Avui ha començat l'estiu. Demà encara no és festa, però jo faig vacances aquesta setmana i com que estem tan a prop de Sant Joan he recordat aquella cançó que cantàvem de petitets quan l'endemà era un dia de festa, tal hi fa que fos o no fos Sant Joan:
Demà és festa Sant Joan la fa Agafa l'escopeta I se'n va a caçar
Tira un tret Mata un pardal I el posa a l'olla Sense un gra de sal.
Suposo que, com en totes les cançons populars, hi haurà moltes altres versions. Però la que jo recordo i cantava de petit és aquesta.
Avui, 8 de juny de 2010, dia de vaga dels treballadors públics, les emissores de la Televisió de Catalunya fan vaga i es dediquen a reemetre programes enregistrats -enllaunats com en diuen els professionals de la comunicació- fent una mena de serveis mínims de l'entreteniment i de la informació. En un d'aquests programes a quarts de quatre de la tarda, en una entrevista realitzada per la Sílvia Coppulo al professor Ainaud de Lasarte, aquest explicava unes seves col·laboracions amb els serveis secrets britànics en temps de la 2ª Guerra Mundial amb la finalitat d'ajudar fugitius aliats o jueus; col·laborant contra el nacionalsocialisme amb l'esperança de restablir un sistema democràtic als països d'Europa que s'arribsé a estendre a l'estat espanyol. Recordo els jocs de paraules que empraven els cantautors els anys 60 i 70 per poder expressar les seves idees, les metàfores, les ironies i les paraules clau que tothom entenia menys els censors. En aquest sentit he comprovat que eren hereus de la manera de fer d'aquella època en que, per avisar els col·laboradors sense aixecr sospita a les autoritats del règim utilitzaven la clau "vendo jaca y carrito" en els anuncis econòmics de la Vanguardia. Per sort, el diari la Vanguardia compta amb una hemeroteca digitalitzada que ens permet comprovar de primera mà aquestes afirmacions i certificar que són certes. Hi ha uns quants anunicis amb el text "Vendo jaca y carrito" dels que servien de semàfor per alertar els voluntaris que havien de realitzar alguna "feina".
El correu electrònic de la feina, protegit per un prestigiós programa antivirus, tria els correus que rebo i els classifica segons la seva "puresa" entre la "safata d'entrada", la carpeta "spam" i el "correu electrònic no desitjat". De tant en tant cal revisar aquestes darreres carpetes per comprovar si l'antivirus ha fet bé la seva feina o bé s'ha passat de llest. Algunes vegades trobo correus bons, procedents d'un emissor conegut, fins i tot institucional, que m'han anat a parar a la carpeta "spam" amb la nota "El filtro bayesiano ha detectado correo no deseado" El primer cop que ho vaig veure vaig haver d'investigar què coi era això del "filtro bayesiano" i vaig anar a parar a la Viquipèdia on diu "El teorema de Bayes, és un dels teoremes més emprats a la teoria de la probabilitat. Descobert per Thomas Bayes és una manera particular de relacionar dues probabilitats per tal de demostrar la relació entre la probabilitat d'un esdeveniment condicionada al succés d'un segon esdeveniment i la probabilitat d'aquest segon esdeveniment condicionada al succés del primer" Fet i fotut l'ordinador fa un càlcul de probabilitats i diu: "Aquest és un correu no desitjat" Tu l'obres i dius: "mentida". Ho comuniques a l'informàtic i posa una excepció a l'aplicació: aquell emissor no tornarà a ésser marcat com a no desitjat. Per tant, calcula la probabilitat que un correu sigui "spam" i l'aparta com a tal...
Aquest sistema em recorda l'ortografia de la meva besàvia que, quan amb una seva amiga escrivien una carta, de tant en tant es feien la pregunta: -"Aquesta paraula va amb "h" o sense "h"? -llegeixi's "atxa", tal com ho deien en aquell temps- La resposta era: -"Fa gaire que no n'hi poses cap? Posa-n'hi una!" He de dir, però, que la millor manera de comprovar si el missatge és bo o dolent és la llengua en què està escrit:
- Si es tracta d'un missatge en anglès que diu: "Hello You're my darling..." evidentment és un missatge no desitjat i ja el pots esborrar directament. A menys que tinguis contactes a l'estranger els missatges en anglès que van a la carpeta "spam" són brossa.
