TOMEU PENYA

Bartomeu Nicolau Morlà, conegut per tothom amb el nom de Tomeu Penya, amb l'accent que el caracteritza i que descobreix el seu orígen en el municipi mallorquí de Vilafranca de Bonany (que en les típiques excursions per a turistes a Mallorca és designat com Freeville of Goodyear, perquè els guiris sàpiguen de que va el nom), on hi va néixer el 1949, ha tret el passat any 2007 un magnífic disc titulat "Paraules que s'endú es vent" després d'ésser operat de les cordes vocals per un càncer de gola.
Aquest disc, que compta amb la col·laboració de la guitarra de Paco de Lucía, realment m'ha sorprès, gairebé tot són balades, però fins i tot s'atreveix amb un gospel. He de dir que porto el CD al cotxe i sóc capaç d'escoltar-lo una vegada darrera una altra sense que em cansi.
Que aquest humil "post" serveixi per felicitar-lo per la seva recuperació i desitjar veure'l prop de l'Empordà ben aviat.

No he trobat a goear cap cançó del seu darrer treball, però poso aquest enllaç a la versió que va fer de la clàssica "Islands in the stream" de Kenny Rogers i Dolly Parton (1983), i que va titular "Illes dins un riu", i "Cristina" al video del començament.

VIQUIPÈDIA SUPERA ELS 100.000 ARTICLES

La versió catalana de Wikipedia, batejada Viquipèdia en la nostra llengua ha superat els 100.000 articles, la qual cosa la situa en el grup dels idiomes “grans”, juntament amb l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, l’italià, l’holandès, el japonès, el norueg, el polonès, el portuguès, el rus, el romanès, el finlandès, el suec, el volapük i el xinès.

Aquesta notícia no ha tingut pas gaire ressò en els grans mitjans de comunicació, als quals sembla que només els interessa ressaltar els problemes de la nostra llengua i no pas els èxits i fites aconseguides.

Viquipèdia és una enciclopèdia lliure i oberta a les aportacions de totes les persones amb el desig de col·laborar-hi aportant-hi un gra de sorra de coneixement. Qualsevol persona hi pot escriure un o més articles, que són revisats per moderadors, però també per qualsevol altre col·laborador que pugui aportar-hi una millora.

Hi ha pàgines, però, que estan blindades davant els efectes del vandalisme, protegint-les de les modificacions per part d’anònims, solen ser pàgines amb forta controvèrsia política o social.

Des d’aquest humil espai vull donar tot el meu suport a aquesta iniciativa que ens permet la mundialització del coneixement.

PEDRES TOSQUES

Pedra tosca a la platja de la Gola del Ter (26/01/2008)

Quan era petit si arribava brut a casa m’amenaçaven que em rentarien amb una pedra tosca. Durant anys no vaig saber pas què era aquell estri amb aquell nom estrafolari. Quan la meva edat em va despertar la curiositat vaig demanar que era això de la pedra tosca i em varen dir que era una pedra rasposa que es feia servir per polir la pell dels porcs acabats de matar i socarrimats, fer-los saltar els pèls i la part externa de l’epidermis, i deixant-los aptes per al consum.

Però què és exactament una pedra tosca?. És una pedra volcànica que en sortir de les entranyes de la terra fosa en forma de lava bullent conserva en el seu interior al refredar-se, les bombolles produïdes per l’ebullició. Aquesta pedra si està ben seca i la tirem a l’aigua sura. Serveix per fer juguesques, podem apostar amb algú que som capaços de llençar una pedra a l’aigua i que no s’enfonsarà. De vegades, però, queda amarada de tan estar en remull i llavors sí que s’enfonsa en l’aigua.

Si passegem per la platja de la Gola del Ter encara en podem trobar algunes de procedents d’antigues erupcions i que han arribat qui sap els anys que fa, arrossegades per l’aigua de les avingudes del Ter, arrodonides i erosionades pel temps, l’aigua i la sorra. Puc assegurar que ho he provat i realment n’hi ha que suren a l’aigua.

