GALLINES
Fins la meva adolescència a les darreries del franquisme una economia de subsistència provocada pels records de l’escassetat de la postguerra convivia amb un nou capitalisme emergent que els “Nodos” i demés reportatges de llàgrima fàcil de la televisió han simbolitzat en el SEAT 600 i l’arribada del turisme.
No és de 600 ni de turisme que vull parlar avui, sinó de l’economia de subsistència que feia que malgrat viure en l’interior d’una població semblava talment com si visquéssim en un mas de pagès.
Casa nostra tenia tres plantes. La primera era destinada a habitatge. La segona planta era destinada en part a habitatge i en part a graner. A la part destinada a graner recordo amuntegades piles d’ordi , blat o civada, segons l’any, que pujàvem per l’escala de cargol de pedra amb sacs carregats a l’esquena, o per una corria col·locada a la façana. Recolzades damunt d’aquest cereal solien servar-s’hi carbasses de cabell d’àngel per fer bones confitures.
A la tercera planta, al costat d’una saleta on s’hi desaven vells artilugis de la postguerra utilitzats per espellofar l’arròs o aixafar les olives per fer oli casolà, s’hi trobava el galliner, on una dotzena de gallines ponien ous per la família i s’hi engreixaven uns quants pollastres que havíem comprat quan eren pollets a Can Xuclà i els havíem mantingut calentons sota una bombeta mentre els sortien les plomes. Alguna temporada també hi havia hagut conills, perdius i coloms, però aquesta ja és una altra història.
I al galliner és on es troba la protagonista d’avui: la gallinassa. La gallinassa en pocs dies s’anava acumulant a terra barrejant excrements de gallina amb restes del menjar (civada, ordi, blat de moro, pa sec remullat amb segó i totes les restes dels dinars). Aquesta gallinassa la recollíem amb una pala plana i l’ensacàvem. Encara recordo el meu pare donant-me l’ordre: -Bada! –evidentment no en el sentit de que estigués distret, sinó en el sentit que mantingués el sac obert perquè hi entrés la pala amb la gallinassa-.
Aquestes saques de gallinassa les carregàvem com podíem al seient de darrera del 600 i les traginàvem cap a l’hort per adobar la terra o bé cap a la vinya.
La gallinassa és un adob boníssim per a la terra, semblant al famós “guano” sudamericà, ja que bàsicament és el mateix producte. No se’n pot abusar, tanmateix, perquè la seva fortor produiria un efecte pervers i contrari al desitjat, en cremar les plantes.
Una precaució, finalment, per tothom que entri en un galliner: No hi aneu amb espardenyes!! L'espart de les soles de les espardenyes té un efecte aglutinador de la gallinassa formant una massa compacta i gruixuda sota la sola. Ho vaig aprendre de ben petit i és d’aquelles ensenyances que avui en dia han perdut valor per al nostre dia a dia però que tenim ben interioritzades.
I una altra cosa: no recolzeu mai el cap en un pal de galliner. Ja ho diu la dita: - És més brut que un pal de galliner..., i a part de brut i solen haver polls (paràsits) de gallina.