-Si es tracta d'un missatge en castellà cal mirar de qui procedeix; si ve del domini .ru i és d'una tal Natasha, sol ser escrit en castellà procedent d'un traductor automàtic que es veu d'una hora lluny. No sòl tenir virus, per tant, es pot fer un cop d'ull a la foto de la noia que busca marit a occident, esbossar un lleuger somriure com dient "és maca la noia!" i cap a la paperera s'ha dit!
-Finalment, si trobem un missatge a la carpeta de correu no desitjat i està escrit en català, ja el podem ressucitar directament. Encara és l'hora que m'hagi arribat cap "spam" en català. Potser és una prova de que el nostre idioma encara no té suficientment volum per formar part de la cultura pirata a Internet, però el que és segur és que, avui per avui és el millor antivirus que tenim els catalanoparlants. Si un familiar m'escriu en castellà o anglès, i jo sé que sempre em parla en català sospitaré ràpidament del missatge i estaré a l'aguait. Això un anglès no ho pot fer, si rep un correu que diu: Papa, Help me! pot obrir-lo per error. Si el rebo jo sé que és fals.
Varis agents de l'ordre de la Bisbal d'Empordà varen matar un home i el varen enterrar a les Gavarres ara fa 30 anys, un policia jubilat ho ha confessat i ara s'està investigant el crim començant pel final. Potser serà més complicat encara de resoldre aqust cas?
Les investigacions criminals solen desenvolupar-se a partir d'una successió de fets lògica. Es descobreix un crim i la policia ha de trobar qui és l'assassí. Al jutjat número 3 de la Bisbal d'Empordà i als Mossos els ha tocat investigar un cas que va totalment a l'inrevés i que, per començar, va passar al segle passat, tot i que l'escenari del suposat crim és un bordell que, en aquell temps, amb pretensions futuristes, s'anomenava S. XXI.
La història comença fa uns mesos quan un intern del geriàtric de la Bisbal, de 82 anys, es va decidir a fer una confessió sorprenent. L'ancià, un policia municipal jubilat que durant uns anys també havia estat guàrdia civil, va declarar als Mossos i al jutge, degudament assistit per un advocat d'ofici, que era autor d'un assassinat i que l'arma del crim havia estat la seva reglamentària del cos. L'escenari d'aquest presumpte crim va ser el club S. XXI, un bordell situat al número 68 del carrer Sis d'Octubre de 1869 de la Bisbal, gairebé a tocar del terme de Vulpellac, ara una casa abandonada però que en les dècades dels anys 70 i 80 del segle XX havia estat un local molt freqüentat. Segons el relat del policia jubilat, l'afer que va desencadenar el fatal desenllaç va ser una discussió per una prostituta que exercia al S. XXI entre ell i un altre home, sembla que cambrer o empleat al local. El policia, segons va relatar, li va engegar dos trets i li va causar la mort. Un cop vist el resultat de la seva acció va avisar el cap de la caserna de la Guàrdia Civil de la Bisbal, que va anar, acompanyat d'un altre home, també agent policial, a l'escenari del crim. Segons l'home que va confessar el crim, el cap de la caserna de la Guàrdia Civil i el seu company es van encarregar de fer desaparèixer el cadàver anant-lo a enterrar en algun lloc de les Gavarres.
La confessió del policia jubilat arriba tard, uns trenta anys després del suposat crim, i, per tant, quan el delicte ja hauria prescrit perquè s'han superat de bon tros els 20 anys que preveu la llei en els casos d'assassinat. Però així i tot, el jutjat de la Bisbal va obrir diligències i va ordenar el secret de sumari de les actuacions i va encarregar a l'URI (unitat regional d'investigació) dels Mossos que investigués el cas, amb un primer objectiu: comprovar si la declaració de l'octogenari tenia credibilitat. I després, intentar localitzar el cadàver.
