bolet. Sembla que m'he decidit encatra massa d'hora o massa aviat, com diem a l'Empordà. Amb la meva senyora hem sortit de casa cap quarts d'onze del matí i ens hem adreçat cap als contraforts de les Gavarres, en un lloc on sabem que solen fer-se els primer bolets primerencs, malgrat que aquest any la paraula "primerenc" ha deixat de tenir el sentit que tenia altres temporades.  Hem trobat un boletaire de renom que tornava de la zona i ens ha dit que no havia trobat ni un pinetell ni un rossinyol, ni cap altre bolet -segons ells- apreciable.

No obstant aquest advertiment, hem decidit tirar endavant i fer la comprovació nosaltres mateixos. De qualsevol manera, portavem el gos, que s'havia de treure a passejar en un lloc o en un altre.

La veritat, però, en el tema de bolets, ha estat crua. No hem trobat ni un sol pinetell ni un sol rovelló, ni tan sols una miserable cualbra o un moixí. Hem però, ompert la bossa de cogomelles, també dites palomes. La cogomella és un bolet que a casa mai l'hem collit, ni els meus pares ni els meus avis, per això si en trobo d'altres mai el cullo. Sabent, però, com sabem, que és bo, per així haver-nos-ho repetit una i altra vegada des dels programes de la tele i per també haver-ho llegit en fitxes de bolets i altres manuals que corren per casa, al final ens hem decidit a collir-los i n'hem omplert un parell de bosses. Pensem fer-los per sopar. Si en el futur segueixo escrivint en aquest bloc és que no m'han fet mal.....

Si em fan mal i sobrevisc cambé ho diré, per a general coneixement...

Passo ara la fitxa que he trobat a TV3 a la pàgina de "Caçadors de Bolets" al respecte de la cogomella:

LES COGOMELLES

Bolets atractius i perillosos

El nom popular de cogomella o cogomell ens parla de tots aquells bolets que tenen l'aspecte de cogomes, sense ser-ho. I no ho són perquè no tenen cucuma, una volva o didal visible a la base del peu. Hi ha moltes espècies diferents de cogomelles. La cogomella vera, la més freqüent, és la Macrolepiota procera, també anomenada apagallums, coloma i paloma. És un bolet comestible, molt visible i atractiu. 

Ara bé, tots els representants del gènere Amanita tenen volva i, en canvi, moltes espècies són cogomelles. Això es deu al fet que a la maduresa la volva de molts bolets d'aquest gènere es fragmenta i es fa molt poc visible. Dins del grup de les cogomelles trobarem, per tant, diverses espècies tòxiques del gènere Amanita, per la qual cosa caldrà extremar la prudència. La cogomella borda per excel·lència és el reig bord, Amanita muscaria. Més endavant trobareu en quins detalls ens hem de fixar per no confondre-la amb el reig veritable. També comentem l'existència de diverses espècies tòxiques del gènere Lepiota que es confonen freqüentment amb cogomelles comestibles. Fixeu-vos en el detall del nom científic: la majoria de les espècies del gènere Macrolepiota són comestibles, mentre totes les del gènere Lepiota cal considerar-les tòxiques. Les espècies d'aquest darrer gènere són més menudes que les anteriors, i són les que cal evitar. La primera norma és no consumir mai cogomelles de barret menor a 8 cm de diàmetre, ja que poden pertànyer al gènere Lepiota.

També he intentat trobar alguna recepta en que hi intervinguin les cogomelles com a ingredient principal, i l'única que he trobat és arrebossada, la transcric per a tots.

Apagallums arrebossats

de: (http://picaronabloc.blogspot.com)

Què? Que us pensàveu que encara no havia anat a buscar bolets? Doncs sí, dissabte a la tarda hi vam anar amb el meu pare, tot i que va ser a menys d'una hora de Sabadell i amb un èxit escàs.

Vam trobar uns bonics apagallums i vam decidir donar-los una segona oportunitat, ja que l'any passat vam provar a fer-los a la brasa i no ens van agradar gens. Tal i com em va suggerir en Cesc Aldabó, els vam fer arrebossats i noi, van triomfar!

No és un bolet molt saborós, hi ha qui diu que té gust d'avellana però la veritat, nosaltres no vam saber-li trobar. Amb l'arrebossat amb ou i farina de galeta queden cruixents i tenen una textura que ens van recordar al llom, tot i que més tou. La propera vegada, però, farem servir una farina de galeta d'aquelles que venen amb all i julivert picat, li donarà un petit toc aromàtic.

Ens va agradar i repetirem. Un bolet més que coneixem, que ens agrada i que sabem com cuinar!

Macrolepiota procera
Català: Apagallums, Cogomella, Paloma
Castellano: Parasol
Euskera: Galanperna jangarri
Galego: Choupin

Fotografia extreta de la web de l'Enric Gràciaque a la seva vegada l'ha manllevat de l'Associació Micològica Joaquim Codina.
Per a més informació sobre aquest bolet us recomano que consulteu llibres i/o pàgines especialitzades.