Google maps s'ha tornat boig

Es veu que als gestors de l'aplicació Google Maps els ha sortit de mare el traductor automàtic i s'ha posat a traduir totes les paraules del català al castellà.

A títol d'exemple all carrer del Puig d'en Vidal de la Bisbal ara hi diu Calle del Cerro de Vidal. Penós, ni a les èpoques més fosques del franquisme no s'havia vist una cosa així.

El carrer dels Tarongers, ara es diu Calle de los Naranjos

El carrer del Rec del Raig es diu Calle del Riego del Rayo i el carrer del Morró, calle del Muraje

Així Sant Francesc és San Francisco i Pau Claris, Pablo Claris, el carrer Puig d'Arques s'ha convertit en la calle del Cerro de Arques.

Així podem circular per tot Catalunya amb la lectura de les mateixes barbaritats, com exemple a Platja d'Aro el carrer de la Riera s'ha convertit en Calle de la Rambla

El diari El PuntAvui en fa referència en aquest article, que posa alguns altres exemples curiosos. Esperem que això "solamente" sigui un error "involuntario" i que passat el mal "trángulo" es corregeixi correctament, perquè em nego a creure que això sigui fruit del nou escenari polític a l'estat espanyol.

Es veu que tota la vida fent conya amb que Maçanet de Cabrenys en castellà es deia Demasiadolimpio de Cabritos, ha calat fons a GoogleMaps . 

Pluja

Ara, havent transcorregut una setmaneta des del darrer episodi de pluges, aprofito per penjar algunes de les imatges que ens va deixar.

Riu Daró, al seu pas per la Bisbal d'Empordà, imatge presa des de dins del cotxe, aturat al semàfor.

A camí entre Castell d'Empordà i la protectora Bú Bup Parc ens trobem la ruta tallada per la crescuda de la riera de Vulpellac

La passera de vianants entre el carrer Agustí Font i el Passeig Marimon Asprer rep la baixada de les aigües del Daró per segona vegada en pocs dies.

Imatge del campanar de l'església de Santa Maria de la Bisbal presa des del Pont de l'Embut

El passallís del Daró a Castell d'Empordà, totalment fora de servei.

Arribant a la Bisbal per la mota del Daró amb un cel amenaçador.

Pocs dies després veiem aparèixer els primers bolets de la temporada, a fotografia una cogomella.

Tardor a les Gavarres

Pel fet d'estar poblada en la seva majoria d'espècies arbòries i arbustives perennifòlies, les Gavarres no són especialment conegudes pels canivs tardorals de colors esclatants, com altres zones poblades d'arbres caducifolis, com ara fagedes i rouredes.

No obstant, si ens hi fixem mínimament, en arribar la tardor, les Gavarres presenten tota una sèrie de detalls que les fan especialment agradables de visitar i de passajer-hi amb calma. 

Horari d'hivern

La matinada de dissabte a diumenge cal endarrerir tots els rellotges de les Gavarres i rodalies una hora.

És a dir, com que dormirem una hora més que els altres dies ens llevarem amb el sol més amunt (si està núvol serà igual d'amunt però no el veurem).

Com a contrapartida el vespre serà fosc a cap hora, si avui se'ns fa fosc cap a les set, a partir de diumenge cap a les sis de la tarda ja haurem d'endendre els llums.

Diuen que s'hi estalvia diners, però jo crec que el que guanyem el matí ho perdem el vespre.

Nyèbits de catracòlics del mal rellamp

Un article aparegut dient "Nyèbits de Catacròlics" a la Vanguàrdia referent a l'originalitat d'alguns insults en llengua catalana m'ha fet reviure les exclamacions del capità Haddock.

Sembla ser que el que dóna nom a aquest post el traductor de Tintin se l'havia reservat al calaix i no l'havia utilitzat mai.

L'originalitat deuria ser certa. Ja que el Google cercant "Nyèbits de catacròlics" únicament m'ha donat dos enllaços al mateix article que refereixo i un altre a un bloc que transcriu un escrit de 1988.