La investigació resulta més dificultosa que en els casos convencionals, quan es tracta de trobar l'assassí i es té la víctima. El policia jubilat ha identificat amb noms i cognoms les dues persones que, segons ell, es van encarregar de fer desaparèixer el cadàver, però es dóna la circumstància que totes dues ja són mortes i, per tant, no es pot comptar amb el seu testimoni.
I pel que fa a la víctima, en va donar unes dades que podrien ser útils però remarcant que era una persona que havia vingut d'Extremadura i que, per tant, difícilment, tenia família a la població.
Les primeres hores després d'un crim són claus per a la seva resolució. En aquest cas, els Mossos d'Esquadra l'han hagut d'assumir havent perdut els trenta primers anys, tants que ni tan sols eren desplegats al territori quan s'hauria perpetrat el crim, si és que es va produir mai
El codi fonètic internacional ICAO (International Civil Aeronautical Organization) és el codi fonètic més utilitzat al món, considerant-se el més útil i científic. És utilitzat també pels radioaficionats i elimina els dubtes a l'hora de deletrejar paraules o sigles.
És tremendament útil a l'hora de deletrejar matrícules 5657DBT (delta, bravo, tango) i elimina els dubtes a l'hora de les comunicacions en condicions adverses com per exemple en les comunicacions per ràdio de la policia.
La taula completa és la següent:
Alpha Bravo Charlie Delta Echo Foxtrot Golf Hotel India Juliet Kilo Lima Mike November Oscar Papa Quebec Romeo Sierra Tango Uniform Victor Wkiskey Yankee Xray Zulu
Per fer honor al bloc, podem deletrejar GAVARRES: GOLF+ALPHA+VICTOR+ALPHA+ROMEO+ROMEO+ECHO+SIERRA
Acudit:
Com es deletreja VPH en l'alfabet fonètic internacional?
De petit a l'Agrupación Escolar Mixta de las Escuelas Nacionales de la Bisbal d'Empordà, després anomenat Col·legi Joan de Margarit, (ara CEIP -avui en dia tot són sigles-) els mestres ens feien aprendre de memòria "los rios de España". Els de la "vertiente atlántica" començàven per Miño, Duero, Tajo, Guadiana, Gualalquivir... . I el primer d'aquest reguitzell, el Miño, venia il·lustrat per una dita castellana que diu "El Miño lleva la fama y el Sil lleva el agua", és a dir, el nom de riu que s'ensenya és el Miño, en canvi la major aportació d'iagua la fa el Sil, un seu afluent. I que té a veure això amb la bassa de Jafre? Doncs que Garrigoles té la bassa i Jafre se n'emporta la fama. Efectivament el pou d'aigua calenta de Jafre està situat dintre del terme municipal de Garrigoles, al Baix Empordà, prop, això sí, del terme municipal de Jafre, però com que l'accés més fàcil és el que passa per Jafre tothom ha acabat coneixent aquest indret amb el nom de "el pou d'aigua calenta de Jafre" o més senzillament "la bassa de Jafre". Avui en dia hi ha en construcció un gran espai termolúdic a tocar del poble de Jafre, darrer cop de cua d'aquest pou d'aigua calenta descobert als anys 60 del segle XX per una empresa que cercava gas o petroli. A data d'avui puc constatar que la bassa segueix fent alguna bombolla, però la temperatura de l'aigua és més aviat la temperatura ambient, es deu haver refredat amb el pas dels anys!
Hi ha una pàgina amb informació del municipi de Jafre penjada a la Xarxa telemàtica educativa de Catalunya, coneguda per les sigles XTEC -allò que dèiem de les sigles-,amb una informació al respecte de la bassa de Jafre a la qual es pot accedir amb aquest ENLLAÇ.