ENTERRAR LES FEBRES FORA TERME

Mosquit transmissor de la malària

A principis del segle XX les supersticions encara eren ben presents a les nostres viles i ciutats. El coneixement mèdic era més aviat minso i les famílies amb escassos recursos econòmics tampoc podien permetre’s avisar el metge en cas de necessitat.

La Bisbal d’Empordà encara no havia incorporat al seu terme l’aleshores municipi de Castell d’Empordà. El carrer que avui coneixem per carrer Agustí Font, que voreja el Daró des del capdavall de les Voltes acabava sobtadament, adornat per uns baladres de flors blanques i roses. Hi havia una passera de fusta lligada amb una cadena per travessar cap a la banda del Passeig Marimon Asprer i un rec que baixava des del que avui en dia és l’escola del Mas Clarà fins el “Mataderu” feia de terme municipal entre la Bisbal i Castell d’Empordà.

Un costum arrelat a la Bisbal en aquella època, avui gairebé desconegut per tothom i que m’ha arribat per tradició oral era que quan algú agafava les febres –desconec si amb aquest mot es referien al paludisme (avui extingit a casa nostra) o a algun altre tipus de febre- es feia un paquet recollint tota una sèrie d’objectes que pertanyien al malalt –roba, mocadors, etc-, s’embolicava bé i s’anava a enterrar fora terme, amb una petita cerimònia religiosa per tal de beneir-ho. Era la manera d’allunyar els mals esperits que les portaven. El punt més proper al centre de la vila que era fora terme era el punt del capdavall del carrer Agustí Font, un cop travessat el rec que feia de frontera. Aquest punt devia recollir totes les febres de la Bisbal d’aquella època en una tasca feixuga de cavar forats i enterrar-les, tasca, que d’altra banda devia perdre tot el seu efecte al passar a formar part del terme de la Bisbal d’Empordà a principis dels anys 70 del segle XX el terme de Castell d’Empordà.

CURCULLES

Quan visitem un lloc normalment ens sentim atrets pels grans paisatges, platges, penyassegats, boscos, selves, muntanyes... Monuments.
Hi ha, però, altres punts de vista, i si davallem la vista cap a terra i ens agupim una mica trobarem uns paisatges a una escala diferent a la nostra, però que no tenen res que envejar a aquells que les fotos de promoció turística ens mostren a macroescala.

D'entre els petits detalls que se'ns escolarien per entre els dits dels peus mentre corrim a fer-nos una capbussada qualsevol estiu de les nostres vides damunt la roent sorra de la platja, hi podem trobar aquestes minúscules curculles, no més grans que l'ungla del dit petit, però que curosament recollides en una passejada de tarda aprofitant el tebi sol del mes de gener en qualsevol platja de la Costa Brava, són capaces de fer tornar verdes d'enveja les més ben dissenyades joies de la millor orfebreria.

Aquests minúsculs exoesquelets de mol·luscs bivalvs o monovalvs, confeccionats amb al carbonat calci dissolt en l'aigua de la Mediterrània ens proporcionen un encanteri visual i una hipnosi psíquica capaç de deslliurar-nos dels problemes del dia a dia i traslladar-nos al món de perfecció artística de la natura.

Els exemplars les fotografies dels quals il·lustren aquest "post" van ser recollits el dissabte 19 de gener de 2008 a la platja de la Fosca, a Palamós, en una passejada amb la meva dona, que és la que realment gaudeix amb la seva recerca, a qui li dedico aquesta plana.

LA TAULA DELS TRES PAGESOS

Dòlmen dels tres peus (Fitor)

Hi ha monuments megalítics que mereixen l’atenció de les institucions i així, mitjançant subvencions i dedicació per part de polítics i tècnics aconsegueixen lluir en tota la seva esplendor i ésser promocionats arreu. Al Baix Empordà podem esmentar per exemple la cova d’en Daina, situada a Romanyà de la Selva, en el terme municipal de Santa Cristina d’Aro, en un entorn net i desbrossat, mantingut pel Consell Comarcal, i visitada de forma assídua per locals i forans.

D’altres monuments megalítics no són tan ben estratègicament situats, però gaudeixen d’un reconeixement popular i institucional, com són els dolmens de Fitor.