Després he observat que catracòlics apareixia en més pàgines, per tant entenc l'articulista de la Vanguardia ho deu haver copiat malament. Apareix una definició al Diccionari Català Valencià Balear

CATRACÒLICA (i ses variants catracòliga, catacòlica, catacòliga, catagòria). f.
Roba d'abric exterior llarga, com un capot, una capa, un jec llarguer, etc. (Cerdanya, Empordà, Vic, Mall., Men.); cast. casacón. Ses vostres catracòliques llargues dissimulen sa curtesa des vostros cossos, Ruyra Parada 53.
Fon.: kətɾəkɔ́likə (Plana de Vic, Empordà); kətɾəkɔ́liɣɛ (Puigcerdà); kətəkɔ̞́likə (Mall.); kətəkɔ̞́liɣə (Mall.); kətəɣɔ̞́ɾiə (Ciutadella).
Etim.: desconeguda. Potser procedent de categòrica, però no es veu clar el fonament semàntic immediat d'aquesta etimologia.

Nyèbits tampoc no ho havia sentit mai, i apareix al mateix diccionari amb la següent definició:

NYÈBIT m.
|| 1. Noi que va perdut pels carrers (Barc.); cast. golfo.
|| 2. Noi presumit i de poca vàlua com a persona física o moral (Empordà, Garrotxa, Bagà); cast. mequetrefe, petimetre.
|| 3. (en to despectiu) Noi qualsevol (Barc., Tarr.); cast. rapaz, mocoso.
|| 4. Ximple, mancat de seny (Empordà); cast. tonto.
|| 5. Home que no serveix per a res (Tortosa); cast. papanatas, espantajo.
|| 6. Nom que es donava als ciclistes els primers temps que corrien bicicletes (Barc.).
|| 7. Llautó (en el llenguatge dels drapaires i dels trinxeraires barcelonins).
Fon.: ɲέβit (or., occ.).
Etim.: incerta. Wagner Argot 75 relaciona aquest mot amb el fr. nepe, nèpe, ‘espècie de lladregot jueu’; Sainéan relaciona aquesta forma amb el mot fr. nièpe ‘vespa’

En fi. Tenim un insult original per a qui vulgui emular el capità Haddock. i una "traducció" perquè ho entenguem Nyèbit de catracòlic = Noi desmanegat amb abric llarg.
Llamp de llamps quines paraules!

Conserva

La serva (vegeu enllaç) és un fruit de tardor que resulta aspre al paladar a menys que es desi en palla que maduri durant un cert temps, d'aques acte se'n diu servar.

Serva en llatí es diu exactament igual "serva" i, ja que del llatí també prové la paraula "conserva", del verb "conservare", dedueixo que la paraula que utilitzem per a definir com tractem i desem els aliments perquè no es facin malbé està més que emparentada amb la manera com es tracten les serves abans de menjar-les, és a dir servant-les, o "conservant-les", del llatí "cum" i "servare" (quan servar)

Més explicacions del significat de "cum" en aquest enllaç.

Veimar

Cada any quan arriba la tardor i l'hora de recollir el fruit de la vinya, en comentar aquesta tasca entre les meves amistats m'he adonat que únicament la gent de l'Empordà i amb amb una certa experiència o tradició en el ram de la terra coneix la paraula "veimar". Tothom es sorpren en sentir-la. Es queden astorats com dient: "-On dius que has anat?

Després aprofundeixo un xic i me n'adono que ja pocs som els coneixedors d'unes paraules gairebé en extinció, fora del limitat món del seu ús a la nostra terra:

- Veimar (recollir el raïm, veremar, fer la verema)

- Samal  (recipient de fusta amb dues nanses per portar els raïms des de la vinya a la premsa)

- Pal samaler (pals llargs per transportar les samals entre dues persones)

- Follar (Trepitjar el raïm)

- Tramuja (Peça en forma d'embut que serveix per guiar la caiguda del raïm fins la màquina de follar)

- Maça (Utensili per compactar els raïms dins la samal.
- Tòria (Sarment, branca del cep)
- Cep (planta que dóna el raïm)
- Pinjoll (Penjoll, grup de raïms que pengen de la tòria)
- Gotim (o Botim) Porció d'un pinjoll de raïms.
- Sofrí -o Lluquet- (Peça allargada de tela impregnada de sofre, que serveix per consumir l'oxígen de la bota)
- Pipó (troç de branca de fonoll que tapa un foradet a la bota per a extreure'n el vi sense posar-hi aixeta)
- Tina (Recipient o dipòsit on es recull el most)
- Cescle (Cèrcol de ferro, antigament de castenyer o avellaner que lliga les fustes de la bota)
- Embotar (introduir el most a les botes)
- Veimella (ganivet corbat apropiat per a tallar els pinjolls de raïms, és a dir, per a veimar)
- Pesamostos (densímetre que medeix aproximadament la graduació que tindrà el vi a partir de la densitat del most.)