Temps era temps que totes les cases, de la vila i de pagès tenien les seves gallines per als ous de consum i també per a proporcionar a la poca carn que es menjava, preferentment les festes anyals i de guardar. Quan els ous no eren retirats de la ponedora, o bé la gallina se les havia empescat per pondre'ls en algun racó inaccessible o amagat venia l'hora de covar els ous, durant vint-i-un dies exactament, a fi i efecte de que vinguessin al món els generalment rossets i rodonets pollets. Per dur a terme aquesta tasca la voluntariosa gallina agafava una espècie de febre que li feia pujar la temperatura corporal, li treia la gana i la “invitava” a estar-se els vint-i-un dies col·locant bé els ous sota les seves plomes i ales entreobertes fins que naixien els pollets. Durant aquest temps de cura i incubació dels ous la gallina, llavors anomenada lloca, feia molt poques sortides del niu on romanien els ous i en aquestes sortides aprofitava per dipositar les dejeccions acumulades en els seus budells fent una immensa cagarada: la cagarada de lloca. Avui, observant la gran cagarada que havia fet una cotorra que tenen els meus pares i que està covant els ous que ha post he recordat les grans cagarades de lloca dels galliners de la meva infantesa i, fent ús de la tecnologia moderna he cercat al Google si hi havia alguna informació sobre la cagarada de lloca. Com que no hi he trobat res, es veu que això no ha estat mai objecte d'estudi científic, he decidit penjar aquestes reflexions.
El recent escollit President del Languedoc-Rosselló en una xerrada enregistrada als seus alumnes a la facultat de la Universitat de Montpeller fa una disquisició de les arts que utilitza per a ser escollit pel poble, així com de les seves simpaties amb els catalans. Poso primer la transcripció de l'original en francès i posterioment la seva traducció al català, així com un enllaç a l'enregistrament de la seva veu que hi ha penjada al Youtube.
Oui. Ce que je vous dis c'est l'évidence. Ah, mais si les gens fonctionnaient avec leur tête, mais les gens ils ne fonctionnent pas avec leur tête, ils fonctionnent avec leur tripes. La politique c'est un affaire de tripes, c'est pas un affaire de tête. C'est pour ça que moi quand je fais une campagne, je ne la fais jamais pour les gens intelligents. Des gens intelligents, il en y a 5 a 6 %, il en y a 3% avec moi et 3% contre, je change rien du tout. Donc je fais compagne auprès de cons et là je ramassa des voix en masse. Et jamais sur des sujets.. Enfin, aujourd'hui je fais ce qui m'intéresse, comme Président de la Région, j'aide les lycées, j'aide la recherche et quand je ferai campagne, dans deux ans pour être de nouveau élu, je ferai campagne sur des conneries populaires, pas sur des trucs intelligents que j'aurai fait. Qu'est ce que les gens en ont à foutre que je remonte les digues, les gens s'occupent des digues quand elles débordent, après ils oublient, ça les intéresse pas, les digues du Rhône, les gens ils s'en foutent, ah à la prochaine inondation, ils gueuleront qu'on n'a rien fait. Alors moi je mets beaucoup d'argent sur les digues de Rhône, mais ça ne rapporte pas une voix, par contre si je distribue des boites de chocolat à Noël tous les petits vieux de Montpellier, je me ramassa un gros paquet de voix. Je donne des livres gratuits dans les lycées. Vous croyez que les connards me disent merci, ils disent non ils arrivent en retard, comme si c'était ma faute parce que l'appel d'offres n'avait pas marché et que donc il y avait quinze jours de retard dans la livraison. Les gens ils disent pas merci, d'ailleurs les gens ils disent jamais merci, Les cons ne disent jamais merci. Les cons sont majoritaires, et moi j'ai toujours été élu par une majorité de cons et ça continue parce que je sais comment les « engraner », « j'engrane » les cons avec ma bonne tête, je raconte des histoires de cul, etc... ça un succès de fou, ça a un succès fou. Ils disent, merde, il est marrant, c'est un intellectuel mais il est comme nous, quand les gens disent « il est comme nous », c'est gagné, ils votent pour vous. Parce que les gens ils votent pour ceux qui sont comme eux. Donc il faut essayer d'être comme eux. Là, les catalans me font chier, mais je leur tape dessus parce qu'ils m'emmerdent, mais dans deux ans, je vais me mettre à les aimer je vais y revenir je vais leur dire, mon Dieu, je me suis trompé, je vous demande pardon, ils diront: qu'il est intelligent, ils me pardonneront, ils en reprendront pour 6 ans. C'est un jeu, qu'est ce que vous voulez il faut bien en rire. Avant je faisais ça sérieusement, maintenant j'ai tellement l'habitude de la manœuvre que ça me fait marrer. Les cons sont cons et en plus ils sont bien dans leur connerie. Pourquoi les changer, pourquoi voulez vous les changer? Si vous arrivez à faire en sorte que les gent intelligents