La gibrelleta

Som a la segona meitat de la dècada de 1970. El servei de recollida d’escombraries de la Bisbal d’Empordà està format per una sola persona, en Jaume del “Criadero” que, amb el seu cavall i el seu carro recull les escombraries que els veïns de la Bisbal deixen amb galledes en el carrer.

Les escombraries es deixen directament a la galleda, sense bossa de plàstic. L’obligatorietat de dipositar les escombraries en bosses de plàstic encara no hi és. 

En Jaume, que ha seguit amb la feina del seu sogre, l’Àlvar (pronuncieu-ho Albru) que ja està jubilat. En Jaume fa seguir dues feines. De matins reparteix la carn dels animals sacrificats a l’escorxador -llavors en dèiem “mataderu”- municipal que és a l’edifici on avui hi ha la biblioteca, per les carnisseries de la Bisbal. Quan fosqueja canvia de feina i enganxa l’animal en un altre carro, el de recollida d’escombraries, per anar casa per casa de la Bisbal a recollir les deixalles.

Avui la darrera carnisseria on ha anat, després de passar per can Fita, ha estat a Can Rabaña, al carrer de la Riera. Ha descarregat mig xai del carro vermell amb l’escut de la Bisbal i se l’ha carregat a l’esquena, protegint-se amb una mena de caputxa, que li cobreix el cap i l’esquena, per no tacar-se de sang, i l’ha entrat fins dintre de la carnisseria.

Mentrestant la Maria, que fa un parell d’anys va fer-se instal·lar el primer vàter amb dutxa a casa, ha fet endreça, i ha trobat, al fons de l’armari, una vella gibrelleta metàl·lica recoberta de porcellana esclovellada. Ha pensat que feia molts anys que no la feia servir, perquè, ja abans d’instal·lar-se el vàter ja feia servir un orinal de plàstic, més modern, que deixava sota el llit, per fer les seves necessitats de nits i no haver de sortir a fora a la comuna. Sense pensar-s’ho més ho ha llençat a la galleda de les escombraries i l’ha baixat al carrer.

En Jaume, que ja porta una estona recollint galledes i abocant-les al carro de les escombraries, ha passat per ca la Maria i, metòdicament, ha tirat dintre el carro les deixalles amb la gibrelleta inclosa.

L’abocador de la Bisbal és molt ple, durant anys s’ha anat omplint una vella terrera de Vacamorta a sota de can Fuertes. Les escombraries fumegen i les rates i gavines s’engreixen amb les restes que hi poden trobar.

L’ajuntament fa temps que té la idea de modernitzar el servei i, amb una idea que han recollit de França enllà, fer un nou abocador amb un cremador que tindrà una gran xemeneia. Ja tenen el lloc triat, un terreny de Castell d’Empordà, passat el Mas Figueras.

En Jaume fa un dels darrers viatges,  amb el carro que porta la gibrelleta, a l’abocador de Vacamorta. Poc temps  després deixarà d’utilitzar-se i s’acabarà cobrint amb una capa de terra per a utilitzar el terreny com a camp del conreu. 

Quaranta anys després l’erosió, còmplice de la deficient cobertura de terra pel costat d’un marge ha fet aparèixer a la vista  alguns dels darrers objectes que s’havien llençat a l’antic abocador de Vacamorta.

La gibrelleta, al costat d’una ampolla de “Lejía Guerrero” i d’una altra de “Detergente en pasta Oro de Ley”, han tret el cap a la superfície per contemplar el món des de l’antic abocador.

Mirant cap a la Bisbal per recordar d’on provenia, la gibrelleta ha vist un altre abocador, molt més gran i cobert de xemeneies de plàstic negre, avui també clausurat i cobert amb terra des de novembre de 2014, però on el gas metà encara rugeix amb una flama blava permanent, també ha vist altres camps,que cobreixen i amaguen antics dipòsits de runes i deixalles.

La gibrelleta ha pensat que l’espècie humana només serveix per convertir tot el que utilitza en deixalla i omplir-ne el món. Fa dies que desitja que la tornin a enterrar per seguir descansant, almenys quaranta anys més.

De part de la família de la meva mare se'n deia gibrelleta, de part de la família del meu pare se'n deia orinal, totes dues paraules són al diccionari.

Detergent en pasta "oro de ley"

"Lejía Guerrero"

Sí, aquest camp cobreix un abocador

Des d'aquest antic abocador clausurat i restaurat, se'n veu un altre, molt més gran i també clausurat, però molt viu encara.