Compactant els raïms a la samal amb la maça

Alocs

Així com hi ha persones blanques i negres, rosses i morenes, amb els ulls marrons, els ulls verds o els ulls blaus, i ningú dubta que tots formem part de la mateixa espècie humana; així els alocs que floreixen a les vores i marges de polsosos camins i eixutes rieres en els mesos més calorosos d'estiu, també presenten flors de diferents colors: N'hi ha uns que presenten les flors d'un color blanquinós i n'hi ha -la majoria- que presenten les flors d'un color lila intens. Tampoc hem de dubtar que ens trobem davant de la mateixa espècie: Vitex agnus-castus

Ignoro d'on procedeix aquesta diferència de color, però dubto que es degui a la composició del terreny, ja que moltes vegades es troben a tocar els de flor blanca dels de flor lila.

Master en ortografia

Al poble d'Ultramort s'hi troben aquests "cum laude" de l'ortografia que s'han conservat com una mostra històrica des que varen ser escrits el segle XIX fins els nostres dies.

Pet de llop

Amb una alambor expremuda dels darrers ruixats d'aquesta primavera que està a punt de finir, aquest pet de llop, anomenat també quan el seu tamany és descomunal amb el nom de "pet de bruixa", ha aparegut com un gra al terreny argilós d'un camí de Vacamorta fent la competència a la lluna plena i a l'eclipsi ànunciat per avui a partir de quarts de deu del vespre.

Pet de llop (foto 1)

Pet de llop (foto 2)

Pet de llop (foto 3)

La flor de Núria

La típica flor que serveix de logo per a promocionar el Santuari de Núria, a la comarca del Ripollès, típica flor de muntanya anomenada Marcolic, o lliri morata (Lilium martagon) es troba també a les Gavarres en racons humits i ombrívols com la zona del Molí d'en Frigola.

És una planta bulbosa perenne que pot arribar a fer dos metres d'alt. Les flors són de color porpra rosat amb taques fosques, tot i que la del logo de promoció de Vall de Núria és de color groc...

Esparcet

A finals de la ja llunyana dècada dels seixanta i començaments dels setanta, metre agonitzaven les antigues formes tradicionals de micorpagesia de tres vaques munyides a mà, dos porcs engreixats amb restes, quatre conills, una dotzena de gallines rosses ponedores i tres vessanes de terreny llaurades amb rossam motivat a base de renecs, que sostenien una família; mentre els darrers matxos deixaven d'arrossegar els darrers carros amb el pengim-penjam de cordes a sota i les darreres tartanes cobertes amb tela que en un temps havia sigut blanca, mentre els darrers pals de paller autèntics aguantaven les darreres palles que negrejaven pel temps i que ningú mai més refaria, encara es podien veure pels camps de Vulpellac, d'Ullastret, de Peratallada, de Sant Pol, de Cruïlles... unes petites plantacions d'esparcet, destinades bàsicament a la sustentació dels conills casolans i que destacaven de l'entorn pel su color rosat-lilós.

Avui en dia l'esparcet (Onobrychis sativa) costa tant de trobar al Baix Empordà com els humils petits pagesos que el conreaven, substituït per plantacions subvencionades per la Unió Europea i els turismes rurals.

Per això quan, en algun racó perdut del Terraprim d'Empordà, entre Verges, Garrigoles i Vilopriu, encara veig lluir algun petit camp de color rosat-lilós el cor em fa un bot i com un boig dic als que m'acompanyen: - Guaita, esparcet!! No cal dir que poca gent enten la meva emoció.

Camp d'esparcet

El cas dels morts del pou de Can Vergeli

Una de les històries més sonades relacionades amb les Gavarres aparegudes als mitjans de comunicació els darrers anys ha estat la relacionada amb el cas dels dos cadàvers trobats l'any 1998 al pou de Can Vergeli, a Sant Cebrià dels Alls. La història ha estat ben relatada pels diaris i només en faig una transcripció.