N’hi ha, però, que han caigut en la més absoluta desídia i menyspreu per part de tothom, fins al punt que són avui en dia gairebé irreconeixibles per aquells que hi passen pel costat i no en coneixen la història. Em refereixo, en concret a la taula dels tres pagesos.

La taula dels tres pagesos és un petit dolmen situat al costat del camí que mena de Cal Gallaret a la Cavorca, en un revolt del camí situat en una lleugera pendent. Fa anys, una màquina que arreglava el camí hi va donar un cop. Les pedres, que es trobaven en equilibri immemorial des que els antics habitants de les Gavarres les havien convertit en monument –suposadament funerari- van caure estrepitosament les unes damunt les altres convertint-se en el que ara són, el record d’un dolmen.

Ningú, però, ni l’empresa que eixamplava el camí, ni les institucions del moment (aleshores la consciència del patrimoni no estava gaire arrelada –parlo dels anys 60 o 70-) es varen preocupar de refer el dolmen i així resta, avui en dia, al costat de l’ombrívol camí.

Només caldria un matí de feina, uns quants amics, un gat hidràulic, una foto antiga i un bon esmorzar per deixar-lo tal com hauria d’estar. Però, ai làs, les institucions que abans es despreocupaven del patrimoni ara el defensen tant, que sense projectes tècnics, informes d’idoneïtat, plànols visats i cinta oficial d’inauguracions, potser ens fotrien un paquet per fer obres sense permís.

Simplement deixo la proposta a l’aire per si algú la vol recollir (això sí, amb tots els permisos i amb la benedicció institucional)

Respecte al nom d’aquest dolmen desmuntat hi ha tota una història que es troba al llibre “El poble dels Centfocs - Llegendes de les Gavarres”, de Xavier Cortadellas, i que es pot llegir a la pàgina web de l’ajuntament de Forallac.

EL DIA DELS INNOCENTS

Recordo el dia dels innocents com aquell dia en que, fent-me creure que jo feia una broma, acabava essent jo el que la rebia. Fa molts anys que no faig innocentades, pot ser per aquest substrat que m’ha quedat en que era jo mateix el que quedava fotut.

A part de les típiques llufes que sortien als tebeos i que, evidentment intentàvem imitar amb la major semblança possible –un ninot amb el cap rodó i extremitats acabades en angle recte-, la llufa que recordo amb més tendresa és la que em va ensenyar a fer la meva àvia i consistia en agafar un retall de roba negra o grisa i, amb la màxima versemblança possible dibuixar-hi amb guix una sargantana i després retallar-la. Aquesta bèstia ferotge que havia d’espantar botigueres i mestresses de casa per igual s’havia d’enganxar en un vidre, ja sigui d’una finestra o d’un aparador de botiga amb un xic de cel·lo.

Després de fer la terrible malifeta corria esporuguit per les conseqüències i a la vegada orgullós de la meva proesa, a amagar-me darrera un dos cavalls o un 600 aparcat al carrer per observar de lluny els crits de terror que feien les mestresses en veure l’horrorós rèptil aferrat als vidres.

Evidentment, malgrat el meu atreviment i la meva delicada feina, no sentia mai cap crit de terror per la vista de la sargantana de tela.

Vaig deixar de fer-ho quan vaig adonar-me que eren els grans que es divertien d’allò més amb les meves anades i vingudes i la meva il·lusió d’espantar-los era, en el fons, un joc per a ells. Va ser com descobrir qui eren els reis i el tió... L'innocent era jo!

BON NADAL A TOTHOM

Premeu el "Play" i relaxeu-vos una mica sentint aquesta cançó de Nadal dels Glaucs

Quin dia és avui? És aquell, un cop més?
Aquell on la neu cau, els amics fan regals
I saps que és el moment
Quan escoltes com canten Santa Nit
M'agrada escoltar, em sento millor
Com si m'escalfés vora el foc.