passent de 6 à 9% voire à 11, vous ne pourrez pas aller au-delà. Mais les cons sont souvent sympathiques, moi je suis bien avec les cons, je joue à la belote, je joue aux boules. Je suis bien avec les cons parce que je les aime, mais ça ne m'empêche pas de les juger, mais après quand vous avez raison, mais toujours 3 à 4 ans après. Toujours 3 ou 4 ans après, ils disent, mais il est pas si con parce que après tout ce qu'il a fait ça marche. Donc vous faites des trucs, vous vous faites élire, 6 ans. Les 2 premières années vous devenez maximum impopulaire, vous leur tapez sur le claque bec, etc... ah salop le peuple aura t'a peau, on t'aura, moi je dis cause toujours, je vous emmerde. Ensuite 2 ans vous laissez reposer le flan, vous faites des trucs plus calmes. Et les deux dernières années, plus rien du tout, des fontaines, des fleurs, et des bonnes paroles, je vous aime, oh catalans, je vous aime, oh occitans mes frères, je vous aime, vous faites un petit institut, une merde pour propager le catalan auprès de 4 guguss, tout le monde est content, tout le monde est content, évidemment ils parlent catalan comme ça personne les comprend à 3 km de chez eux. Mais ça leur fait plaisir.
Si, el que us dic és l'evidència. Ah, però si la gent funcionés amb el seu cap, però la gent no funciona amb el seu cap, funcionen amb les seves tripes. La política és un assumpte de tripes, no és un assumpte de cap. És per això que jo quan faig una campanya, no la faig mai per a la gent intel·ligent. De gent intel·ligent, n'hi ha un 5 o un 6%, n'hi ha 3% amb mi i 3% contra meu, no canvio res en absolut. Per tant faig companya per als estúpids i allà jo recullo vots en massa. I mai sobre subjectes.. Finalment, avui faig el que se m'interessa, com a President de la Regió, ajudo els instituts, ajudo la investigació i quan faré campanya, en dos anys per ser de nou escollit, faré campanya sobre ximpleries populars, no sobre coses intel·ligents que hauré fet. Què n'ha de fotre la gent si faig els dics més alts? La gent s'ocupa dels dics quan es desborden, després se n'obliden, això no els interessa, els dics del Roine, la gent se'n fot, ah a la pròxima inundació, bramaran que no s'ha fet res. Llavors jo poso molts diners sobre els dics de Roine, però això no dóna un vot, en canvi si distribueixo capses de xocolata per Nadal a tots els petits vells de Montpellier, recolliré un bon paquet de vots. Dono llibres gratuïts als instituts. Creieu que els imbècils m'ho agraeixen?, diuen que arriben amb retard, com si fos la meva culpa perquè la crida d'ofertes no havia funcionat i per tant hi havia quinze dies de retard en el lliurament. La gent no diu gràcies, d'altra banda la gent no diu mai gràcies, Els imbècils no diuen mai gràcies. Els imbècils són majoritaris, i jo sempre he estat escollit per una majoria d'imbècils i això continua perquè sé com engrescar-los, jo ens engresco els imbècils amb el meu bon cap, conto històries de cul, etcetera... això té un èxit de boig, això té un gran èxit. Diuen, merda, és divertit, és un intel·lectual però és com nosaltres, quan la gent diu «és com nosaltres», és guanyat, voten per vostè. Perquè la gent voten per als que són com ells. Per tant cal intentar ser com ells. Allà, els catalans em fan cagar, però els pico a sobre perquè m'empipen, però en dos anys, em posaré a estimar-los hi tornaré i els diré, Déu meu!, m'he equivocat, els demano perdó i diran: que és intel·ligent, em perdonaran, em reprendran per a 6 anys més És un joc, què voleu? Cal riure-se'n. Abans feia això de manera seriosa, ara tinc tant el costum de la maniobra que això em fa divertir. Els estúpids són estúpids i a més estan bé en la seva estupidesa. Per què canviar-los, per què voleu canviar-los? Com a molt, es pot aconseguir que els intel·ligents passin de 6 a 9%, fins i tot a 11, però no es pot anar més enllà. Però els estúpids són sovint simpàtics, jo estic bé amb els estúpids, jugo a cartes, jugo a les boles. Estic bé amb els estúpids perquè els estimo, però això no m'impedeix jutjar-los, però després quan tu tens raó, però sempre 3 a 4 anys després. Sempre 3 o 4 anys després diuen: no és pas tan estúpid perquè després de tot allò que ha fet funciona. Així, feu coses, us feu escollir 6 anys. Els dos primers anys esdeveniu impopulars al màxim, els toqueu el botet, etc, el poble tindrà la teva pell, et tindran a tu.Jo dic parleu sempre i empipeu-los. Llavors 2 anys deixa descansar el flam, fes coses més tranquil·les. I els dos últims anys, més res en absolut, de les fonts, de les flors, i de les bones paraules, us estimo, oh catalans, us estimo, oh occitans els meus germans, us estimo, fas un petit institut, una merda per propagar el català amb 4 guguss, tothom està content, tothom està content, evidentment parlen català així ningú no els comprèn a 3 km de casa seva. Però això els fa plaer.