El pou de Can Vergeli, l'any 2007

El diumenge 3 de maig del 1998, un belga que passejava per les Gavarres va veure un embalum al fons d’un pou mig enrunat d’un mas abandonat de Sant Cebrià dels Alls, a Cruïlles. Els Mossos d’Esquadra i els bombers van anar a inspeccionar el pou i van comprovar que a l’interior hi havia els cadàvers d’un home i d’una dona. Els agents de la Policía Nacional de Sant Feliu de Guíxols de seguida van relacionar aquests cossos amb la desaparició, el 1995, d’uns milionaris alemanys, mare i fill, que residien a Calonge: Ing Dörh i el seu fill Rolf Hesse, dels quals no s’havia sabut res més des que havien anunciat que anaven a Alemanya a cobrar uns 50 milions de pessetes per la venda d’una finca. Des que van desaparèixer fins que van localitzar-ne els cadàvers, algú els havia agafat diners dels comptes bancaris, concretament uns 50 milions.

Basant-se en aquesta informació, els agents van centrar les seves sospites en un ciutadà anglès, Gregory Jason Cook, que ja havia estat detingut l’agost del 1997 acusat d’haver cobrat un taló amb la firma falsificada de Rolf Hesse. Ell va assegurar que el xec l’hi havia entregat el mateix Hesse i que es corresponia al pagament d’unes feines de jardineria. Després de la troballa dels cadàvers, Gregory Jason Cook va tornar a ser detingut, però el jutge va deixar-lo en llibertat. Les investigacions policials van continuar i van comprovar que el pare de Cook, David Charles Cook, presumptament es feia passar per Hesse i havia retirat quantitats milionàries dels comptes del difunt. Finalment, el març del 1999 la Policía Nacional va aportar més proves i el jutjat de la Bisbal d’Empordà va fer empresonar Gregory Jason Cook i un ciutadà belga, Patrick Leuych, que el 1994 havia fet de mitjancer en la venda d’una casa que havia comprat Rolf Hesse. Al cap d’uns mesos, tots dos van sortir de la presó. Per part seva, David Charles Cook també va ser imputat l’any 1999, però no van poder localitzar-lo i es va dictar una ordre de crida i cerca internacional, ja que el sospitós havia fugit al Regne Unit. Pocs mesos després, Scotland Yard va localitzar-lo i detenir- lo, però els mecanismes per extradir-lo mai novan funcionar i la policia va deixar-lo en llibertat vigilada.

El mas de Can Vergeli, des del camí, a la dreta es veu la forma del pou.

 David Charles Cook es va esfumar i mai no va declarar a la Bisbal. La instrucció es va anar allargant, fins i tot es van produir episodis tan surrealistes com ara que l’Institut de Toxicologia va perdre els cucs que havien de determinar la data del crim i que era una prova clau per si saber si un dels inculpats deia la veritat.

Les dues víctimes van desaparèixer el 1995 i un dels sospitosos, Gregory Jason Cook, va assegurar que el 1997 Rolf Hesse li havia donat el xec personalment. Els cadàvers no van ser localitzats fins al 1998 i per això era tan important saber la data en què van morir mare i fill.

L’any 2004 el jutjat va decidir tancar el sumari i començar el procés per anar a judici contra Patrick Leuych i Gregory Jason Cook, mentre que desistia de trobar David Charles Cook. Però el fiscal no va trobar proves concloents per incriminar els dos acusats i se’n va arxivar provisionalment la causa. Tot i això, l’ordre de detenció contra David Charles Cook continuava vigent.

La història va tornar a fer un gir quan les autoritats britàniques van confirmar l'any 2007 que havien localitzat Cook i que s’avenien a portar-lo fins a l’Estat espanyol. Davant d’aquesta nova situació, el jutjat d’instrucció número 4 de la Bisbal d’Empordà va reobrir el cas. David Charles Cook, de 62 anys, va arribar a Madrid dimarts 3 de juliol d 2007

des de Londres i el jutjat va ordenar-ne l’ingrés provisional a la presó com a presumpte autor de dos delictes d’assassinat, un delicte continuat de falsedat en document mercantil i un altre d’estafa.

Cook va ser traslladat al centre penitenciari de Soto del Real.