Avui els nens bons obriran els regals
Que el Pare Noel els ha deixat
I quan penso que tot demà ja haurà acabat
Hi ha una cosa que us voldria dir:

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Hi havia un nen asegut amb el vell Sr.Noel
Li va mirar els ulls i va preguntar
"Tu saps què és la pau al mon?"
L'home vell va pensar molt el que havia de dir
"És el millor regal, un que podem donar en cada moment".

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

És tot tan bonic, i hi ha tantes llums
I tothom sembla ser tan feliç
Tot el que vull, quan tot ja hagi passat
Només vull saber per què no som tot l'any així.

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor.
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.

Oh, de tot cor
Bon Nadal
Molt Bon Nadal.

Christmas time is here again, Christmas time is here again.
Christmas time is here again, Christmas time is here again.

Bon Nadal a tothom!!!

Els sioux han declarat la independència

Tatanka Yotaka, conegut pel seu nom en anglès Sitting Bull (Brau assegut)

Els indis Lakotes, autèntic nom dels Sioux, han trencat els tractats signats pels seus avantpassats amb els Estats Units, segons han anunciat dimecres 19 de desembre els representants de la tribu. "A partir d'ara ja no som ciutadans dels Estats Units d'Amèrica i tots aquells qui viuen a les regions dels cinc estats que comprèn el nostre territori són lliures d'afegir-se a nosaltres", ha declarat llur representant Russell Means, arran d'una conferència de premsa a Washington. Ha precisat que es lliuraran passaports i permisos de conduir a tots els habitants del territori si renuncien a llur nacionalitat americana.

Els tractats signats fa més de 150 anys representen "paraules sense valor damunt de paper sense valor" i han estat "violats múltiples vegades a fi de robar la nostra cultura, la nostra terra i els nostres costums", han indicat els responsables de la comunitat. Líders dakotes han format una delegació a les ambaixades de Bolívia, Xile, Àfrica del Sud i Veneçuela, i compten emprendre una missió diplomàtica en més països al llarg dels propers mesos.

El territori lakota es situa al nord-oest dels Estats Units i comprèn regions de Nebraska, Dakota del Sud, Dakota del Nord, Montana i Wyoming. Els lakotes, als que pertanyien els grans caps Sitting Bull i Crazy Horse, han estat l'única tribu a inflingir una desfeta a l'exèrcit americà arran de la batalla de Little Big Horn, l'any 1876, a l'Estat de Montana.

Publicat a "le Monde" el dia 20 de desembre de 2007

MAPA DE LA REPUBLICA LAKOTA

MOLTA SORT LAKOTES, QUE EL GRAN ESPERIT US ACOMPANYI EN EL VOSTR FUTUR 

PLOURE A SAMALADES

PLUJA I CRESCUDA DEL DARÓ 13/04/2007

La meteorologia sempre ha estat un catalitzador important per dinamitzar la inventiva popular a l'hora d'imaginar-se frases que serveixin per a descriure situacions atmosfèriques.
A l'Empordà, quan plou molt diem que plou aigua a samalades -com si des del cel algun sant anés vessant samals plenes d'aigua damunt dels nostres caps-, una expressió que sembla exagerada, però comparada amb formes per a designar aquest meteor que s'usen en d'altres idiomes potser no ho és tant com sembla.
En castellà es diu "caer chuzos de punta", els "chuzos" són una espècie de bastons amb punta de ferro que protaven els serenos en fer les seves rondes nocturnes i que en picar a terra feien soroll i guspires.
En francès l'expressió que utilitzen per a designar una pluja intensa és "il pleut des cordes", és a dir, plouen cordes. Aquesta expressió ens recorda un conjunt de rajos d'aigua seguits i sense interrupció que davallen des dels núvols fins a terra, espessos i contundents com llibants de pou. Els anglesos, també exagerats ells, anomenen a una pluja intensa "to rain cats and dogs", ni samals, ni cordes, ni bastons de sereno, directament gats i gossos cauen del cel segons la definició anglesa d'una pluja forta.
En qualsevol cas és ben curiós aquest sistema col·loquial que tenim de definir situacions fugint del llenguatge estandard i que fan als traductors, humans o automàtics, tan complexa la seva feina.