Una de les expressions que la maniada d'avui en dia ha sentit ben poques vegades, o mai, és la que serveix de títol a aquest post.
Mesell és aquella persona o animal que no fa cas després de repetir-li una ordre o instrucció una i altra vegada.
La joia de la corona d'aquesta espressió és, però, la paraula cima.
Una cima és cadascuna de les branques que formen la part superior d'ur arbre o arbust. A Mallorca es diu cima especialment a la rama o branques tallades de la part superior d'un arbre.
També es diu cima a cadascuna de les branques superiors o més primes d'una planta, com ara fonoll, bruc, salze o parra.
A Tortosa en diuen cima de la part més prima de la canya de pescar.
El cas és que del vocabulari bisbalenc de la meva infantesa la versió que me n'ha quedat interioritzada és la d'aquell estri que serveix per a picar si no fas bondat. Per sort mai em varen picar amb una cima, però devia de ser bastant mesell de petit, ja que la frase "et mereixeries un bon cop de cima" m'ha quedat ben enregistrada en el record.
A la sèrie "Bones", emesa actualment per la Sexta, l'antropòloga forense Temperance Brennan, amb el seu equip de científics i ajudada per l'investigador Seeley Booth és capaç de deduir a partir d'indicis invisibles per a una altra persona, descoberts a l'esquelet d'un cadàver, les circumstàncies de la seva mort i, fins i tot, el lloc dels fets i l'assassí.
I no només quan un cadàver és fresc i amb tot de marques més o menys evidents a ull nu sinó fins i tot quan, com diem a l'Empordà, no se'n trobaria ni un os per fer una manxeta.
Avui m'ha entrat la curiositat respecte a aquesta frase tan nostrada i m'he documentat a l'obra més exhaustiva de la llengua catalana -el diccionari Català-Valencià-Balear de Mossen Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, on, com moltes altres tantes vegades, hi he trobat la resposta:
Resulta que una manxeta és un botet de caçar guatlles, compost d'una bosseta de cuir i un osset que hi va adherit; estrenyent i afluixant la bosseta amb els dits, fa un soroll semblant al cant d'una guatlla.
I d'aquesta definició en surt un altre dubte a les nostres orelles tecnològiques: Què és un botet?. Doncs bé, un botet no és sino un bot petit.
Tornem-hi... Què coi és un bot? Doncs un bot és una pell de cabra degudament tractada i cosida que serveix per a contenir líquids (vaja, una cosa bastant primitiva...) I ha esdevingut una mesura de capacitat (aprox. 60 litres) usada encara avui en dia per mesurar el contingut de les botes de vi (Ex. és una bota de 6 bots)
Quan un botet o un bot s'inflen queden tensos i tibants, per això quan algú ens fa empipar o ens parla d'una cosa que no ens agrada li diem: "No em toquis el botet"
Foguera de Sant Joan
Lloc on hi havia el Club XXI
La Dra. Brennan de la sèrie "Bones" 