<>

El mas de Can Vergeli, avui completament en ruïnes

Posteriorment a aquest se li van practicar unes proves cal·ligràfiques en relació amb el taló que hauria falsificat en presència dels altres dos i va resultar que no l'havia omplert ell ni havia estampat la signatura falsa. D'altra banda es va comprovar, a través de directors i empleats d'oficines bancàries, que David Cook tampoc era l'home que es feia passar per Hesse quan hi anava. Amb tot això el ministeri fiscal va decidir que s'arxivés provisionalment el cas per als tres imputats, considerant que David Cook quedava descartat a conseqüència de les comprovacions que s'havien efectuat i que els altres dos imputats l'única cosa que havien fet havia estat declaracions autoexculpatòries de coimputats i prou. Ara el cas torna a estar com al començament, sense resoldre, però amb tres sospitosos descartats, almenys de manera provisional. El cas es tornaria a obrir si apareguessin altres sospitosos o altres indicis que es poguessin atribuir a Gregory Jason Cook, Patrik Leuyckx i David Charles Cook. Mentrestant, el cas està arxivat.

Font: El Punt 9/7/2007 Vilaweb 4/12/2008

Santa Maria de Palau, Montgrí inèdit

Situada a la part septentrional del Massís del Montgrí, aquesta esglesiola medieval mig derruïda i amagada de la vista conserva encara la força de la pedra calcària que conforma l'entorn i les seves parets.

S'hi arriba per el cami que va cap a l'Escala des de Torre Ferrana, en el primer trencant a mà esquerra quan s'acaben els camps. Al mig del camí hi ha unes marques amb pintura vermella que cal anar seguint i per tant és bastant senzill d'arribar-hi, tot i que hi ha uns quants trencants i desviacions, el camí marcat és el més fressat.

Al cap d'un quilòmetre més o menys des del camí que hem deixat (el de Torre Ferrana a l'Escala) apareix a la nostra vista la construcció de pedra grisa darrera d'una barrera que impedeix l'accés motoritzat (val a dir que el camí a partir d'aquest punt és bastant dolent i estret, per la qual cosa la barrera és més a títol informatiu que per a impedir-hi el pas)

Unes amples parets de pedra seca envolten el camí i les antigues feixes veïnes, recordant la duresa de la vida en aquells entorns, on realment calia suar la cansalada per treure un esquifit rendiment del pedregós terreny.

L'església de Santa Maria de Palau té la façana principal totalment esfonsada, però conserva les parets laterals, la posterior i, curiosament, el sostre format per una volta amb una lleugera punta, diriem

-sense que això sigui científic- de transició del romànic al gòtic.

La façana posterior, totalment planera, -sense conformar absis- presenta una finestra allargada i tres espiells a diferents nivells. I existeix la resta d'una construcció adjacent a la part anterior esquerra de l'església.

Tot l'edifici està construit amb uns carreus molt ben tallats, a l'estil del castell del Montgrí, les arestes, i de forma més rudimentària les pedres que conformen l'interior de les parets, rejuntant els espais buits amb pedra més petita i restes de ceràmica, que ens fa presumir que havia estar arrebossada amb calçobre.

Si seguim camí amunt entre els pins que varen sobreviure a l'incendi de 2004 arribarem, entre ginestes, mòdaguues, garrigues i altres plantes típiques del Montgrí. a una mena de plaça adaptada perquè els camions de bombers facin maniobres amb una magnífica vista sobre els arrossars que ocupen l'antic estany, recordat pel nom del poble veí de Sobrestany, a l'altra banda l'Escala i el Golf de Roses.

Mapa indicatiu

Castell del Montgrí

Castell del Montgrí

Castell del Montgrí

Golf de Roses

Golf de Roses

el Montgrí

Vista de l'Escala

Cristall de quars trobat en el camí. 

Ginesta

Vista dels arrossars negats

El castell del Montgrí

Pins i paret seca

Garriga darrera l'església

Part posterior de l'església de Santa Maria de Palau

Part posterior i paret seca

Espiells

Façana posterior

Façana posterior

Detall de la paret

Detall de la paret

Detall de la finestra de la façana posterior

Colom anellat al teulat

Figa de moro

Pins i paret seca de l'entorn de Santa Maria de Palau

Vista de l'estany, avui arrossars

Façana principal derruïda de l'església de Santa Maria de Palau

Colom

Figues de moro

Detall de la paret de la construcció adjacent

Detall de la volta

Detall de la volta, amb un dragó. Cal fixar-s'hi bé.

Volta

Volta

Vista lateral

Paret seca amplíssima

Paret seca

Detall de paret seca de nova construcció

Arribada a Santa Maria de Palau

Arrbada a Santa Maria de Palau